Pioners, oh pioners!

 de Willa Cather

Barcelona, Cal Carré, 2023.

278 pàgs.

Trad. de Núria Sales [T.O.: O Pionners! Nova York, 1913]

En una sessió exclusivament femenina –si no es compta el moderador–, la primera polèmica va arribar tot just en l'intent de presentar una autora gairebé desconeguda a casa nostra i en català: comparar-la amb creadors de mons mítics com Gabriel García Márquez i, sobretot, el seu coetani i veí William Faulkner no va acabar de satisfer a algunes de les lectores presents, que considereaven màgic l'un i molt difícil l'altre. I, tanmateix, Cather al llarg de moltes de les seves novel·les va pretendre el mateix: explicar una realitat històrica inventant un món literari, el Divide i el poble de Hanover, Nebraska, en el cas de l'autora que ens ocupa. Algú va concedir que, si de cas, recordava a Kent Haruf, fins que va quedar establert que, si de cas, era al revés i l'ordre dels factors en aquest cas compta: és Haruf qui va beure –i prou notablement– de Willa Cather. Establert un primer marc, algú va fer una única remarca al llibre: la llargada d'unes elipsis que priven al lector de saber com, exactament, aconsegueix els seus propòsits la protagonista, l'Alexandra Bergson, en els setze anys que corren des que, propietaris de poques terres ermes, anuncia als seus germans els plans que té al cap... fins que la retrobem convertida en una hisendada rica. De seguida, però, els comentaris sobre la riquesa de retrat dels personatges va guanyar la sessió i algú va fer notar que pràcticament cadascun d'ells complia una funció o retratava un dels aspectes de la colonització: des de la preponderància del patriarcat representat sobretot pels germans grans de la protagonista i per una mare de qui no es diu ni el nom, més que no pas pel pare que li dóna el relleu; fins a la millora que suposa la següent generació, representada per l'Emil i els seus estudis universitaris. I és que, com va subratllar una lectora: "més que un germà petit, s'estableix una relació de mare-fill entre l'Alexandra i l'Emil". 

    Punt i apart mereix el vell Ivar, representant dels costums del passat que no moren mai: "és un personatge que, sense pretendre-ho l'autora, acaba sent el més modern de tots! Fixeu-vos que és molt d'ara: naturista, vegà..." fa notar algú dels presents, mentre que algú altre recorda que és un dels personatges que no parla bé l'anglès, cosa que la Cather també accentua en algun altre personatge: "els fa parlar com els indis, amb una mala sintaxi, cosa que accentua més el fet que tots són estrangers". Comentari que, d'una banda, serveix perquè tothom lloï la traducció al català i, de l'altra, per subratllar l'habilitat de l'autora per retratar, justament, el sentit de comunitat que hi ha entre gent de procedència molt diversa, "gent que no ha oblidat que és francesa, bohèmia, sueca, noruega o alemanya però que estan junts en la fundació d'un món nou". Potser per això mateix "tots els personatges tenen molt de positiu i són tendres, fins i tot els dos germans que s'oposen a que l'Alexandra es casi, perquè d'entrada ho fan per evitar els rumors". No tothom està d'acord amb els propòsits dels germans: "el seu únic interès són els diners i no perdre l'herència que els tocaria!". I, en aquest punt, inevitablement, i malgrat haver intentat no aixafar el final [spòiler] als qui no havien acabat la lectura, va aparèixer un dels punts centrals de l'argument: la història d'amor platònica entre l?Alexandra i l'aventurer Carl Linstrum, que representa els valors d'una vida desarrelada... que no satisfà. Un amor madurat amb el temps que la protagonista s'ha negat, segons alguna interpretació, perquè "ella ha agafat, en vida un rol masculí, s'ha convertit en l'home de la família i, per tant, no necessita marit". Algú altre, més poèticament, hi afegeix que "l'Alexandra s'ha casat amb la terra", mentre que una tercera visió hi aporta els aires bíblics que sobrevolen tot el llibre: "ella juga el rol de Déu, de creació d'un món o d'un patrimoni... i Déu no necessita casar-se".  

    La consideració serveix per rependre un dels temes o de les característiques comentades al començar la sessió: la novel·la sembla cosir dues històries i algun lector, tot i reconèixer la bona mà de Cather a l'hora de lligar-les, fa notar aquest canvi de direcció... I sí, l'escriptura de Pioners, oh pioners! parteix de dos relats diferents, s'explica: "Alexandra" i "La noia bohèmia" que, ensamblades, serveixen a l'autora per fer una picada d'ullet al llibre del Gènesi: la creació i la caiguda en el pecat que comportarà el càstig. L'Alexandra, sí, actua de Déu Creador d'un món que, a base de treball i suor, es converteix en una terra fecunda; mentre que els amors adúlters entre l'Emil i la Marie portaran a una tragèdia, amb en Frank com a protagonista gairebé involuntari. Però fins i tot aquest personatge, que representa el fracàs i l'inadaptat, és tractat amb una certa dolçor: "li acabes sentint llàstima i et creus que ell no volia disparar a matar, malgrat que és el culpable de l'escena més colpidora del llibre", remata algú. I és que, certament, Willa Cather excel·leix en el retrat psicològic dels seus personatges, sense necessitat d'usar el monòleg interior o el corrent de consciència de Faulkner i Joyce. Una frase en concret va suscitar una bona estona de debat:

"Ni l'Òscar ni en Lou havien canviat gaire. Simplement, com l'Alexandra deia d'ells ja temps enrere, envellien tornant-se cada vegada més semblants a ells mateixos."

    Les diverses interpretacions sobre el sentit de la descripció, sobre si remetia a les obsessions multiplicades amb l'edat o de si al·ludia a uns caràcters tancats, de qui preferix no canviar, o tot al contrari, de la llibertat de ser un mateix sense por al què diran, van convertir-se en el colofó d'una vetllada ben satisfactòria, si bé abans algú va voler remarcar l'encert del títol en la versió catalana, amb una repetició que no es produeix en l'original anglès: "Cather va triar com a títol un vers de Walt Whitman que, en anglès, amb la "O" inicial ja té un aire líric; el traductor del poema al català, Jaume Pons Alorda, va trobar-hi el mateix esperit amb la repetició... cosa que en l'edició castellana, que simplement titula Pioneros, es perd". També hi ha, encara, l'oportunitat de repassar algun dels molts simbolismes que l'autora va posar al llarg del text, des de l'ànega que l'Alexandra i l'Emil recorden en diversos moments, fins a la morera blanca on es consuma l'amor, el pecat i el crim... en una picada d'ullet al mite de Píram i Tisbe cantat per Ovidi a les Metamorfosis –i reconvertit per Shakespeare en història immortal. 

    Al capdavall, de la sessió en treiem en clar que teníem al davant un senyor clàssic que, com queda dit en més d'una ocasió, ens arriba molt més tard que els seus coetanis Faulkner, Steinbeck o Hemingway per la seva condició de dona, probablement, malgrat haver guanyat el Pulitzer el 1923 i ser considerada una de les grans veus literàries al seu país, on hi ha qui creu que representa la conquesta menys èpica de l'oest: no la dels cowboys i grangers en lluita contra els indis, sinó la dels pagesos que van reconvertir la terra. Potser com l'Alexandra, casant-s'hi.

Sobre mi hija

 de Kim Hye-jin

 

Barcelona, Las Afueras, 2022.
179 pàgs.

Trad. d'Irma Zyanya Gil Yáñez i Minjeong Jeong [T.O.: 내 딸에 대해, Seül, 2017]

Queda clar que l'autora generava moltes expectatives. El seu origen, si més no, i com s'abordaria des de l'altra punta de món un tema tan quotidià com prometia el títol i el mínim resum que se'n tenia: les relacions maternofilials. Potser per això, d'entrada, el debat va centrar-se en les similituds entre dues societats que imaginàvem molt més distanciades, sobretot pel que fa als aspectes familiars, fins i tot tractant-se de l'occidentalitzada Corea del Sud. Hi havia un cert to de retret, en les primeres intervencions: "M'esperava més situacions coreanes, m'ha sobtat que no entrés a fons en l'anàlisi de la societat" o "És sorprenent constatar com la vida quotidiana és igual a tot arreu". Afirmacions que de seguida van trobar resposta a la contra: "no ho veig tan igual, la falta d'un home de família i tot el que suposa, el veig molt coreà, no tan d'aquí... i d'ara" i "el rebuig social a l'homosexualitat pot ser similar al que hi havia aquí fa temps, però mai no s'ha arribat a l'expulsió de professors universitaris!".

Sigui com sigui, l'acord és unànime a l'hora de descriure'l com d'un llibre que es llegeix molt ràpid i que, en general, tots els presents han disfrutat molt, fins i tot els moments de més duresa com els que descriu la decrepitud de la mort (o d'una llarga agonia) i l'abús d'un sistema capitalista: "el llibre, en el fons, és una gran crítica a l'individualisme al que ens aboca el capitalisme, on l'envelliment es converteix en un problema", assenyala algú. La majoria dels presents combrega amb la idea, però amb l'afegitó que, sobretot, és una història sobre la incomprensió intergeneracional, amb diferents graus i matisos: "parla de les expectatives que els pares aboquen sobre els seus fills i quan aquestes fallen", diu algú; "i del contrast entre un personatge abnegat al treball que no és capaç d'entendre la lluita de la filla", rebla algú altre; "sense oblidar que és una història d'amor i compassió: l'amor que dóna la protagonista, que en contrapartida en rep poc, tant de la filla com de l'anciana que cuida, la Jen". De tot plegat, acorda tothom, se'n deriva un retrat d'un cert pessimisme vital, marcat en bona part per la importància i el pes del "què diran", és a dir: la por als veïns i, com a contrapartida, la impossibilitat de ser del tot lliure.

Aquesta profunditat a l'hora d'abordar certs temes o problemes universals ha sorprès a més d'un per la joventut de l'escriptora: la claredat amb què descriu la vellesa i la proximitat de la mort, tot i que en algun moment del llibre s'hi llegeixi "el que m'inquieta és la vida, no la mort". En aquest punt algú posa en relleu la ressenya que Marta Sanz fa del llibre al suplement cultural Babelia, on ja d'entrada la descriu com una "novel·la límpida", és a dir clara i transparent, sense artificis... malgrat la càrrega vital que arrossega. Tot i que té la capacitat d'usar "imatges molt boniques i líriques", el llibre remou perquè s'atansa a veritats universals duríssimes sense fer-ne escarafalls o, per dir-ho a la manera d'un dels lectors: "amb un ús molt intel·ligent de les el·lipsis". Probablement, apunta algú, la clau és el punt de vista que adopta: "la tècnica del monòleg ajuda a creure't el que t'explica, perquè és fluid a l'hora d'abordar tots els temes: combregues amb qui escriu, entens la persona que hi ha al darrere". La reflexió aporta un punt i apart al debat que fa reflexionar sobre la importància que sigui la mare qui descrigui la història i no la filla, a qui d'entrada qualsevol lector destacaria com la protagonista: "al començament, sembla que et posi contra la filla que li demana diners, però aviat et porta cap al costat contrari: les 'bones' són les noies joves i la 'dolenta' la mare incapaç d'acceptar la sexualitat de la filla". Tot i les cometes a l'assenyalar "bons" i "dolents", algú salta per subratllar que: "no és maldat!, sinó incomprensió. El moment en què es planteja el plaer sexual de la filla és commovedor..." Vet aquí, es conclou, el que probablement buscava l'escriptora: situar el lector en el mateix dilema que bona part de la societat coreana, el de la ignorància respecte uns sentiments considerats tòxics o no-naturals: d'alguna manera, el punt de vista de la filla incompresa (alter ego de Kim Hye-jin?) era el fàcil d'adoptar i el dels lectors que ja tenia guanyats. Literàriament, també semblava el més trencador, però en canvi tots els presents coincideixen a afirmar que la mateixa història, explicada des d'un altre punt de vista, segurament no tindria la mateixa força o, fins i tot, podria convertir-se en un pamflet. Idea que ens porta a parlar d'un últim punt: el títol. Per què 'Sobre mi hija' si hi ha molts altres temes, sobre la taula, sobretot la vellesa, el sistema de residències geriàtriques i la lluita personal de la narradora? Conclusió: "perquè tot hi convergeix. La preocupació sobre la vella que ja no es val és el reflex de com pot acabar la filla... si no té descendència. La preocupació de la mare arriba, fins i tot, al futur de la filla quan ella ja no hi sigui". És, probablement, el tema que cohesiona el llarg monòleg de la narradora: la responsabilitat i, en part, la culpabilitat que comporta la criança dels fills... fins que no s'accepta que han de fer el seu propi camí.

La mentida més bonica

 de Francesc Serés

Barcelona, Proa, 2022.

286 pàgs.

Aprofitant l'assistència que ens feia un mestre com Baltasar Porcel, una bona manera de començar l'anàlisi col·lectiva d'aquesta novel·la era convertir en pregunta la seva màxima sobre la necessitat de perspectiva: "Cal que passin 10 anys per poder escriure sobre un fet històric?" D'entrada, les primeres respostes van abonar la tesi: sí que cal, per no fer-ne una valoració massa en calent, es venia a dir; però hi havia qui ho veia d'una altra manera: "no cal agafar distància si el que vols és narrar des d'un punt de vista emotiu". Algú altre va voler remarcar la diferència entre la necessitat de perspectiva que demana un document històric o historicista, d'una novel·la i es va posar com a exemple que, recentment, també s'han fet llibres i una pel·lícula sobre l'atemptat a la Sala Bataclan de París. Poc a poc va sorgint la idea que no cal esperar mitja dècada més per novel·lar el "Procés", que és el que tracta de fer Francesc Serés en aquest llibre, sinó, en tot cas, dotar-ho de gruix. "El problema del llibre és que els personatges estan poc dibuixats, l'estructura és pobra, tot sembla una excusa perquè hi apareguin reflexions" sentencia un lector. Algú remarca que, ni que sigui quasi un tòpic, l'estructura sí que està treballada: es narra un dia especial de la vida dels dos protagonistes, el de la seva jubilació, que els permet fer un repàs de les diverses lluites i etapes que han passat, sobretot la independentista... "Però hagués pogut fer un assaig", rebla algú, "com a novel·la és fluixa, no hi ha escenificació, només diu, diu, diu..!" es lamenta, per després insinuar que potser el llibre és fruit d'un encàrrec, teoria que agrada a alguns i que sembla que corrobori l'opinió més generalitzada: "teníem en Serés com un bon autor i això és molt fluix", és la idea que flota en l'ambient. Hi ha qui en discrepa: "crec que és una novel·la molt valenta, des del títol mateix, aquesta 'mentida' que el que fa és acusar i posar el dit a la llaga. L'autor no volia crear personatges a fons, volia generar debat!". Quan algú respon que, per debatre, haver optat un assaig o un llibre de no-ficció, hi ha qui defensa a l'autor: "no se l'hagués llegit ningú, d'assajos sobre el Procés n'han sortit centenars... en canvi, de novel·la, només una i ell sap que té un públic". En aquest punt, dos dels lectors reconeixen que la novel·la els ha tocat, que els ha produït un cert dolor, fins i tot reconeixent que algunes escenes eren infantils i que el retrat del món educatiu (els dos protagonistes són professors d'institut) és simplista. Potser era això, el que volia l'autor?

La pregunta flota poc perquè la majoria afirmen que no, que ni això: que al llibre se li veu massa la queixa, que és repetitiu i es fa més tediós que no pas punyent: "l'ànsia per explicar la pròpia frustració el fa treballar massa ràpid", subratlla algú. El cert és que, de debat sobre el Procés, en crea poc: l'únic punt de fricció sorgeix, justament, sobre la "mentida" del títol. Ens van enganyar? Sabien que era irrealitzable, el que es proposaven, els polítics? O s'hi van trobar, no n'eren conscients i, per tant, no es pot considerar una mentida? Pot ser bonic, l'engany? Hi ha opinions diverses al respecte, si bé s'està d'acord que "bonic" ho va ser el mentrestant, l'empoderament popular, el creure's que anàvem a algun lloc... però la discussió de caire polític dura ben poc, perquè aviat algú recorda que l'anterior lectura va ser de la Montserrat Roig i que vam triar aquest llibre per buscar-hi símils. La comparació surt ben desigual, és clar, però l'exercici també serveix per llegir el llibre des d'una altra perspectiva, més tècnica: "el gran problema és que el més important en una ficció és que a l'autor no l'has de veure, i aquí tens la sensació que sents la veu del Serés per tot", comença algú, per després deixar clar que la Montserrat Roig, a banda de crear uns personatges de gruix, es dedica a escenificar, a mostrar què fa cadascun d'ells, no a dir-ho amb totes les lletres. I, sobretot, diu algú altre, "la Roig no prenia partit per ningú", ni tenia la necessitat d'encabir molts temes relacionats poc o molt amb el conflicte principal, com un poti-poti: que si amics que parteixen peres, que si uns okupes, que si adolescents que es fan fotos íntimes i el problema de les xarxes socials, que si la jubilació és o no un drama... Val a dir que algú troba potent la manera com s'enfoca la jubilació i el buit que suposa, però la tònica és opinar que per tots els temes hi passa de puntetes, que se'n deixa d'importants relacionats amb el Procés i que els únics moments que aconsegueix algun punt d'emoció, un fil on haver estirat un argument més humà, com quan algú pregunta a diversos personatges "què estaríeu disposats a perdre per la independència de Catalunya?", l'escena acaba ràpid amb mitges respostes i no s'aprofita per anar-hi a fons.

Tornant a la lectura de la Roig no falta qui recorda el llenguatge poètic i rebuscat, el d'un autor que és conscient que l'elaboració del llenguatge és tan important com la trama o la peripècia dels personatges, cosa que a La mentida més bonica en Serés sembla oblidar perquè el llenguatge és molt simple i planer, una qualitat que en aquest cas no és digna d'elogi, sinó més aviat el contrari. Quan s'apunta, altre cop, la falta de distància amb els fets, algú recorda que El temps de les cireres és del 1977 i narra uns fets esdevinguts només tres o quatre anys abans, però al final l'important és que la Roig tenia un món propi per narrar, uns personatges i una societat que ja havia retratat a Ramona, adéu però que el principal és que ella no pretenia convéncer ningú de res, ni escrivia pensant en una audiència concreta... sinó simplement en deixar una Obra rodona i coherent. Abans de donar per acabada la sessió, una de les poques veus que han defensat el llibre, després que la majoria dels presents reconegués que no és un llibre que recomanarien, vol tornar a subratllar que La mentida més bonica no pretenia altra cosa que reflectir una opinió i, sobretot, un estat d'ànim col·lectiu, o tant crear personatges memorables o un retrat social acurat, sinó purament deixar constància, en calent, d'un malestar comú, d'una apatia general que potser, quan passi, la distància no permetrà reflectir tal com el vivim. 

Las herederas

 d'Aixa de la Cruz

Barcelona, Alfaguara, 2022.

324 pàgs.

Coincideix que és el dia de Santa Llúcia, una data tradicionalment associada al món literari, però també a certa devoció popular més profunda que el santoral cristià, la data fixada per comentar un llibre eminentment femení, no només en la forma (totes les protagonistes són dones), sinó per la temàtica pregona que ataca l'autora, que intenta bastir un pont entre l'estigma de les malaties mentals, encara molt viu avui en dia, sobretot algunes que pateixen les dones més que els homes, amb creences antigues que tradicionalment, i també com a estigma, s'han relacionat amb la bruixeria. I és que com remarca un lector, la frase clau de la novel·la, al voltant de la qual sembla que es basteixin totes les trames, diu: "Si somos locas, es porque nos enloquecen". I algú altre, ben avançada la sessió, dirà que el llibre s'hauria pogut titular "Brujas modernas", si bé és clar que això n'hagués orientat massa la lectura d'entrada. "Las herederas", en canvi, permetia encetar la tanda dels comentaris amb una pregunta de resposta òbvia, però que conté una de les claus del llibre: "Quina és l'herència a què s'al·ludeix?" En principi, la casa de l'àvia, que actua com a motor i desencadenant de la trama, però aviat queda clar que el llibre parla de "la genètica de la bogeria", com ho defineix algú. Una temàtica que l'autora desgranant poc a poc, però sense que en quedin massa dubtes: les quatre nétes que es reuneixen en el casalot heredat per decidir què fer-ne tenen alguna mena de "tara mental", per expressar-ho en el llenguage planer que usa algú: hi ha la que té problemes amb drogues  de les il·legals per superar una mena d'angoixa vital, la que no ha superat l'estrès post-part, la workaholic que tapa els seus mals treballant i la que pateix migranyes fortíssimes que la fan addicta a medicaments i teràpies diverses. Amb aquest panorama, i tal com descriu molt bé un lector, es planteja una "novel·la de tall clàssic i gòtica, que recorda a les germanes Brönte per l'angoixa que sap extreure d'una convivència quotidiana aparentment inòcua". Indefectiblement, salta la pregunta: "la convivència les guareix?", davant la qual no hi ha una resposta clara, si bé de seguida un dels presents ho aprofita per remarcar que, malgrat la tècnica irreprotxable del llibre, a nivell d'estil i la capacitat per fer elipsis, l'autora fa "afirmacions psicofarmacològiques molt agosarades", potser no tant en el llibre, que també, com sobretot en les entrevistes de promoció. La resta dels assistents s'agafen a la primera afirmació: "l'estil sincopat del llibre li permet mantenir un ritme molt alt i, a la vegada, crear atmosferes i usar imatges molt potents". 

    Qui més qui menys, tothom està d'acord amb que la construcció del llibre és excepcional, que té molt de ganxo perquè està molt ben escrit i que la idea d'explicar una mateixa escena o certa situació des dels diferents punts de vista dels personatges, li dóna un efecte tridimensional i ajuda a crear una claustrofòbia que, en part, no et permet deixar la lectura. Si bé, és clar, hi ha qui ha patit massa amb la història i això li ha impedit empatitzar més amb tots els temes que es van plantejant: el feminisme, sens dubte, però retratat sense teoritzar, gairebé com un homenatge a la condició de dona, rebla algú: "tot plegat a base d'anar aputant temes com la violació, que surt diverses vegades, la pressió social per la reproducció, la culpabilitat, les relacions tòxiques, el matrimoni forçat i tants d'altres". Però hi ha qui opina que, justament, n'hi ha massa de temes, fins al punt que en coincidir tots en us pocs personatges, li resta versemblança. Vet aquí un punt que genera debat entre els qui no es creuen la història justament perquè "passen massa coses juntes" i els qui defensen que, tot al contrari, la gràcia de la novel·la és saber aportar tants matisos diferents a un sol tema, a saber: "que la caiguda en depressions o malestars mentals i el pas cap a drogues, legals o il·legals, és una realitat de la condició femenina que ve de lluny, que se n'ha dit histèria o bruixeria, però que és un fet que les dones sempre han estat més propenses a mlas mentals per la responsabilitat que arrosseguen històricament", resumeix algú d'una tirada (més llarga i tot!). Tot plegat suggereix el comentari d'algu que aplaudeix la descrició que es fa d'añguns dels mals, com el capítol dedicat a la migranya: "això o ho has viscut o és impossible descriure-ho així", afirmació que porta a considerar que l'escriptura del llibre ha d'haver estat catàrquica per l'autora i a que algun dels presents rebati el que semblava que era l'opinió generalitzada: "en posar les drogues tant al centre, parlar-ne tant, l'autora perd l'oportunitat de fer una novel·lassa". Si bé, algú de seguida s'hi mostra en desacord considerant-la "una senyora novel·la" i tornant a posar en valor el recurs de les contradiccions, que literàriament és molt potent, surten més veus crítiques: "de vegades la lectura resulta confosa, d'escriptura". Però la crítica dura poc perquè hi ha qui vol que es passi a comentar el final, massa obert per alguns, sensacional per altres: "el recurs et deixa perplex", es diu en referència al flash forward amb què De la Cruz opta per tancar una trama a què no era gens fàcil posar punt i final, després d'haver flirtejat, també, amb l'esoterisme, quan apareix la història del nen que es creu reencarnat, i fins amb l'apoteosi, quasi orgiàstic, d'un semi-akelarre provocat per la ingesta d'una planta de fort actiu psicotròpic. "I el millor de tot és que aquests temes o situacions tan extremats els sap fer calçar perfectament amb l'argument: és del tot coherent que hi apareixi la bella dona en una novel·la que està tractant de dir-nos que les bruixes potser eren dones que patien tota la repressió d'ara, però multiplicada, i que es refugiaven en el consol que el proporcionaven herbes diverses...". 

    Una tesi que suscita un comentari apressat, però contundent, sobre "la descripció que fa de les plantes, el bosc i la Natura és excel·lent", abans no decidim donar la sessió per acabada. Si bé, encara, hi ha. qui vol fer esment de la coberta, que genera una última controvèrsia: "és inquietant i, en aquest sentit, una molt bona porta d'entrada al que el elctor es trobarà dins del llibre". Però com que alguns no l'han entesa i n'haguessin preferit una altra, algú ho remata descrivint-la així: "la llavor que punxa, del color més femení de tots, és el símbol de la fertilitat, i no saps si l'ocell vol fer-la entrar o si la treu de la boca de la noia. De fet, més que sembrar cap fruit, més aviat sembla que sigui el germen de la bogeria, no?O d'alguna cosa no assa bona..."