Rosa candida

 d'Audur Ava Ólafsdottir

Barcelona, Club Editor, 2026.

Trad. Macià Riutort [T.O.: Afleggjarinn. Reykjavík, 2007]

241 pàgs.

"Per fi un llibre que no fa patir!" va exclamar un lector just abans de donar per iniciada la sessió del club. Els assentiments van ser unànimes: des de "sí, ja tocava!" a "una història de gent senzilla que transmet pau", fins a un concloent "és un llibre basat en la confiança als altres, que et fa tornar a creure en la bondat de la gent". El marc queda establert d'entrada: ha estat una lectura bàlsamica que, a qui ja coneixia a l'autora li ha recordat la manera "relaxada i elegant" d'escriure de La veritat sobre la llum [que va poder ser lectra de club, però no va ser escollit], i a qui no, l'ha sorprès pel detallisme i l'elenc de personatges "tots molt ben definits, inclosa la mare morta, que és sempre molt present". En definitiva, "una lectura fàcil amb un gir final inesperat que li dóna força". Just l'aspecte que provocarà el primer debat del vespre: hi ha qui troba que el final és forçat i qui, en canvi, ja "veia a venir que no acabaria bé", si bé hi ha qui remarca que la trama en si no és el més fort del llibre: "m'agrada molt la manera com escriu, però els punts de gir estan molt marcats i el protagonista és massa càndid, l'estructura de la novel·la és massa evident", opinió contundent que no és compartida per la majoria, que prefereix subratllar com l'autora retrata una nova masculinitat: "amb una inversió dels rols clàssics: ella estudia, ell cuida la nena, la casa i el jardí", cosa que lliga, com remarca algú altre, amb "la inversió de la pròpia creació de la família, que és el que hi ha de fons de la trama, tal com explica el monjo: primer la procreació, després la construcció d'una llar". En aquest punt, algú posa l'atenció sobre el fet que "si a nosaltres ens crida tant l'atenció aquest canvi de rols és perquè som del Sud, crec que al Nord, les societats sempre han estat més igualitàries", afirmació que és contrarrestada per algú que coneix de primera mà la realitat noruega ("no és tot tan bonic"), si bé deixant oberta la possibilitat que podria ser cert en el cas islandès...

    Un segon debat intens es produeix quan, a l'evocar el lloc de partida de la trama, algú pregunta on ha situat cadascú el monestir on es trasllada el protagonista. Com que, hàbilment, Olafsdóttir no dóna cap pista geogràfica, cada lector ho ha imaginat en llocs d'Europa diferents: França, Alemanya, Itàlia... "un lloc clarament al sud", "però també cap a l'est perquè hi beuen vodka". La conclusió a què s'arriba per consens és que el monestir és imaginari i que si l'autora no el situa és "perquè així pot reforçar la idea que, en realitat, el viatge important és l'interior: el monestir és el que porta a dins o el que aconsegueix que li entri", apunta un dels presents, tot aconseguint el reconeixement unànime de la resta de lectors, que no havien fet aquesta lectura. Algú, més atent al viatge físic, s'ha fixat en canvi en "el pes dels 20 anys que fa que el llibre es va escriure, i que probablement està situat a finals del s. XX: no només per l'ús de les cabines telefòniques, sinó perquè avui seria impensable haver de viatjar tant de temps en cotxe". En aquest aspecte algú encara hi afegeix cullerada: "i pel llenguatge! L'ús de la paraula 'retardat', per exemple, ara és impensable, no l'usaria ningú". En començar a fer sortir alguns desajustos, hi ha qui ha trobat faltar "més descripció del jardí, més informció sobre l'accident de la mare", i qui considera que "l'arribada de la noia al poble del monestir, amb la nena, és molt ràpida, massa, després de tot el que li costa a ell".  Algú també hi remarca que "faltaria explicar perquè ella ha decidit tirar endavant l'embaràs, donades les circumstàncies", observació que és tallada per un altre lector: "tot el llibre està explicat des del punt de vista d'ell! No sabem mai què pensa ella". I un altre apostil·la: "fa 20 o 25 anys, a Islàndia, potser no hi havia altres opcions!"

    Però en realitat hi ha molts pocs aspectes "negatius" a ressaltar i de seguida tornen les lloances: "tot és fàcil perquè els personatges s'hi fan fàcil entre ells; des del pare que confia la seva filla al protagonista, un desconegut, perquè la dugui fins a la ciutat, fins a les facilitats amb què es troba en arribar al poble, tan diferent d'on ve, i no li suposa cap xoc". És més, se subratlla: "fins i tot el 'No' dels monjos a deixar-lo instal·lar-se al monestir amb la dona i la nena, va acompanyat de l'ajuda per a trobar un pis". En aquest punt, algú comenta que "és tot tan planer i humà que fins i tot l'aspecte miracler de la nena, el fet que les veïnes es curin dels seus mals, resulta creïble... m'ha semblat graciós, al final, que es remarqués la similitud del nadó amb el retrat de Jesús a les pintures de l'Església". Aprofitant aquesta picada d'ullet als símbols, algú aprofita per preguntar a qui simbolitza l'esqueix de la rosa que el protagonista trasllada des d'Islàndia, tot recordant que en la versió original el títol de la novel·la és, justament, "L'esqueix" i no "Rosa candida": d'entrada, molts lectors assenyalen el nadó, la nena, que simbolitza la família que ha de transplantar-se; però després de diferents anàlisis guanya força l'opció que "l'esqueix és ell mateix, el protagonista, que és qui s'ha de trasplantar a una altra realitat, la del monestir primer i la d'una nova família, després". En aquest punt, hi ha qui pregunta (retòricament) perquè el llibre no va mantenir el títol, ja que mab "rosa càndida" es perd el simbolisme... ningú no respon, però hi ha qui apunta una possiblitat comercial: "un llibre amb una rosa al títol i a la portada era molt reclam per Sant Jordi".

    Abans d'acabar la sessió i de repetir arguments en favor d'una lectura molt agraïda i, en aquest aspecte, també original ("demostra que no cal maldat per fer avançar un argument!"), algú fa sortir a la conversa el personatge del monjo cinèfil: "un encert!", "quin gran personatge!", "quanta saviesa i ironia demostra l'autora en aprofitar un monjo que dóna consells amorosos a partir de cites de pel·lícules!". I encara hi ha qui vol remarcar la importància de l'atzar en totes les trames, "des de l'accident de la mare a l'engendrament sense ser buscat: són factors no previstos que ho determinen tot". Però tornem a la bondat que traspua tota la novel·la: "recorda a La delicadesa de Foenkinos i una pel·lícula que es diu Paterson, sobre un conductor d'autobus que escriu poesia: històries de personatges senzills"; la conclusió amb què tothom està d'acord és que "el jardí acaba sent secundari, perquè l'autora al que es dedica és a fer créixer la família", afirmació que permet a algú altre recordar que "això de fer créixer sembla que és un tema que l'obsessiona: el llibre anterior el protagonitzava una llevadora i es dedicava a explicar com creixia la llum, a partir de certa època de l'any!".

    

La casa de Leyla

 de Zülfü Livaneli

Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2026.

Trad. de Carlos Ortega Sánchez 

[T.O.: Leyla'nin Evi. Estambul, 2006]

295 pàgs.

La d'aquesta sessió podria ben bé ser una d'aquestes històries orientals que a Europa ens van arribar a través de Les Mil i una Nits o, més recentment, dels llibres de Naguib Mahfouz o Rafik Schami: una trama corrent que l'atzar converteix en extraordinària, ratllant la fantasia, però essencialment humana; una aventura quotidiana que acaba subratllant la generositat, el caliu i la saviesa d'un personatge. En aquest cas, l'autor de la novel·la del mes, Zülfü Livaneli, que contra tot pronòstic va acabar visitant el club. Però no avancem aconteixements: el primer va ser la posada en comú d'un llibre triat a cegues, sense massa més referències que un argument esbossat amb brotxa, al costat  de dos llibres més. Probablement en va cridar l'atenció el marc: Estambul i, potser, que la protagonista fos una senyora gran enfrontada a un problema "jove": un desnonament. La ciutat, sens dubte, és un dels grans protagonistes de La casa de Leyla, tal com es va repetir més d'un cop durant la primera sessió sobre el llibre: "et fa agafar unes ganes boges d'anar recorrer els seus carrers!", i això que, més enllà del Bòsfor i el seu tràfic portuari, pràcticament no surt cap dels seus grans monuments, sinó que l'acció transcorre en barris populars i gens turístics. "Però és una novel·la de tall clàssic,on tots els personatges evolucionen i, darrere dels quals, o a través dels quals, t'expliquen la història de tot un país", resumeix un lector. Hi ha un acord total en què, a més, la història de la Leyla, la dama d'una altra època a qui uns nou-rics ("i la corrupció!") fan fora de casa, atrapa de seguida: "qualsevol lector s'adona que està davant d'un llibre amb molta teca, dels que aborden molts temes". D'entrada, la història de la ciutat i de la República de Turquia, on la presència otomana encara es percep: "no queda clar com, però és molt curiós que a la Leyla, en traslladar-se a Cihangir la coneguin com 'la otomana', com si alguna cosa en el vestir, el parlar o els modals la ubiquessin en un temps passat", planteja algú; mentre algú altre posa èmfasi en què la diferència entre els barris, a més de la riquesa o la classe social, es nota en la religiositat: "en els populosos, les dones van amb vel", comentari que posa sobre la taula el doble gir social que l'autor retrata al llarg del llibre: la modernització de Kemal Atatürk i la reintroducció de la religiositat més modernament. Com que aquesta segona és més coneguda de tots els presents, la que veritablement ha causat sensació és la primera: "que hi hagués manuals per ensenyar a parlar per telèfon, per dirigir-se a les dones o mirar-les, per vestir d'una determinada manera... és molt més del que hauria imaginat!" remarquen diversos dels presents.

Més enllà de la faceta historicista que, com algú fa notar, "l'autor introdueix enmig d'una trama que dura uns dos o tres mesos, a tot estirar, però gràcies a una estructura que li permet explicar tot el s. XX", la majoria de lectors destaquen la creació d'uns personatges que, tret de la Necla, "tots tenen una part bona, sense ser plans" i amb uns secundaris amb molt de pes, encara que siguin un col·lectiu com els veïns de la yali, capaços de repinyar la casa primer i tenir la grandesa de tornar a omplir-la al final, o personatges tot just esbossats "com el soldà que necessitava 150 servents per anar a resar: és el millor retrat de la decadència de l'imperi que podria fer-se", remarca un lector, exultant. Sense oblidar els capítols "alemanys": "el contrast entre aquest Estambul atrapat en la història i la modernitat, amb tots els contres que això suposa, que viu la Roxy  i el seu grup d'amics turcs a Alemanya és brutal", segurament la millor manera d'explicar, per comparació, què és viure a Turquia. Un altre tema que cal apuntar als molts que planteja la novel·la: la immigració, especialment dels joves; sense oblidar-se de "l'engany del banc considerant dement a la Leyla, per fer-se amb la casa; la corrupció de la justícia o la llunyania dels polítics, en aquest cas personificat amb uns diputats que viuen a Ankara, que és una altra realitat", enumera un altre dels presents. I, enmig de tot plegat, història i actualitat rabiosa, la importància de la música per a crear ponts entre personatges tant diferents com la Leyla i la Roxy i, encara, el xoc entre la família tradicional de la noia i la realitat d'uns joves que viuen i xuclen la llibertat del s. XXI. És el moment de recordar algunes escenes memorables i, tot i que n'hi ha moltes, acaben destacant-se'n tres: el concert de rap en un pub atapeït de joves on la Leyla acaba tocant el piano; el dinar en un restaurant ("una escena insígnia", en diu algú) entre el Yusuf i el seu cosí diputat; l'explicació i la sofisticació sobre la formació dels servents, a través de l'escena en què l'Ali Yekta Bei fa de servei al fill, "quin gran personatge, que entranyable", es diu); i, és clar, el retorn a la casa, quan la Leyla no reconeix la seva antiga llar: "una casa no són només les quatre parets, sinó sobretot, allò que conté, el que li dón a vida", es reflexiona. És, sens dubte, una de les grans lliçons del llibre que, en algun moment, sembla que abandoni la centralitat que el títol dóna a la yali vora el Bòsfor, però que no se n'oblida mai. "En tot moment, a més, s'explica que és una casa maleïda, que tant és culpable de la desgràcia de la Leyla, des del seu engendrament (cosa que li val ser considerada com a no-musulmana!), com la de la nova família... que acabarà amb el crim que ho resol tot", resumeix un lector.

    Arribats en aquest punt, i com ja havia aparegut en algun moment de la conversa, alguns lectors exposen els seus dubtes sobre el final precipitat de la novel·la: "tot el llibre té un ritme pausat, on no passen gaires coses i, al final, tot es precipita de cop. Em grinyola", apunta algú... i són diversos els lectors que assenteixen, si bé n'hi ha que no els ho sembla, de precipitat, i que remarquen l'encert d'acabar-ho amb la carta que la Leyla deixa a la seva "néta", és a dir la filla del Yusuf i la Roxy. Aquí, tothom hi està d'acord: l'epíleg, amb la casa com a denominador comú, és un gran encert i un recurs molt adequat per tancar la novel·la, apuntant a un futur que deixa a més d'un lector amb preguntes per fer a l'autor: "com serà la vida d'aquesta nova Leyla? N'ha pensat una novel·la?". Si bé hi ha qui pensa un altre tipus de qüestió més sociològica: "l'experiència com a activista polític ha influït en l'escriptura d'aquest llibre?"; i fins qui en planteja una de caire més filosòfic: "així com el pas cap a l'occidentalització ha estat ben vista i acollida, en general, com seria un pas a la inversa: un camí cap a la islamització d'una societat laica?".

Totes aquestes preguntes es formulen, cap a l'últim moment de la sessió, quan es desvetlla l'últim gir d'aquesta lectura que ha meravellat a la majoria: dues setmanes després, a dos dies de Sant Jordi, Zülfü Livaneli visitarà a Sant Just; un final atzarós de conte oriental que va aparèixer com a premi per preguntar als editors de Galaxia Gurenberg sobre la possibilitat de comptar, per a la sessió del club de lectura, amb la presència del traductor del llibre.

*       *       *       *        *

Zülfü Livaneli i Joan Tarrida a Cal Llibreter, punt de trobada

Membres del club durant la xerrada amb l'autor turc, el 21 d'abril, a la Sala Piquet.
Els afortunats que van assistir-hi expliquen el privilegi de poder parlar amb un ésser humà extraordinari,
generós, sensible i culte.

Animals inexpressius

 de Xavier Mas Craviotto

Barcelona, L'Altra editorial, 2025.

294 pàgs.

Primera sessió del 2026 amb l'autor present a la sala, cosa que ha costat que la trobada tingui lloc en dilluns. Quan acabem la xerrada i el Xavier Mas Craviotto es dediqui una bona estona a signar exemplars, no caldrà que ningú ho constati amb cap comentari: la unanimitat sobre la vàlua de la xerrada serà total, més després que el recull de contes que havíem llegit ja havia fet les delícies de tots els presents, sense excepció, malgrat la duresa i fins la sordidesa d'alguna de les accions descrites. Per trencar el gel, a més, des de l'organització del Club Literari de l'Ateneu s'anuncia un acte extra, a finals de mes amb la Natàlia Cerezo, per reinvindicar el conte com a gènere, intervenció que dóna peu al convidat i protagonista de la vetllada per reflexionar-hi: "sovint es diu que és el germà pobre o petit de la literatura, quan és absolutament fals. O com a mínim erroni: no dic que sigui més difícil de fer, però un conte t'exigeix molt més, perquè has de dir molt en poc espai, has de mostrar un món sencer amb menys pàgines, si el vols fer ben fet. És curiós que amb un tradició contista com la que tenim, de Calders a Monzó, a banda de novel·listes com la Rodoreda o el Moncada, que també van fer relats excel·lents, a casa nostra hi hagi aquesta consideració. Això al món anglosaxó no passa, al contrari: es fan lectures de contes! Sense presentació, lectura a pèl. I la gent paga per anar-hi." Sense deixar el tema de banda, la pròpia dissertació sobre les diferències d'escriure (i llegir!) un recull de contes o una novel·la, serveixen la primera pregunta a propòsit d'un dels relats, en què la protagonista prova d'escriure una novel·la i, també, a propòsit dels lligams entre els contes, especialment de personatges i situacions que se citen en una narració i en protagonitzen un altra: "hi ha un joc, és clar. I m'hi vaig dedicar després de tenir clars tots els contes que formaven part del recull i l'ordre amb què volia posar-los. Hi tinc una obsessió, però crec que és important: per mi, un recull de contes és un tot, ha de tenir una sentit en conjunt, els relats han d'estar en una mateixa longitud d'ona, formar part d'un mateix univers. I el fet de relacionar-los d'aquesta manera era una manera de subratllar-ho; i, també, una manera de fer notar que res és aïllat a la vida, tots formem part d'una teranyina i el que tu fas a diari implica a molta altra gent." A més de parlar de la hibridació de gèneres, habitual en un autor com ell que, a més de narrador i novel·lista, també és poeta,aprofita per citar una autora admirada: Alice Munro, de qui destaca la capacitat per "crear un univers sencer amb molt poques pàgines. Per mi un conte, crec que ho explica ella, és com una finestra petita que només t'ensenya una part del paisatge... però, amb el que t'insinua, t'ha de permetre intuir la resta del món, el que queda més enllà del marc".

Després d'aquest primer contacte, de seguida comença la tanda de valoracions, on el comentari que es convertirà en mantra durant tota la vetllada té a veure amb l'edat de l'escriptor: "Ets molt jove per ser capaç d'aprofundir tant i tan bé en la mentalitat de personatges que no tenen res a veure amb tu!". La sorpresa no amaga una admiració profunda, ans al contrari, la subratlla: "tots els relats tenen una intensitat brutal", diu algú; i un altre hi afegeix: "la prosa és meravellosa, es nota que ets poeta"; i encara: "hi ha molta reflexió i molta filosofia en cada escena, cada personatge". Certament, la creació dels protagonistes és el que més ha calat: "la diversitat de personatges és tan gran que m'ha impressionat l'empatia que hi tens, amb tots i cadascun d'ells". A poc a poc, i intervenció a intervenció, el Xavier Mas Craviotto va responent als afalacs: "Has dit una paraula important: empatia. De fet, jo escric per entendre situacions i actituds, notícies de què m'assabento i no puc parar de preguntar-me: 'com pot ser?' Per mi escriure és fer-se preguntes. La manera d'entendre certs comportaments és entrar-hi dins i fer-ne literatura. No sé si tinc facilitat per mimetitzar-me amb altres, però si no fos capaç de fer-ho només podria escriure sobre mi i la meva vida... i això no té cap interès. Sempre he estat algú amb l'antena posada: escolto tot el que passa al meu voltant i, a més, he vist molt cine i he llegit sempre. Això hi deu ajudar". Sobre la llengua i l'estil, ho té clar: "sóc filòleg i l'oralitat m'interessa molt, però és que a més un llibre és llengua! No pot fallar de cap manera! Una novel·la amb molta peripècia però escrita amb desídia, de qualsevol manera, per mi no té interès".

En cert moment, algú apunta que si hi ha una constant al llibre són les relacions paterno-filials i, és clar, els traumes i la pregunta, irònica, surt quasi sense voler: "no penses en fer contes més alegres?" Després de recordar un comentari similar del seu pare, a propòsit d'una novel·la anterior ("al final aconseguiràs que els Mossos vinguin a investigar-nos! Tampoc no et vam creiar tan malament..."), l'autor protagonista de la vetllada explica que és en les situacions incòmodes quan a les persones els cauen les màscares: "encara que soni a paraulota, tots busquem la Veritat de les persones i és quan portes la gent a l'extrem, que tothom és més autèntic", una reflexió que enllaça amb l'explicació del títol del llibre: "el trec d'un conte de David Foster Wallace, en el qual explica que els animals no tenen la capacitat de demostrar dolor o alegria amb la cara, o tenen la nostra expressivitat facial, però en canvi pots saber què senten en la seva mirada; per això els contes hi fan referència constantment, als ulls! Amb la mirada no pots enganyar i els humans, com que duem sempre una màscara posada, al final som igual que els animals: amaguem la nostra expressivitat, la dissimulem". Després, sobre la coincidència de tants pares i mares als relats, confessa que sí: "la família m'interessa molt, en general, perquè és un factor essencial de la nostra vida que no triem i, ara mateix, vivim en un entorn que ha sacralitzat la família i, que quedi clar que no és el meu cas, eh?!, però per a molta gent néixer i créixer en la família que li ha tocat és el pitjor que li ha passat, segur que tots en coneixeu casos! I és clar: si la teva família et fa mal, però en el món en què vius és una institució intocable, has de tenir un decalatge mental impossible de suportar".

En diversos moments de la xerrada, els lectors exposen detalls concrets o dubtes sobre algun dels contes. Els més citats són "Declaració", que ha causat furor per la gràcia a l'hora de reproduir la parla oral d'una senyora gran d'un poble de l'interior ("mentre l'escrivia sentia a la meva àvia en una orella i la meva sogra a l'altra"); "Les cares pàl·lides", que ha glaçat la sang a més d'un per la capacitat de l'autor de posar-se en la pell d'algú capaç d'apallissar un sense-sostre i de violar una noia una nit de festa; "Un laberint", perquè sent el més amable i fins divertit de llegir acaba sent molt trist ("és una paròdia de l'humor 'tevetresero' que sovint no fa cap gràcia, però sobretot és una retrat d'axiò que passa tant ara: els pares que exposen els seus fills a les xarxes") i "Tot és blanc" perquè com diu algú, "sent que no hi mor cap ésser humà, és desolador posar-se al cap del fill del caçador  entendre l que ell entén llavors". Quan algun lector li fa notar que canvia molt d'estil en cada conte i li pregunta per si és dels escriptors que ho planifica tot o dels que tira milles i com o quan decideix l'estil per a cada relat, en Xavier Mas Craviotto confessa que "sóc bastant intuïtiu: escric sense saber on vaig. Crec que el text ha de fluir i només quan arribo al final, sense saber com hi he arribat, ve la part racional de planificar si allò fuinciona, com, quina forma és la més adequada i... toca polir, polir i polir, és clar. El problema és que no acabaria mai de fer passades!". En aquest moment, hi ha un frase que es repeteix gairebé a l'uníson i que va passant de boca en boca: "es nota!". "És un llibre que o pararia de subratllar", remata algú. I la sessió s'aixeca per donar pas a una llarga tongada de signatures i amb la satisfacció general d'haver aprofitat molt una tarda de dilluns qualssevol. "Quin plaer i quin goig poder intercanviar opinons amb gent més jove i saber que hi ha aquest talent que puja!"

Podeu recuperar-ne algunes imatges a l'Instagram de l'Ateneu de Sant Just!

Ingrata pàtria

 de Martí Domínguez

Barcelona, Proa, 2025.

280 pàgs.

Tot i que l'assistència va ser baixa i que alguns dels presents van confessar no haver pogut acabar el llibre, la sessió sobre aquesta novel·la de Martí Domínguez va deixar un pòsit difícil d'oblidar als que hi eren; entre d'altres qualificatius, el llibre va merèixer els de "rodó", "obra mestra", "necessari" i "hauria de ser de lectura obligada en instituts". D'entrada, però, la cruesa de l'obra és el que va acaparar el debat, davant les confessions d'alguns lectors que reconeixien no haver pogut passar de la pàg. 20, no pas perquè el llibre no els interessés, sinó perquè els feia patir massa o els interpel·lava tan directament que els feia mal. Les històries personals van fer acte de presència: "em feia recordar la història del meu pare", reblava algú; "la manera d'apropar-se a una injustícia tan flagrant, m'afectava massa i prefereixo no patir així", deia algú altre; o "el conjunt és tan dur i desesperançador que m'ha costat llegir-lo perquè em feia pensar que han passat els anys i estem igual". De seguida, però, es va estar d'acord que aquesta aproximació tan viva no era pas un demèrit, sinó tot el contrari: enaltia el treball de Martí Domínguez, presentat en algun moment com un dels escriptors més interessants i, per desgràcia, desconeguts de la literatura catalana actual. Per trencar la dinàmica sobre la dificultat d'entrar al món que ens serveix l'autor, algú va trencar una llança en el sentit contrari: "crec que per contrarrestar tot aquest jovent que diuen que preferirien una dictadura i que estan desencantats amb la democràcia, aquest llibre hauria de ser obligatori: caldria que als instituts es llegís perquè quedés clar què va ser, en aquest país, el franquisme". Una reflexió a què, evidentment, tothom va donar suport i que va generar dos debats paral·lels: l'un sobre si els lectors joves d'avui entendrien el llibre, en el sentit de si els interpel·laria prou; l'altre sobre l'ensenyament de la Història en molts centres educatius. Hi havia qui creia que el llenguatge de la novel·la reflecteix tan bé una manera de parlar i una època que lectors que no hagin viscut la dictadura, no sabrien entrar-hi del tot; opinió que no tothom compartia, si bé algú hi afegia que "molts joves d'avui potser no tindrien prou bagatge lector per entendre una polifonia de veus com la que presenta el llibre". En aquest punt, els debats es van trobar i les afirmacions sobre els professors poc implicats i els programes educatius mal pensats van xocar fins que algú va reconduir la conversa subratllant els dos elements que més li havien agradat i, a l'hora, sorprès del llibre: "mai no havia llegit res sobre les presons en temps de Franco, de la vida a dins i la repressió cruel; i, d'altra banda, em va corprendre trobar amb autors que havia llegit i admirat, a la carrera, com Laín Entralgo o Vallejo Nájera... i descobrir-los des d'aquesta altra vessant que llavors no sabia veure".

La polifonia de veus mereix un punt i a part: tothom coincideix a subratllar que està molt ben aconseguida, que "és la gràcia de la novel·la" i que ofereix una pluralitat de punts de vista que enriqueix no només el retrat de l'època sinó, fins i tot, del propi personatge protagonista, en Joan Baptista Peset: "l'obra és rodona perquè aconsegueix triar quatre personatges, que de fet entenc que són reals, que no els crea l'autor, sinó que va anar així, però es converteixen en el retrat precís de totsels colors i sensibilitats de les esquerres... i de la divisió que va dur a la derrota, en part: des de l'intel·lectual que opta per no fugir, a l'alcalde accidental que va salvar capellans, fins al cenetista orgullós d'haver mort molts fatxes". Però, hi ha més, és clar: "el millor de tot és que també dóna veu a l'altre bàndol, al director de la presó, al capellà, al metge forense...". Punt i apart mereix la figura de l'enterrador: "és d'una tendresa màxima, com humanitza la persona que s'encarrega en teoria d'esborrar tot rastre, el fet que guardi retalls de roba o el somni que té en què queda colgat per cadaàvers i no pot sortir... sensacional!" subratllen diversos lectors a la vegada.  A l'hora de recordar escenes, ningú no oblida la crueltat del militar escarmentant el nen que, enfilat a una arbre, volia presenciar l'execució, de la mateixa manera que molts recorden el capítol en què la dona del protagonista lamenta o confessa no haver votat al marit, "potser com una manera de fer-li veure que no calia posar-se en política", apostil·la algú, mentre que hi ha qui ho veu com "una altra de les contradiccions de la guerra: s'afusella algú que era de missa, casat amb una destacada membre d'Acció Catòlica, justament perquè el que es castiguen són les idees, més que els propis fets". Vet aquí un resum exacte del que Martí Domínguez pretenia amb aquest llibre: deixar ben clar que la revenja del franquisme, com deixa molt clar el capellà, era contra una manera de pensar lliure i crítica, més que contra qui hagués combatut a l'altre bàndol: "la ploma sempre més perillosa que l'espasa", se sentencia. I si bé encara hi ha qui apunta que la llicència final de fer parlar un esperit és l'únic que no l'ha conveçut gaire, però que pot passar-se, tothom queda satisfet d'haver-se enfrontat -fins i tot no llegint-lo- a un llibre que planteja tan cruament un debat que, noranta anys després, no està ni de bon tros tancat.

PS: abans d'acabar, l'enllaç al programa En guàrdia! de Catalunya Ràdio dedicat a Joan Baptista Peset, amb participació del Martí Domínguez, del qual es va parlar durant la sessió.