d'Ali Smith
Dimarts de llibres
dimarts, 2 de febrer de 2021
Tardor
dimarts, 12 de gener de 2021
Orígens
de Saša Stanišic
"La literatura és un ciment dèbil. També me n'adono amb aquest text. Evoco tot allò que està il·lès i passo de puntetes per allò que ha quedat destrossat, descric la vida abans i després de la commoció, i en realitat oblido els aniversaris i no accepto les invitacions als casaments. He de rumiar per recordar com es diuen els fills dels meus cosins. Encara no he encès mai ni una sola vegada una espelma a les tombes dels meus avis materns. No culpo la guerra ni la separació del distanciament de la meva família. Com a exercici d'acostament, fabrico històries que ens uneixen. [.../...] En general, no és que pugui ni vulgui escriure aquestes històries gràcies a les fronteres, sinó més aviat gràcies a la seva permeabilitat, a les persones que en comptes d'aïllar-se han escoltat."
I, encara, una altra cita que explica bé el títol del llibre (i el motiu de l'escriptura):
"No necessito explicar a ningú per què ja no sóc del lloc on vaig néixer. Però tinc la impressió que és exactament el que faig. És com si hagués de saldar un deute amb la història d'aquesta ciutat, Visegrad, i amb la felicitat de la meva infantesa explicant històries. Tinc la sensació que fins i tot quan no vull escriure sobre aquest tema les meves històries estan lligades a aquesta ciutat."
En definitiva, una novel·la que ha penetrat a la majoria dels presents, que no s'han estat de comparar-la amb una lectura anterior del club, Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck [vegeu-ne crònica aquí], i que vol deixar clar d'entrada, com el protagonista explica a la seva àvia ben al principi (pàg. 22) que "la ficció constitueix un món propi en comptes de representar el nostre. Tal com jo l'entenc és un sistema obert d'invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat.".
dimarts, 3 de novembre de 2020
Idaho
d'Emily Ruskovich
Ningú no en té cap dubte: l'autora de la novel·la que hem llegit l'últim mes, pot ser molt jove, però és una persona d'una sensibilitat excepcional. O, com remata un altre dels presents, "et fa viure els personatges perquè els retrata tots amb amor". Dit amb una altra formulació: amb menys de 100 pàgines la novel·la ha quedat explicada, i llavors es dedica a aprofundir a les psicologies i els petits detalls importants de cadascun dels individus que fa sortir a la trama. Ironies del destí, una obra que ha colpit i sorprès els lectors pel retrat precís que fa d'unes persones a qui la vida fa un tomb complet per culpa d'un fet tràgic que no té explicació –en el doble sentit de la frase–, ha coincidit amb la primera experiència virtual d'aquest club de lectura que s'acosta a la primera dècada d'existència. Pero després de l'any de reunions online que tots, poc a molt, portem a l'esquena, l'assaig ha sortit prou reeixit (oi?) i fins Zoom ens ha regalat més temps del previst...
Tornem a l'argument, però, perquè si alguna petita crítica ha despertat la novel·la ha estat, justament, relacionada amb l'explicació que no es dóna. El fet tràgic, diguem-lo sense por d'espòilers perquè, al capdavall, no és l'important, gira al voltant de la mort d'una nena de 6 anys a causa del cop amb un destraló que li propina la seva mare, la Jenny: assassinat? homicidi involuntari? accident? Perquè una mare actua d'aquesta manera? Un atac de gelosia (a causa de la descoberta casual d'una possible infidelitat del marit)? Un atac de bogeria? El llibre no en dóna la resposta i vet aquí el que alguns lectors hi han trobat a faltar: el perquè... mentre d'altres, tot el contrari, troben en aquest silenci el cop de geni definitiu de Ruskovich. Així i tot, la trobada gira una estona al voltant del fet, analitzant la possibilitat que, tal com es descriu l'acte (pàg. 92), es tracti d'un accident, d'un gest no volgut de la mare, que es gira amb fúria, té una destral a la mà i impacta... Hi ha qui no hi està gens d'acord: "la Jenny, a la presó, se sent tan culpable que no vol sentir a parlar de perdó, ni rehabilitació", subratlla algú. Mentre un dels partidaris que el millor és que no s'expliqui s'abona a la tesi que "a la vida no tot tanca, ni els girs de guió tenen tots sentit: crec que l'autora també vol reflectir això". I algú altre remata que no es rellevant el fet en si, sinó el que se'n deriva. Per il·lustrar-ho se serveix del destí de la segona filla: la que desapareix al veure la mort de la germana i... mai més no se'n sap res. "La desaparició serveix a l'autora, a banda de per crear un cert suspense, per explicar tot el sistema de confecció dels retrats de gent desapareguda, com es van 'envellint' informàticament per donar-los una certa veracitat". Cosa que ens porta a recordar algunes de les pàgines més líriques de la novel·la: el pintor que decideix posar l'ànima en aquests retrats del futur i que, any rere any, va creant la vida que no ha tingut la June.
Sigui com sigui, tothom lloa la manera com està escrit i com es dóna la informació en aquest llibre: "a glopets", en diu un dels lectors, "cosa que la fa una lectura incòmoda, però que al mateix temps no pots deixar perquè et crea enjòlit". És, potser, una de les característiques més extraordinàries de l'estil literari d'aquesta joveníssima autora novella (primera novel·la escrita!): l'equilibri que aconsegueix entre tots els elements; la informació que dóna i la que no, "el mal que fa llegir certes escenes i la impossibilitat de deixar el llibre", remarca algú, o "la capacitat per no jutjar cap dels personatges i retratar-los sempre amb tendresa, subratllant el seu costat bo", fa notar algú altre. I tot s'acompanya amb exemples: l'escena de la mort d'en Wade a la neu, descrita en paral·lel a la mort del seu pare, en les mateixes circumstàncies de fred... i de senilitat), vint anys abans; la del naixement dels porquets, després de practicar una maniobra delicada a una truja que pateix; o la sortida de la Jenny de la presó i el realisme amb què es mira al mirall per primer cop, ben bé dues dècades després de l'última vegada. El record d'aquest moment fa reflexionar a algú sobre la forta crítica que pot entrellegir-se, a Idaho, sobre el sistema presidiari americà: l'anul·lació de la persona, de la individualitat, queden reflectits en es línies grogues que cal seguir sempre, en l'absència de miralls, el recompte dels anys que fa una reclusa segons la tasca que fa... "En aquests detalls es veu com s'ha documentat de bé, l'autora. És un treball excel·lent i ella ho explica a l'entrevista amb l'Eduard Márquez [aquesta: imprescindible]: es va entrevistar amb molta gent, amb presoneres, per arribar a sentir com elles i... traslladar-ho al paper". Certament, com torna a recordar un dels presents: "és una artistassa en mostrar els sentiments. Mai no els acaba en una frase".
Punt i a part mereix la descripció de la naturalesa o, millor: la relació dels personatges amb l'entorn. Una de les lectores, que coneix bé el país, recorda com de ben retratat està un estat, el d'Idaho, que és molt diferent a la resta: per la situació geogràfica ("muntanyós i feréstec"), però també pel caràcter i la manera de fer de la gent. I tot plegat hi queda molt ben descrit, segurament perquè com diu la pròpia autora, són els paisatges de la seva infància. Una edat, ja que hi som, que retrata amb una gran proximitat, també, sense caure amb cursileries: els jocs entre les germanes o la broma, que acaba amb tragèdia, de les amigues a l'Eliot, pero també la relació amb els gossos i altres animals que van apareixent a la trama... I, altre cop, els fils que no lliguen: la May va tenir una implicació especial, en l'accident que costarà una cama a l'Eliot? L'argument només ho insinua, deixant que sigui el lector qui arribi a les seves conclusions. Això sí, com molt bé subratlla una lectora atenta, Ruskovich sap justificar literàriament aquesta manca d'informacions, especialment el que fa referència al crim o la mort de la nena: tot ho relata des del punt de vista de l'Ann, que entra a la vida del Wade i, per tant, ocupa el lloc de la Jenny (que és a la presó) temps després de l'acte que ho capgira tot. I com que d'una banda nmo pot preguntar-li-ho directament a l'home i, a més, el pare de la criatura morta i exmarit de l'homicida té una mena d'Alzheimer i perd progressivament la memòria... la certesa sobre aquell moment exacte només pot imaginar-se-la. "Magistral des del punt de vista narratiu", conclouen tots els assitents. És un dels molts adjectius laudatoris que se senten al llarg de la sessió, cosa que demostra que es tracta d'un dels llirbes que ha calat més a fons en la llarga trajectòria del club.
![]() |
La nova normalitat. |
dimarts, 13 d’octubre de 2020
Els dos remordiments de Claude Monet
de Michel Bernard
Els inicis de l'impressionisme i l'obsessió de Monet per la llum queden més que ben exposats, així com la seva relació amb Manet, Sisley, Renoir i com la fama que ell va adquirir a partir de cert moment, mai no se la va creure: "el millor del llibre és que, fent una biografia, se centra en aspectes molt concrets i defuig una cronologia exacta, dates o moments vitals no improtants per la creació, que allunyarien el lector de la ficció", subratlla un dels presents. Bernard té clar on vol anar: "a explicar que Monet pintava des de l'estómac, com diu la ressenya que en fa l'Ignasi Aragay a l'Ara", assenyala un dels lectors, que també destaca la lectura que en fa l'Anna Ballbona al mateix diari, on subratlla "la mirada eternament insatisfeta de pintor que busca l'impossible". No és gratuïta, per tant, la comparació que sorgeix, en algun moment de la conversa, entre aquest llibre i el film de Víctor Erice, El sol del membrillo, ni probablement la comparació entre dos pintors com Monet i Antonio López, malgrat totes les distàncies. Però l'obsessió de l'un i l'altre es fa pal·lesa, especialment, en el cas del francès, en la dèria de pintar els grans plafons dels Nenúfars, que ocuparà tota la part final de la seva vida i enfarà un munt de sèries i proves i s'hi dedicarà tant a fons que fins farà construir-se un hangar només per a aquest propòsit i, a més, compromet al govern de França a comprar-los-hi. "Del nacionalisme que, subtilment (o no tant, diu algú altre), Bernard critica, sent com és un alt funcionari de l'estat, també caldria parlar-ne", demana un dels membres del club. I és clar que, a més de les converses "on un voldria haver-se colat" entre Monet i el president (i amic) Clemenceau, la novel·la s'esplaia entre dues guerres on la soflama nacionalista és molt evident, "com l'autor deixa clar quan Monet es lamenta de com de lleig ha quedat el nou mapa de França, a l'haver perdut Alsàcia i Lorena, i li semla que l'hagin mossegat", recorda algú; "o quan anima al fill a que s'allisti, encara que després se'n penedeixi", apunta algú altre. "I quan encapçala la recol·lecta perquè cert quadre de Manet, l'Olympia, no sigui adquirit per americans!", sentencia un tercer.
Però tornem a la pintura, perquè parlar dels Nenúfars va fer evoccar a algú l'exposició/obra de teatre/experiència que la primavera passada va dedicar-hi la sala Ideal de Barcelona, en què, segons alguns dels presents que hi van anar, et submergies literalment en les pintures, just el que el llibre aconsegueix en més d'un passatge, cosa que obliga al lector a bé a buscar i tirar pàgines endarrere cap a alguna de les reproduccions que inclou l'edició catalana, o a recórrer al sr. Google, com s'ha apuntat al principi. "Els moments de plenitud de MOnet pintant o buscant la llum exacta són tan esplèndids com el concert de Ravel enmig d'un casalot convertit en hospital de campanya a Els boscos de Ravel", diu un dels presents, que comprova que aquella escena del piano també és ben recordada per altres lectors de l'anterior novel·la de Bernard. "És que realment l'autor ateny cotes de lirisme impressionants, inoblidables".
Deixem per al final la discussió sobre quin és el segon remordiment a què remet el títol: "El primer és ben clar, la mort de Bazille al front i la seva no participació a la guerra, cosa que arrossega tota la vida". L'acord en aquest punt és unànime. L'altre té més teories: des de la mort de Camille i la vida no plena amb la segona esposa, fins al fet d'arrossegar el fill a la guerra o una altra de més metafòrica que seria la impossibilitat de captar la llum exacta, mai i en cap circumstància, perquè sempre fuig. Després de debatre-ho i de mesclar teories, arribem a una resposta de consens: "el remordiment ha de ser, més que la mort de Camille, la sensació que ella sempre va cuidar-lo en moments durs i que ell, obsessionat amb la pintura, no va cuidar-la prou... i se li va morir massa jove, sense arribar a conéixer la gran fama i notorietat (a més de riquesa!) que arriba a adquirir, només el començament". És, potser, el no poder compartir el triomf amb la musa que, comqueda clar en molts moments de la novel·la, també era la seva principal i primera crítica artística. Sigui el que sigui, tanquem la sessió llegint alguns fragments en veu alta, per gaudir del so d'unes paraules que han plagut molt als poquets que han pogut acudir a la sessió –celebrada amb les distàncies correctes i mascaretes posades, és clar (tot i que, ens consta, també a d'altres membres del club no presents):
"El seu art també hi floria, en aquell raconet de l'Île-de-France. Sentia l'emoció d'aquells camps antics i pròspers, el caràcter provincial de la vila que l'expansió de la indústria i l'arribada d'una població nova començava a modificar. Aquí, la vida rural i el paisatge que li és propi, amenaçats pel creixement dels afores de París, complementaven la bellesa del seu equilibri secular amb la gràcia adolorida de tot el que està condemnat a morir. Calia pintar-ho, tot allò. Ara."