Caída de las nubes

de Violaine Bérot 

Barcelona, Las Afueras, 2025.

(Trad. de Concha Sánchez Santos y Pablo Martín Sánchez 

[T.O.: Tombeé des nues. París, 2019])

131 pàgs.

La lectura d'aquest petit gran llibre ha comptat amb una aportació quasi insòlita: fa tot just una setmana, l'autora era a Barcelona presentant la novel·la a la llibreria La Central i quatre de les membres del club van assistir-hi, s'hi van poder fer una foto, fer-se signar el llibre i, és clar, escoltar les seves explicacions sobre la confecció de l'obra. És just que la sessió comenci amb les seves explicacions: diu que la inspiració per la història d'un "embaràs críptic" li va venir del que s'explicava sobre una tieta seva, pastora, que un dia va baixar de la muntanya amb el ramat... i un bebé. Per estrany que resulti, ningú no se n'havia adonat, tal com es deixa entendre a la novel·la i com, a més, dos de les presents a la sessió expliquen que van viure de prop: una per professió, una altra perquè el fet va passar en una família propera. Resulta que no és un fenomen tan aïllat com sembla, que passa més del que creiem i que tot plegat ho provoca un bloqueig emocional causat per les circumstàncies que han envoltat la concepció o l'entorn que envolta la futura mare... La conversa sobre el tema arriba a punts quasi tècnics: "sí, pots tenir la regla igualment; són petites pèrdues que poden enganyar-te", s'apunta. "El cos humà és veritablement increïble", se sent dir. En tot cas, la conversa deriva aviat cap a la gran particularitat del llibre, més enllà de la temàtica argumental: el fet, insòlit, que es pugui llegir dues vegades seguint un itinerari diferent, pàgina rere pàgina i, per tant, seguint "l'ordre dels dies" o bé seguint el dels mini-capítols que marca l'autora al final de cadascun, itinerari que porta a desagrupar les diferents veus que poblen el llibre. Hi ha qui ha optat per una o per l'altra, qui ha fet les dues i, fins i tot, el club n'ha descobert una de nova, mixta: llegir el llibre d'una tirada i, després, rellegir només les veus que t'han semblat més interessants (i sembla que les que han tingut més acceptació han estat la de la llevadora i la del Dedé). La Violaine Bérot va explicar que la idea d'oferir aquesta doble lectura l'hi va donar, ni més ni menys, que el seu traductor al castellà, Pablo Martín Sánchez [Nota de l'Editor: també és novel·lista, vegeu aquí], que ella havia escrit "a raig" les diferents veus i que no l'havia planificat gens, d'entrada, "el llibre li va anar fluint" diuen les lectores que hi van parlar. En qualsevol cas, hi ha un consens força general en què la segona lectura, la que desgrana les veus, et fa captar millor els matisos de cada personatge, que en la primera poden haver quedat mesclades, en algun cas poc diferenciades. "Són complementàries", se subratlla, tot i que hi ha qui, havent-lo llegit d'una tirada, no va tenir la paciència per tornar-hi i qui creu que "el treball per diferenciar cada veu és minuciós i es resol magníficament". Algú altre apunta que "la manera com administra la informació, fins i tot quan ho llegeixes per personatges, demostra que potser ho va escriure a raig, però després hi ha un treball d'orfebre per estructurar-ho".

    A l'encetar el moment de les valoracions, la unanimitat s'imposa: "és una joieta, un llibre d'una sensibilitat exquisida". S'aporten alguns peròs, pocs, com ara que resulta estranya la decisió de no donar segon cognom a la criatura... sent que a França no se'n porta; o el no explicitar exactament quin és el bloqueig de la protagonista, si el causa la no-voluntat del marit de tenir fills o si li ve per la rigidesa de l'educació rebuda de nena, a casa d'un pare autoritari que, un altre punt que no tothom encaixa, "reacciona massa bé, es gira excessivament quan sap que el nadó és una nena". Des de l'altre costat de l'Atlàntic ens arriben, també, comentaris de lectors que no han pogut ser a la trobada però que han gaudit molt de la lectura: enceten el tema del títol i les ressonàncies bíbliques que té, aquest "caiguda del cel" que pot entendre's com una subversió de la figura de la Verge Maria, que els noms dels protagonistes acaben d'arrodonir: Marion (la mare que s'ha auto-amagat l'embaràs), Baptiste (el pare) i Eva (el nadó). Arrel d'aquestes analogies, algú recorda la frase que deixa caure la llevadora en cert moment sobre que l'ésser humà ha perdut l'instint maternal, "a diferència dels animals", s'afegeix tot subratllant la importància que els parts dels animals, tant les vaques del Dedé com les cabres de la protagonista prenen com a correlat de la història. "L'autora ens ve a dir que els animals no s'han de plantejar la maternitat, els humans ho hem complicat tot", s'apunta, abans d'entrar en un moment (lògic i inevitable) que les molts mares de la sala aportin anècdotes i vivències sobre la dificultat de "crear el vincle" mare-nen, el tema que probablement és el fons de la novel·la i que fa ressaltar el paper de la llevadora dins de la història. Fins que una de les lectores recorda la "frase més bèstia del llibre: 'em sento violada pel meu fill'" que, efectivament, tothom recorda.

    Per passar de pàgina, algú posa sobre la taula la importància de la col·lectivitat: "Sí, és cert que és una història d'un embaràs amagat, críptic, no deitjat... però, sobretot, ens explica com ho rep tot el poble, una comunitat on senten que el que ha passat els ha passat a tots". L'afirmació posa tothom d'acord: "és preciós com decideixen triar el nom entre tots" rebla algú, després que, qui més qui menys, reconegui que la resposta dels veïns de reformar-los la casa i preparar-la per al nouvingut, de crear un grup de teixidores per a fer robeta pel nadó i, sobrertot, de convertir el bar en el centre d'operacions és commovedor "i, sobretot, supera aquelles primeres veus en què s'apuntava un cert racisme: algú que es referia als pares com a 'gent de fora'". Un inici que enganya perquè sembla apuntar que el llibre anirà sobre l'acceptació o no de gent forana i, en canvi, és tot el contrari: "només és un personatge, la professora vella, la que al principi s'hi posa d'esquena" es recorda, abans de tornar a incidir que, justament, la lectura "per dies" amb totes les veus de cop dóna aquesta sensació inicial de desconcert, cosa que no passa amb la "lectura per veus". Abans d'acabar, es planteja un últim dubte que ha fet volar la imaginació d'alguns lectors: a qui parlen els testimonis? "La llengua a raig, viva, sense punts, fa pensar en un seguit de persones declarant davant d'un jutge o de la policia": més d'un hi ha pensat i, fins i tot, s'han convençut d'aquest punt... però la conclusió, finalment, és que les veus parlen al lector. Directament, com si se sobreposessin a la figura intermediària de l'autor.