Química para mosquitos

 d'Aleksandra Lun

Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2024.

151 pàgs.

La gran sorpresa se l'han endut els propis lectors en comprovar que, gairebé sense proposar-s'ho, la novel·la els havia volat de les mans i no podien deixar-la. Fins i tot aquells que, a la segona pàgina, havien esbossat un pensament del tipus: "aquest llibre... crec que no m'agradarà i no el sabré seguir" (que, pel que confessen els presents, n'havien estat més d'un). Però tothom hi està d'acord: la lectura es fa molt ràpida. Les frases curtes i carregades d'accions, petites o grans, el retrat cru d'una societat submisa i sotmesa a dictats poc comprensibles, que l'autora sap presentar amb imatges poderoses, mentre assistim a la quotidianitat d'una família prototípica, fan que la novel·la captivi tothom que hi entra, superant l'estranyesa que provoca  una narrador que parla de "pseudo"-pares i d'una nau en què viatjava... abans de la vida actual. Aquests detalls, que inevitablement fan dubtar el lector sobre si qui parla és una mena d'alienígena i, per tant, si som davant d'una obra de ciència-ficció, queden superats aviat "per la contundència d'unes frases telegràfiques, però d'una gran caàcitat imaginativa", segons afirma un dels presents. De seguida, però, aquests elements fantàstics queden superats pel que es revela com l'autèntica intenció d'Aleksandra Lun: retratar la vida en un país comunista que, si bé no se'ns diu quin és, l'origen polonès de l'autora ens en dóna una pista. "Però podria ser qualsevol!", subratlla un lector, "de la mateixa manera que no se'ns diu en quina ciutat passa, perquè l'important és subratllar com l'estat comunista entrava dins les vides quotidianes". Això queda ben establert amb la "muleta" que l'autora usa sovint per tancar escenes: "El Estado os está educando". Sens dubte aquest és l'element que més ha interessat a tothom i, és clar, com l'autora ho exenmplifica en tota mena de metàfores: "la més fàcil és la de les escales mecàniques que no funcionen mai, però la més contundent és la de la nena que sempre està malalta, que només es cura quan se'n va al camp: és la ciutat, el cor del sistema, el que l'emmalalteix". En aquest sentit, algú introdueix el concepte de "la sordidesa de la uniformització": tot és tan igual, tot el que tingui a veure amb el treball en favor de l'estat passa tant al davant de les relacions personals, que fins i tot les relacions familiars són fredes i sense cap emoció. No és d'estranyar que un dels lectors confessi que, per primer cop, li ha passat "d'associar un llibre a un color: el gris". L'excepció a aquesta norma, és clar, l'àvia que viu al camp i cuida vaques: "és l'única que demostra tendresa, tot i que duu una vida duríssima i l'autora no estalvia descripcions, tampoc, per subratllar la misèria de la seva vida al camp". Certament, tot i que les estades de la protagonista a la granja de l'àvia li serveixen per curar les angines i alimentar-se bé, una manera ben clara de remarcar la diferència entre dos móns oposats, ciutat i camp, l'autora no s'està d'explicar que, malgrat dedicar-hi tots els esforços possibles, el dia no li arriba per complir amb totes les tasques de la granja: treure la llet de les vaques, conservar-la, dur les lleteres fins a la carretera, netejar-les, alimentar i rentar els animals, tornar a començar. Una altra manera de seguir carregant contra un sistema explotador que no dóna alternatives.

    Un altre element que ha captivat els lectors és l'ús de la segona persona narrativa: "crea incomoditat i, juntament amb els 'pseudos' i la sang groga i la paranoia per la radioactivitata nuclear, et demana saber a qui parla, a qui va dirigit, qui és el 'tu'; està realment aconseguit i, no només queda justificat al final, sinó que ajuda a que la lectura sigui compulsva. És una ametralladora, com escriu!", s'exclama un dels presents a la sessió. La incomoditat es converteix en un tema clau, en la sessió: encara hi ha lectors que no s'han trobat a gust amb els "pseudopares" i, malgrat superar l'entrebanc, demanen l'opinió a la resta d'assistents. És quan Kafka surt a al conversa: "l'autora l'homenatja perquè, en algun moment, cita a un tal Gregor Samsa com a científic", subratlla algú, "i la resolució de la tarma s'ha de llegir com una revers de La metamorfosi, on l'important no és si un es creu o no que algú es pot convertir en una panerola, sinó la incomoditat que provoca en el lector aquesta possibilitat". En aquest sentit, es teoritza, si Kafka volia denunciar l'alienació de l'home en una societat, la contemporània, que el deshumanitza a base de treball, Lun denuncia tot un sistema politicoeconòmic. I tot plegat farcint-ho de detalls que, als lectors occidentals, ens semblen nous, però que devien ser evidents a l'altra banda del Teló d'Acer: l'omnipresència de la URSS, és clar, però també l'aparició de científics o empresaris nordcoreans com a símbol de modernitat o el fet que els bons medicaments venien d'Hongria. "I la curiosa omnipresència d'Itàlia: el cotxe que duen és un Fiat i sona sempre 'Sappore di mare'", subratlla un lector atent.

    Per arrodonir la sessió, però, falta encara posar sobre la taula els intents que, qui més qui menys, ha fet per donar coherència al text, més enllà de les simbologies i la ciència-ficció metafòrica: hi ha qui remarca la importància de la paranoia atòmica a què viuen sotmesos els personatges, "talment l'època en què el cinema americà amenaçava amb catàstrofes i fugues en centrals nuclears, que donaven lloc a zombies, taràntules gegants o vés a saber". Certament, el text dóna peu a interpretar l'existència d'aquesta nena que té la sang groga i un braç més llarg, i a qui creix una ala, com el d'una mutació causada per l'omnipresència de mosquits i d'altres insectes en processos químics que tenen lloc en fàbriques i mines properes... El correlat dels pares científics no és menor, destaca algú en aquest punt: "estem parlant d'una família de classe mitja-alta, si és que es pot parlar d'això en una societat comunista, però en tot cas no són pobres! La mare és una directiva". I, és clar, "la nau": la càpsula del temps que és l'ambre on quedaven enganxats mosquits. Hi ha qui ho ha vist com una metàfora del ventre matern: "és una capsula del temps, també, que ho transforma tot... i, a més, l'autora remarca que la mare embarassada rep moltes picades". A alguns lectors, però, els queda el dubte de si el nordcoreà, el veí rellotger i algun altre personatge no tenen el mateix origen de la protagonista "perquè es reconeixen entre ells". Una precisió que hi ha qui no considera important: "tant se val si de mutants, o el que siguin, n'hi havia d'altres, l'autora se serveix d'aquest joc per tal que algú, des de dins, pugui explicar tot un món com si s'ho mirés des de fora, per això la 2a persona i per això l'escena més impactant és la de la família anant a Àustria, un cop ha caigut el mur, i descobrint-se com presoners en un món nou". 

    I, com que flota i se cita tot al llarg de la vesprada, és  inevitable posar l'enllaç a l'entrevista on l'autora explica molts dels secrets de la seva escriptura i d'aquesta química per a mosquits: 

El castell de Cimtort

 de George Sand

Barcelona, Cal Carré, 2024.

168 pàgs.

Trad. de Georgina Solà Sellés [T.O.: Le château de Pictordu, 1873]

Vet aquí una sessió que comença amb un brindis, per l'aniversari del conductor i cronista d'aquestes línies, que segueix amb un toc d'atenció (innecessari) sobre l'anterior reunió i les veritats no confessades davant l'autor present, i que, malgrat començar amb un to displicent, anirà elevant-se, al ritme de les bombolles del cava i com si es tractés del mateix reconeixement de la protagonista del llibre, la jove Diana, filla de pintor i alter ego poc dissimulat de la pròpia autora. D'entrada, els comentaris sobre aquest "conte moral" amb tots els elements de narració infantil ("madrastra inclosa", subratlla algú), fins i tot la intervenció d'un "jo" narrador dirigit a un "vosaltres", sembla que no ha generat massa entusiasme: "no m'ha cridat l'atenció; potser és perquè em falta context", "és massa fantasiós i ple d'elements fantàstics que no m'aporten res", "té moments lírics, però inclou massa tòpics", "per ser un conte és massa llarg, però tampoc no arriba a novel·la"... són algunes de les primeres sentències que s'escolten sobre el llibre de George Sand, al qual només un parell dels primers membres que intervenen salven considerant-lo un llibre bonic i estèticament preciós, d'una banda; i àgil de lectura, amb un català que llisca molt fàcil, de l'altra. Fins que un parell d'intervencions, a contracorrent del to general, aporten una nova intervenció al llibre: "m'ha agradat molt: aparentment és un llibre molt senzill, però toca temes molt profunds" i "cal tenir en compte que no és ni un conte, ni una novel·la, sinó un gènere molt francès que ells anomenen nouvelle, que es diferencia del roman (que és com s'anomena la novel·la), i que en català es tradueix com a 'novel·la breu'". I, tot seguit, es van enumerant alguns dels elements que donen gruix a la narració: el dol continu per la pèrdua i la no coneixença de la mare; el despotisme inicial del pare, tenyit del masclisme imperant en l'època, que contrasta amb el marcat feminisme (avant la lettre!) que desprèn l'evolució de la trama; la importància d'un mestre que acaba revelant-se com un autèntic Pigmalió en saber extreure l'autèntica vocació de la protagonista; i, és clar, el paper de l'art com a motor de la trama i autèntic tema de fons: "el llibre ens parla de la revolució romàntica: la nena és l'exponent del nou art, mentre que el pare representa el passat, és el pintor que fa encàrrecs i té tècnica, en canvi ella aprèn a pintar amb llibertat". 

    La menció al Romanticisme actua com a nexe per a vincular-hi d'altres temes: l'aparició d'elements fantàstics, com la fada que guia en somnis a Diana, que ptambé pot entendre's com el poder de la imaginació, fins a la re-valoració de l'art antic, grecorromà, com a model a seguir, a més de la constatació que les runes d'un castell són un lloc d'inspiració: un i altres, tòpics clarament romàntics, que George Sand no evoca per casualitat. Sobre les fades, precisament, encara es fa una altra asseveració que situa l'autora molt avançada a l'època: "aquests elements fantasmagòrics són el recurs per explicar als nens, a qui va dirigida la narració, la importància de l'inconscient i fins l'existència d'un món oníric"... i en això, convé subratllar-ho, Sand s'anticipa ben bé 30 anys a les tesis de Freud. De fons, a més, l'autora planteja un altre gran tema: què és l'Art? Un interrogant que no es respon directament però que, com assenyala més d'un dels presents, pren una gran força cap al final, en concret a la pàg. 161, quan la protagonista descobreix la màgia del color en la pintura, en una descripció que és llegida en veu alta:

"El sol de biaix enviava un raig rosat en aquell detall sublim del quadre i, per primer cop, la Diana va sentir l'embriaguesa del color. La muntanya estava il·luminada de perfil i es va adonar de la vida màgica de la llum més o menys disseminada o més o menys reflectida, passant de l'estridència a la suavitat i dels tons calents als freds, a través d'harmonies indescriptibles. (...) La Diana va sentir que podria pintar sense deixar de dibuixar"

La Naturalesa coma font d'inspiració: un altre tòpic romàntic, és clar! Com, finalment, una de les grans ensenyances de la nouvelle amb què George Sand pretenia educar els seus néts: la plenitud de la vida de qualsevol persona va lligada a la generositat d'esperit que la Diana aprèn, al llarg dels anys, al costat del doctor que li fa de mestre. Un altre personatge important, pel que fa a la gran pregunta anterior, ja uqe, com assenyala algú: "és el personatge de qui es diu que, tot i saber tota la teoria de l'Art, no en té cap capacitat, és qui el sap veure o apreciar". Abans d'acabar la sessió encara hi caben un parell de comentaris sobre la tendresa de l'escena en què la protagonista "retroba" la mare a través de la fada i la pau que això li aporta, i la tasca d'una editorial com Cal Carré recuperant obres i autors que ja es ppoden considerar clàssics, que no s'havien traduit mai al català, i que mantenen la seva vigència.

[BONUS TRACK: els qui vulgueu seguir aprofundint en les reflexions artístiques que George Sand fa en aquesta obra, podeu fer-ho llegint l'estudi de la Dra. M. Teresa Lozano, de la Universitat de Salamanca, que podeu descarregar-vos aquí.]

El càsting

d'Antònia Carré-Pons

Barcelona, Club Editor, 2024.

147 pàgs.

És una sessió diferent, la quinzena d'aquest tipus, però de la qual no en gaudíem des que Ferran Garcia (i les seves recordades Guilleries) va visitar Sant Just cert dia de juny del 2022... Altre cop el club rebia l'autor del llibre que havíem llegit i ens disposàvem a comentar: Antònia Carré-Pons, filòloga especialitzada en literatura medieval i editora de nova fornada, al capdavant de Cal Carré, editorial artesana especialitzada en clàssics. Si bé tal presència podia marcar o assuavir les valoracions inicials sobre el llibre, no sembla que ho fes en cap cas: l'audiència estava veritablement sorpresa i engrescada amb el llibre, de manera que, en la primera ronda de valoracions, els elogis van ploure un darrere l'altre: "divertidíssim i fresc", "un gran domini del diàleg", "una llengua genuïna, gens forçada: recorda el català de l'àvia", "retrat encertadíssim d'uns personatges molt creïbles" són alguns dels comentaris més repetits pels assistents al club. Aviat queda clar, a més, que un dels dos personatges d'aquesta llarga conversa sense narrador que és El càsting, un dels personatges es "menja" l'altre: "a casa, del llibre, ja en diem 'l'Ernestina'", revela un dels lectors, mentre algú altre reconeix que el personatge de l'actriu es converteix en un símbol de la vellesa, perquè permet un doble joc o una doble vida: "els vells diuen el que volen, sense filtres", subratlla el lector, i si bé algú apunta certa discrepància, tothom accepta que el retrat dels personatges és rodó i, a més, queda perfectament palès des de les primeres pàgines: "tots els tics i tòpics de la relació entre velles amigues apareixen en les primeres pàgines... i despres ja no et perds mai", es diu, quan algú comenta que la falta de guions en els diàlegs potser fa perdre una mica el fil al principi "fins que t'hi acostumes". L'únic però que es planteja a l'autora és aquest encaparrament de l'Ernestina a no voler sortir al carrer: hi ha qui no se l'acaba de creure, però de seguida s'aporten casos de gent, real, a Sant Just, que està patint aquesta por a contagiar-se des de la pandèmia: "la meva veïna fa tres anys que no veu els seus néts: les seqüeles de la covid encara persisteixen i hi ha molta més gent de la que ens pensem", rebla un dels presents, abans de destacar un altre dels aspectes que l'ha entusiasmat de la novel·la: "la relació entre diferents edats és fantàstica perquè queda molt clar que els vells poden ensenyar als joves, no només al revés... que és el que s'acostuma a destacar pel tema digital". Abans d'acabar la primera ronda de valoracions, en què també hi ha qui considera que la primera entrevista que les protagonistes fan a un possible inquilí "és molt violenta", la comparació amb els personatges de la sèrie Les Teresines S.A. apareix en un parell d'ocasions, quasi inevitablement, però sobretot hi ha molts lectors que d'alguna manera o altra pregunten a l'Antònia Carré-Pons per la dificultat tècnica, magníficament resolta, de plantejar una novel·la que se sosté només amb diàlegs i, malgrat l'absència de narrador, el retrat de l'ambient, del pis on viuen, s'assoleix del tot.

És el torn de l'autora. Per començar, ens explica que el llibre "el vaig escriure tres vegades. A la primera versió, hi havia un narrador, però em va acabar molestant. La decisió de suprimir-lo em va ajudar a fer la segona versió i, és clar, els guions m'hi sobraven: feien una funció narrativa! I, si es tractava de treure la guia, s'havien de suprimir. Evidentment, que al principi costa, però tot és pràctica: a mi, que m'agrada el tennis, ho veig com el joc del Federer; sembla molt fàcil tot el que fa, però darrere hi ha molt d'entrenament!". És a base de parar l'orella, d'estar alerta a històries que li expliquen i de tenir un model clar de cada personatge que l'autora ha aconseguit aquesta escriptura natural i plana que tots els presents han admirat: "l'Ernestina està basada amb la meva amiga Marisa Josa, que és actriu, i com que la conec molt, he pogut estrafer-la i ha estat el referent per construir el personatge: les actrius són hiperbòliques i, per tant, la Paula havia de ser el contrapunt. El que de seguida vaig tenir clar és que no volia un matrimoni convencional, hetero, no em servia pel propòsit del llibre." I quin era el propòsit inicial? "Posar en realció dos móns: el dels vells i el dels joves, una idea que em va regalar el Marc Cerdó, escriptor i amic gràcies a aquesta gran família que és Club Editor. Va ser ell que em va dir, després d'haver llegit el meu volum de contes Com s'esbrava la mala llet, que havia d'ajuntar aquests vells que tan bé retratava, amb el món dels joves: d'aquí surt la idea d'aquesta novel·la; per això li va dedicada."

Preguntada per diversos aspectes o anècdotes del llibre, Carré-Pons confessa que: "l'afonia és un apunt autobiogràfic: em va passar a mi; així mateix, de cop; pel que fa al personatge de la cirurgiana, tot i que em vaig documentar, hi he posat més pa que formatge, però en el personatge del paio de VOX, o que ens imaginem que els vota, res d'invenció: la descripció física del personatge està inspirada amb un paio que em vaig creuar no recordo on, i aquest maltractament consentit... en fi, no m'invento res. El detall de les nines de porcellana, que no sé com se'm va acudir, era per dotar-lo de més turbulència, tot i que, d'entrada, em pesnava que l'humanitzava una mica, per no fer-lo tan tòpic". Certament el detall de la col·lecció de nines que el personatge vesteix i desvesteix ha fet pensar a més d'un que, darrere, s'hi amagava un psicòpata "i que tard o d'hora ens assabentaríem d'algun assassinat que havia comès si no és que se les carregava a elles!", ha confessat un lector que va arribar a imaginar-se...

Abans d'acabar la sessió, una de les lectores presents vol destacar la metàfora del pop que no sap agafar-se:

"Doncs ara les ventoses no tenen força per enganxar-se enlloc. T'acostes a les roques, t'acostes a les algues, t'acostes a la quilla d'un vaixell abandonat, però no et pots arrapar enlloc. I no saps com adaptar-te a la nova situació. (...) Així és com em sento, Paula. Sense punts de salvació."

Una imatge molt potent que, en ser recordada, provoca que la majoria dels presents assenteixin: "sí, també m'ha arribat molt a fons, la metàfora", i qui més qui menys reconeix que al costat del "hihi, haha", de la lleugeresa, dels vermuts amb què les dues amigues salven qualssevol topada, la novel·la té un pòsit de tendresa que la recorre de dalt a baix, especialment al final: "és un gest d'amor de la Paula a l'Ernestina, el final, perquè li regala un escenari" remata l'Antònia Carré-Pons quan algú li pregunta com se li va acudir aquest final. "De fet, quasi que no en podia ser cap altre: perquè l'altra opció era que triessin un dels entrevistats, però és clar... quin? I la tria ho desviava tot, posava l'èmfasi en el triat, quan l'important eren elles dues. Quan se'm va acudir que el millor era que no triessin, el problema va ser trobar les paraules exactes de l'última frase". Però ningú no dubta, d'entre els presents, que les va brodar.

 

La mejor voluntad

 de Jane Smiley

Madrid, Sexto Piso, 2021.

131 pàgs.

Trad. d'Inga Pellisa [T.O.: Good Will, NY, 1989]

Només començar, s'imposa una unanimitat poc habitual: la novel·la de Jane Smiley ha agradat molt, per diversos motius, però d'entrada se subratlla l'encert del títol, "que ho inclou tot", diu un dels presents. De seguida, però, l'explicació sobre aquesta voluntat del protagonista de crear un món o un hàbitat propi aporta els primers matisos o punts de debat: hi ha qui l'entén com un hippy, algú que subratlla que el llibre és molt actual i descriu una tendència que avui és a l'ordre del dia, tot i que la novel·la és del 1989!, i algú altre que posa l'èmfasi en la necessitat del pare de trobar el seu lloc al món després d'una joventut traumàtica al Vietnam. En aquest punt, hi ha qui remarca allò que més separa a pare i fill, justament: "un ho ha hagut de lluitar tot però té la confiança d'una gran habilitat o destresa manual, mentre que a l'altre tot li ha vingut donat i no li cal cap esforç per res". L'educació és, precisament, un dels dos grans temes en què se sustenta el llibre, si bé com queda prou clar a tothom és una novel·la que pot analitzar-se des de dues perspectives: "se'n pot fer una lectura amb l'educació com a eix, especialment per la relació entre pare i fill; i una altra pel tipus de vida natural, o thoureaunià, si es pot dir així", rebla un lector, que remata que "així com del primer aspecte el llibre és molt complet, del segon queda curt". No tothom hi està d'acord, amb el segon matís, perquè hi ha qui opina que un dels punts forts de l'obra és "la descripció no només de la Natura, sinó de com el protagonista viu la Natura"; mentre que no són pocs els qui creuen que aquest segon aspecte és més ampli, atenent a descripcions mèdico-científiques: "una persona es defineix per una combinació d'aspectes psicològics, biològics, socials i culturals, i el que veiem en la trama és un nen a qui se li nega la sociabilització, per això esclata". 

    Amb l'aparició d'aquest final explosiu en la conversa, que tothom va intuint per com es desenvolupa la trama, però que ningú no era capaç de preveure, la figura del pare pren una nova dimensió: "és un personatge detestable des del principi, que ja intueixes en l'entrevista de les primeres pàgines que té un ego que no se l'acaba" afirma un lector, si bé no tothom hi està d'acord, ja que en estar narrat des del seu punt de vista, "l'autora t'amaga què pensen els altres: l'acció avança pel que ell t'explica i la seva brutalitat o el seu caràcter tirà només el descobreixes més endavant, per les conseqüències que acaba tenint tot el que passa". Certament, el punt de vista és un dels grans encerts de Smiley: la mateixa trama vista des de l'òptica del fill, hagués pogut resultar una mena d'El vigilant al camp de sègol, s'apunta, mentre que una des del punt de vista de la mare "no ens hagués donat la impressió, com es té des del principi, que aquell tipus de vida és un projecte comú". Hi ha, en aquest punt, una tercera lectura que cal fer de la novel·la: el retrat del matrimoni o de la vida conjugal, que l'autora hàbilment va desemmascarant amb petits detalls: "ella vol, necessita comunitat i la busca en l'Església, mentre que ell ha creat una mena de reialme on és Déu i, és clar, no hi vol ningú més: per això vol allargar més temps l'inici de l'escolarització del nen". El conflicte és aquí: l'entrada en contacte d'un nen criat al marge de la societat, amb uns valors particulars, amb les vides d'altres nens acostumats a conviure, fa sortir alguns aspectes que 'la millor voluntat' del pare no havia previst. Tot i que algú dels presents opina que l'autora dóna pocs detalls per entendre la no-adaptació del fill a l'escola o la vida en comú, la majoria dels lectors creu que amb allò que l'autora anomena "la mirada" t'està donant totes les pistes: aquells moments en què el pare nota que el fill no és com ell, quan té atacs de nerviosisme i rebel·lia, una certa ansietat... "El que és més desconcertant és que, d'entrada, l'autora fa veure que és un brot de racisme, quan en realitat el problema és de classisme o, dit més planerament, d'enveja". Sens dubte, un dels encerts (potser irònic) del llibre: per una vegada, la família negra ("l'única del poble!") és la rica, la il·lustrada, fins i tot, ja que es tracta d'una parella de professors universitaris que "trenca la pau que s'havia creat el pare: el seu motor vital és que sap sobreviure per si mateix a qualsevol circumstància i no necessita res més". Però el fill, sí: i el que comencen sent petites malifetes, acaba amb un incendi de conseqüències imprevistes. És en la recapitulació final, del pare (que és qui narra), que algun lector hi ha vist "la redempció del personatge", gràcies a una "hàbil volta que l'autora sap donar al final". Un gir que, altre cop, és possible gràcies a l'ús magistral de la primera persona narrativa: "la sinceritat i la proximitat que et dóna aquesta veu,  fa única la història, i a la vegada t'allunya de la realitat o de l'objectivitat, perquè només amb l'entrevista, quan els arriba la publicació, tens un punt de vista diferent, una perspectiva del tipus de vida o de món que s'ha construït". Un final, precisament, que algú ha interpretat com de "negació de la pèrdua, per part del pare, que veu com els altres, la dona i el nen sí que superen el dol". Un cop més, a tal de conclusió, aquesta capacitat de Jane Smiley de fer parlar una primera persona tan convençuda del seu projecte de vida, que el lector no s'adona fins molt entrada la història de la brutalitat que amaga, del "monstre" (segons el qualifica algú) que és realment el narrador i protagonista indiscutible de la novel·la.