Los muertos de Jericó

 de Colin Dexter

Barcelona, Siruela, 2025.

288 pàgs.

Trad.: Pablo González-Nuevo 

[T.O.: The Dead of Jericho, Londres 1981]

Tocava sessió "de gènere" però, sense poder afirmar una causa general (encara que deduint-ne diverses: desinterès per la novel·la negra, més partit vital del Barça, més un pont massa proper, que no sempre és la millor opció per a bones hores de lectura), el cert és que la convocatòria va ser fluixa: érem pocs i no tothom havia enllestit un llibre que, d'altra banda, vam polir-nos de seguida. Tothom va considerar-lo fàcil de llegir, absolutament versemblant, amb unes bones descripcions de l'entorn físic i sociològic per on es desevolupa la traama, a cavall d'un barri humil d'una ciutat de classe mitja-alta o, si més no, elitista: Oxford. Si bé a algú li havien avorrit les descripcions de l'espai, la majoria va considerar interessant el contrast entre "l'aristocràcia" d'universitaris que assisteix a presentacions de llibres i els veïns de Canal Street, entre els quals hi ha gent gran empobrida i manetes capaços d'arreglar qualsevol desperfecte. És en aquesta barriada que es produeix la primera mort del llibre i cap on l'icònic inspector Endeavour Morse ha de dirigir-se... per primer cop a la seva vida –al principi queda clar que no sabia ni on era la barriada amb nom bíblic. La figura del protagonista és, segurament, el que crea més controvèrsia entre els presents: hi ha qui el considera massa tòpic, amb tots els tics típics de policia britànic, i qui, al contrari, el troba un homenatge modernitzat de Sherlock Holmes i, per això mateix, un tipus singular. De fet, s'argumenta, la pròpia combinació d'un nom "impossible" amb un cognom comú i la descripció del tipus com un personatge dotat d'una intel·ligència fora del comú i una capacitat deductiva única, insinuen ben clarament que Colin Dexter volia homenatjar al personatge creat per sir Arthur Conan Doyle just un segle abans [NOTA WIKI: Sherlock Holmes va néixer el 1887 i Colin Dexter crea el seu personatge el 1975]. No tothom en queda convençut: s'argumenta que Sherlock Holmes era gairebé aristocràtic i Endeavour Morse, no... però l'afirmació tampoc és del gust de tothom, ja que, es diu, un policia a Oxford que ha llegit els clàssics grecs forma part d'una mena d'elit aristocràtica.

Entrant de ple en la trama, però, hi ha consens en què la construcció de l'argument és molt hàbil: "com l'autor aconsegueix filar personatges i escenes és molt intel·ligent" se subratlla i "com aconsegueix fer creïble la trama entre els dos germans que juguen a confondre els policies, tot i no ser res de nou, també està molt ben aconseguit". Fins i tot "el fet que el cas sembli resolt quan estàs a mig llibre i et fa pensar, com a lector, i ara què? Si queden 100 pàgines!". Un dels elements que, justament, més ha desconcertat als lectors és aquesta "humanitat" (per dir-ho d'alguna manera) del protagonista, presentat com algú infal·lible, reconegut per tothom com una llumenera i que, en canvi... s'equivoca dos cops en la deducció! "Al final, casi que ho agraeixes, perquè tota la comparació amb el mite d'Èdip era molt exagerada i hagués estat inversemblant... per sort no és la certa!". Al costat d'això, en canvi, hi ha qui considera que l'autor desaprofita el fet que el propi inspector protagonista sigui considerat sospitós del crim inicial: "s'insinua en algun moment, però mai no hi ha tensió, en aquest sentit, no et fa patir per ell". Algú hi troba l'explicació culpant-ne l'editorial: "és el text de contraportada el que et fa pensar que el protagonista les passarà magres, és una exageració absoluta!". I, malgrat tot, hi ha consens en afirmar que la situació donava més joc... o potser és que estem influïts per altres lectures o pel·lícules! És en aquest punt que algun dels pectors presents, en fer la compració amb novel·les del Jo Nesbo, considera que a l'inspector li falta sang i, a l'argument, també: "tot és deductiu, molt pla, sense acció... molt britànic". L'afirmació dóna peu a, entre tots i amb les aportacions sobre el gènere del que els presents duen llegit a l'esquena, elaborar una mena de tipologia o classificació de la dita "novel·la negra". I queda més o menys així: la novel·la deductiva on el més important és la brillantor del detectiu protagonista a l'hora de filar la veritat (exemple evident: la tradició britànica com la que acabem de llegir); la novel·la amb molta acció i sang, on l'inspector protagonista s'hi juga el físic i les armes de foc són al centre (exemples clars: la tradició nòrdica i la nordamericana, des de Stieg Larsson i Jo Nesbo a Raymond Chandler i Jim Thompson); i la novel·la on la trama criminal és l'excusa per retratar una societat corrupta i depauperada, en la qual la vida privada de l'investigador és important perquè ajuda a configurar aquest entorn (exemples clars: la tradició "mediterrània" de Manuel Vázquez Montalbán i el seu Pepe Carvalho, d'Andrea Camilleri i el seu Salvo Montalbano o de Petros Màrkaris i el seu Kostas Kharitos). Establerta la classificació donem per finalitzada i per ben aprofitada la segona sessió "de gènere" no sense abans subratllar que una de les bones virtuts del llibre de Colin Dexter és que no és moralitzador, perquè cap personatge queda malament ni és jutjat pel narrador. Inevitablement es fa referència a la sèrie Endeavour, basada en el personatge... però no en els llibres, ja que retrata la joventut del protagonista, els primers anys, quan ja és un talent brillant però encara no prou reconegut. "Demostra la fama del personatge a Anglaterra: és tan famós, a nivell popular, com Sherlock Holmes, per això se n'inventen un mite".

La intrusa

 d'Irene Pujadas

Martinete del Rey Sombra

de Raúl Quinto

Saragossa, Jekyll&Jill, 2024.
xxx pàgs

Les petites vampires

de Maria Guasch

Barcelona, L'Altra editorial, 2024
192 pàgs.

Encetem un any que, de ben segur (en aquest club i en el panorama literari català), estarà marcat per les escriptores, amb la presència d'una jove veu consolidada: Maria Guasch, autora de quatre novel·les, algunes de premiades i lloades per la crítica, baixllobregatenca (és de Begues) que ha acceptat venir una estona a participar de la sessió sobre la seva última obra, malgrat que això li implica deixar el seu fill de cinc mesos amb els avis (que l'esperen al bar mateix de l'Ateneu). En tot cas, aprofitant la presència de l'autora, abans de fer una ronda de valoracions, se li llença una pregunta: la teva intenció, amb aquesta novel·la, era parlar d'una maldat heretada, que passa de generació en generació? 

"Sens dubte, sí", assumeix l'autora que, a la vegada, reconeix que aquesta "herència" se la va trobar a l'escriure ja que, d'entrada, la intenció era fer una "novel·la gòtica actualitzada, on els fantasmes fossin reals". A continuació queda palesa la dedicació de la Maria Guasch a l'ensenyament de llengua i literatura en un institut de Secundària, per la facilitat amb què exposa teoria literària, referents i, fins i tot, per com és capaç de ser ella qui exposa preguntes als lectors: “em va molt bé saber com heu rebut el llibre, sobretot perquè no sóc del tot conscient del que he escrit o del significat del que he escrit”, confessa. Així que, primera pregunta: “Creieu que l’Emma té consciència del que fan?” I la resposta no és unívoca: alguns lectors creuen que la nena encara viu en el territori amoral de la infància o en el “món màgic del joc, per això és una vampira, no?", mentre que d’altres creuen que l’Emma "juga a fer un paper”. Del que no hi ha dubte, però, és que la Natàlia sí que és conscient de la gravetat dels actes: “ella, com queda ben reflectit en les descripcions del seu físic, ja ha fet el canvi i té una veu de la conscieència que li va repetint ‘dolenta, dolenta!’”. En aquest punt, algú pregunta a l’autora pel paper del Martín, cosa que permet a la Maria Guasch esplaiar-se explicant l’origen i la confecció de la novel·la: “El Martín és el primer personatge que tenia, perquè el llibre surt d’un guió que havia fet com a treball final d’un curs de cinema. Era un argument molt més vampític en què el noi arribava a un poble on hi havia un noia estranya i malalta, que s’alimentava de sang... era molt més terorífica i estava molt influenciada per la lectura de Sempre hem viscut al castell, de la Shirley Jackson. A l’anar desenvolupant el llibre, pe`ro, el Matín va quedar més desdibuixat perquè no vaig partir de cap guió previ i, a més, anava escrivint quan tenia temps per endavant, als estius. Sóc conscient que és una novel·la feta a trossos i, abans de presentar-la a l’editora no n’estava gens segura perquè la trobava imperfecta”. En aquest punt, hi ha qui surt en defensa de la imperfecció: “és el que ajuda a crear aquesta atmosfera angoixant, que és el que millor definiex el llibre. Des de l’escena del vòmit a l’autocar, el lector va entrant en aquest poble on no entén res... com el Martín”. Aquest desassossec, però, es transforma en una trava insalvable de superar per a algun dels presents: “No he pogut llegir-lo, no em veia capaç d’assumir la incomoditat que em creava i això que considero que està molt ben escrit, però l’aspror de l’ambient em frenava”confessa un lector, que aviat és acompanyat d’algú altre que confessa “vaig preferir deixar-lo perquè no tenia ganes de patir”. L’autora agraeix, abans que res, la sinceritat dels presents, però tot seguit confessa que, en realitat, això vol dir que ha aconseguit un dels propòsits: “no el d’impedir la lectura, no em malinterpreteu, sinó el de crear un clima claustrofòbic, era una de lesintencions, és clar”. Afirmació que provoca altres felicitacions: “ets capaç de crear un món que, dins el desordre i la confusió, passa el filtre de la lògica, tot plegat és molt potent”. Hi ha qui apunta per una altra banda: “la segmentació de la novel·la m’ha agradat, però sobretot l’estil poètic de les frases”, una afirmació que es complementa amb la que fa algú altre sobre el llenguatge emprat: “gran part d’aquesta atmosfera angoixant l’aconsegueixes amb l’adjectivació, el lèxic està molt treballat”.

En aquest punt, la Maria Guasch aprofita per llençar una segona pregunta i entrar en un punt crucial de l’argument: “Creieu que hi ha premeditació en l’assassinat del Teo?” És una qüestió que va al moll de la trama i, altre cop, provoca diversitat de criteris: per alguns és claríssim que sí, i que cal entendre la relació entre l’Emma i el Teo com la lluita entre el Bé i el Mal, a banda que és una acció “per fer tornar a la Natàlia al món màgic i negre de la infància” considera un lector. Mentre que altres creuen que no i ho llegeixen com un "impuls de nens que no pensen, que encara juguen”, opció que l’autora encara considera més vampírica perquè “sacrificar a la persona estimada forma part de la seva naturalesa, com quan els vampirs mosseguen l’objecte de desig, encara que això el mati o transformi per sempre”. A propòsit d’aquesta escena final, hi ha qui confessa que va llegir-la amb un temor doble: “d’una banda, mentre s’acostaven al pou anava pensant, no en serà capaç... no serà capaç de matar el nen! I, de l’altra, esperava que sí o que, com a mínim, no t’estovessis amb un final feliç que  ho hauria espatllat tot. Així que, bravo!”. Una intervenció ideal perquè l’autora confessi que ho va passar malament, escrivint-la i que creu que es nota: “vaig donar-hi mil voltes i només vaig aconseguir-ho quan em va sortir a raig, com per acabar ràpid el tràngol”.

L’últim tram de la sessió es desenvolupa sense l’autora, que passada un hora (llarga) demana tornar a reunir-se amb el seu bebè i agraeix un munt de vegades l’atenció que hem dedicat al seu llibre i l’oportunitat de compartir la trobada. Sense ella present, no surt res que no se li hagi volgut expressar: algú subratlla que “es perdia amb els personatges i que no tenia ganes de seguir transitant en la misèria humana, per això el vaig deixar”, mentre altres agraeixen la sinceritat de l’autora en expressar els dubtes en la creació i en el resultat final: “és comscient que hi ha forats i no se n’amaga”. A continuació, es fa l’anàlisi tècnica d’una pàgina (la 110) on hi ha un paràgraf que algú creu que no està ben resolt i “fa perdre la noció de saber de qui parla”, però qui més qui menys tothom surt molt satisfet d’una sessió “enriquidora”, més enllà de les sensacions que hagi despertat el llibre: “és un privilegi poder compartir xerrada amb un escriptor que, a més, no s’amaga de res, que comparteix tot el seu procés”.