Las ciudades de papel

de Dominique Fortier

Barcelona, Minúscula, 2022.

Trad. d'Iballa López Hernández [T.O.: Les villes de papier. Québec, 2018]

191 pàgs.

Si bé va quedar clar que, per un dels lectors present a la sessió, el llibre resultava "pastelero" i poc profund, l'opinió generalitzada sobre l'obra de Dominique Fortier era extremadament positiva, tant dels habituals del club com de les dues incorporacions que s'estrenaven: "un llibre bonic", "una caixa de bombons amb sorpreses constants", "una prosa delicadíssima"... van ser alguns dels primers comentaris, abans no vam començar a analitzar més a fons un títol que, d'entrada, costava enmarcar en un gènere: novel·la? biografia? assaig? col·lecció de proses poètiques?  El Prix Renaudot d'Essai que va obtenir el 2020 ens en donava una pista, però els lectors es decantaven més aviat pel gènere biogràfico-memorialístic i destacar la gran habilitat de l'autora per entendre i retratar la vida i la personalitat d'Emily Dickinson, la gran protagonista del llibre. Una poeta en bona mesura desconeguda pels presents –la seva obra, si més no– de qui la lectura ha despertat l'interès i (sembla) farà que alguns s'acostin a la seva poesia. Justament, una de les característiques que més ha agradat del llibre és la capacitat de Fortier de "posar-se dins de l'escriptora, d'escriure en paral·lel a la seva obra", tal com ho destaca algú, que demana llegir un fragment:

"La poesía siempre es una lengua extranjera. Para quien habla y lee en francés, la poesía escrita en inglés resulta doblemente extraña, un país dos veces ignoto. Primero no sabemos nada. 

Luego sabemos que no sabemos -ya es un comienzo. Después las palabras y las imágenes nos vienen a la cabeza una y otra vez, las recordamos como sueños medio olvidados cuyo significado se nos sigue escapando. (...) Al poco paseamos por los poemas como por un bosque para siempre misterioso. Al poco empezamos a habitar este bosque. Al poco, el bosque empieza a crecer dentro de nosotros"

"Una persona d'alta sensibilitat", així defineixen alguns lectors a l'autora del llibre, a partir de proses com aquesta, capaç de recrear la sensibilitat d'algú com Emiliy Dickinson, a la qual també s'aproxima "vitalment", com ho fa notar algú que recorda diàleg entre autora i personatge, el joc de punts de vista de que ens proposa Fortier, passant de la primera a la tercera persona narradora, que aprofita el seu trasllat a Boston i la seva experiència passejant pels carrers i coneixent la societat bostoniana per aproximar-se, també de manera material, al món de la poeta. Per mirar d'entendre-la encara més.

A l'hora de buscar el perquè del títol, tenint en compte l'anècdota de les ciutats inventades pels cartògrafs a manera de signatura secreta, que Fortier deixa caure en algun moment, hi ha qui ho interpreta com una referència als trossets de paper que la poeta arreplegava de qualsevol lloc per escriure-hi i, així viure-hi; i d'altres que opten per un significat més filosòfic: "Emily Dickinson era algú que, en la seva poesia, expressa que voldria no existir". Una afirmació que ens fa entrar de ple en els significats de la seva obra poètica: hi ha qui diu que si canta sempre la Natura és perquè aquesta no la jutja i, per tant, és l'única amb qui s'entén. Algú altre hi troba una relació amb l'estructura del llibre: "És un volum que es tanca com un cargol, cap endins, igual que ella: comença parlant del poble i els amics, l'institut, després passa a la casa, el jardí, la família, i acaba dins l'habitació". 

En definitiva un llibre que, en diferents moments de la trobada, és definit com a "brillant", "rodó", "delicat", altre cop com a "pastelós", i de qui un lector creu que té, a més, una altra virtut: que, en estar format de petits capítols o fragments, tots independents, es pot llegir sense seguir l'ordre establert, com si fossin poemes solts, per separat. Si bé a algú també li ha semblat "massa intel·lectual", cosa que li ha impedit connectar-hi, no ha faltat qui ha volgut subratllar el desdeny de l'autora cap als que se les donen d'intel·lectuals, com el poeta que Dickinson coneix d'estudiant, i de qui deplora que es dediqui a buscar el món interior. Probablement, remata un dels presents, perquè a ella no li calia buscar-lo: sabia trobar-lo en els petits detalls que l'envoltaven.

"Si leo un libro y me enfría el cuerpo de tal manera que no hay fuego que pueda calentarlo, sé que eso es poesía."

        

 

L'espectre d'Aleksandr Wolf

 de Gaito Gazdànov

Barcelona, Editorial Karwán, 2021.

(Trad. de Maria García Barris; T.O.: призрак александра волка; Nova York, 1947)

194 pàgs.

D'entrada, disparitat de criteris. Un dels primers comentaris sobre el llibre de Gazdànov deixa entreveure el que ha passat a més d'un dels presents: "no hi he connectat, la manera com està explicat no m'ha entrat", que de seguida és seguit per altres lectors presents, si bé comencen a aprèixer-hi matisos: "al principi sí, que t'atrapa, i la situació fa que no puguis deixar de llegir... però en cert moment, cap a la meitat, decau una mica". En general, gairebé tothom acaba arribant a aquest punt de consens: l'arrencada amb el capítol bèl·lic a l'estepa russa i el xoc del protagonista quan es troba aquell episodi personal narrat en un llibre de contes és vibrant, així com la recerca de l'autor (el tal Aleksandr Wolf del títol) per part del narrador, que a alguns dels membres del club els ha recordat els llibres i l'ambient de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, especialment el capítol de la boxa i les pesquises que, com a periodista, va fent la veu que ens narra la història. La majoria de lectors, però, van anar "desenganxant-se" del llibre així que la resolució s'allargava i el llibre es convertia més i més en un drama psicològic, una novel·la existencial: "La reflexió sobre la vida i la mort del final és el que me´s m'ha interessat, però hi ha capítols sencers que gens ni mica", reblava algú, mentre algú altre apuntava que l'excés de reflexions feia que les hagués de llegit més d'un cop, perquè no eren clares. "Crea expectatives que no compleix, allargassa, crec que no sap com acabar-ho" subratlla un altre lector. En algun moment també queda clar que la circularitat de l'argument diversos lectors la troben forçada. Fins que s'alça una veu discordant que aplaudeix l'estructura de l'obra, circular, amb la pistola que apareix al principi i al final i, sobretot: "l'evidència que és un autor rus i que ha llegit i paït Dostoievski: aquests autors que donen voltes a tot i que s'ho qüestionen una vegada i una altra, com Danilo Kis". Encara que hi ha qui en discrepa i creu que l'autor no va a fons, que les seves filosofades són més aviat simples... El debat es tensa perquè algú considera que l'autor va molt a fons i toca l'ànima, mentre se sent dir: "si les reflexions d'aquest llibre sobre la condició humana no són profundes, que baixi Dostoievski i ho digui!", se sent, mentre la conversa fa referències constants a la xerrada central del llibre, entre les pàgines 150 i 158. Algú en llegeix un fragment en veu alta:

"-Sempre he pensat que la vida s'assembla a un viatge en tren, aquella lentitud de l'existència personal, tancada en un moviment exterior frenètic, l'aparent seguretat, aquesta il·lusió de continuïtat. Després, inesperadament, en un segon, un pont que s'enfonsa o un raïl trencat, i aleshores es produeix la interrupció d'aquest ritme, el que anomenem mort.                                                                                                                -És així com s'imagina la vida?                                                                                                       -De quina altra manera la veu vostè?                                                                                                       -No ho sé. Però si no existís aquesta interrupció forçosa del ritme, com vostè diu, les coses serien d'una altra manera: una marxa lenta, un progressiu refredament i un esllavissament gairebé imperceptible, gairebé indolor, cap a un lloc on la paraula ritme, segurament, ja no té sentit."                  

    Aquest voler mostrar fragments importants o notoris per a cada lector, portarà a una discussió de caire moral quan es posi a la palestra aquesta frase:

"cada dia es produeixen catàstrofes còsmiques, però la infelicitat consisteix en el fet que les catàstrofes còsmiques ens deixen indiferents, mentre que el mínim canvi en la nostra vida, per més insignificant que sigui, ens provoca dolor o compassió i no podem fer res per evitar-ho."

    L'adjectiu "indiferent" és la clau de volta (sobretot en el context que just ens toca de viure, vora els mateixos paisatges on s'esdevé l'escena inicial de la novel·la de Gazdànov, no lluny de Crimea): es qüestiona sobre si indiferent vol dir "fred", algú intenta anar a l'arrel de la paraula provant una etimologia que fa del mot una manera de dir que "no et canvia, no et deixa diferent a com eres" i, fins i tot, s'arriba a buscar la frase en l'edició castellana del text (Acantilado, 2015), aprofitant que un dels membres l'ha dut, per veure si s'usava un altre mot. Però no: "indiferente" [en fer la crònica, aquest cronista s'adona que l'autora de les dues traduccions és la mateixa persona!]. 

    Aquest intermedi quasi semàntic porta a un altre dels lectors a fer notar que tots els personatges que apareixen al llibre porten una culpa enorme a sobre, i això desperta la reflexió d'un altre que recorda la cita d'Edgar Allan Poe que obre el llibre on el protagonista troba el relat que el commou: "Als meus peus jeia el meu cadàver amb una fletxa clavada a la templa", vet aquí una excel·lent metàfora d'aquest pes que acompanya els personatges tota la vida! I algú altre no s'està d'advertir que els dos personatges principals han viscut una guerra, mentre es remarca que l'atzar té un paper clau en la vida d'ells i, és clar, en el desenvolupament de la novel·la. Però l'aparició d'una portada diferent de la mateixa novel·la, on també s'hi destaquen els cavalls que juguen un paper molt secundari, però fonamental per a identificar l'escena, condueix el final de la sessió cap a una conversa sobre aquest animal, la seva noblesa, la manera de tractar-los i els estudis que en va fer George Stubbs, autor de la pintura d'on surt la portada de l'edició catalana (que podeu veure sencera aquí).

 

Apeirògon

 de Colum McCann

Barcelona, L'Altra Editorial, 2021.

[Trad. de Marta Pera Cucurell; T.O.: Apeirogon: A Novel, New York, 2020]

542 pàgs.

Potser la frase més rotunda que pot dir-se d'un llibre és que és necessari. L'havíem sentit alguna altra vegada, en la història d'aquest club de lectura, però cap amb la rotunditat amb què la majoria de lectors van afirmar-ho d'aquesta novel·la de Colum McCann. Alguns dels qui fan l'afirmació, a més, reconeixen que no han tingut temps d'acabar-lo, però asseguren que ho faran: que no deixaran aquesta obra a mitges sigui el que sigui que triem pel mes que ve. I això malgrat la duresa: sí, és un llibre que costa de pair, que t'acosta tant a una temàtica que, poc o molt, tots coneixem d'oïdes, és tal la immersió al món judeopalestí, recalca una lectora, que t'obliga a aturar-te per reflexionar-hi constantment. La quantitat d'informació que t'aporta de seguida entra al debat: hi ha qui es pregunta si calien tants detalls, però de seguida rep una resposta eficaç: "és la manera que té l'autor d'endinsar-te a tu, que ets molt lluny, a l'ànima dels personatges". Uns personatges, val la pena recordar-ho, que són de carn i ossos: en Rami Elhanan, jueu, pare de la Smadar; i en Bassam Aramin, palestí, pare de l'Abir. Totes dues nenes mortes per culpa d'un conflicte que fa dècades que s'allarga: l'una, a causa d'un suïcida amb un cinturó d'explosius, l'altra, per la gràcia d'un franctirador. Però tal com va remarcar un dels presents, Colum McCann amb aquest llibre no pretén explicar el conflicte sinó aportar-ne dues mirades. I, sobretot, el context de cadascuna d'aquestes mirades, que és tan ampli i complex que inclou des de la diferència de color de les matrícules dels automòbils de l'un i l'altre protagonistes, al relat minuciós de com cadascun d'ells es desplaça fins a la reunió de "Pares per la Pau". "És una visió calidoscòpica, que intenta fins i tot fer-nos entendre les dues cultures que conviuen al territori: aporta un saber enciclopèdic", se subratlla, abans de recordar que l'autor hi fa entrar des de la fascinació de Borges per la càbala, a les migracions d'ocells, que tenen un punt neuràlgic justament allí, a Israel-Palestina. Les aus, que es converteixen en un correlat de la història principal (i que ja la portada –que és igual a la de l'edició original– anuncia que tenen un pes important), fan que aviat els lectors es preguntin si són (o volen ser) una metàfora d'alguna cosa. Més d'un concedeix que és "una metàfora evident", però ningú no l'acaba d'explicar, en tot cas es recorda que es parla de com les aus ja no passen per sobre dels camps de concentració però, en canvi, són persistents en el seu pas anual per aquest territori en conflicte secular. Fins i tot hi ha qui apunta que aquest anar en estol, seguint un mateix camí podria ser el retrat de les dues religions o dels poders que hi ha al darrere.

En qualsevol cas, i més enllà de la temàtica, l'estada de McCann a Barcelona per presentar el llirbe a periodistes i llibreters fa que en sapiguem una clau que insereix Apèirogon, més enllà de la temàtica, en la més rabiosa actualitat narrativa: l'autor intenta, amb la multiplicitat de fragments que estructuren el llibre (1001, per ser concrets, i el número no és casual, és clar) recrear la lògica d'Internet. O el funcionament, si més no: fer física la hipertextualitat. Si se cita Borges en un moment, el següent textet ens explica el personatge i la seva relació amb Israel, talment poguéssim clicar-ne el nom amb el ratolí. (Però amb objectiu i estètica literàries.) I així, quasi, infinitament, amb el benentès que el llibre sí que és finit, té un nombre determinat de pàgines i l'autor va decidir tancar-ho en els 1001 fragments... però deixant ben subratllat, des del títol, que en podrien ser infinits més. No debades l'apèirogon és la figura geomètrica de cares o costat infinits.

La distribució i ordenació d'aquests fragments és el que dóna força al volum, subratllen diversos lectors, que assenyalen els seus dos discursos, situats just al centre del llibre, compartint (i repetint) el número 500 com el millor de tota la novel·la. "Però el que els fa tan contundents és la preparació que l'autor fa perquè hi arribis!". I encara hi ha qui s'ha adonat que, dins del desordre aparent i els salts que fa el llibre, "que és una manera més que té el McCann per assenyalat la diversitat i la multiplicitat del conflicte", intervé un tercer, tota la novel·la està travessada per un fil argumental molt clar: "tot penja del dia que l'autor els va a trobar i arrenca amb el Rami anat en moto a la reunió i acaba amb el Bassam tornant a casa, al vespre; la trobada són els discursos, just al mig". Potser aquest punt personal, que se subratlla en tot moment, és el que explica "la mirada tendra, quasi ingènua" que vol transmetre l'autor, que potser just per això fa que sigui un "llibre dur, que cal deixar a estones". En definitiva, una d'aquelles lectures que quedarà per sempre en el record del club, plena de recursos narratius molt variats, d'un gran lirisme, gens maniqueu, i que es pot llegir com una novel·la sent que és crònica de viatge, assaig, biografia i aporta un saber quasi enciclopèdic.

Terres mortes

de Núria Bendicho 

Barcelona, Anagrama, 2020.

178 pàgs.

Era una aposta de lectura arriscada i la sisena onada (o la variant Òmicron) va haver de dir-hi la seva i fer-nos tornar a la virtualitat, una bona eina, que ha permès la pervivència de grups com el nostre, però que resta ganxo, capacitat de rèplica i mordent al debat.  I un llibre com el de Núria Bendicho, una primera novel·la d'aires faulknerians que, a la vegada, beu dels Drames rurals d'una Víctor Català, necessitava molt de mordent. Els primers comentaris van deixar clar que no havia deixat indiferent a ningú i les referències a Caterina Albert i William Faulkner van alternar-se amb les de Tarantino, Eco i Pep Coll. "És molt bèstia, amb moments molt grotescs, tarantinians." O bé: "No li cau l'estil, ni la tensió, ni el to en cap moment! Com a primera novel·la és sensacional". Més: "És molt sensorial, amb la brutícia molt present i descrita. En això supera a d'altres escriptors catalans 'rurals': és molt més crua". Algú va anar més enllà i va precisar que, si li recordava a Umberto Eco era pel que havia dit, en cert moment, el novel·lista italià: perquè, com el bon art, aconsegueix fer-te admirar la part fosca, com els quadres que representen escenes de guerra. 

Certament, un repàs ràpid dels temes que apareixen al llarg de la novel·la ens aporta el bo i millor de la condició humana: incest, mort, violència, brutícia, bogeria, primitivisme... De fet, com apunta algun dels presents, "només els nens i els esguerrats se salven de la maldat i la bogeria", factor que fa que un altre membre apunti que "més que la bogeria, hi veig la infelicitat. De fet, diria que es tracta dela visió d'una dona que no estima a ningú perquè no ha pogut estimar mai i ha vist l'horror des de nena."

I tota aquesta admiració sura, encara, sense que haguem entrat a parlar de l'estructura del llibre, dels capítols narrats per deiferents personatages, que tothom ha lloat molt: "m'agradaria molt saber com ha organitzat els materials i com s'ho ha fet per desplegar la informació" pregunta, en veu alta un lector, mentre un altre li respon que "el més sorprenent, sent que es tracta d'una primera novel·la, és que l'autora crea de seguida unes expectatives... i les compleix! No decau en cap moment i és capaç de crear un crescendo tot i que ja comença des de molt amunt. Sempre amb un to dur que sap fer creïble". L'única crítica que apareix en tota la sessió, ponderada, fa referència a la polifonia, justament: "les vesu estan molt ben travades, però no s'hi matisen els diferents nivells de registre oral. La prostituta, el nen i l'hereu parlen igual."

Al costat d'aquest però, que tots els lectors van acceptar, algun dels metges del grup va mostrar la seva sorpresa per com l'autora havia captat i retratat els tics i trastorns diversos dels personatges, la cruesa d'algunes descripcions patològiques "poc habitual en algú que només té 25 anys!", un comentari que va suscitar que algú altre recordés que un dels temes que més va apareixent al llarg dels capítols és el de l'estigma familiar, que es converteix en un mantra, gairebé, la por a repetir "allò" que tothom espera. "També això és maldat", va sentenciar un tercer tot assegurant que "és el gran tema de la novel·la: jo crec que s'acaba convertint en una al·legoria del Mal, més que no pas de la bogeria". La repetició cap aquests elements foscos que poblen Terres mortes i en fan, segurament, el seu tret més diferencial duu a recordar que és una tendència o característica que la literatura catalana ha transitat poc, "aquí ens ha perdut el boniquisme", se sent dir, i sembla que Núria Bendicho tira cap als marges literaris, "els d'un Prudenci Bertrana o la Víctor Català menys coneguda". Reflexions que porten a l'estranyesa d'alguns presents que recorden que aquest primitivisme propi de l'aïllament, aquest món tancat, és el característic del món rural català que durant segles vivia en masos allunyats; i d'aquí se salta a recordar el pes amb què el noucentisme, especialment, va marcar la cultura... però és tot just un comentari de passada perquè es fa tard i algú encara vol recordar un fragment de la novel·la per remarcar que, tot el que s'ha dit i repetit no està renyit amb lirisime i certes expressions i imatges literàries molt riques, com ara:

"Se'l veia molt emocionat i jo podia veure totes ls coses que m'anava explicant com si Déu les estigués dibuixant a la vora."

En definitiva, un novel·la que ha calat fons, que s'ha llegit d'una tirada, en la majoria de casos –amb un parell de relectures i tot!–, i que tothom apalaudeix que el boca-orella li hagi donat una segona oportunitat, després que ser finalista d'un premi fallat el gener del 2020 n'aplacés l'edició i el ressò durant un any i mig.