Aterratge

 d'Eva Piquer

Barcelona, Club Editor, 2023.

155 pàgs.

El primer dels debats que provoca el llibre, tot just engegar la sessió, és sobre el seu gènere: es tracta d'un assaig, d'una autoficció, d'una mena de biografia... o d'una novel·la? Hi ha qui ho té molt clar i intentarà, de totes totes, convèncer els assistents més dubitatius al llarg de la vesprada, però abans que el "jo" narrador passi al centre de la discussió, queda molt clar que l'obra ha calat fons, la majoria dels lectors l'han trobat intel·ligent, ben escrit, amb un ús "espectacular" i nou de les metàfores i detalls i subtrames que frapen molt: "la història del pilot m'ha xuclat", diu algú, mentre un altre destaca "el detall del rellotge aturat a Hiroshima, que es reprèn just al final i, crec, és la clau per entendre-ho tot: l'autora vol explicar que la vida se li va parar en un moment i tota la resta va quedar suspès". Però hi ha una insistència en parlar de la metàfora principal, la que dóna el títol: "les restes de les que parla, trobades a Palamós, ja t'ho anticipen però el que aconsegueix és fer real una metàfora: ho he trobat genial", subratlla un dels presents, posant èmfasi en el mot "real". Normalment, segueix explicant, amb aportacions d'altres lectors, una metàfora serveix per fer d'exemple d'una situació concreta, però la narradora decideix que aquest"aterratge forçós" a una nova vida, la que li suposa viure el dol per la mort del company de vida, sigui cert, passi de veritat. Ho diu a la primera pàgina, rebla algú, que cita:

"No sé què em va passar pel cap, o sí: va ser la dèria de les metàfores."

    Inevitablement, aquí el debat s'entrellaça amb la vida personal de l'autora. Hi ha qui pregunta si realment l'Eva Piquer va anar a Islàndia, de la mateixa manera que sembla fora de dubtes que es vaposar en contacte amb en Gregory Fletcher, el pilot de l'avió estavellat a Islàndia que serveix de correlat metafòric. Alguns lectors intenten demostrar, amb dades biogràfiques, que el llibre és una biograria del propi dolor, mentre que d'altres s'escarrassen en demostrar que es tracta d'una novel·la i que la vida de l'autora potser hi té a veure, però no importa. El debat s'acarnissa: "cal separar la veu del personatge de la del novel·lista"; "es tracta de recordar el que va dir Hannah Arendt: from history to story"; "tant hi fa, que l'Eva Piquer hi aboqui tot el seu patiment, Flaubert també va dir que Madame Bovary c'est moi"; "la feina d'una novel·lista és crear la distància suficient entre el que has viscut i el que narres"... són alguns dels arguments dels partidaris de defensar l'artefacte narratiu del dia com una novel·la. Els partidaris de l'autobiografia i de remarcar que la veu narradora és la de la pròpia autora branden l'argument de l'autoficció i algú s'hi enganxa: "ho veieu? Es tracta d'analitzar bé el mot auto-ficció: fer una ficció, o sigui una història de mentida, a partir de vivències o sentiments personals". 

    Però, al final, l'argument més sòlid prové d'algú que no entre en qüestions filològico-literàries, sinó que confessa que ha hagut de deixar el llibre: "és tan trist, que m'ho ha regirat tot, el llibre m'ha caigut malament, en el sentit que explica massa bé el procés". La pregunta es fa obligada: creieu que és un llibre lacrimogen? I tothom ho té clar: no. Més d'un se l'esperava així, però s'han trobat amb un llibre dur i intens, però també molt lluminós i tendre. Hi ha qui hi veu l'esperança: "mostra com es troben els agafadors, en part per la pròpia escriptura. Viure es converteix en un fet lligat a escriure, o potser al revés: la supervivència va lligada a les ganes d'esciure". Mentre que algú altre remarca la cruesa que, de fons, amaga la novel·la: "et posa al davant una cosa que saps que, tard o d'hora, et tocarà tornar a passar. Perquè et diu que el dol no només és la mort sinó tot allò que perds a la vida, tot el que deixes endarrere". En aquest punt, algú dels presents posa sobre la taula un refrany català que molt pocs coneixien i va com anell al dit, com a colofó: "no et burlis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous". I tot seguit llença una altra pregunta: creieu que escriure ha estat terapèutic per l'autora? D'entrada, gairebé tothom respon un sí rotund, però un parell dels presents es neguen a admetre-ho: "no: el dol ve de més lluny; l'escriptura ve després i hi ha un procés de reelaboració. L'escriptura terapèutic seria il·legible", subratlla qui n'és especialista. I, després del desgast discutidor sobre el jo narratiu, ningú no té forces de seguir argumentant, però sí per un parell de comentaris més: algú el considera un llibre desequilibrat, que comença amb molta força, però que es dilueix a la segona part, i el compara amb Ioga d'Emmanuel Carrère; mentre que algú altre té ganes de remarcar i agrair "les constants referències tant a escriptors aviadors, com Saint-Exupéry, com als que han escrit sobre processos de dol, com la Najat El-Hachmi fins a la Marçal, amb un poema que ho val tot".

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra 

i obres foc nou al tomb de la campana. 

Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa 

i, dau a dau, desmuntes el paisatge 

de l'enderroc, i et fas mina de boscos 

i de l'engruna en treus una altra festa. 

 

 

El raïm de la ira

de John Steinbeck

Barcelona, Ed. 62 i La Caixa (M.O.L.U.), 1993.

530 pàgs.

Traducció de Mercè López Arnabat [T.O.: The Grapes of Wrath, Nova York, 1939]

Davant d'una obra d'aquesta magnitud, i d'una cruesa tan implacable, potser és inevitable que el primer comentari que se'n faci interpel·li a la nostra condició de lectors: "que privilegiats que som!". I, és clar, tot seguit apareixen la generositat, la humanitat, el classisme i la xenofòbia que John Steinbeck retrata amb mestria i que, malgrat la distància temporal, encara tothom reconeix al seu voltant, així com les realitats que denuncia: l'especulació bancària, els camps de refugiats i els sous miserables. Tot plegat fa la sensació, i sense salvar gaires distàncies, que l'autor californià hagués fet un retrat dels nostres dies i les realitats que gairebé a diari ens expliquen els telenotícies. No és casual que el primer tret que se'n destaca, un cop superat el tram inicial de conversa, sigui el seu estil descriptiu i penetrant, minuciós, vàlid tant per retratar personatges i les seves mirades, com per fer-nos viure tempestes de sorra o paisatges colossals. I ben aviat queda palès que a tots els presents no ha passat desapercebut un altre element: el seu saber quasi universal. Steinbeck és capaç de descriure el motor d'un cotxe de la dècada dels anys 30 i explicar-ne avaries i reparacions, de la mateixa manera que acompanya el lector per la (ara) famosa Ruta 66 com si dugués una màquina de diapositives, per no parlar de la seva intenció constant de presentar-nos idees polítiques, quasi marxistes, amb arguments contrastats. Sí: l'autor no se n'amaga gens: és d'esquerres, pràcticament un "humanista utòpic", com el descriu un dels lectors, "a la vegada que no pot amagar, tot i que sembli paradoxal, l'individualisme típic de la idea nordamericana de destí". I tot plegat, és clar, ben mesclat en l'argument, no pas com a doctrina! Vet aquí, comenta algú per entrar en la comparació que tots els presents frisen per encetar, la gran diferència amb l'adaptació que en de John Ford: "no és tan simple com que la pel·lícula sigui més de drets i la novel·la, d'esquerres; és que el missatge de Ford és més cristià i tendent a valorar el paper de la família, mentre que Steinbeck exalça l'individu i la seva lluita per sortir del propi destí marcat".

 

Certament, aquesta va ser una sessió doble: a més de llegir la novel·lassa de John Steinbeck, molts dels presents van trobar-se el dia anterior per veure (en pantalla gran) el també clàssic film de John Ford protagonitzat per Henry Fonda –gran amic de l'escriptor!–, mentre que d'altres van procurar veure'l a casa. La "desaparició" d'algun personatge, fa notar algú, no resta força a la pel·lícula, però gairebé tothom lamenta que el director opti per un final esperançador, malgrat que el futur recaigui en l'autèntica "mare coratge" que protagonitza l'obra, perquè qui més qui menys tenia ganes de veure en imatges l'estampa final, desoladora, amb què Steinbeck clou la peripècia dels Joad. I, parlant d'imatges, cal no passar per alt la intrahistòria de la novel·la, que en algun moment també va aparèixer en la sessió de lectura: el llibre neix a partir dels reportatges que John Steinbeck escriu per al The San Francisco News durant l'estiu del 1936, quan ja feia més d'un any que milers de persones del Midwest arribaven a Califòrnia com si es tractés d'una Terra Promesa, buscant feina i una nova oportunitat de vida. La publicació d'aquests reportatges en castellà, acompanyats de les fotografies que Dorothea Lange (entre d'altres fotògrafs) van fer dels camps on s'instal·laven els nouvinguts, és una notícia que cal fer notar, recomanar i, a poder ser, no deixar passar per alt: Los vagabundos de la cosecha. Fa impressió, fins i tot, adonar-se de com aquests reportatges i testimonis gràfics van condicionar la mirada de Ford, que va rodar la pel·lícula el 1940, un any després de la publicació de la novel·la i quatre o cinc més tard de l'arribada dels primers okies a les valls californianes –i quan al primer pla informatiu ja hi havia la 2a Guerra Mundial.

La discussió sobre la lectura retorna amb el subratllat d'una de les presents sobre la traducció catalana, que ja té gairebé quaranta anys, treball de Mercè López Arnabat, està publicada en una col·lecció descatalogada (d'Edicions 62 i La Caixa: la MOLC s. XX) i és tant introbable com incomparable. És quan algú que l'ha llegit en versió original fa notar com Steinbeck s'esforça en imitar la parla vulgar dels protagonistes i com de diferent són, en aquest sentit, els capítols en què l'autor no fa avançar l'acció dels Joad sinó que descriu diferents realitats dels EUA, que la majoria dels presents aixequen la cella i diuen que, en l'edició castellana, això no queda reflectit. "En la catalana, sí, i de manera molt clara", subratlla. "Encara és més trist, doncs, que un grup com 62 no l'aprofiti per tornar a posar aquest llibre, que explica atntes coses del present, en circulació... podrien fer-ho, ni que fos, en una edició de butxaca", es lamenta un dels presents, que rep l'aquiescència de la majoria. I és en posar en relleu la versió catalana, il·lustrada amb una tortuga a la coberta, que algú comenta: "és una metàfora genial, que d'entrada ja t'avisa del que passarà: l'escena en què el Tom se la troba, després que el narrador t'explica com pateix per avançar, com l'atropella un camió és un flash forward fantpàstic del que vindrà", resumeix una lectora. Tothom hi està d'acord: el simbolisme de la tortuga, que porta la casa a sobre, i les dificultats que troba pel camí és diàfan; més encara: és el primer senyal que et dóna Steinbeck per explicar que la història que comença a continuació no és només la de la família Joad, és la de tota una població, la d'una regió o un país dins dels Estats Units que, immersos en una tragèdia, li permetien explicar una epopeia de ressons bíblics. També en aquest punt hi ha acord: tot i la ideologia esquerranosa que empelta la novel·la, Steinbeck es recrea en subratllar que tot plegat és equivalent a l'èxode a una terra promesa, que comença amb un capítol de sequera i fam que expulsa els protagonistes del seu petit paradís, i acaba amb un diluvi. Més un epíleg amb una estampa que evoca la Susanna del Llibre de Daniel i a diverses màrtirs cristianes. 

En definitiva, una meravella. Un llibre immens.

                                                            

Els detalls

 d'Ia Genberg

Barcelona, Empúries, 2023.

Traducció de Jordi Boixadós [T.O.: Detaljerna, Estocolm, 2022]

149 pàgs.

Un lector l'emmarca de seguida: "és un llibre que enganya perquè, d'entrada, sembla que és una cosa, però. 'acaba sent tota una altra, molt més intensa, intropectiva i brillant". Certament, un dels factors que més es valoren d'aquest llibre que va guanyar el Premi August a la millor novel·la de l'any (és l'equivalent del Goncourt a Suècia!) és que intercanvia l'estructura clàssica: no es tracta de quatre personatges/perspectives explicant la vida i miracles d'un protagonista, sinó que és la pròpia veu narradora qui tracta d'explicar-se... a través del que li ha quedat de les relacions diverses amb quatre personatges amb qui s'ha creuat al llarg de la vida. Així, com rebla algú, "és molt fàcil identificar-se amb la protagonista perquè tothom tenim persones que ens expliquen i, fins i tot, tots hem passat per moments en què no ens sentim integrats... que és el que li passa a ella". La pista del que vol ser (o serà) el llibre, l'autora ens la dóna de seguida en una frase que tots els presents a la sessió tenien subratllada:

"El jo, o més ben dit el que anomenen 'jo', no és sinó el que ens queda de les persones de qui hem estat arran."

Així i tot, hi ha qui creu que el llibre perd intensitat: "la primera història és molt potent, però després em vaig acabar allunyant del personatge, la repetició d'històries... vés"; una afirmació que provoca la protesta d'alguns dels presents: "però si les històries són motl diferents! La gràcia, justament, és que no tenen res a veure i l'última... és sensacional". Certament, les quatre parts de què es composa la novel·la, titulades amb el nom del personatge de qui s'explica la relació amb la veu narradora (de qui no en sabrem el nom!), tenen matisos ben diferents: dues són amoroses –si bé amb pulsions ben diferents–, una d'amistat i una de familiar. Però, de fons, "el sentiment d'abandó és el mateix en totes les històries", una frase que ens fa entrar en l'anàlisi d'aquest personatge que inicia aquest singular repàs per la pròpia existència quan està enfebrada, fent llit, molt probablement a causa de la Covid-19

Pioners, oh pioners!

 de Willa Cather

Barcelona, Cal Carré, 2023.

278 pàgs.

Trad. de Núria Sales [T.O.: O Pionners! Nova York, 1913]

En una sessió exclusivament femenina –si no es compta el moderador–, la primera polèmica va arribar tot just en l'intent de presentar una autora gairebé desconeguda a casa nostra i en català: comparar-la amb creadors de mons mítics com Gabriel García Márquez i, sobretot, el seu coetani i veí William Faulkner no va acabar de satisfer a algunes de les lectores presents, que considereaven màgic l'un i molt difícil l'altre. I, tanmateix, Cather al llarg de moltes de les seves novel·les va pretendre el mateix: explicar una realitat històrica inventant un món literari, el Divide i el poble de Hanover, Nebraska, en el cas de l'autora que ens ocupa. Algú va concedir que, si de cas, recordava a Kent Haruf, fins que va quedar establert que, si de cas, era al revés i l'ordre dels factors en aquest cas compta: és Haruf qui va beure –i prou notablement– de Willa Cather. Establert un primer marc, algú va fer una única remarca al llibre: la llargada d'unes elipsis que priven al lector de saber com, exactament, aconsegueix els seus propòsits la protagonista, l'Alexandra Bergson, en els setze anys que corren des que, propietaris de poques terres ermes, anuncia als seus germans els plans que té al cap... fins que la retrobem convertida en una hisendada rica. De seguida, però, els comentaris sobre la riquesa de retrat dels personatges va guanyar la sessió i algú va fer notar que pràcticament cadascun d'ells complia una funció o retratava un dels aspectes de la colonització: des de la preponderància del patriarcat representat sobretot pels germans grans de la protagonista i per una mare de qui no es diu ni el nom, més que no pas pel pare que li dóna el relleu; fins a la millora que suposa la següent generació, representada per l'Emil i els seus estudis universitaris. I és que, com va subratllar una lectora: "més que un germà petit, s'estableix una relació de mare-fill entre l'Alexandra i l'Emil". 

    Punt i apart mereix el vell Ivar, representant dels costums del passat que no moren mai: "és un personatge que, sense pretendre-ho l'autora, acaba sent el més modern de tots! Fixeu-vos que és molt d'ara: naturista, vegà..." fa notar algú dels presents, mentre que algú altre recorda que és un dels personatges que no parla bé l'anglès, cosa que la Cather també accentua en algun altre personatge: "els fa parlar com els indis, amb una mala sintaxi, cosa que accentua més el fet que tots són estrangers". Comentari que, d'una banda, serveix perquè tothom lloï la traducció al català i, de l'altra, per subratllar l'habilitat de l'autora per retratar, justament, el sentit de comunitat que hi ha entre gent de procedència molt diversa, "gent que no ha oblidat que és francesa, bohèmia, sueca, noruega o alemanya però que estan junts en la fundació d'un món nou". Potser per això mateix "tots els personatges tenen molt de positiu i són tendres, fins i tot els dos germans que s'oposen a que l'Alexandra es casi, perquè d'entrada ho fan per evitar els rumors". No tothom està d'acord amb els propòsits dels germans: "el seu únic interès són els diners i no perdre l'herència que els tocaria!". I, en aquest punt, inevitablement, i malgrat haver intentat no aixafar el final [spòiler] als qui no havien acabat la lectura, va aparèixer un dels punts centrals de l'argument: la història d'amor platònica entre l?Alexandra i l'aventurer Carl Linstrum, que representa els valors d'una vida desarrelada... que no satisfà. Un amor madurat amb el temps que la protagonista s'ha negat, segons alguna interpretació, perquè "ella ha agafat, en vida un rol masculí, s'ha convertit en l'home de la família i, per tant, no necessita marit". Algú altre, més poèticament, hi afegeix que "l'Alexandra s'ha casat amb la terra", mentre que una tercera visió hi aporta els aires bíblics que sobrevolen tot el llibre: "ella juga el rol de Déu, de creació d'un món o d'un patrimoni... i Déu no necessita casar-se".  

    La consideració serveix per rependre un dels temes o de les característiques comentades al començar la sessió: la novel·la sembla cosir dues històries i algun lector, tot i reconèixer la bona mà de Cather a l'hora de lligar-les, fa notar aquest canvi de direcció... I sí, l'escriptura de Pioners, oh pioners! parteix de dos relats diferents, s'explica: "Alexandra" i "La noia bohèmia" que, ensamblades, serveixen a l'autora per fer una picada d'ullet al llibre del Gènesi: la creació i la caiguda en el pecat que comportarà el càstig. L'Alexandra, sí, actua de Déu Creador d'un món que, a base de treball i suor, es converteix en una terra fecunda; mentre que els amors adúlters entre l'Emil i la Marie portaran a una tragèdia, amb en Frank com a protagonista gairebé involuntari. Però fins i tot aquest personatge, que representa el fracàs i l'inadaptat, és tractat amb una certa dolçor: "li acabes sentint llàstima i et creus que ell no volia disparar a matar, malgrat que és el culpable de l'escena més colpidora del llibre", remata algú. I és que, certament, Willa Cather excel·leix en el retrat psicològic dels seus personatges, sense necessitat d'usar el monòleg interior o el corrent de consciència de Faulkner i Joyce. Una frase en concret va suscitar una bona estona de debat:

"Ni l'Òscar ni en Lou havien canviat gaire. Simplement, com l'Alexandra deia d'ells ja temps enrere, envellien tornant-se cada vegada més semblants a ells mateixos."

    Les diverses interpretacions sobre el sentit de la descripció, sobre si remetia a les obsessions multiplicades amb l'edat o de si al·ludia a uns caràcters tancats, de qui preferix no canviar, o tot al contrari, de la llibertat de ser un mateix sense por al què diran, van convertir-se en el colofó d'una vetllada ben satisfactòria, si bé abans algú va voler remarcar l'encert del títol en la versió catalana, amb una repetició que no es produeix en l'original anglès: "Cather va triar com a títol un vers de Walt Whitman que, en anglès, amb la "O" inicial ja té un aire líric; el traductor del poema al català, Jaume Pons Alorda, va trobar-hi el mateix esperit amb la repetició... cosa que en l'edició castellana, que simplement titula Pioneros, es perd". També hi ha, encara, l'oportunitat de repassar algun dels molts simbolismes que l'autora va posar al llarg del text, des de l'ànega que l'Alexandra i l'Emil recorden en diversos moments, fins a la morera blanca on es consuma l'amor, el pecat i el crim... en una picada d'ullet al mite de Píram i Tisbe cantat per Ovidi a les Metamorfosis –i reconvertit per Shakespeare en història immortal. 

    Al capdavall, de la sessió en treiem en clar que teníem al davant un senyor clàssic que, com queda dit en més d'una ocasió, ens arriba molt més tard que els seus coetanis Faulkner, Steinbeck o Hemingway per la seva condició de dona, probablement, malgrat haver guanyat el Pulitzer el 1923 i ser considerada una de les grans veus literàries al seu país, on hi ha qui creu que representa la conquesta menys èpica de l'oest: no la dels cowboys i grangers en lluita contra els indis, sinó la dels pagesos que van reconvertir la terra. Potser com l'Alexandra, casant-s'hi.