dimarts, 19 de juliol de 2022

Timandra

 de Theodor Kallifatides



Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022.
Trad. de Montserrat Camps [T.O.: Τιμανδρα (Atenes, 1994)]
187 pàgs.



Accidentada darrera sessió del curs, amb la covid immiscint-se en el calendari: prevista originalment pel dia 5 de juliol, vam acabar ajornant-la quinze dies –negant, així, la possibilitat d'organitzar una altra trobada abans del parèntesi vacacional–, setmanes que, d'altra banda, van ajudar a que més d'un lector pogués acabar la lectura. I potser perquè les expectatives amb l'escriptor heleno-suec eren molt altes, aquesta novel·la escrita en grec fa gairebé tres dècades, no va acabar de satisfer a la majoria. Més d'un dels presents va afirmar que, després d'haver gaudit tant les seves obres memorialístiques (vegeu aquest apunt del blog), "aquest Kallifatides" no tenia el mateix nivell i es va apuntar que aquestes "altres" novel·les que se li han traduït en català i en castellà no deixen de ser obres de divulgació d'història i mitologia clàssica. Una afirmació, però, que no tothom entenia com a negativa: "poden ser portes d'entrada a altres llibres, els clàssics, per exemple, com ho va ser El mundo de Sofia", reblava algú, mentre hi havia que hi veia, en els capítols històrics narrats, un recurs per dotar de verosimilitud al conjunt, per contrarrestar l'ús de la primera persona serveix, justament, per poder ser inexacte. Poc a poc van anar sortint aquests petits trucs de l'autor, dissimilats sota l'aparença d'una obra molt senzilla: "tot s'explica en una sola nit! Ella va exlicant els seus records mentre van movent el foc de l'estança", subratlla un lector, mentre algú altre destaca l'encert del punt de vista, el d'una hetera que, tot i la seva condició de dona, està en contacte amb les "altes esferes" polítiques i culturals de l'Atenes del s. V aC i es pot plantejar els mateixos dilemes filosòfics que ells. Algú hi veu un toc humorístic, absolutament irònic, en aquest detall: "les dones eren menys que un gos, gairebé, a la Grècia clàssica! I, en canvi, és gràcies a ella que tenim un retrat més -diguem-ne- humà de grans noms com Sòcrates, Pèricles, Plató o el propi Alcibíades". 
En aquest punt, dues lectores destaquen aquesta capacitat per descriure la "sensibilitat femenina" malgrat tractar-se d'un autor... masculí.  Però d'altres lectors hi troben més detalls irònics: d'una banda el fet que, qui descriu aquest entorn cultíssim, justament no ho és, de culte; de l'altra, la contradicció que suposa que els plantejaments vitals de la narradora siguin clarament estoics, amb el sentit comú com a bandera... "la qual cosa, venint d'una hetera educada en la sensualitat, no deixa de ser graciós". Però algú porta la reflexió més enllà, i ens fa notar que, justament, la figura de l'hetera era una via d'escapament, una de les poques maneres que tenia una dona d'escapar-se del seu destí de submissió absoluta. "I aquí es on em sembla del tot contradictòria –intervé un tercer–: algú que, tot i poder ser lliure, s'enamora de tal manera que acaba lligada! La història d'amor em sembla molt 'pastelera', no me la crec gens". D'altres dels presents s'apunten a la crítica: els personatges no estan aprofundits, són molt contradictoris i el sexe és massa explícit. En aquest punt el debat s'obre: per alguns lectors és tot el contrari, de sexe n'hi ha poc, tenint en compte la professió d'ella i el joc a tres bandes ("poliamor avant la lettre", l'anomena algú) a que es dedica Alcibíades, mentre que, per d'altres, n'hi ha massa i és avorrit, factor imperdonable. Més enllà dels jocs carnals, a més d'un lector li ha costat avançar en la trama i el llibre se li ha fet lent, factor que fins i tot reconeix algun dels seus més entusiastes defensors: "la primera part, l'explicació de l'enamorament és lenta, però en canvi a la segona part s'accelera, quan explica el context i es fa més patent el seu punt de vista tangencial". Però també hi ha defensors de la primera part: "quan posa èmfasi en les dues relacions que marquen la vida de la protagonista, sobretot la de la transmissió de coneixements entre mare i filla, més que la de submissió home-dona".
En definitiva, una altra lectura que no ha causat unanimitat en l'aplaudiment, però que ha permès un bon debat a diferents nivells de lectura.

dimarts, 7 de juny de 2022

Guilleries

 de Ferran Garcia



Barcelona, Ed. Males Herbes, 2022.
182 pàgs.



Era una sessió doble, perquè el llibre s'ho valia: primer, una presentació oberta al públic, amb presència de l'autor, on van llegir-se fragments de la novel·la en veu alta, que donaven peu als comentaris del Ferran Garcia sobre el procés de creació dels personatges, el perquè de l'escriptura d'un western, o de l'elecció d'un llenguatge poètic, enmig d'un entorn violent, que de seguida va valdre-li les lloances dels presents. Sobre l'elecció del gènere, reconeix, d'entrada, que era un repte: "tot i ser un invent nordamericà, tenia ganes d'agafar-ne els elements essencials per ambientar-ne un aquí, perquè els elements principals ja els tenia: una postguerra que ha deixat ferides pendents, l'arribada de la modernitat (els trens!), uns paisatges que marquen el caràcter (us asseguro que les Guilleries tenen un no-sé-què telúric), la necessitat de redempció..." Les preguntes que generava cada fragment va fer que, gairebé sense adonar-nos-en, ens trobessim al segon acte previst, el club de lectura, amb els membres habituals del club més els convidats que van voler quedar-s'hi. La llengua va fer de pont: més d'un en destaca el lirisme i la dolçor, però en canvi hi ha qui considera que, en una història tan crua, li falta aspror, que en general no hi ha modismes, que no es marca un parlar dialectal "de Vic", sinó que usa un registre estàndard poc punyent. L'autor no se'n defensa: accepta la crítica i explica que va ser una decisió conscient, que la història ja era prou envitricollada, com per afegir-hi més dificultats. Algú altre aplaudeix la decisió: "m'està bé tal com és, el llenguatge, perquè m'ajuda a llegir-la, me n'agrada l'equilibri: la història és dura, l'idioma suau". 

En Ferran Garcia encara ho rebla: "cal tenir present qui és que explica i quin to té la veu d'un nen. I la forma d'explicar: no segueixen un fil, van endavant i endarrere, s'expliquen a explosions, posant-hi molta emoció." Un lector apunta que, gairebé al principi, en un paràgraf a la pàg. 19, ja avança tota la novel·la: hi ha, enumerat, tot el que vindrà després! L'autor confessa que "quan em poso a escriure, he de tenir molt clara la història sencera. I, sobretot, el tema de fons: la culpa, en aquest cas. He de saber cap on va i com s'acaba." El fet d'avançar la trama és una invitació a que el lector vulgui seguir llegint, conscient que, d'entrada, el món que presenta i la manera de descriure'l no era fàcil: "les primeres pàgines són volgudament difícils, però també és una invitació al lector perquè em faci confiança". Assegura que, tot i així, en va fer unes trenta versions, conscient que tota història s'ha d'afinar i que, la primera, la intuïtiva, sempre és un desastre. En aquest punt, hi intervé la Nura Nieto, editora de Males Herbes, que defensa el paper que les petites editorials poden fer amb els autors de casa, en els que confien perquè s'ha creat una relació que va més enllà de la confiança: "ens agrada que el que publiquem llueixi al màxim!". L'autor agraeix aquest procés, després de subratllar que escriure és prendre decisions constantment i dubtar molt: "a mi m'agrada que em corregeixin, sé que m'equivoco i les crítiques amb carinyo les valoro molt". 

I com que, en algun dels comentaris dels lectors, ja havia aparegut la violència com un dels factors importants a la novel·la, que la descriuen més, en Ferran Garcia valora que, des de l'editorial, li fessin rebaixar-ne una mica el to: "al principi ho era molt més de violenta, en el sentit que em recreava en algunes escenes veritablement dures de pair i van ser els editors que em van fer veure que era gratuït, tant de detall". Alguns lectors arrufen el nas, com volent indicar que més violenta, impossible, de manera que l'autor se'n defensa: "crec que, finalment, la història és realista, no té cap moment gore, no m'hi recreo, en la violència tot i que sóc conscient que tinc un nivell d'acceptació de la cruesa alt; però és que la violència forta no està en els fets en sí, l'únic veritablement dur és l'esquarterament final i és un moment, hi passo ràpid: però és que les execucions eren així!". Un lector surt en defensa seva recordant que, probablement, l'escena més crua sigui la de la Nena prostituint-se, no pas cap acte de bandoler sanguinari, i que, en qualsevol cas, no era un entorn que pogués descriure's d'una altra manera: una postguerra, en la Catalunya rural del s. XIX, no era un entorn de convivència idílica. Certament, però, la sensacio general és que la descripció, poètica i amb ulls de nen, d'un entorn viokent ha molestat la majora de lectors, cosa que prova, diu algú altre, la perícia de l'autor que sap tensar la lectura per arribar al patiment previ, el del que sap què passarà i nopot fer res per evitar-ho.
Per tal de canviar de tema algú fa esment de l'escena d'amor al riu, d'una sensualitat màxima, en què el dolor i el plaer van de bracet, on s'hi barreja aigua i brutícia. Algú demostra el seu desacord enel fet de subratllar la brutícia de l'acte amorós i el fet de barrejar-hi l'aigua, però diversos lectors hi han vist una purificació, un acte molt simbòlic que s'interpreta gairebé com un bateig, observació que dóna peu a l'autor a explicar que sí, que era la intenció i que respon a una de les preguntes que ell es feia a l'escriure: "Què en fem, els humans de la culpa? La resposta de sempre és (ha estat) el càstig, però hi ha un altre camí: l'amor, la redempció a través de l'oferiment a l'altre". Una reflexió que fóra una punt i final magnífic a la trobada, però a poc a poc els presents s'han animat i hi ha moltes més qüestions que volen plantejar, des dela creació d'un personatge com el Joan Tur, autèntic protagonista a l'ombra de tot el que passa, fins a un personatge com Madame Laveau, que gairebé fa la funció dels "indis" als westerns, apunta un dels presents, afirmació que en Ferran Garcia accepta, si bé matisa, ja que considera que els més "indis" són els cagots, aquest poble del qual ell inventa algunes característiques [tal com subratlla en la nota final del llibre], però que essencialment li serveix per descriure aquesta por o rebuig comunitari a l'estranger, al que és diferent, que és a la base de molts dels drames del país.
L'aùnt dóna peu a que algú s'interessi per una possible segona part: "has creat un món i has avançat un seguit de trames que dóna per més novel·les!" En Ferran Garcia accepta que la idea és temptadora i que, de fet, les històries ja les sap perquè costa deixar uns personatges amb qui s'ha despertat durant tres o quatre anys, però ara per ara té un nou repte, com ja ho era fer un western d'ambientació catalana: "estic amb un policíac d'ambientació crepuscular, una mena de Twin Peaks"... i fins aquí.







dimarts, 3 de maig de 2022

Arbre de l'oblit

de Nancy Huston



Barcelona, L'Altra editorial, 2022.
[Trad. Marta Marfany (T.O.: Arbre de l'oubli. Arles, 2021.)]
222 pàgs.



Vet aquí una d'aquelles lectures que ha obligat a més d'un dels presents a "llegir-la d'una tirada i, després, tornar-hi per disfrutar-la a poc a poc". Hi ha qui, a més, s'ha entretingut a rellegir-lo unint les diferents "unitats cronològiques" de què es composa aquesta novel·la-puzzle que explica els vaivens d'una família durant la segona meitat del s. XX, en paral·lel als avenços històrico-socials dels EUA.  "La gràcia és que toca molts punts i temes socials essencials per denunciar-los, però de manera indirecta", apunta una lectora, que rebla: "l'autora no hi posa dramatisme, tot i que tracta moments duríssims". I, tot seguit, entre tots els presents, surt una llista de les moltes temàtiques que Nancy Huston aborda en el llibre: la maternitat, el desarrelament, la identitat religiosa, l'explotació sexual, el pas de la infància a l'adolescència, les mentides no resoltes, el racisme... De fet, hi ha qui, per aquest motiu, el troba "un llibre excessiu, que parla de massa temes i no va a fons en cap", una afirmació que provoca rèpliques immediates per part d'alguns dels presents: "tot el contrari! Apunta els temes sense subratllar-los, justament perquè el lector hi pugui anar a fons, perquè hi pensi sol", ve a ser el resum de les diferents respostes. I, a tall d'exemple, algú parla de l'escena de Cuba: el viatge que la protagonista hi fa amb el seu pare en què, sense entrar en cap detall, la sola descripció de l'estranyesa que causa veure un home blanc acompanyat d'una jove mulata aconsegueix que tothom pensi en el turisme de prostitució... sense que s'hi faci referència.
És cert que, la diversitat de temes tractats fa que el llibre sigui difícil de definir, si bé el problema de la identitat s'erigeix com el pilar que ressegueix tot el llibre o, si més no, la vida de la protagonista, la Shayna, marcada per un origen "racial" i social que no és el del seu entorn; entorn que, a la vegada, té una forta presència religiosa: "el fet jueu també hi és molt present, la necessitat de perpetuar-se" diu un dels lectors, fent referència tant a la vida i les obsessions dels avis txecs de la noia, el Pavel i la Jenka, de qui no cal explicar gaire el passat per entendre de què han fugit i com han arribat a Amèrica ("i on han anat a instal·lar-se!" es remarca des d'una altra banda). Mentre, algú altre, prefereix recordar "el paper de les diferents esglésies, que és tremendo, com es veu a l'escena de la graduació". Però, posats a recordar escenes, la que més ha colpit a diversos dels membres del club és la que la Shayna treu els draps bruts de la família: una "bronca" en què el seu color de pell la duu a expulsar els seus dimonis, mesclant l'esclavitud patida pels seus avantpassats, amb els ventres de lloguer, un altre tipus d'explotació que ella no sap/pot pair malgrat fos de mutu acord... "hi ha una obsessió de la protagonista, amb les denominacions racials, la duu quasi a embogir", recorda algú, mentre es posa sobre la taula les curioses denominacions que l'autora usa per parlar de blancs i negres: "beige" i "marró", que tant pot llegir-se en clau d'evitar tòpics erronis i trencar amb falses nomenclatures, com amb una certa ironia. "Hi ha molt de sentit de l'humor, al llarg de tot el llibre! Molt àcid, però elegant a la vegada" fa notar un lector. Per il·lustrar-ho, recorda l'anotació del diari en què la Shayna  té una mena de "debat intern" entre la seva herència jueva i la seva herència africana, en què els seus dos jos comparen discriminacions i maltractes històrics "com en una versió animada dels capritxos de Goya" i que remata així:
"–Vosaltres teineu temps de cantar, d'inventar el jazz, el blues i el gòspel i transmetre'ls als vostres fills. La nostra cultura va ser anorreada.                                          –La nostra també. Però del nostre anorreament no en vam fer una religió. Com que vosaltres sabíeu llegir i nosaltres no, vosaltres monopolitzeu l'atenció del món, feu diners, construïu monuments, poseu plaques, moveu els fils, feu lleis, influïu els governs...                                                                                                                                          –És cert que les nostres tradicions eren llibresques i, les vostres, orals.                              –Potser és per això que vosaltres no sabeu ballar.                                                                     –Què vol dir que no sabem ballar? No heu anat mai a un casament jueu tradicional?   –Sí, és justament per això que dic que no sabeu ballar."

Just són aquests fragments de diari, que l'autora fa constar en lletres majúscules, per diferenciar de la resta de les narracions i, remarca un lector, "per dificultar-ne la lectura, perquè la caixa alta és més farragosa i obliga el lector a aturar-s'hi més, a no llegir tan ràpid", els que més lectors han rellegit de manera seguida, per tal de trobar-hi un fil d'unió. I els que han seguit l'exercici consideren que sí, que llegits un darrere l'altre, els fragments lliguen perfectament, dibuixen molt bé la protagonista i, a més, donen rellevància als somnis que té, que acaben jugant un paper important en el procés d'autoconeixement que és la novel·la. Aquesta idea, justament, sobrevola tota la sessió i potser, hi ha qui apunta, és el pes de la història: el viatge a Burkina durant el qual escriu el text és el fil d'on va penjant els records, que bàsicament la duen no només a acceptar, sinó fins i tot a adonar-se de la seva condició de negra (o "marró"), una característica que malgrat semblar evident, no havia arribat a plantejar-se mai. I és clar: se n'adona al costat d'algú, l'Hervé, que també ho és, "l'únic personatge que l'ajuda i que la salva" fa constar una lectora, i en una geografia (el cor d'Àfrica) gens casual. És més: propícia.

Abans d'acabar, el debat arriba al tòpic que "no hem evolucionat gens", i aviat surt la guerra d'Ucraïna a col·lació, a la qual ens hi porta tant la temàtica dels ventres de lloguer com l'origen jueu i eslau dels avis paterns de la protagonista.

 













dimarts, 29 de març de 2022

Las ciudades de papel

de Dominique Fortier



Barcelona, Minúscula, 2022.
Trad. d'Iballa López Hernández [T.O.: Les villes de papier. Québec, 2018]
191 pàgs.


Si bé va quedar clar que, per un dels lectors present a la sessió, el llibre resultava "pastelero" i poc profund, l'opinió generalitzada sobre l'obra de Dominique Fortier era extremadament positiva, tant dels habituals del club com de les dues incorporacions que s'estrenaven: "un llibre bonic", "una caixa de bombons amb sorpreses constants", "una prosa delicadíssima"... van ser alguns dels primers comentaris, abans no vam començar a analitzar més a fons un títol que, d'entrada, costava enmarcar en un gènere: novel·la? biografia? assaig? col·lecció de proses poètiques?  El Prix Renaudot d'Essai que va obtenir el 2020 ens en donava una pista, però els lectors es decantaven més aviat pel gènere biogràfico-memorialístic i destacar la gran habilitat de l'autora per entendre i retratar la vida i la personalitat d'Emily Dickinson, la gran protagonista del llibre. Una poeta en bona mesura desconeguda pels presents –la seva obra, si més no– de qui la lectura ha despertat l'interès i (sembla) farà que alguns s'acostin a la seva poesia. Justament, una de les característiques que més ha agradat del llibre és la capacitat de Fortier de "posar-se dins de l'escriptora, d'escriure en paral·lel a la seva obra", tal com ho destaca algú, que demana llegir un fragment:

"La poesía siempre es una lengua extranjera. Para quien habla y lee en francés, la poesía escrita en inglés resulta doblemente extraña, un país dos veces ignoto. Primero no sabemos nada. 
Luego sabemos que no sabemos -ya es un comienzo. Después las palabras y las imágenes nos vienen a la cabeza una y otra vez, las recordamos como sueños medio olvidados cuyo significado se nos sigue escapando. (...) Al poco paseamos por los poemas como por un bosque para siempre misterioso. Al poco empezamos a habitar este bosque. Al poco, el bosque empieza a crecer dentro de nosotros"

"Una persona d'alta sensibilitat", així defineixen alguns lectors a l'autora del llibre, a partir de proses com aquesta, capaç de recrear la sensibilitat d'algú com Emiliy Dickinson, a la qual també s'aproxima "vitalment", com ho fa notar algú que recorda diàleg entre autora i personatge, el joc de punts de vista de que ens proposa Fortier, passant de la primera a la tercera persona narradora, que aprofita el seu trasllat a Boston i la seva experiència passejant pels carrers i coneixent la societat bostoniana per aproximar-se, també de manera material, al món de la poeta. Per mirar d'entendre-la encara més.

A l'hora de buscar el perquè del títol, tenint en compte l'anècdota de les ciutats inventades pels cartògrafs a manera de signatura secreta, que Fortier deixa caure en algun moment, hi ha qui ho interpreta com una referència als trossets de paper que la poeta arreplegava de qualsevol lloc per escriure-hi i, així viure-hi; i d'altres que opten per un significat més filosòfic: "Emily Dickinson era algú que, en la seva poesia, expressa que voldria no existir". Una afirmació que ens fa entrar de ple en els significats de la seva obra poètica: hi ha qui diu que si canta sempre la Natura és perquè aquesta no la jutja i, per tant, és l'única amb qui s'entén. Algú altre hi troba una relació amb l'estructura del llibre: "És un volum que es tanca com un cargol, cap endins, igual que ella: comença parlant del poble i els amics, l'institut, després passa a la casa, el jardí, la família, i acaba dins l'habitació". 

En definitiva un llibre que, en diferents moments de la trobada, és definit com a "brillant", "rodó", "delicat", altre cop com a "pastelós", i de qui un lector creu que té, a més, una altra virtut: que, en estar format de petits capítols o fragments, tots independents, es pot llegir sense seguir l'ordre establert, com si fossin poemes solts, per separat. Si bé a algú també li ha semblat "massa intel·lectual", cosa que li ha impedit connectar-hi, no ha faltat qui ha volgut subratllar el desdeny de l'autora cap als que se les donen d'intel·lectuals, com el poeta que Dickinson coneix d'estudiant, i de qui deplora que es dediqui a buscar el món interior. Probablement, remata un dels presents, perquè a ella no li calia buscar-lo: sabia trobar-lo en els petits detalls que l'envoltaven.

"Si leo un libro y me enfría el cuerpo de tal manera que no hay fuego que pueda calentarlo, sé que eso es poesía."