La casa de Leyla

 de Zülfü Livaneli

Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2026.

Trad. de Carlos Ortega Sánchez 

[T.O.: Leyla'nin Evi. Estambul, 2006]

295 pàgs.

La d'aquesta sessió podria ben bé ser una d'aquestes històries orientals que a Europa ens van arribar a través de Les Mil i una Nits o, més recentment, dels llibres de Naguib Mahfouz o Rafik Schami: una trama corrent que l'atzar converteix en extraordinària, ratllant la fantasia, però essencialment humana; una aventura quotidiana que acaba subratllant la generositat, el caliu i la saviesa d'un personatge. En aquest cas, l'autor de la novel·la del mes, Zülfü Livaneli, que contra tot pronòstic va acabar visitant el club. Però no avancem aconteixements: el primer va ser la posada en comú d'un llibre triat a cegues, sense massa més referències que un argument esbossat amb brotxa, al costat  de dos llibres més. Probablement en va cridar l'atenció el marc: Estambul i, potser, que la protagonista fos una senyora gran enfrontada a un problema "jove": un desnonament. La ciutat, sens dubte, és un dels grans protagonistes de La casa de Leyla, tal com es va repetir més d'un cop durant la primera sessió sobre el llibre: "et fa agafar unes ganes boges d'anar recorrer els seus carrers!", i això que, més enllà del Bòsfor i el seu tràfic portuari, pràcticament no surt cap dels seus grans monuments, sinó que l'acció transcorre en barris populars i gens turístics. "Però és una novel·la de tall clàssic,on tots els personatges evolucionen i, darrere dels quals, o a través dels quals, t'expliquen la història de tot un país", resumeix un lector. Hi ha un acord total en què, a més, la història de la Leyla, la dama d'una altra època a qui uns nou-rics ("i la corrupció!") fan fora de casa, atrapa de seguida: "qualsevol lector s'adona que està davant d'un llibre amb molta teca, dels que aborden molts temes". D'entrada, la història de la ciutat i de la República de Turquia, on la presència otomana encara es percep: "no queda clar com, però és molt curiós que a la Leyla, en traslladar-se a Cihangir la coneguin com 'la otomana', com si alguna cosa en el vestir, el parlar o els modals la ubiquessin en un temps passat", planteja algú; mentre algú altre posa èmfasi en què la diferència entre els barris, a més de la riquesa o la classe social, es nota en la religiositat: "en els populosos, les dones van amb vel", comentari que posa sobre la taula el doble gir social que l'autor retrata al llarg del llibre: la modernització de Kemal Atatürk i la reintroducció de la religiositat més modernament. Com que aquesta segona és més coneguda de tots els presents, la que veritablement ha causat sensació és la primera: "que hi hagués manuals per ensenyar a parlar per telèfon, per dirigir-se a les dones o mirar-les, per vestir d'una determinada manera... és molt més del que hauria imaginat!" remarquen diversos dels presents.

Més enllà de la faceta historicista que, com algú fa notar, "l'autor introdueix enmig d'una trama que dura uns dos o tres mesos, a tot estirar, però gràcies a una estructura que li permet explicar tot el s. XX", la majoria de lectors destaquen la creació d'uns personatges que, tret de la Necla, "tots tenen una part bona, sense ser plans" i amb uns secundaris amb molt de pes, encara que siguin un col·lectiu com els veïns de la yali, capaços de repinyar la casa primer i tenir la grandesa de tornar a omplir-la al final, o personatges tot just esbossats "com el soldà que necessitava 150 servents per anar a resar: és el millor retrat de la decadència de l'imperi que podria fer-se", remarca un lector, exultant. Sense oblidar els capítols "alemanys": "el contrast entre aquest Estambul atrapat en la història i la modernitat, amb tots els contres que això suposa, que viu la Roxy  i el seu grup d'amics turcs a Alemanya és brutal", segurament la millor manera d'explicar, per comparació, què és viure a Turquia. Un altre tema que cal apuntar als molts que planteja la novel·la: la immigració, especialment dels joves; sense oblidar-se de "l'engany del banc considerant dement a la Leyla, per fer-se amb la casa; la corrupció de la justícia o la llunyania dels polítics, en aquest cas personificat amb uns diputats que viuen a Ankara, que és una altra realitat", enumera un altre dels presents. I, enmig de tot plegat, història i actualitat rabiosa, la importància de la música per a crear ponts entre personatges tant diferents com la Leyla i la Roxy i, encara, el xoc entre la família tradicional de la noia i la realitat d'uns joves que viuen i xuclen la llibertat del s. XXI. És el moment de recordar algunes escenes memorables i, tot i que n'hi ha moltes, acaben destacant-se'n tres: el concert de rap en un pub atapeït de joves on la Leyla acaba tocant el piano; el dinar en un restaurant ("una escena insígnia", en diu algú) entre el Yusuf i el seu cosí diputat; l'explicació i la sofisticació sobre la formació dels servents, a través de l'escena en què l'Ali Yekta Bei fa de servei al fill, "quin gran personatge, que entranyable", es diu); i, és clar, el retorn a la casa, quan la Leyla no reconeix la seva antiga llar: "una casa no són només les quatre parets, sinó sobretot, allò que conté, el que li dón a vida", es reflexiona. És, sens dubte, una de les grans lliçons del llibre que, en algun moment, sembla que abandoni la centralitat que el títol dóna a la yali vora el Bòsfor, però que no se n'oblida mai. "En tot moment, a més, s'explica que és una casa maleïda, que tant és culpable de la desgràcia de la Leyla, des del seu engendrament (cosa que li val ser considerada com a no-musulmana!), com la de la nova família... que acabarà amb el crim que ho resol tot", resumeix un lector.

    Arribats en aquest punt, i com ja havia aparegut en algun moment de la conversa, alguns lectors exposen els seus dubtes sobre el final precipitat de la novel·la: "tot el llibre té un ritme pausat, on no passen gaires coses i, al final, tot es precipita de cop. Em grinyola", apunta algú... i són diversos els lectors que assenteixen, si bé n'hi ha que no els ho sembla, de precipitat, i que remarquen l'encert d'acabar-ho amb la carta que la Leyla deixa a la seva "néta", és a dir la filla del Yusuf i la Roxy. Aquí, tothom hi està d'acord: l'epíleg, amb la casa com a denominador comú, és un gran encert i un recurs molt adequat per tancar la novel·la, apuntant a un futur que deixa a més d'un lector amb preguntes per fer a l'autor: "com serà la vida d'aquesta nova Leyla? N'ha pensat una novel·la?". Si bé hi ha qui pensa un altre tipus de qüestió més sociològica: "l'experiència com a activista polític ha influït en l'escriptura d'aquest llibre?"; i fins qui en planteja una de caire més filosòfic: "així com el pas cap a l'occidentalització ha estat ben vista i acollida, en general, com seria un pas a la inversa: un camí cap a la islamització d'una societat laica?".

Totes aquestes preguntes es formulen, cap a l'últim moment de la sessió, quan es desvetlla l'últim gir d'aquesta lectura que ha meravellat a la majoria: dues setmanes després, a dos dies de Sant Jordi, Zülfü Livaneli visitarà a Sant Just; un final atzarós de conte oriental que va aparèixer com a premi per preguntar als editors de Galaxia Gurenberg sobre la possibilitat de comptar, per a la sessió del club de lectura, amb la presència del traductor del llibre.

*       *       *       *        *

Zülfü Livaneli i Joan Tarrida a Cal Llibreter, punt de trobada

Membres del club durant la xerrada amb l'autor turc, el 21 d'abril, a la Sala Piquet.
Els afortunats que van assistir-hi expliquen el privilegi de poder parlar amb un ésser humà extraordinari,
generós, sensible i culte.

Animals inexpressius

 de Xavier Mas Craviotto

Barcelona, L'Altra editorial, 2025.

294 pàgs.

Primera sessió del 2026 amb l'autor present a la sala, cosa que ha costat que la trobada tingui lloc en dilluns. Quan acabem la xerrada i el Xavier Mas Craviotto es dediqui una bona estona a signar exemplars, no caldrà que ningú ho constati amb cap comentari: la unanimitat sobre la vàlua de la xerrada serà total, més després que el recull de contes que havíem llegit ja havia fet les delícies de tots els presents, sense excepció, malgrat la duresa i fins la sordidesa d'alguna de les accions descrites. Per trencar el gel, a més, des de l'organització del Club Literari de l'Ateneu s'anuncia un acte extra, a finals de mes amb la Natàlia Cerezo, per reinvindicar el conte com a gènere, intervenció que dóna peu al convidat i protagonista de la vetllada per reflexionar-hi: "sovint es diu que és el germà pobre o petit de la literatura, quan és absolutament fals. O com a mínim erroni: no dic que sigui més difícil de fer, però un conte t'exigeix molt més, perquè has de dir molt en poc espai, has de mostrar un món sencer amb menys pàgines, si el vols fer ben fet. És curiós que amb un tradició contista com la que tenim, de Calders a Monzó, a banda de novel·listes com la Rodoreda o el Moncada, que també van fer relats excel·lents, a casa nostra hi hagi aquesta consideració. Això al món anglosaxó no passa, al contrari: es fan lectures de contes! Sense presentació, lectura a pèl. I la gent paga per anar-hi." Sense deixar el tema de banda, la pròpia dissertació sobre les diferències d'escriure (i llegir!) un recull de contes o una novel·la, serveixen la primera pregunta a propòsit d'un dels relats, en què la protagonista prova d'escriure una novel·la i, també, a propòsit dels lligams entre els contes, especialment de personatges i situacions que se citen en una narració i en protagonitzen un altra: "hi ha un joc, és clar. I m'hi vaig dedicar després de tenir clars tots els contes que formaven part del recull i l'ordre amb què volia posar-los. Hi tinc una obsessió, però crec que és important: per mi, un recull de contes és un tot, ha de tenir una sentit en conjunt, els relats han d'estar en una mateixa longitud d'ona, formar part d'un mateix univers. I el fet de relacionar-los d'aquesta manera era una manera de subratllar-ho; i, també, una manera de fer notar que res és aïllat a la vida, tots formem part d'una teranyina i el que tu fas a diari implica a molta altra gent." A més de parlar de la hibridació de gèneres, habitual en un autor com ell que, a més de narrador i novel·lista, també és poeta,aprofita per citar una autora admirada: Alice Munro, de qui destaca la capacitat per "crear un univers sencer amb molt poques pàgines. Per mi un conte, crec que ho explica ella, és com una finestra petita que només t'ensenya una part del paisatge... però, amb el que t'insinua, t'ha de permetre intuir la resta del món, el que queda més enllà del marc".

Després d'aquest primer contacte, de seguida comença la tanda de valoracions, on el comentari que es convertirà en mantra durant tota la vetllada té a veure amb l'edat de l'escriptor: "Ets molt jove per ser capaç d'aprofundir tant i tan bé en la mentalitat de personatges que no tenen res a veure amb tu!". La sorpresa no amaga una admiració profunda, ans al contrari, la subratlla: "tots els relats tenen una intensitat brutal", diu algú; i un altre hi afegeix: "la prosa és meravellosa, es nota que ets poeta"; i encara: "hi ha molta reflexió i molta filosofia en cada escena, cada personatge". Certament, la creació dels protagonistes és el que més ha calat: "la diversitat de personatges és tan gran que m'ha impressionat l'empatia que hi tens, amb tots i cadascuin d'ells". A poc a poc, i intervenció a intervenció, el Xavier Mas Craviotto va responent als afalacs: "Has dit una paraula important: empatia. De fet, jo escric per entendre situacions i actituds, notícies de què m'assabento i no puc parar de preguntar-me: 'com pot ser?' Per mi escriure és fer-se preguntes. La manera d'entendre certs comportaments és entrar-hi dins i fer-ne literatura. No sé si tinc facilitat per mimetitzar-me amb altres, però si no fos capaç de fer-ho només podria escriure sobre mi i la meva vida... i això no té cap interès. Sempre he estat algú amb l'antena posada: escolto tot el que passa al meu voltant i, a més, he vist molt cine i he llegit sempre. Això hi deu ajudar". Sobre la llengua i l'estil, ho té clar: "sóc filòleg i l'oralitat m'interessa molt, però és que a més un llibre és llengua! No pot fallar de cap manera! Una novel·la amb molta peripècia però escrita amb desídia, de qualsevol manera, per mi no té interès".

En cert moment, algú apunta que si hi ha una constant al llibre són les relacions paterno-filials i, és clar, els traumes i la pregunta, irònica, surt quasi sense voler: "no penses en fer contes més alegres?" Després de recordar un comentari similar del seu pare, a propòsit d'una novel·la anterior ("al final aconseguiràs que els Mossos vinguin a investigar-nos! Tampoc no et vam creiar tan malament..."), l'autor protagonista de la vetllada explica que és en les situacions incòmodes quan a les persones els cauen les màscares: "encara que soni a paraulota, tots busquem la Veritat de les persones i és quan portes la gent a l'extrem, que tothom és més autèntic", una reflexió que enllaça amb l'explicació del títol del llibre: "el trec d'un conte de David Foster Wallace, en el qual explica que els animals no tenen la capacitat de demostrar dolor o alegria amb la cara, o tenen la nostra expressivitat facial, però en canvi pots saber què senten en la seva mirada; per això els contes hi fan referència constantment, als ulls! Amb la mirada no pots enganyar i els humans, com que duem sempre una màscara posada, al final som igual que els animals: amaguem la nostra expressivitat, la dissimulem". Després, sobre la coincidència de tants pares i mares als relats, confessa que sí: "la família m'interessa molt, en general, perquè és un factor essencial de la nostra vida que no triem i, ara mateix, vivim en un entorn que ha sacralitzat la família i, que quedi clar que no és el meu cas, eh?!, però per a molta gent néixer i créixer en la família que li ha tocat és el pitjor que li ha passat, segur que tots en coneixeu casos! I és clar: si la teva família et fa mal, però en el món en què vius és una institució intocable, has de tenir un decalatge mental impossible de suportar".

En diversos moments de la xerrada, els lectors exposen detalls concrets o dubtes sobre algun dels contes. Els més citats són "Declaració", que ha causat furor per la gràcia a l'hora de reproduir la parla oral d'una senyora gran d'un poble de l'interior ("mentre l'escrivia sentia a la meva àvia en una orella i la meva sogra a l'altra"); "Les cares pàl·lides", que ha glaçat la sang a més d'un per la capacitat de l'autor de posar-se en la pell d'algú capaç d'apallissar un sense-sostre i de violar una noia una nit de festa; "Un laberint", perquè sent el més amable i fins divertit de llegir acaba sent molt trist ("és una paròdia de l'humor 'tevetresero' que sovint no fa cap gràcia, però sobretot és una retrat d'axiò que passa tant ara: els pares que exposen els seus fills a les xarxes") i "Tot és blanc" perquè com diu algú, "sent que no hi mor cap ésser humà, és desolador posar-se al cap del fill del caçador  entendre l que ell entén llavors". Quan algun lector li fa notar que canvia molt d'estil en cada conte i li pregunta per si és dels escriptors que ho planifica tot o dels que tira milles i com o quan decideix l'estil per a cada relat, en Xavier Mas Craviotto confessa que "sóc bastant intuïtiu: escric sense saber on vaig. Crec que el text ha de fluir i només quan arribo al final, sense saber com hi he arribat, ve la part racional de planificar si allò fuinciona, com, quina forma és la més adequada i... toca polir, polir i polir, és clar. El problema és que no acabaria mai de fer passades!". En aquest moment, hi ha un frase que es repeteix gairebé a l'uníson i que va passant de boca en boca: "es nota!". "És un llibre que o pararia de subratllar", remata algú. I la sessió s'aixeca per donar pas a una llarga tongada de signatures i amb la satisfacció general d'haver aprofitat molt una tarda de dilluns qualssevol. "Quin plaer i quin goig poder intercanviar opinons amb gent més jove i saber que hi ha aquest talent que puja!"

Podeu recuperar-ne algunes imatges a l'Instagram de l'Ateneu de Sant Just!

Ingrata pàtria

 de Martí Domínguez

Barcelona, Proa, 2025.

280 pàgs.

Tot i que l'assistència va ser baixa i que alguns dels presents van confessar no haver pogut acabar el llibre, la sessió sobre aquesta novel·la de Martí Domínguez va deixar un pòsit difícil d'oblidar als que hi eren; entre d'altres qualificatius, el llibre va merèixer els de "rodó", "obra mestra", "necessari" i "hauria de ser de lectura obligada en instituts". D'entrada, però, la cruesa de l'obra és el que va acaparar el debat, davant les confessions d'alguns lectors que reconeixien no haver pogut passar de la pàg. 20, no pas perquè el llibre no els interessés, sinó perquè els feia patir massa o els interpel·lava tan directament que els feia mal. Les històries personals van fer acte de presència: "em feia recordar la història del meu pare", reblava algú; "la manera d'apropar-se a una injustícia tan flagrant, m'afectava massa i prefereixo no patir així", deia algú altre; o "el conjunt és tan dur i desesperançador que m'ha costat llegir-lo perquè em feia pensar que han passat els anys i estem igual". De seguida, però, es va estar d'acord que aquesta aproximació tan viva no era pas un demèrit, sinó tot el contrari: enaltia el treball de Martí Domínguez, presentat en algun moment com un dels escriptors més interessants i, per desgràcia, desconeguts de la literatura catalana actual. Per trencar la dinàmica sobre la dificultat d'entrar al món que ens serveix l'autor, algú va trencar una llança en el sentit contrari: "crec que per contrarrestar tot aquest jovent que diuen que preferirien una dictadura i que estan desencantats amb la democràcia, aquest llibre hauria de ser obligatori: caldria que als instituts es llegís perquè quedés clar què va ser, en aquest país, el franquisme". Una reflexió a què, evidentment, tothom va donar suport i que va generar dos debats paral·lels: l'un sobre si els lectors joves d'avui entendrien el llibre, en el sentit de si els interpel·laria prou; l'altre sobre l'ensenyament de la Història en molts centres educatius. Hi havia qui creia que el llenguatge de la novel·la reflecteix tan bé una manera de parlar i una època que lectors que no hagin viscut la dictadura, no sabrien entrar-hi del tot; opinió que no tothom compartia, si bé algú hi afegia que "molts joves d'avui potser no tindrien prou bagatge lector per entendre una polifonia de veus com la que presenta el llibre". En aquest punt, els debats es van trobar i les afirmacions sobre els professors poc implicats i els programes educatius mal pensats van xocar fins que algú va reconduir la conversa subratllant els dos elements que més li havien agradat i, a l'hora, sorprès del llibre: "mai no havia llegit res sobre les presons en temps de Franco, de la vida a dins i la repressió cruel; i, d'altra banda, em va corprendre trobar amb autors que havia llegit i admirat, a la carrera, com Laín Entralgo o Vallejo Nájera... i descobrir-los des d'aquesta altra vessant que llavors no sabia veure".

La polifonia de veus mereix un punt i a part: tothom coincideix a subratllar que està molt ben aconseguida, que "és la gràcia de la novel·la" i que ofereix una pluralitat de punts de vista que enriqueix no només el retrat de l'època sinó, fins i tot, del propi personatge protagonista, en Joan Baptista Peset: "l'obra és rodona perquè aconsegueix triar quatre personatges, que de fet entenc que són reals, que no els crea l'autor, sinó que va anar així, però es converteixen en el retrat precís de totsels colors i sensibilitats de les esquerres... i de la divisió que va dur a la derrota, en part: des de l'intel·lectual que opta per no fugir, a l'alcalde accidental que va salvar capellans, fins al cenetista orgullós d'haver mort molts fatxes". Però, hi ha més, és clar: "el millor de tot és que també dóna veu a l'altre bàndol, al director de la presó, al capellà, al metge forense...". Punt i apart mereix la figura de l'enterrador: "és d'una tendresa màxima, com humanitza la persona que s'encarrega en teoria d'esborrar tot rastre, el fet que guardi retalls de roba o el somni que té en què queda colgat per cadaàvers i no pot sortir... sensacional!" subratllen diversos lectors a la vegada.  A l'hora de recordar escenes, ningú no oblida la crueltat del militar escarmentant el nen que, enfilat a una arbre, volia presenciar l'execució, de la mateixa manera que molts recorden el capítol en què la dona del protagonista lamenta o confessa no haver votat al marit, "potser com una manera de fer-li veure que no calia posar-se en política", apostil·la algú, mentre que hi ha qui ho veu com "una altra de les contradiccions de la guerra: s'afusella algú que era de missa, casat amb una destacada membre d'Acció Catòlica, justament perquè el que es castiguen són les idees, més que els propis fets". Vet aquí un resum exacte del que Martí Domínguez pretenia amb aquest llibre: deixar ben clar que la revenja del franquisme, com deixa molt clar el capellà, era contra una manera de pensar lliure i crítica, més que contra qui hagués combatut a l'altre bàndol: "la ploma sempre més perillosa que l'espasa", se sentencia. I si bé encara hi ha qui apunta que la llicència final de fer parlar un esperit és l'únic que no l'ha conveçut gaire, però que pot passar-se, tothom queda satisfet d'haver-se enfrontat -fins i tot no llegint-lo- a un llibre que planteja tan cruament un debat que, noranta anys després, no està ni de bon tros tancat.

PS: abans d'acabar, l'enllaç al programa En guàrdia! de Catalunya Ràdio dedicat a Joan Baptista Peset, amb participació del Martí Domínguez, del qual es va parlar durant la sessió.

Pipas

d'Esther L. Calderón 

Logroño, Pepitas de Calabaza, 2024.

205 pàgs.

En una sessió reduïda d'efectius a causa de la incidència de la grip (i fins amb alguna màscara a la sala), la unanimitat va ser absoluta: aquesta novel·la, que es pot inscriure en el mateix gènere de la "no-ficció" que l'anterior que havíem llegit d'Emmanuel Carrère, ha sorprès molt favorablement a tots per la facilitat amb què, d'una història d'adolescents, l'autora és capaç de passar a l'assaig sociològic, la crònica històrica i el retrat generacional, demostrant una capacitat analítica fora mida. Potser qui millor ho expressa és una lectora que diu que s'ha sentit "identificada amb la història que explica, perquè me n'he sentit part! És la meva història la que explica... però mai no l'havia entès tan bé!". O, com ho remata algú altre, fent-ne una sentència: "la ficció, quan està ben feta, és una eina excel·lent per conèixer una realitat, millor que no un tractat sociològic: té l'encert de centrar-ho en persones concretes i, així, es pot baixar al detall". Tothom està d'acord, a més, que el llibre té la capacitat de tocar molts temes i que, l'estructura fragmentada, el retrat de les dues generacions que precedeixen la dels protagonistes i la seva pròpia està molt ben fet i és rodó: "a més, escriu molt bé, de manera molt poètica", rebla una lectora que lamenta, no obstant això, perdre el detall d'alguns factors tan generacionals que li queden lluny, com ara certes cançons o referències rockeres. En canvi, hi ha qui agraeix justament aquests elements, com les referències als Erasmus, un tipus de relació i d'experiència molt pròpia de la generació protagonista: "el que no coneixia és el que m'ha interessat més". Aquest mateix punt de vista apareix, des d'un altre angle, en apreciacions del tipus: "com a generació 'dels pares', no m'havia fixat mai en aquest empènyer els fills a que ens superessin". I és que la paradoxa, en aquest punt, aviat queda dibuixada: l'autora és de la mateixa generació -any amunt, lustre avall- de la majoria dels fills dels lectors presents que, és clar, s'han vist retratats com aquesta generació del mig, la que va ser classe mitjana i, sí, s'ha sentit "identificada com a part de la història que explica, hereus d'uns pares que se'n va anar a viure a una perifèria sense ser conscients que vivien una bombolla immobiliària".

La visió de la perifèria que l'Esther L. Calderón aconsegueix transmetre també ha impressionat molt als lectors: "és un retrat costumista modern brutal", diu algú, que posa sobre la taula el fet que, de fons, l'autora està plantejant un tema quasi universal: "què és millor: la vida rural o a la ciutat? On està la felicitat més autèntica?" I tot plegat, a partir d'uns retrats molt vius d'uns personatges que "defineixen una època, com el pare de l'Efrén"; sense oblidar, subratlla algú, "la gran capacitat de l'autora per crear metàfores molt potents, símbols que és impossible oblidar", des del tomàquet com a emblema del neorruralisme, fins als escarbats que devoren els arbres, passant, és clar, "per les pròpies pipes! Que, d'alguna manera, són el que queda del somni adolescent, la pellofa amuntegada al terra", rebla algú en un esclat líric: "el llibre té aquesta capacitat d'agafar detalls molt propers, coses molt quotidianes, i usar-ho de manera sublim perquè signifiquin molt més!". Enmig d'aquest entusiasme, i mentre algú compara els diàlegs dels joves al banc del parc amb El Jarama de Rafael Sánchez Ferlosio, i algú altre no s'està d'apuntar un detall històric que gairebé ningú no recorda, "però que està tornant a passar!", com és que hi va haver uns anys en què a Madrid ("i a Barcelona!") no deixaven entrar els immigrants, es fa l'hora pactada per a la connexió. La Imma Novell, secretària de l'Ateneu, ens duu l'ordinador portàtil ja preparat per fer un Meet amb l'autora, que s'ha prestat a connectar-se:

 

I el primer que ens aclareix l'Esther L. Calderón és que això de "novel·la de no-ficció" no és cert: que el grup d'amics que menja pipes és del tot fictici i que, encara que pugui basar-se en coneguts i experiències personals, hi ha un treball de creació de cada personatge, perquè cadascun compleix una funció o serveix per exposar un tema: la drogodependència, el divorci dels pares, la descoberta de l'homosexualitat i, a partir d'aquí, el moviment LGTBI... En cert moment, però, confessa que sempre va tenir clar que les dues amigues que es disputen l'amor de l'Efrén no entrarien en conflicte i, escrivint-ho va descobrir que "yo era las dos amigas: la parte que se fue era Mada, la que se queda, Jana; por eso se llevan bien". Després d'explicar que el més difícil va ser trobar el to, "poético sin pasarse, y que lo ensayístico fuera creíble, para apoyar la ficción", va ser el torn d'encarar-se a algunes preguntes, com per exemple el significat de la mort del Pruden: "lo imaginé como una especie de ritual de paso, un espacio mítico, como los griegos, un homenaje a los dioses: para que todo el grupo pueda seguir con sus proyectos, tanto los que se van y los que triunfan, como los que se quedan o los que fracasan, había que sacrificar a uno...". Dit amb altres paraules, elevar a l'universal un fet quotidià que, a més, quedava segellat amb el detall del tatuatge que es fa tot el grup. "El libro está travesado por la idea del progreso, que es una idea traicionera, pero es con la que nos educaron: la universidad vista como método de ascensor social, que tiene un punto de cierto, pero no por que sea sinónimo de progreso, sino porque te amplia la capacidad de imaginación y, por lo tanto, el lenguaje. Y es con más lenguaje que uno progresa o puede ascender".

Arriba el moment de preguntar pel tomàquet, un capítol que molts dels presents han considerat com a extraordinari pel valor simbòlic que adquireix un gest ara tan estès, com tenir un hort a casa. Fins i tot se n'ha llegit un fragment, abans de la connexió. L'autora encara hi dóna una volta més: "hay el mito de la vuelta al pueblo, como un Ulises volviendo a Ítaca, pero en realidad no sabríamos volver. No es fácil vivir en un pueblo de esta España vaciada, sin servicios, no sabríamos hacer nada". Abans d'acabar, però, vol deixar clar que no tenia intenció de fer un relat desolador, en aquest sentit: "la intención era escribir un libro placentero y agridulce a la vez; puede que incluso consolador. Intentar escribir algo que no se había hecho o que yo no supe encontrar: el relato de los pobres en este país enfocado a la idea del triunfo". Una reflexió, com totes les anteriors que ens brinda, que consolida la idea que tenim tots els presents: que estem davant d'un gran llibre i d'una autora de la qual esperem noves propostes.