La cartoixa de Parma

de Stendhal

Barcelona, Bernat Metge Universal, 2023.

Trad. de Ferran Toutain (T.O.: La chartreuse de Parme; París 1839)

575 pàgs.

Comencem un nou curs amb menys unanimitat que altres vegades: el "clàssic", ja clàssic, de cada estiu no ha suscitat l'entusiasme habitual generalitzat. I això que es tractava de la considerada (per la crítica especialitzada) "millor novel·la de Stendhal" i, fins i tot, "del llibre que funda la narrativa moderna". Però no hi ha hagut antídot contra la prosa carregada de Henry Beyle, precisa, detallista, repetitiva, atenta a explicar qualsevol petit detall, conscient ell mateix que volia crear una nova manera d'escriure: el que, anys a venir, s'anomenarà Realisme. Val a dir, però, que la majoria de lectors que no han gaudit del seu art estan en consonància amb la majoria de lectors contemporanis de l'autor: Stendhal no va ser entès, el 1839, quan va publicar, ja gran, La chartreuse de Parme –com tampoc havia estat entès amb les seves novel·les anteriors, cal subratllar-ho, ni tan sols amb Le Rouge et le Noir– i només Honoré de Balzac li va fer certs honors... si bé és cert que els grans "realistes" russos (Dostoievski, Tolstoi), francesos (Flaubert, Zola) o espanyols (Galdós, Clarín) li deuen bona part de l'estil. I és que Stendhal, segurament en aquesta novel·la més que en cap altra, introdueix la dimensió psicològica dels personatges a base de petits monòlegs interiors i d'intervencions del propi narrador, que jutja els seus personatges. En això, la majoria dels lectors presents hi estan d'acord: els personatges no són plans, la majoria dels presents s'ha enamorat de la Gina, duquessa de Sanseverina, i consideren un pobre-de-mi al protagonizta Fabrizio, si bé reconeixen que és un noi que madura, és a dir que evoluciona al llarg de la novel·la. D'entre els presents, els meus entusiastes de la novel·la destaquen que la relació amorosa entre els dos personatges principals està molt ben lligada i, com subratlla algú, "no hi ha fronteres de cap mena: és un llibre sense fronteres!". Una paradoxa que molts dels presents aplaudeixen, perquè justament Stendhal és un mestre a l'hora de retratar la societat del moment, les estructures de poder i les diferències entre classes socials, però en canvi, en la intimitat dels personatges això s'esborra: el protagonista fa carrera eclesiàstica però busca la joie de vivre allistant-se per fer la guerra, tenint o buscant tota mena d'aventures amoroses, també amb dones "plebees"; i, a la vegada, en la relació platònica amb la Gina hi plana l'incest, ja que ella és la seva tieta... sinó la mare!

On els presents no es van posar d'acord és en els primers capítols, que la gran majoria an trobar excessivament lents i descriptius, "no conviden gens a entrar a la novel·la" assegura més d'un; però en canvi, hi ha qui n'agraïa la claredat i considerava "genial" com et situava en el context històric i, sobretot, la definició de què és una guerra: "bàsicament és no saber on ets; això és sensacional!", puntualitza un lector. A partir d'aquí, qui no ha estat seduït per la prosa stendhaliana o bé no ha acabat el llibre, o bé hi ha hagut de destinar un esforç titànic "que no val la pena". Si bé també hi ha hagut el cas de qui, avançada la 1a part, hi ha trobat l'enjòlit i "sobretot, a la segona, les peripècies del Fabrizio agiliten el text, si bé el final m'ha semblat massa precipitat: s'acaba de cop!". 

En cert moment, un dels presents llença la pregunta definitiva: "què ens vol dir l'autor amb aquesta novel·la?" I a la pregunta s'hi respon des de diferents punts de vista: hi ha qui la considera un al·legat contra el Romanticisme, en el sentit de la vida idealitzada plena d'aventures i amors furtius, "que és el que busca el protagonista: té una idea romàntica de l'existència  i per això vol anar a la guerra i es vol enamorar! L'amor, tal com en parlem avui, i exceptuant els trobadors, és un invent del s. XIX!", se subratlla. Algú altre ho rebla per una altra banda: "Stendhal clama per un temps nou: ens retrata un món caduc, el de la noblesa, on tot està podrit i el llibre és una caricatura d'aquest estament", comentari que s'aprofita per fer notar que l'aristocràcia retratada a La cartoixa de Parma, malgrat tots els aires que tenen i els títols nobiliaris, és un ducat molt petit, dins d'Itàlia mateix i, sobretot, vist des de França "on la noblesa ja ha passat per la guillotina!". "Stendhal retrata la resistència dels nobles a adaptar-se als nous temps que simbolitza Napoleó, vis com el gran dolent i per culpa del qual Fabrizio s'ha d'amagar durant tot el llibre", afirmació que porta a discutir el paper d'un Napoleó que, a l'entronitzar-se es carrega l'esperit de la Revoució Francesa i desvia el debat literari cap a interpretacions històriques, fins que algú pregunta pel títol: aquesta cartoixa que només surt al final i que no hi ha manera d'entendre. O sí? Aportades algunes idees, acabem acceptant que l'autor usa "la cartoixa de Parma" com a metàfora d'un món tancat (i caduc i petit), on no hi entren idees de fora i es viu pendent, únicament, de les (miserables) dinàmiques internes. Abans d'acabar encara s'aporten algunes idees més: hi ha qui entreveu el llibre com una novel·la gòtica, qui en subratlla la ironia general, tant de la trama com, sobretot, del rol del protagonista, un autèntic anti-heroi gens habitual en la narrativa fins llavors, i qui apunta, fins i tot, que l'autor sembla un "feminista avant la lettre" ja que tots els homes hi surten mal parats, mentre que les dones, de tots els estaments, també les pageses que ajuden al protagonista quan està ferit, són retratades sempre com a virtuoses: "el retrat és sempre en positiu".