dimarts, 8 de novembre de 2022

Paraíso

 d'Abdulrazak Gurnah



Barcelona, Salamandra, 2022.
Trad. de Sofía Noguera Mendía [T.O.: Paradise, Londres, 1994]
300 pàgs.



Probablement com ho fa el llibre mateix, la sessió sobre la primera obra que se li havia traduït al castellà del fins llavors últim Premi Nobel de Literatura, Abdulrazak Gurnah, va saltar de sorpresa en sorpresa en un crescendo continu. De manera que, igual que molts dels membres del club havien començat la lectura amb reserves i certs temors –i fins hi havia que havia preferit declinar-la–, la trobada va encetar-se en to acadèmic, amb un intent de situar l'autor dins del marasme de la literatura "africana" i, més concretament, de temàtica postcolonial (gairebé un gènere en sí mateixa), però va cloure's amb una suma abundosa d'idees, punts de vista i sensacions que va deixar tothom meravellat, tant del llibre (sobre el qual es va acabar afirmant, com a epitafi a un dels debats  és encesos de la vetllada: "el llibre és un paradís!"), com del propi intercanvi de comentaris, de la riquesa (i els sabers!) que ens havíem regalat entre tots en una reunió memorable.

I és que Gurnah, ja des del planteig argumental, apunta cap a una novel·la on el protagonista, un adolescent de família humil, les passarà molt magres per tirar endavant. Més d'un hi coincidia: "saber que el pobre nen ho passaria molt malament, tirava endarrere la lectura", no tothom tenia ganes d'encetar un llibre de patiments infantils. És probable que hi influís el background lector (i espectador) que tots plegats duem al darrere i és pertinent preguntar-se si l'autor n'era conscient, que plantejava una típica novel·la iniciàtica on el pas a l'edat adulta es fa amb sofriments, o si ja comptava amb el que, més endavant, un dels lectors anomenarà la "capacitat d'acceptació" dels africans. En qualsevol cas, la novel·la "decep" en aquest punt: malgrat les situacions adverses que es va trobant en Yusuf, de qui aviat sabrem que si se'n va amb el seu "tiet ric" no és com una ajuda d'aquest a la família pobra, sinó com a penyora per un deute no pagat, la trama mai no es recrea en el seu patiment, ni en l'enyorança, ni en els capítols negres que el lector anticipa que es trobarà... El cas més clar és quan, al cap d'un temps, s'enrola en una expedició per anar a comerciar a les terres de l'interior on viuen certs pobles salvatges: "l'amenaça es descriu des del principi, quan se'ns presenta el capatàs com un abusador de nois joves... i el Yusuf constantment ens el pinten com una bellesa descomunal", resumeix algú, "i, en canvi, no passa mai res:el viatge té penalitats d'altra mena, però mai no es produeix cap abús... i tu com a lector te l'esperes en qualsevol moment".

Superada aquesta "por", la lectura depara tota mena de plaers: "està escrit duna manera molt bella, encara que expliqui realitats dures, la prosa aconsegueix que no ho semblin", enuncia algú, que tot seguit remarca la sensualitat constant que l'autor ens regala a l'hora de descriure sabors, olors, colors, una diversitat de gents i menges, també de paisatges, que et fa enamorar del lloc. En cert sentit, remarca algú, les descripcions del viatge cap a l'interior que planteja la novel·la, "inevitablement et fa pensar en Memòries d'Àfrica, la pel·lícula, en què no podies no enamorar-te del lloc". En el mateix sentit de construcció argumental, hi ha qui remarca l'enteresa de tots els personatges, no només del Yusuf, descrit magistralment, sobretot per l'evolució que fa emntre creix al llag del llibre, sinó també la resta: el tiet Aziz, "de qui sempre penses el pitjor, i et sorpèn en positiu", en Khalil, "que comença sent com una mena de germà gran pel protagonista, però que justament no evoluciona... perquè no fa el viatge, i acaba essent un germà petit", i el propi capatàs o la família que l'acull i es fa creus que no sàpiga l'Alcorà. La religiositat del llibre, justament, va encendre un dels debats més interessants de la tarda, especialment a propòsit d'un títol que, inequívocament, té connotació religiosa: quin és el paradís? O on cal buscar-lo?

L'explicació acadèmica és que Gurnah, en una novel·la que és un viatge cap a l'interior, des d'un litoral més o menys ric i pròsper, cap a les "terres salvatges" es pot llegir com una resposta a El cor de la tenebra de Joseph Conrad, que descrivia el continent com un infern, més fosc com més s'hi avançava. En aquest sentit, Gurnah hi respondria dient: l'infern sou vosaltres, abans de la vostra arribada nosaltres vivíem en harmonia... si bé el que descriu no és un paradís exactament, sí que és un sistema regit i regulat amb lleis pròpies on tothom pot sobreviure-hi. El "paradís" caldria entendre'l irònicament, en part... Altres lectors, en canvi, creuen que per paradís es fa referència a la diversitat de cultures existents, d'idiomes, a la convivència religiosa entre hindús, àrabs i africans animistes... una diversitat que "els alemanys" als quals es fa referència –i que apareixen al final– amenacen de destruir per imposar la uniformitat en tot. Un respecte que queda magníficament plasmat en el diàleg que tenen dos dels personatges (un hindú i un musulmà, en Kalasinga i en Hamid) sobre les creences fantasioses de l'un i l'altre [pàgs. 101-104]:

"-¿No es agradable pensar que el Paraíso será así? -susurró Hamid (...)- Cascadas más hermosas que cualquiera que pudieramos imaginar. ¿Sabes que allí es donde se encuentra la fuente de todos los ríos de la tierra? (...)                                                                    -¿Donde está ese jardín? -preguntó Kalasinga- ¿En India? Allí he visto muchos jardines con cascadas. ¿Es éste tu Paraíso? ¿Donde vive el Aga Khan?                                     -Dios ha creado Siete Cielos. El Paraíso es el séptimo nivel, y a su vez está dividido en siete niveles. El más alto es el Jennet al Adn, el Jardín del Edén. Allí no aceptan blasfemos peludos, aunque sean capaces de rugir como mi leones salvajes.                    -En India tenemos jardines así, construidos por los bárbaros del Gran Mogol. Montaban orgías en las terrazas y tenían a los animales en el jardín para poder salir a cazar cuando les apetecía. De modo que esto debe ser el Paraíso.                                       -¿Tu crees que Dios está loco? ¡Poner el Paraíso en la India!                                               -Sí, pero quizá no pudo encontrar un lugar mejor. He oído decir que el jardín original todavía existe, aquí en la tierra.                                                                                                     -Tu crees en cuentos de niños.                                                                                                    -Lo he leído en un libro. Un libro espiritual. ¿Sabes leer, musulmán carne de perro?" 

Moments com aquest, d'alta intensitat de pensament, enmig d'un moment jocós, poblen el llibre de Gurnah, que permet fer-ne una lectura d'antropologia cultural, com subratlla un altre lector que destaca la importància dels somnis que té el protagonista, que volen ser premonitoris o exemplificadors d'alguna cosa, així com els esperits i les ànimes que corren en algun moment. Són detalls que, com remarca algú altre, just per reprendre la conflictivitat colonial que vol remarcar l'autor, però que no tots els presents han vist perquè esperaven trobar-n'hi més, demanen una lectura "no europea" de l'obra: "Que és just la que ens costa més de fer i potser per això esperem sempre el drama o la tragèdia, que al final no és que no passi sinó que els africans no la viuen com a tal i, per tant, tampoc el narrador ens l'explica així. No és ben bé resignació davant la vida, sinó una mena d'acceptació del que passa i el que passarà, sense més". En aquest sentit algú hi aporta que potser el paradís és aquest: que no passi el que un espera; comentari que és replicat en el sentit anterior: "no és que un no ho esperi, ni tampoc que ja estiguin avesats a la violència, que la veiem al llarg del llibre i no és poca, sinó que l'accepten i la viuen sense dramatitzar". El drama és europeu, una herència més de la colonització... que el marc on transcorre el llibre està a punt de viure: som a finals del s. XIX i els alemanys estan començant a treure el nas, però encara no han imposat la seva llei i, sobretot, la seva visió unívoca i unidireccional del món, la vida, les relacions, la raó. Acabem la sessió amb el recordatori d'una anècdota explicada pel periodista Nico Valle en un acte a Cal Llibreter: una ONG decideix excavar un pou en un llogarret africà per ajudar a les dones del poblat, encarregades d'anar a buscar l'aigua, dia rere dia, a una font situada a 20 o 30 km. Sorprenentment, seran elles les que el boicotejaran i s'hi mostraran en contra. Per què? Perquè per més dura que fos la caminada i la càrrega d'aigua, aquelles hores eren les "seves", les que els servien per socialitzar, xerrar, escapar de la vigilancia estricta i els costums del poblat. Vet-ho aquí: cal esborrar tota lògica occidental per mirar de comprendre el Paradís que Abdulrazak Gurnah ens retrata en aquesta esplèndida novel·la.

       


dimarts, 4 d’octubre de 2022

Robinson

de Vicenç Pagès Jordà



Barcelona, Empúries, 2021.
xxx pàgs. 



Hagués estat preferible d'una altra manera i no en format homenatge, però el cert és que la tria d'aquest llibre per encarar el nou curs del Club de Lectura va respondre a una mancança prèvia: no haver triat mai una obra de Vicenç Pagès Jordà per a ser llegida i comentada, tot i ser un dels autors catalans més originals i celebrats per la crítica, i ser reconegut com un bon connaîsseur de tot el que s'escrivia en català, especialment de les noves veus, un professor d'escriptura vinculat a escoles gironines que, qui sap?, potser hagués acceptat participar en una sessió santjustenca. Valgui la sessió com a desgreuge que, si més no, ha servit perquè tots els presents coneguessin (i reconeguessin) un escriptor amb una prosa extraordinària, capaç de crear trames sorprenents: "m'ha agradat molt com escriu" i "és veritablement original" van ser dos dels comentaris més repetits d'entrada, si bé no tothom va quedar convençut de l'argument, ni de l'estructura de la novel·la. Malgrat reconèixer-hi una arquitectura fantàstica, algun lector opina que el llibre no li ha deixat res i, algú altre el considera: "fred, maquinal, robòtic, cínic, possessiu". El llibre o el personatge? La pregunta queda a l'aire, mentre d'altres membres del club comencen a plantejar si el protagonista, aquest H. sense nom (i la inicial que l'identifica és muda!, com fa notar algú), és un dement, un artista, algú que viu massa sol o si tot plegat no s'ho inventa tot. Hi ha interpretacions per a tots els gustos. 
Als més crítics amb el llibre no els quadra el gir que fa la trama a la segona part, amb l'aparició de l'advocada, mentre que els entusiastes celebren un final que sembla indicar que tot comença de nou, de manera que el llibre aconsegueix la circularitat perfecta i fa que algun lector vulgui subratllar la seva "postmodernitat". La sessió, però, segueix una bona estona centrant-se en la bogeria o la cordura d'H., aprofitant una entrevista a l'autor que algú dels present cita, en què Pagès Jordà al·ludia, precisament, a la necessitat de crear que té la gent inquieta: "la gent més equilibrada que conec no necessita escriure, pintar ni compondre cançons" afirmava en aquesta conversa amb Jordi Nopca. Una afirmació plena d'una murrieria que també trobem sovint dins de Robinson, on certes escenes i afirmacions del protagonista forcen el somriure (sinó la rialla) del lector.
En cert moment de la sessió, però, es planteja la necessitat de fer una lectura no realista de la trama: per més que tot el que s'hi explica sigui plausible, dins de la lògica de les lleis de la física, un argument com el d'aquesta novel·la no deixa de ser, segons apunta algú, un cant a la imaginació: "això de viatjar des del llit estant, més enllà de totes les normes abusrdes, no recorda el fet mateix de llegir? No és, la de la literatura com a viatge, la metàfora més suada de totes?". La tesi no acaba de convèncer a tothom, però aporta un matís nou a la trobada i a les diferents lectures just en un punt en què la valoració del que fa el personatge arribava en un atzucac: què pretenia l'autor amb aquesta trama? És evident que fer una denúnca social sobre l'okupació o la soledat, no; i, en canvi, des del títol homenatja no només a un clàssic literari –aparentment a les antípodes del que fa H.– sinó a un personatge que evoca, per si sol, a les aventures exòtiques, el viatge, la supervivència, la necessitat de créixer espiritualment... en definitiva: l'essència de qualsevol trama novel·lesca. La circularitat del final, se subratlla per donar força a aquesta interpretació, podria ser la pista definitiva per entendre que tot plegat és artifici, joc literari d'una novel·la que l'autor volia escriure "pel pur desig de narrar, sense haver de documentar-me per a res" com reconeixia en aquesta altra entrevista de Josep M. Fonalleras. En definitiva, una obra que permet tota mena de lectures però que, pel camí, fins i tot als menys convençuts els deixa el pòsit d'una prosa gràcil, capaç d'enllaçar frases llarguíssimes –seguint el fil del pensament del protagonista– i aconseguir que les pàgines passin ràpides, mentre inevitablement fa reflec¡xionar sobre el poder de la imaginació, les dificultats de comunciació i la terrible contradicció sobre sentir-se sol enmig d'una ciutat.

dimarts, 6 de setembre de 2022

Cap al far

 de Virginia Woolf



Barcelona, Alpha/La Casa del Clàssics, 2022.
Trad. de Xàvier Pàmies [T.O.: To the Lighthouse, Londres, Hogarth Press, 1927.]
252 pàgs.




Era un clàssic necessitat de prèvia. O en tot cas, així ho va considerar qui havia recollit tot de comentaris sobre la dificultat de llegir i avançar en l'obra de la Woolf, la novel·la que la pròpia autora havia considerat el cim de la seva carrera i que la majoria d'estudiosos literaris subratllen com un dels seus tres llibres que la converteixen en l'escriptora que, junt amb Joyce, Proust i Faulkner, trenca o canvia per sempre la manera d'escriure. L'essencial és entendre que són quatre autors que se saben en un llindar, que són conscients que, en vida, han canviat d'època o que, si més no, els temps han evolucionat tant que tot allò amb què van créixer ja no els serveix per explicar el nou entorn. En definitiva, són fills del s. XIX, que es van fer grans esperant un gran conflicte que, quan va arribar, no només va resultar molt més dramàtic de l'imaginable, sinó que va crear una rasa descomunal entre estils de vida, potències econòmiques, comprensió del món. Mai hi havia hagut un "abans" i un "després" tan clars i abismals com amb la Primera Guerra Mundial. Bàsicament, la vida i el món s'acceleren i es fan més complexos: no debades, la generació d'aquests quatre escriptors han vist l'aparició de l'electricitat i del petroli i, a la vegada, com la urbanització de la societat (occidental) ha trencat amb els esquemes bàsics de la família tradicional i de les identitats. La individualitat passa a primer terme.
Tot aquesta introducció històrica és necessària per llegir bé una autora que, el primer que ens demana és, justament, que deixem de llegir com al s. XIX. Els artistes del tombant de segle, els que en arts plàstiques ens duran les avantguardes, s'enfronten a un dilema: hem de trencar amb un passat tan gloriós (artísticament parlant) com llunyà? O en som deutors? En el cas de la literatura, la pregunta era: com gestionem l'herència dels gegants que ens han precedit, sent que la novel·lística dels Dickens, Tolstoi, Balzac o Austen no ens serveix per explicar el present? La resposta que hi trobaran primer és que l'important, a partir d'ara, ja no seran els fets sinó com cadascú viu o interpreta tals fets: la multiplicitat de veus és una de les respostes que, tant Joyce com Faulkner i Woolf, donen a la "complexització" del món. Tot plegat sense, i això és molt evident en el cas de Cap al far, deixar de preocupar-se per l'estil, per la forma i la bellesa de l'escriptura.
Just aquest punt és el que no admet discussió i, a poc a poc, comencen a aparèixer els comentaris elogiosos de la lectura estival: sí, va costar entrar-hi; sí, no era un llibre que permetés una lectura ni en diagonal, ni apressada; tampoc un que busqués sorprendre't amb un lligam final dels fets, amb un gir sorprenent, però superada la primera part, la majoria dels lectors subratllen la lírica de la segona, la descripció de l'aire i el temps corrent per una casa abandonada. Fins hi ha qui s'anima a subratllar el ritme sincopat de les frases, talment buscant el ritme de les ones. I, sobretot, l'originalitat amb què ens transmet certes dades, convertint els personatges en mers objectes, tal com observa algú: "a la primera part la sra. Ramsay, el marit i els fills són al davant i, de tant en tant, es descriu algun detall del fons, del jardí o de la casa, en canvi a la segona part, se'ns va dient qui mor i com, mig de passada, com a dada secundària". Sens dubte és un dels grans encerts de la Woolf, a Cap el far, i sobretot "prescindir de la protagonista!, el personatge que ha enamorat tothom i que és el pal de paller de la família i la novel·la", com subratlla un lector. Un comentari que inicia la roda de la interpretació dels molt simbolismes que amaga el llibre: qui és el far? O bé, què és?, què representa? Hi ha qui proposa que és una al·legoria de la pròpia sra. Ramsay, en el sentit que és qui dóna llum a la família, però algú altre, en canvi, proposa una analogia entre la casa i la protagonista, mentre que el far del títol, amb aquest "anar-hi" que implica la preposició inicial -segons ens diu l'epíleg de Xavier Pàmies- és el símbol d'un anhel de vida nova... que finalment, la guerra estronca, ja que quan finalment hi van, en la tercera part, ja és massa tard.
En qualsevol cas,  davant les analogies sobre la pròpia vida de Virginia Woolf que queden reflectides en aquesta novel·la, on sembla que "passa comptes" amb els seus pares i on molts han volgut veure l'illa on els Ramsay passen  les vacances amb l'illa de Skye on estiuejaven els Stephen (l'autora va néixer com a Adeline Virginia Stephen), hi ha un acord en assimilar l'autora amb la Lily Briscoe, el personatge que es passa el llibre intentant fer un retrat de la família i de la casa. L'analogia sembla evident i les reflexions sobre el fet artístic ben clares, sobretot al final quan fins i tot deixa escrit el que Woolf i molts dels seus contemporanis van teoritzar: que l'important no és la posteritat, sinó l'obra en si.
"Allà el tenia: el seu quadre, amb tots els seus verds i blaus, els traços que anaven amunt i avall i de través, la provatura d'alguna cosa. Acabaria oenjat a les golfes, va pensar; acabaria desapareixent. Però tant era, va pensar, mentre tornava a agafar el pinzell. (...) Ja estava; estava acabat. Sí, va pensar mentre deixava el pinzell amb una fatiga extrema; he tingut la meva visió."

I si, ara, algú vol ampliar coneixements sobre la Woolf i aprofundir en la seva importància en la Història de la Literatura, recomano molt vivament que vegeu aquesta conferència de Sam D. Abrams.


dimarts, 19 de juliol de 2022

Timandra

 de Theodor Kallifatides



Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022.
Trad. de Montserrat Camps [T.O.: Τιμανδρα (Atenes, 1994)]
187 pàgs.



Accidentada darrera sessió del curs, amb la covid immiscint-se en el calendari: prevista originalment pel dia 5 de juliol, vam acabar ajornant-la quinze dies –negant, així, la possibilitat d'organitzar una altra trobada abans del parèntesi vacacional–, setmanes que, d'altra banda, van ajudar a que més d'un lector pogués acabar la lectura. I potser perquè les expectatives amb l'escriptor heleno-suec eren molt altes, aquesta novel·la escrita en grec fa gairebé tres dècades, no va acabar de satisfer a la majoria. Més d'un dels presents va afirmar que, després d'haver gaudit tant les seves obres memorialístiques (vegeu aquest apunt del blog), "aquest Kallifatides" no tenia el mateix nivell i es va apuntar que aquestes "altres" novel·les que se li han traduït en català i en castellà no deixen de ser obres de divulgació d'història i mitologia clàssica. Una afirmació, però, que no tothom entenia com a negativa: "poden ser portes d'entrada a altres llibres, els clàssics, per exemple, com ho va ser El mundo de Sofia", reblava algú, mentre hi havia que hi veia, en els capítols històrics narrats, un recurs per dotar de verosimilitud al conjunt, per contrarrestar l'ús de la primera persona serveix, justament, per poder ser inexacte. Poc a poc van anar sortint aquests petits trucs de l'autor, dissimilats sota l'aparença d'una obra molt senzilla: "tot s'explica en una sola nit! Ella va exlicant els seus records mentre van movent el foc de l'estança", subratlla un lector, mentre algú altre destaca l'encert del punt de vista, el d'una hetera que, tot i la seva condició de dona, està en contacte amb les "altes esferes" polítiques i culturals de l'Atenes del s. V aC i es pot plantejar els mateixos dilemes filosòfics que ells. Algú hi veu un toc humorístic, absolutament irònic, en aquest detall: "les dones eren menys que un gos, gairebé, a la Grècia clàssica! I, en canvi, és gràcies a ella que tenim un retrat més -diguem-ne- humà de grans noms com Sòcrates, Pèricles, Plató o el propi Alcibíades". 
En aquest punt, dues lectores destaquen aquesta capacitat per descriure la "sensibilitat femenina" malgrat tractar-se d'un autor... masculí.  Però d'altres lectors hi troben més detalls irònics: d'una banda el fet que, qui descriu aquest entorn cultíssim, justament no ho és, de culte; de l'altra, la contradicció que suposa que els plantejaments vitals de la narradora siguin clarament estoics, amb el sentit comú com a bandera... "la qual cosa, venint d'una hetera educada en la sensualitat, no deixa de ser graciós". Però algú porta la reflexió més enllà, i ens fa notar que, justament, la figura de l'hetera era una via d'escapament, una de les poques maneres que tenia una dona d'escapar-se del seu destí de submissió absoluta. "I aquí es on em sembla del tot contradictòria –intervé un tercer–: algú que, tot i poder ser lliure, s'enamora de tal manera que acaba lligada! La història d'amor em sembla molt 'pastelera', no me la crec gens". D'altres dels presents s'apunten a la crítica: els personatges no estan aprofundits, són molt contradictoris i el sexe és massa explícit. En aquest punt el debat s'obre: per alguns lectors és tot el contrari, de sexe n'hi ha poc, tenint en compte la professió d'ella i el joc a tres bandes ("poliamor avant la lettre", l'anomena algú) a que es dedica Alcibíades, mentre que, per d'altres, n'hi ha massa i és avorrit, factor imperdonable. Més enllà dels jocs carnals, a més d'un lector li ha costat avançar en la trama i el llibre se li ha fet lent, factor que fins i tot reconeix algun dels seus més entusiastes defensors: "la primera part, l'explicació de l'enamorament és lenta, però en canvi a la segona part s'accelera, quan explica el context i es fa més patent el seu punt de vista tangencial". Però també hi ha defensors de la primera part: "quan posa èmfasi en les dues relacions que marquen la vida de la protagonista, sobretot la de la transmissió de coneixements entre mare i filla, més que la de submissió home-dona".
En definitiva, una altra lectura que no ha causat unanimitat en l'aplaudiment, però que ha permès un bon debat a diferents nivells de lectura.