La mentida més bonica

 de Francesc Serés

Barcelona, Proa, 2022.

286 pàgs.

Aprofitant l'assistència que ens feia un mestre com Baltasar Porcel, una bona manera de començar l'anàlisi col·lectiva d'aquesta novel·la era convertir en pregunta la seva màxima sobre la necessitat de perspectiva: "Cal que passin 10 anys per poder escriure sobre un fet històric?" D'entrada, les primeres respostes van abonar la tesi: sí que cal, per no fer-ne una valoració massa en calent, es venia a dir; però hi havia qui ho veia d'una altra manera: "no cal agafar distància si el que vols és narrar des d'un punt de vista emotiu". Algú altre va voler remarcar la diferència entre la necessitat de perspectiva que demana un document històric o historicista, d'una novel·la i es va posar com a exemple que, recentment, també s'han fet llibres i una pel·lícula sobre l'atemptat a la Sala Bataclan de París. Poc a poc va sorgint la idea que no cal esperar mitja dècada més per novel·lar el "Procés", que és el que tracta de fer Francesc Serés en aquest llibre, sinó, en tot cas, dotar-ho de gruix. "El problema del llibre és que els personatges estan poc dibuixats, l'estructura és pobra, tot sembla una excusa perquè hi apareguin reflexions" sentencia un lector. Algú remarca que, ni que sigui quasi un tòpic, l'estructura sí que està treballada: es narra un dia especial de la vida dels dos protagonistes, el de la seva jubilació, que els permet fer un repàs de les diverses lluites i etapes que han passat, sobretot la independentista... "Però hagués pogut fer un assaig", rebla algú, "com a novel·la és fluixa, no hi ha escenificació, només diu, diu, diu..!" es lamenta, per després insinuar que potser el llibre és fruit d'un encàrrec, teoria que agrada a alguns i que sembla que corrobori l'opinió més generalitzada: "teníem en Serés com un bon autor i això és molt fluix", és la idea que flota en l'ambient. Hi ha qui en discrepa: "crec que és una novel·la molt valenta, des del títol mateix, aquesta 'mentida' que el que fa és acusar i posar el dit a la llaga. L'autor no volia crear personatges a fons, volia generar debat!". Quan algú respon que, per debatre, haver optat un assaig o un llibre de no-ficció, hi ha qui defensa a l'autor: "no se l'hagués llegit ningú, d'assajos sobre el Procés n'han sortit centenars... en canvi, de novel·la, només una i ell sap que té un públic". En aquest punt, dos dels lectors reconeixen que la novel·la els ha tocat, que els ha produït un cert dolor, fins i tot reconeixent que algunes escenes eren infantils i que el retrat del món educatiu (els dos protagonistes són professors d'institut) és simplista. Potser era això, el que volia l'autor?

La pregunta flota poc perquè la majoria afirmen que no, que ni això: que al llibre se li veu massa la queixa, que és repetitiu i es fa més tediós que no pas punyent: "l'ànsia per explicar la pròpia frustració el fa treballar massa ràpid", subratlla algú. El cert és que, de debat sobre el Procés, en crea poc: l'únic punt de fricció sorgeix, justament, sobre la "mentida" del títol. Ens van enganyar? Sabien que era irrealitzable, el que es proposaven, els polítics? O s'hi van trobar, no n'eren conscients i, per tant, no es pot considerar una mentida? Pot ser bonic, l'engany? Hi ha opinions diverses al respecte, si bé s'està d'acord que "bonic" ho va ser el mentrestant, l'empoderament popular, el creure's que anàvem a algun lloc... però la discussió de caire polític dura ben poc, perquè aviat algú recorda que l'anterior lectura va ser de la Montserrat Roig i que vam triar aquest llibre per buscar-hi símils. La comparació surt ben desigual, és clar, però l'exercici també serveix per llegir el llibre des d'una altra perspectiva, més tècnica: "el gran problema és que el més important en una ficció és que a l'autor no l'has de veure, i aquí tens la sensació que sents la veu del Serés per tot", comença algú, per després deixar clar que la Montserrat Roig, a banda de crear uns personatges de gruix, es dedica a escenificar, a mostrar què fa cadascun d'ells, no a dir-ho amb totes les lletres. I, sobretot, diu algú altre, "la Roig no prenia partit per ningú", ni tenia la necessitat d'encabir molts temes relacionats poc o molt amb el conflicte principal, com un poti-poti: que si amics que parteixen peres, que si uns okupes, que si adolescents que es fan fotos íntimes i el problema de les xarxes socials, que si la jubilació és o no un drama... Val a dir que algú troba potent la manera com s'enfoca la jubilació i el buit que suposa, però la tònica és opinar que per tots els temes hi passa de puntetes, que se'n deixa d'importants relacionats amb el Procés i que els únics moments que aconsegueix algun punt d'emoció, un fil on haver estirat un argument més humà, com quan algú pregunta a diversos personatges "què estaríeu disposats a perdre per la independència de Catalunya?", l'escena acaba ràpid amb mitges respostes i no s'aprofita per anar-hi a fons.

Tornant a la lectura de la Roig no falta qui recorda el llenguatge poètic i rebuscat, el d'un autor que és conscient que l'elaboració del llenguatge és tan important com la trama o la peripècia dels personatges, cosa que a La mentida més bonica en Serés sembla oblidar perquè el llenguatge és molt simple i planer, una qualitat que en aquest cas no és digna d'elogi, sinó més aviat el contrari. Quan s'apunta, altre cop, la falta de distància amb els fets, algú recorda que El temps de les cireres és del 1977 i narra uns fets esdevinguts només tres o quatre anys abans, però al final l'important és que la Roig tenia un món propi per narrar, uns personatges i una societat que ja havia retratat a Ramona, adéu però que el principal és que ella no pretenia convéncer ningú de res, ni escrivia pensant en una audiència concreta... sinó simplement en deixar una Obra rodona i coherent. Abans de donar per acabada la sessió, una de les poques veus que han defensat el llibre, després que la majoria dels presents reconegués que no és un llibre que recomanarien, vol tornar a subratllar que La mentida més bonica no pretenia altra cosa que reflectir una opinió i, sobretot, un estat d'ànim col·lectiu, o tant crear personatges memorables o un retrat social acurat, sinó purament deixar constància, en calent, d'un malestar comú, d'una apatia general que potser, quan passi, la distància no permetrà reflectir tal com el vivim. 

Las herederas

 d'Aixa de la Cruz

Barcelona, Alfaguara, 2022.

324 pàgs.

Coincideix que és el dia de Santa Llúcia, una data tradicionalment associada al món literari, però també a certa devoció popular més profunda que el santoral cristià, la data fixada per comentar un llibre eminentment femení, no només en la forma (totes les protagonistes són dones), sinó per la temàtica pregona que ataca l'autora, que intenta bastir un pont entre l'estigma de les malaties mentals, encara molt viu avui en dia, sobretot algunes que pateixen les dones més que els homes, amb creences antigues que tradicionalment, i també com a estigma, s'han relacionat amb la bruixeria. I és que com remarca un lector, la frase clau de la novel·la, al voltant de la qual sembla que es basteixin totes les trames, diu: "Si somos locas, es porque nos enloquecen". I algú altre, ben avançada la sessió, dirà que el llibre s'hauria pogut titular "Brujas modernas", si bé és clar que això n'hagués orientat massa la lectura d'entrada. "Las herederas", en canvi, permetia encetar la tanda dels comentaris amb una pregunta de resposta òbvia, però que conté una de les claus del llibre: "Quina és l'herència a què s'al·ludeix?" En principi, la casa de l'àvia, que actua com a motor i desencadenant de la trama, però aviat queda clar que el llibre parla de "la genètica de la bogeria", com ho defineix algú. Una temàtica que l'autora desgranant poc a poc, però sense que en quedin massa dubtes: les quatre nétes que es reuneixen en el casalot heredat per decidir què fer-ne tenen alguna mena de "tara mental", per expressar-ho en el llenguage planer que usa algú: hi ha la que té problemes amb drogues  de les il·legals per superar una mena d'angoixa vital, la que no ha superat l'estrès post-part, la workaholic que tapa els seus mals treballant i la que pateix migranyes fortíssimes que la fan addicta a medicaments i teràpies diverses. Amb aquest panorama, i tal com descriu molt bé un lector, es planteja una "novel·la de tall clàssic i gòtica, que recorda a les germanes Brönte per l'angoixa que sap extreure d'una convivència quotidiana aparentment inòcua". Indefectiblement, salta la pregunta: "la convivència les guareix?", davant la qual no hi ha una resposta clara, si bé de seguida un dels presents ho aprofita per remarcar que, malgrat la tècnica irreprotxable del llibre, a nivell d'estil i la capacitat per fer elipsis, l'autora fa "afirmacions psicofarmacològiques molt agosarades", potser no tant en el llibre, que també, com sobretot en les entrevistes de promoció. La resta dels assistents s'agafen a la primera afirmació: "l'estil sincopat del llibre li permet mantenir un ritme molt alt i, a la vegada, crear atmosferes i usar imatges molt potents". 

    Qui més qui menys, tothom està d'acord amb que la construcció del llibre és excepcional, que té molt de ganxo perquè està molt ben escrit i que la idea d'explicar una mateixa escena o certa situació des dels diferents punts de vista dels personatges, li dóna un efecte tridimensional i ajuda a crear una claustrofòbia que, en part, no et permet deixar la lectura. Si bé, és clar, hi ha qui ha patit massa amb la història i això li ha impedit empatitzar més amb tots els temes que es van plantejant: el feminisme, sens dubte, però retratat sense teoritzar, gairebé com un homenatge a la condició de dona, rebla algú: "tot plegat a base d'anar aputant temes com la violació, que surt diverses vegades, la pressió social per la reproducció, la culpabilitat, les relacions tòxiques, el matrimoni forçat i tants d'altres". Però hi ha qui opina que, justament, n'hi ha massa de temes, fins al punt que en coincidir tots en us pocs personatges, li resta versemblança. Vet aquí un punt que genera debat entre els qui no es creuen la història justament perquè "passen massa coses juntes" i els qui defensen que, tot al contrari, la gràcia de la novel·la és saber aportar tants matisos diferents a un sol tema, a saber: "que la caiguda en depressions o malestars mentals i el pas cap a drogues, legals o il·legals, és una realitat de la condició femenina que ve de lluny, que se n'ha dit histèria o bruixeria, però que és un fet que les dones sempre han estat més propenses a mlas mentals per la responsabilitat que arrosseguen històricament", resumeix algú d'una tirada (més llarga i tot!). Tot plegat suggereix el comentari d'algu que aplaudeix la descrició que es fa d'añguns dels mals, com el capítol dedicat a la migranya: "això o ho has viscut o és impossible descriure-ho així", afirmació que porta a considerar que l'escriptura del llibre ha d'haver estat catàrquica per l'autora i a que algun dels presents rebati el que semblava que era l'opinió generalitzada: "en posar les drogues tant al centre, parlar-ne tant, l'autora perd l'oportunitat de fer una novel·lassa". Si bé, algú de seguida s'hi mostra en desacord considerant-la "una senyora novel·la" i tornant a posar en valor el recurs de les contradiccions, que literàriament és molt potent, surten més veus crítiques: "de vegades la lectura resulta confosa, d'escriptura". Però la crítica dura poc perquè hi ha qui vol que es passi a comentar el final, massa obert per alguns, sensacional per altres: "el recurs et deixa perplex", es diu en referència al flash forward amb què De la Cruz opta per tancar una trama a què no era gens fàcil posar punt i final, després d'haver flirtejat, també, amb l'esoterisme, quan apareix la història del nen que es creu reencarnat, i fins amb l'apoteosi, quasi orgiàstic, d'un semi-akelarre provocat per la ingesta d'una planta de fort actiu psicotròpic. "I el millor de tot és que aquests temes o situacions tan extremats els sap fer calçar perfectament amb l'argument: és del tot coherent que hi apareixi la bella dona en una novel·la que està tractant de dir-nos que les bruixes potser eren dones que patien tota la repressió d'ara, però multiplicada, i que es refugiaven en el consol que el proporcionaven herbes diverses...". 

    Una tesi que suscita un comentari apressat, però contundent, sobre "la descripció que fa de les plantes, el bosc i la Natura és excel·lent", abans no decidim donar la sessió per acabada. Si bé, encara, hi ha. qui vol fer esment de la coberta, que genera una última controvèrsia: "és inquietant i, en aquest sentit, una molt bona porta d'entrada al que el elctor es trobarà dins del llibre". Però com que alguns no l'han entesa i n'haguessin preferit una altra, algú ho remata descrivint-la així: "la llavor que punxa, del color més femení de tots, és el símbol de la fertilitat, i no saps si l'ocell vol fer-la entrar o si la treu de la boca de la noia. De fet, més que sembrar cap fruit, més aviat sembla que sigui el germen de la bogeria, no?O d'alguna cosa no assa bona..."

Paraíso

 d'Abdulrazak Gurnah

Barcelona, Salamandra, 2022.

Trad. de Sofía Noguera Mendía [T.O.: Paradise, Londres, 1994]

300 pàgs.

Probablement com ho fa el llibre mateix, la sessió sobre la primera obra que se li havia traduït al castellà del fins llavors últim Premi Nobel de Literatura, Abdulrazak Gurnah, va saltar de sorpresa en sorpresa en un crescendo continu. De manera que, igual que molts dels membres del club havien començat la lectura amb reserves i certs temors –i fins hi havia que havia preferit declinar-la–, la trobada va encetar-se en to acadèmic, amb un intent de situar l'autor dins del marasme de la literatura "africana" i, més concretament, de temàtica postcolonial (gairebé un gènere en sí mateixa), però va cloure's amb una suma abundosa d'idees, punts de vista i sensacions que va deixar tothom meravellat, tant del llibre (sobre el qual es va acabar afirmant, com a epitafi a un dels debats  és encesos de la vetllada: "el llibre és un paradís!"), com del propi intercanvi de comentaris, de la riquesa (i els sabers!) que ens havíem regalat entre tots en una reunió memorable.

I és que Gurnah, ja des del planteig argumental, apunta cap a una novel·la on el protagonista, un adolescent de família humil, les passarà molt magres per tirar endavant. Més d'un hi coincidia: "saber que el pobre nen ho passaria molt malament, tirava endarrere la lectura", no tothom tenia ganes d'encetar un llibre de patiments infantils. És probable que hi influís el background lector (i espectador) que tots plegats duem al darrere i és pertinent preguntar-se si l'autor n'era conscient, que plantejava una típica novel·la iniciàtica on el pas a l'edat adulta es fa amb sofriments, o si ja comptava amb el que, més endavant, un dels lectors anomenarà la "capacitat d'acceptació" dels africans. En qualsevol cas, la novel·la "decep" en aquest punt: malgrat les situacions adverses que es va trobant en Yusuf, de qui aviat sabrem que si se'n va amb el seu "tiet ric" no és com una ajuda d'aquest a la família pobra, sinó com a penyora per un deute no pagat, la trama mai no es recrea en el seu patiment, ni en l'enyorança, ni en els capítols negres que el lector anticipa que es trobarà... El cas més clar és quan, al cap d'un temps, s'enrola en una expedició per anar a comerciar a les terres de l'interior on viuen certs pobles salvatges: "l'amenaça es descriu des del principi, quan se'ns presenta el capatàs com un abusador de nois joves... i el Yusuf constantment ens el pinten com una bellesa descomunal", resumeix algú, "i, en canvi, no passa mai res:el viatge té penalitats d'altra mena, però mai no es produeix cap abús... i tu com a lector te l'esperes en qualsevol moment".

Superada aquesta "por", la lectura depara tota mena de plaers: "està escrit duna manera molt bella, encara que expliqui realitats dures, la prosa aconsegueix que no ho semblin", enuncia algú, que tot seguit remarca la sensualitat constant que l'autor ens regala a l'hora de descriure sabors, olors, colors, una diversitat de gents i menges, també de paisatges, que et fa enamorar del lloc. En cert sentit, remarca algú, les descripcions del viatge cap a l'interior que planteja la novel·la, "inevitablement et fa pensar en Memòries d'Àfrica, la pel·lícula, en què no podies no enamorar-te del lloc". En el mateix sentit de construcció argumental, hi ha qui remarca l'enteresa de tots els personatges, no només del Yusuf, descrit magistralment, sobretot per l'evolució que fa emntre creix al llag del llibre, sinó també la resta: el tiet Aziz, "de qui sempre penses el pitjor, i et sorpèn en positiu", en Khalil, "que comença sent com una mena de germà gran pel protagonista, però que justament no evoluciona... perquè no fa el viatge, i acaba essent un germà petit", i el propi capatàs o la família que l'acull i es fa creus que no sàpiga l'Alcorà. La religiositat del llibre, justament, va encendre un dels debats més interessants de la tarda, especialment a propòsit d'un títol que, inequívocament, té connotació religiosa: quin és el paradís? O on cal buscar-lo?

L'explicació acadèmica és que Gurnah, en una novel·la que és un viatge cap a l'interior, des d'un litoral més o menys ric i pròsper, cap a les "terres salvatges" es pot llegir com una resposta a El cor de la tenebra de Joseph Conrad, que descrivia el continent com un infern, més fosc com més s'hi avançava. En aquest sentit, Gurnah hi respondria dient: l'infern sou vosaltres, abans de la vostra arribada nosaltres vivíem en harmonia... si bé el que descriu no és un paradís exactament, sí que és un sistema regit i regulat amb lleis pròpies on tothom pot sobreviure-hi. El "paradís" caldria entendre'l irònicament, en part... Altres lectors, en canvi, creuen que per paradís es fa referència a la diversitat de cultures existents, d'idiomes, a la convivència religiosa entre hindús, àrabs i africans animistes... una diversitat que "els alemanys" als quals es fa referència –i que apareixen al final– amenacen de destruir per imposar la uniformitat en tot. Un respecte que queda magníficament plasmat en el diàleg que tenen dos dels personatges (un hindú i un musulmà, en Kalasinga i en Hamid) sobre les creences fantasioses de l'un i l'altre [pàgs. 101-104]:

"-¿No es agradable pensar que el Paraíso será así? -susurró Hamid (...)- Cascadas más hermosas que cualquiera que pudieramos imaginar. ¿Sabes que allí es donde se encuentra la fuente de todos los ríos de la tierra? (...)                                                                    -¿Donde está ese jardín? -preguntó Kalasinga- ¿En India? Allí he visto muchos jardines con cascadas. ¿Es éste tu Paraíso? ¿Donde vive el Aga Khan?                                     -Dios ha creado Siete Cielos. El Paraíso es el séptimo nivel, y a su vez está dividido en siete niveles. El más alto es el Jennet al Adn, el Jardín del Edén. Allí no aceptan blasfemos peludos, aunque sean capaces de rugir como mi leones salvajes.                    -En India tenemos jardines así, construidos por los bárbaros del Gran Mogol. Montaban orgías en las terrazas y tenían a los animales en el jardín para poder salir a cazar cuando les apetecía. De modo que esto debe ser el Paraíso.                                       -¿Tu crees que Dios está loco? ¡Poner el Paraíso en la India!                                               -Sí, pero quizá no pudo encontrar un lugar mejor. He oído decir que el jardín original todavía existe, aquí en la tierra.                                                                                                     -Tu crees en cuentos de niños.                                                                                                    -Lo he leído en un libro. Un libro espiritual. ¿Sabes leer, musulmán carne de perro?" 

Moments com aquest, d'alta intensitat de pensament, enmig d'un moment jocós, poblen el llibre de Gurnah, que permet fer-ne una lectura d'antropologia cultural, com subratlla un altre lector que destaca la importància dels somnis que té el protagonista, que volen ser premonitoris o exemplificadors d'alguna cosa, així com els esperits i les ànimes que corren en algun moment. Són detalls que, com remarca algú altre, just per reprendre la conflictivitat colonial que vol remarcar l'autor, però que no tots els presents han vist perquè esperaven trobar-n'hi més, demanen una lectura "no europea" de l'obra: "Que és just la que ens costa més de fer i potser per això esperem sempre el drama o la tragèdia, que al final no és que no passi sinó que els africans no la viuen com a tal i, per tant, tampoc el narrador ens l'explica així. No és ben bé resignació davant la vida, sinó una mena d'acceptació del que passa i el que passarà, sense més". En aquest sentit algú hi aporta que potser el paradís és aquest: que no passi el que un espera; comentari que és replicat en el sentit anterior: "no és que un no ho esperi, ni tampoc que ja estiguin avesats a la violència, que la veiem al llarg del llibre i no és poca, sinó que l'accepten i la viuen sense dramatitzar". El drama és europeu, una herència més de la colonització... que el marc on transcorre el llibre està a punt de viure: som a finals del s. XIX i els alemanys estan començant a treure el nas, però encara no han imposat la seva llei i, sobretot, la seva visió unívoca i unidireccional del món, la vida, les relacions, la raó. Acabem la sessió amb el recordatori d'una anècdota explicada pel periodista Nico Valle en un acte a Cal Llibreter: una ONG decideix excavar un pou en un llogarret africà per ajudar a les dones del poblat, encarregades d'anar a buscar l'aigua, dia rere dia, a una font situada a 20 o 30 km. Sorprenentment, seran elles les que el boicotejaran i s'hi mostraran en contra. Per què? Perquè per més dura que fos la caminada i la càrrega d'aigua, aquelles hores eren les "seves", les que els servien per socialitzar, xerrar, escapar de la vigilancia estricta i els costums del poblat. Vet-ho aquí: cal esborrar tota lògica occidental per mirar de comprendre el Paradís que Abdulrazak Gurnah ens retrata en aquesta esplèndida novel·la.

       

Robinson

de Vicenç Pagès Jordà

Barcelona, Empúries, 2021.

xxx pàgs. 

Hagués estat preferible d'una altra manera i no en format homenatge, però el cert és que la tria d'aquest llibre per encarar el nou curs del Club de Lectura va respondre a una mancança prèvia: no haver triat mai una obra de Vicenç Pagès Jordà per a ser llegida i comentada, tot i ser un dels autors catalans més originals i celebrats per la crítica, i ser reconegut com un bon connaîsseur de tot el que s'escrivia en català, especialment de les noves veus, un professor d'escriptura vinculat a escoles gironines que, qui sap?, potser hagués acceptat participar en una sessió santjustenca. Valgui la sessió com a desgreuge que, si més no, ha servit perquè tots els presents coneguessin (i reconeguessin) un escriptor amb una prosa extraordinària, capaç de crear trames sorprenents: "m'ha agradat molt com escriu" i "és veritablement original" van ser dos dels comentaris més repetits d'entrada, si bé no tothom va quedar convençut de l'argument, ni de l'estructura de la novel·la. Malgrat reconèixer-hi una arquitectura fantàstica, algun lector opina que el llibre no li ha deixat res i, algú altre el considera: "fred, maquinal, robòtic, cínic, possessiu". El llibre o el personatge? La pregunta queda a l'aire, mentre d'altres membres del club comencen a plantejar si el protagonista, aquest H. sense nom (i la inicial que l'identifica és muda!, com fa notar algú), és un dement, un artista, algú que viu massa sol o si tot plegat no s'ho inventa tot. Hi ha interpretacions per a tots els gustos. 

Als més crítics amb el llibre no els quadra el gir que fa la trama a la segona part, amb l'aparició de l'advocada, mentre que els entusiastes celebren un final que sembla indicar que tot comença de nou, de manera que el llibre aconsegueix la circularitat perfecta i fa que algun lector vulgui subratllar la seva "postmodernitat". La sessió, però, segueix una bona estona centrant-se en la bogeria o la cordura d'H., aprofitant una entrevista a l'autor que algú dels present cita, en què Pagès Jordà al·ludia, precisament, a la necessitat de crear que té la gent inquieta: "la gent més equilibrada que conec no necessita escriure, pintar ni compondre cançons" afirmava en aquesta conversa amb Jordi Nopca. Una afirmació plena d'una murrieria que també trobem sovint dins de Robinson, on certes escenes i afirmacions del protagonista forcen el somriure (sinó la rialla) del lector.

En cert moment de la sessió, però, es planteja la necessitat de fer una lectura no realista de la trama: per més que tot el que s'hi explica sigui plausible, dins de la lògica de les lleis de la física, un argument com el d'aquesta novel·la no deixa de ser, segons apunta algú, un cant a la imaginació: "això de viatjar des del llit estant, més enllà de totes les normes abusrdes, no recorda el fet mateix de llegir? No és, la de la literatura com a viatge, la metàfora més suada de totes?". La tesi no acaba de convèncer a tothom, però aporta un matís nou a la trobada i a les diferents lectures just en un punt en què la valoració del que fa el personatge arribava en un atzucac: què pretenia l'autor amb aquesta trama? És evident que fer una denúnca social sobre l'okupació o la soledat, no; i, en canvi, des del títol homenatja no només a un clàssic literari –aparentment a les antípodes del que fa H.– sinó a un personatge que evoca, per si sol, a les aventures exòtiques, el viatge, la supervivència, la necessitat de créixer espiritualment... en definitiva: l'essència de qualsevol trama novel·lesca. La circularitat del final, se subratlla per donar força a aquesta interpretació, podria ser la pista definitiva per entendre que tot plegat és artifici, joc literari d'una novel·la que l'autor volia escriure "pel pur desig de narrar, sense haver de documentar-me per a res" com reconeixia en aquesta altra entrevista de Josep M. Fonalleras. En definitiva, una obra que permet tota mena de lectures però que, pel camí, fins i tot als menys convençuts els deixa el pòsit d'una prosa gràcil, capaç d'enllaçar frases llarguíssimes –seguint el fil del pensament del protagonista– i aconseguir que les pàgines passin ràpides, mentre inevitablement fa reflec¡xionar sobre el poder de la imaginació, les dificultats de comunciació i la terrible contradicció sobre sentir-se sol enmig d'una ciutat.