Miss Marte

 de Manuel Jabois

Barcelona, Alfaguara, 2021.

201 pàgs.

    

Tot i que hi ha hagut qui no ha connectat amb els personatges, l'opinió generalitzada d'aquesta novel·la sobre la memòria i els relats i records d'uns fets passats és que es llegeix molt fàcilment i que l'habilitat de l'autor perquè el lector no es perdi, malgrat una estructura fragmentària gens fàcil, és molt encomiable. Se n'aplaudeix la multiplicitat de punts de vista, l'organització de les informacions en forma de reportatge audiovisual, que és just el que els protagonistes que desenterren la història estan rodant. I té tot el sentit, apunta algú, perquè a més de la desaparició de la Yulia el dia de la boda de la seva mare, la Mai, amb el fill del "cacic" d'un poble gallec, el que veritablement importa de la novel·la és el retrat d'aquest poble inventat, Xaxebe, i de com els seus habitants han afrontat un fet luctuós al llarg del temps. El poble és l'autèntic protagonista!, subratlla algú, i la memòria selectiva o l'equilibri emocional que busca tota comunitat, el tema de fons. No és casual, també s'assenyala, que els paisatges i les olors tinguin tanta presència: el lloc és un personatge, i en algun moment fins es compara –sense anomenar-lo– la diferència entre tenir l'Atlàntic al davant o venir del Mediterrani: "los muertos quedan lejos", ve a dir un personatge. Com apunta un dels lectors, és lògic que l'argument universal que hi ha al darrere d'aquesta trama sigui la del foraster que arriba en un lloc i el desastabilitza –tan habitual dels westerns, d'altra banda–, i el mèrit és, justament, com a poc a poc, i gràcies a les entrevistes que els reporters fan als habitants del poble, de seguida queda clar que el focus de la investigació és més aquesta forastera, la Mai (o "miss Marte" com ella mateixa es fa anomenar), que no pas la tragèdia en si que, aparentment, era el tema del reportatge: la desaparició d'una nena de tres anys... un quart de segle endarrere. 

Sobre el misteri, mai no resolt, i que tindrà conseqüències funestes més endavant, aviat quedarà clar que n'hi ha molts que menteixen o que s'han gardat secrets durant dècades i, és clar, és la descoberta d'aquests petits detalls el que dóna al llibre un aire de thriller que enganxa a la lectura i, a més, demostra les bones qualitats de Manuel Jabois a l'hora de proporcionar-los de mica en mica, guardant-se l'essencial per a les grans sorpreses del final... sense fer trampa! I no era fàcil, tal com remarquen diversos dels membres del club: ningú no sospita el què [que evitarem ni tan sols insinuar aquí], però ningú no se sent estafat. Si de cas, hi ha qui considera que al final l'explicació es precipita i tot va molt de pressa, encara que s'agraeix que finalment el drama ho sigui menys del que, en diversos moments, el lector intueix pel background que tots portem a sobre. Sigui com sigui, aquest aixecament de secrets per part dels periodistes que, vint-i-cinc anys després tornen a investigar què ha quedat d'aquell fet, és molt més que el motor de la trama, és el tema que Jabois vol tractar: el paper del periodisme, sobre què es posa el focus a l'hoar d'explicar una realitat, com les opinions particulars influeixen en què la mentida (o una certa mentida) creixi, què és, finalment, la veritat quan es prova de reconstruir i tothom la recorda diferent.

Punt i a part mereixen temes com la bogeria que, qui hi entén, dins del grup, destaca que està molt ben descrita ("un trastorn bipolar evident") i aplaudeix la documentació de l'escriptor; el sentit de l'humor, sobretot de la Berta Soneira, la periodista que no té pèls a la llengua a l'hora de descol·locar el seu interlocutor amb inventiva i sentències lapidàries; o l'organització dels capítols, titulats amb noms de personatges, cosa que a més de subratllar l'aspecte de documental, permet un doble arc temporal de la trama (sinó triple!) i situar i fer confluir molt bé les dues trames. Algú també apunta que el novel·lista demostra ofici quan va fent aparèixer, al llarg de la història i com si caiguessin de casualitat, apunts de la història d'aquest lloc remot que és Fisterra o la Costa da Morte, des de la presència de l'arribada dels romans fins als detalls de naufragis a què els habitants de la zona estan acostumats: "són aquest tipus d'elements que enriqueixen un a novel·la, més quan queda clar que el lloc on transcorre tot és un personatge més". 

En definitiva, una història en què l'autor intenta respondre (o, si més no, plantejar) alguna de les qüestions fonamentals del seu ofici, el periodisme, probablement camuflant el seu alter ego en el personatge del Nico i, potser, homentajant alguna periodista en el de la Berta Soneira (Leila Guerriero, apunta algú), mentre retrata una societat que, per protegir-se a si mateixa, prefereix enterrar algunes realitats. Potser per això el retrat dels personatges està carregat de tendresa, subratllen alguns lectors, perquè de fons no deixa de bategar-hi una veritat universal: la necessitat dels humans de comptar amb persones properes, de no estar sols.

Històries del bon Déu

 de Rainer M. Rilke

Palma, Lleonard Muntaner, 2021.

Trad. de Ramon Farrés [T.O. Geschichten vom lieben Gott, 1904]

130 pàgs.

Després de moltes (com a mínim cinc de seguides) sessions virtuals, lluitant contra elements cibernètics de diversa índole, tornar a la presencialitat amb un clàssic i Déu com a protagonistes era gairebé un acte de justícia poètica. Més tenint en compte que el text, un conjunt de relats que, tot i ser independents, tenen un fil menys tènue del que sembla al principi que els relliga, i que aquest nexe no és altre que el veïnatge i l'explicació de rondalles, el boca a orella habitual i definitori de qualsevol comunitat humana. "No hi ha cultura que no tingui històries que es transmeten de generació en generació, ha subratllat algú. Aquesta oralitat és una de les característiques que més ha atrapat al lectors, que han destacat l'estil planer i la importància dels nens en els relats, en el sentit que, a més de la seva presència, el narrador s'esforça sempre a explicar unes històries, gairebé sempre amb sentit moral, per tal que l'entenguin els infants. "Recorda el to de les leyendas de Bécquer", ha apuntat algú; "i el de la majoria de faules populars", ha apostil·lat algú altre. I tot plegat per parlar de Déu? Per explicar-ne les grandeses? O mes aviat les misèries...? Potser la pregunta, com apunta algú en cert moment, és si Rilke ens està parlant de Déu o de l'home. O més aviat, segons diu algú altre si el que se'ns planteja és que "com diu el tòpic, tots portem un nen a dins... que és el som, nens, davant de Déu o del dilema de la religió". Si fa o no fa, sembla que és el que l'autor vol dir en el darrer paràgraf del llibre:

"En aquesta història no hi ha res que els nens no puguin saber. Tanmateix, els nens no l'han sentida. Només l'he explicada a la foscor, a ningú més. I els nens tenen por de la foscor, en fugen, i si alguna vegada s'hi han d'estar, estrenyen ben fort els ulls i es tapen les orelles. Però a ells també els arribarà el dia en què estimaran la foscor. D'ella rebran la meva història i llavors també l'entendran millor."

El propòsit d'aquest recull de contes que un savi –el protagonista– (o algú tingut com a tal) va escampant als seu veïnat sobre Déu, la Creació, l'espiritualitat, l'art o certes tradicions russes tenen un to enjogassat i, aparentment, parlen d'un demiürg que potser és despistat i es va equivocar creant el món; "No és el Deu que ens van ensenyar a nosaltres" remarca algú i, potser, resulta que Rilke usa aquesta imatge d'un ens superior per parlar dels defectes humans: "En el conte del paralític el que fa és parlar-nos de l'estupidesa de l'home, esat ben clar!", se subratlla en algun moment. "I en un altre llença una pregunta que continua sent vàlida avui, un segle i pico després: per què hi ha gent pobra? I la resposta és demolidora: per justificar la caritat i la bondat d'alguns... buf!", s'exclama un dels presents amb vehemència.

Hi ha qui té ganes de remarcar, però, que Rilke està cantant un món que desapareix: "en dos contes, com a mínim, sembla que es planyi que els pares ja no eduquen bé o 'no com a abans' als seus fills, mentre que en un altre, el de la transmissió d'històries a Rússia, diu clarament que és una tradició que s'està perdent". Tot i ser un llibre de 1904 hi ha un ressò d'El món d'ahir de Zweig, en aquestes planes, algú que s'adona que el món canvia molt ràpid i no està segur que sigui cap a millor. Rilke pot estar insinuant que cal recuperar el passat, la religiositat primitiva...

Punt i apart mereix el capítol dedicat a Miquel Àngel ja que, d'entrada, no sembla que encaixi amb les ensenyances de la resta de rondalles. D'una banda, cal tenir present que Rilke va escriure tot el volum en set dies (!!!) i que potser se'ns escapa quin matís volia aportar-hi: el de la inspiració divina? Algú no ho veu clar i creu que tant de simbolisme lastra el conjunt, però en canvi algú altre hi veu "un retrat de l'angoixa creadora, la de qualsevol artista... començant per Déu, que crea el món en 7 dies, també! L'art està present en tot el recull, no només en el conte de Miquel Àngel creant el que sembla el seu Moisès o La Pietat sinó com a pulsió creadora".

Potser el que millor explica l'atractiu d'aquest llibre aparentment senzill és que la lectura individual, tot i que havia generat alguns entusiastes, també havia creat una certa sensació de dubte, de "vols dir?", fins d'incomprensió... però ha generat un debat que ha acabat fent-se curt sobre temes molt profunds de l'ànima humana o la condició de l'home dins el món. I no ens hem estat de preguntar-nos per una portada que, certament, és un encert des del moment en què interpel·la el lector i li suscita la pregunta: "per què?" o "què vol dir?". El títol de la fotografia d'Aina Climent és Suspensió i un dels presents creu tenir la clau interpretativa: "retrata l'equilibri. No és el que fem tots, en viure?".

Tàndem

de Maria Barbal 

Barcelona, Ed. 62, 2021.

176 pàgs.

Decepció. És la paraula que ningú no pronuncia d'entrada, però la que va prenent cos al llarg d'una nova sessió virtual del club de lectura. Hi havia ganes de llegir un autor català; i més un, o una, consagrada amb un doble premi: el Josep Pla per aquesta novel·la de segones oportunitats i amors entre gent "gran", i sobretot el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a tota una trajectòria escriptora. Però el petit escrit que li havia dedicat una de les membres del club va anticipar el sentir general: "tinc la sensació d'haver begut un got d'aigua. Bona, però aigua, res de substanciós que deixi regust de boca". Tots els presents al Zoom assenteixen, remarcant el poc entusiasme que els ha despertat una "veu llunyana, explicada amb certa desídia, sense que el lector se'n pugui empapar". D'altres en remarquen la falta de gruix dels personatges, una trama molt superficial, fins al punt, remarca algú, que "sembla una noavel·la d'adolescents, malgrat que la protagonitzi gent gran. És una trama on passen quatre coses i s'empassa fàcil, però no et fa viure el que hi passa". Hi havia decepció entre lectors que asseguraven haver-ho llegit tot, de la Barbal, i sentir-se gairebé estafat per "una història sense força, a anys llum no només de Pedra de tartera, sinó de tantes altres obres seves que m'havien entusiasmat". "És que no t'ho acabes de creure, perquè no s'hi capbussa, no et fa patir, ni riure, ni plorar...!", s'exclama un lector. Algú altre, que es connecta una mica més tard, deixa dit, en la mateixa línia, que li "ha estranyat que sigui tan novel·leta".

Hi ha qui, malgrat tot, vol trencar una llança (petita) en favor del llibre i assegura que sí que aprofundeix en algun tema o que, si més no, toca temes "importants", però –reconeix, finalment– sense ambició literària. I aporta al debat una entrevista al nuvol.com on l'autora explica que ha volgut fer un retrat de carrer, sense documentar-se gens. I, potser per reprendre la metàfora aquàtica del principi, algú hi afegeix que l'autora ha volgut escriure des d'una perspectiva de "mar tranquil·la" o de bassa d'oli: "vol parlar de la incomunicació de parella, que està ben retratada, d'una manera plàcida, gens intempestiva". 

És clar que, quan algú treu a col·lació un llibre que explica una història molt similar, Nosaltres en la nit de Kent Haruf (llegida en aquest mateix club), tothom reconeix que no es pot ni començar a comparar. Algú, en aquest sentit, hi aporta que "és que ni pel tema, no la puc recomanar: es queda a la superfície a partir de circumstàncies conegudes pels lectors, potser massa: la gent gran que, ara, fa ioga, per exemple. Tot plegat queda com a retrat benevolent, una novel·la 'mona' i prou". Algú encara remata: "els conflictes hi són, com quan llença la roba de la nena morta, és una escena que podria tenir una càrrega... però es queda en ben escrita, amb delicadesa, fins i tot, i prou."

I sobre la història de l'Elena i l'Armand, al barri de Sants, ja no se'n diu gran cosa més perquè la conversa gira cap al "i com pot ser, llavors, que li donin un premi tan important?". I llavors surten els interessos editorials, la rebaixa generalitzada que els grans grups han decidit per la qualitat literària i per l'ambició dels escriptors, apostant-ho tot a productes senzills que es venguin bé i ràpid, i fins i tot surt a taula la pregunta de què llegeixen els escriptors catalans i de si proven de buscar altres maneres d'explicar,o enfocaments més moderns o... i tot plegat se'n va molt de mare.

Tardor

 d'Ali Smith

Barcelona, Raig Verd, 2019.

Trad. de Dolors Udina; [T.O.: Autumn, Londres, 2016)

233 pàgs.

Talment com si haguéssim volgut retre un homenatge casual –o, en tot cas, no pretès– a l'estructura esparsa de la novel·la, al seu caràcter fragmentari, la sessió que vam dedicar (altre cop virtual!) a la primera peça de la tetralogia amb que l'escriptora escocesa Ali Smith s'ha proposat retratar de la societat britànica tal com la veu avui, ara, en el primer quart del s. XXI (o les albors del tercer mil·lenni, si ho preferiu), va anar conformant-se de petits elogis, de paràgrafs subratllats, d'observacions personals amb què cadascun dels lectors volia salvar algun aspecte de l'obra... per acabar formant un mosaic ben generós i colorista. Dit d'una altra manera: la sensació generalitzada –també per a qui escriu aquestes línies– és que a Tardor li faltava un bull, o potser dos, que no acabava de ser, però que així i tot... mereixia una rellegida! Dos dels presents a la sessió havien emprès la segona lectura i asseguraven que tot plegat lligava millor, que la perspectiva permetia unir millor les peces del collage narratiu que ens proposa Ali Smith. Així, per exemple, es posa en evidència que el principal tema del llibre és el pas del temps, no només perquè la narració s'estructuri en flashbacks constants que ens permeten conèixer l'origen de la relació entre l'Elisabeth i el Daniel, dos veïns de generacions diferents, que podrien ser néta i avi, sinó pel simbolisme constant que adquereix la tardor: les fulles que apareixen per tot, la carta que el vell conserva de la seva mare ("és important no perdre el temps que tenim"), o el simple desig de la protagonista de voler viatjar pel temps. O, més metafòricament, i com destaquen un parell de lectors, el fet que els dos protagonistes posen en dubte constantment tot el que està establert... que no deixa de ser el que fa la tardor, repintant el paisatge. 

    Algú altre destaca, per sobre de tot, el paper socràtic que el Daniel pren, com a mestre de vida que és, per a l'Elisabeth: en les seves visites, sobretot quan és joveneta, l'ataca a preguntes, més que ensenyar-li certeses, i sobretot li desperta un interès viu per l'art, just el que portarà a la protagonista a voler fer una tesi doctoral sobre una artista oblidada (altre cop, el pas del temps), menystinguda al seu moment er ser dona i estar poc o molt immersa en alguns escàndols "nacionals": Pauline Boty, pintora pop que, no cal ni dir-ho, Ali Smith ens ha descobert a tots els lectors (i suposem que no només als membres d'aquest club...). Com destaca algú, la posada en escena de la Boty pot, si més no, justificar l'estructura "collage" de la novel·la, si bé algú no deixa de recordar que és menys desordenada del que sembla: "hi ha una línia temporal que dura una setmana, més o menys, la que la protagonista visita la mare i fa les gestions per renovar el passaport, i a la qual van penjant-s'hi records del passat". És a dir: allò que alguns escriptors anomenen la tècnica del "fil d'estendre". Certament, la majoria de lectors estan d'acord en afirmar que, malgrat el seu aparent desordre, l'anar amunt i avall en el temps, no es perd mai de vista el que és important. Això és: l'aprenentatge vital que l'Elisabeth troba o rep d'aquest veí estrany, solitari, estranger, un punt esnob, que és en Daniel Gluck [cognom que si Ali Smith hagués escrit la novel·la quatre anys després potser li hauria donat molt de joc... tenint en compte el darrer premi Nobel: femení, radical, americà...]. Una relació que, en diferents moments de la seva vida, la protagonista confon amb amor: diversos lectors lloen, justament, aquest enamorament "dels ulls", "de la parla" que ella professa al seu mentor... massa fàcil titllar-lo de platònic, perquè potser algun psicòleg el trobaria més edípic (o "elèctric", si es permet el joc de paraules) que no pas una altra cosa.

    Just el llenguatge és una altra de les característiques del text que algun lector ha preferit destacar: a més de ben escrit, se'n destaca el fraseig àgil i els constants jocs de paraules, les metàfores contínues que usa l'autora i que Dolors Udina sap adaptar magníficament al català: "una tasca gens fàcil, traduir aquesta escriptora!", puntualitza algú. En canvi, hi ha qui destaca la capacitat de Smith per experimentar, no tant amb la llengua, com amb els recursos narratius i els gèneres: "els tracta tots! Hi ha contes, hi ha fragments absolutament teatrals, evidentment hi ha poesia i, sobretot, hi ha un gran interès en saltar-se la convencionalitat". En lloc de la importància, palpable, de la forma, certs lectors posen l'èmfasi en el fons, els temes que l'autora enfila un darrere l'altre: des del Brèxit i la independència d'Escòcia a la immigració i i el feminisme o un de tant actual com la postveritat. En aquest punt, un dels presents recorda l'entrevista que van fer a l'autora al diari ARA, on afirmava que: "la ficció existeix per acostar-nos a veritats difícils d'explicar". La força de la novel·la, ressalta algú, és aquesta immediatesa, tot i que per la novel·la, aprofitant la reivindicació de Pauline Boty també fa sortir temes del passat britànic "recent", com l'escàndol Profumo o el thatcherisme, i fins pot veure-s'hi una evolució del feminisme des dels anys 60 fins avui.

    I tot i que encara hi ha qui hi destaca el sentit de l'humor, sobretot quan la protagonista ha de fer tràmits burocràtics, no fóra just no deixar escrit que a bastants lectors, malgrat agradar-los-en parts i subratllar-hi frases, el llibre ha creat una gran dispersió "m'ha costat molt, segons com em semblava escrit amb desídia", diu algú, mentre que algú altre remata "l'he acabat per compromí, perquè de vegades m'ha semblat una presa de pèl, encara que tingui capítols genials. En alguns moments tens ganes de preguntar a l'autora 'però què pretens? Ja sé que aquest recurs el saps fer però... home!'". Fins i tot hi ha qui s'ha cansat de la manera com estructurava els diàlegs... És clar que, amb les aportacions que tothom hi ha anat fent, al final hi ha un cert consens en valorar-lo com "un llibre que cal explorar" i com "una autora que trenca esquemes, sobretot si tenim en compte el classicisme de la majoria d'autors anglesos que ens arriben". En aquest punt, davant les crítiques plantejades, algú pregunta com és que l'autora guanya tants premis, si és que és d'un nivell tan elevat que els membres del club "no arribem" a entendre-la o si hi ha alguna cosa més... Diverses aportacions arriben a la conclusió que Ali Smith ja és un nom tan relacionat amb el "trencar esquemes narratius" que tots els premis l'han de tenir en compte, "ni que sigui per posar-la com a finalista [com el cas del Man Booker Prize i Tardor]: és com quan el Jaume Cabré treu un llibre nou. Potser no guanyarà premis, però serà finalista de tots els que vulguin una mica de prestigi". Per acabar, algú encara treu a col·lació el fet que es presentés la novel·la com "una obra sobre el Brèxit", que tot i que hi apareix, ho fa molt de refiló... És quan algú remata que Tardor, com s'ha apuntat en algun moment, és sobretot una novel·la que qüestiona tot el que està establert: just el què és la pertinença de la Gran Bretanya a Europa, o d'Escòcia a la Gran Bretanya, així com "veritats" com que no hi va haver artistes femenines pop, o que Anglaterra sempre ha estat receptora d'immigració i no hi ha hagut problemes...