La canción de NOF4

 de Raúl Quinto

Saragossa, Jekyll&Jill, 2021.

111 pàgs. (+ desplegable)

En uns temps que obliguen a la renovació constant, a trobar solucions pragmàtiques a l'abast que, tot just fa uns mesos, ens haurien semblat extravagants (o, fins i tot, innecessàries), tard o d'hora havia d'arribar la sessió mixta: presencial, a la Sala Piquet de l'Ateneu, amb ganes de renovar el caliu per a uns quants; i "en línia", via Zoom, per als qui no podien desplaçar-se però tampoc volien perdre's la sessió. Tot plegat requeria, per fer-se solemne i bé, alguns elements nous: un PC portàtil, connexió a Internet estable i un projector que permetés que els presencials no haguessin d'estar pendents d'una pantalla de 17 polzades i el so deficient d'un ordinador. Especialment perquè, gràcies a la tecnologia, era possible que l'autor d'aquesta petita meravella que havíem llegit l'últim mes, també pogués intervenir-hi. Malgrat els (per ara inevitables) problemes tècnics inicials, la nova modalitat de trobada pot considerar-se un petit triomf. I, qui sap?, potser també una bona manera de celebrar la proposta literària de Raúl Quinto, un llibre que no és una novel·la, ni una biografia, ni un assaig, ni un conjunt de proses poètiques, però també ho és tot a la vegada. Un conjunt de reflexions personals sobre art, sobre els límits de la normalitat i la bogeria, que també són crònica d'un o de dos viatges personals: el de l'autor, físic però també espiritual, i el del protagonista, Fernando Oreste Nannetti, mental. I encara és més coses, el llibre, que els lectors, superada la sorpresa inicial de trobar-se l'autor cara a cara, van expressar amb elogis diversos: "un gozo intelectual",  "una literatura de precisió absoluta, tot el que s'hi diu està perfectament mesurat, no hi sobra ni una paraula", "una obra que obliga a buscar constantment, que t'obre portes cap a autors, llibres, notícies..."; "m'ha recordat autors com Walser, Panero o Queneau"; "és un llibre que m'ha obligat a participar de la sessió, encara que no l'he acabat, que el vaig començar amb certa mandra o recel, però se m'ha posat tant endins que no podia faltar"; "un llibre per rellegir diverses vegades". I, així, encara unes quantes més que, per començar deixen quasi sense paraules a l'autor, que agrait pel que des de Cal Llibreter s'havia fet per promocionar la lectura, incrèdul davant la possibilitat de que se'n fés un club de lectura, havia enviat dotze exemplars d'un llibre naterior seu, ja descatalogat, com a regal als membres del club, de pur agraïment.

Superada l'estupefacció inicial, doncs, confessa que res no li agrada més, de tot el que li hem dit, que haver obert portes: "que el llibre et porti a d'altres referents, que obligui el lector a submergir-se, que faci de pont a altres obres és sempre un dels meus objectius".

    La pregunta sobre com arriba al coneixement de la història de Nanetti i perquè i quan decideix escriure'n és de les primeres a sortir, és clar: "tot comença amb un viatge a París, no recordo l'any, però sí la impressió que em va fer una exposició sobre art brut italià, titulada Banditi italiani, que vaig anar a veure a Montmartre. Allí hi havia fotos del mur de Nanetti i, al catàleg, explicaven alguna cosa d'ell. Això em desperta un gran interès per una obra que m'era absolutament desconeguda, que trobo fascinant i... començo a investigar i a trobar tot el que s'havia publicat d'ell. I, sobretot, m'adono que és una història que em permet parlar sobre temes que m'interessen: per què escrivim? Quins són els límits de l'art? I els de la bogeria... o la 'normalitat'?". Vet aquí una qüestió que obliga a un dels presents a intervenir: "la normalitat no és un concepte estadístic, és una qüestió de sofriment, de la manera de ser al món. Els superdotats també són anormals, per entendre'ns". Una intervenció que era molt esperada per la resta de membres del club i que tampoc s'està de felicitar a l'autor: "et felicito per com has tractat l'enfermetat, sense pretendre explicar el deliri, que no seria possible i, a la vegada, seria la solució fàcil". En Raúl Quinto agraeix la intervenció "d'un facultatiu" i subratlla que, justament, era el que pretenia: "volia descriure el sofriment, no només el fet màgic de la creació. M'agradaria saber si ho he aconseguit, sincerament us ho demano". Cap lector n'ha tingut cap dubte i així li ho fem saber, cosa que li permet reflexionar sobre els mètodes que, antigament (i fins no fa massa), se seguien en centres psiquiàtrics com el de Volterra on Nannetti va passar més de mitja vida: "en aquests llocs es preocupaven per salvaguardar la salut (o la tranquil·litat) dels de fora, no dels malalts! I no cal dir que la medicació era una infàmia", afirmació que al facultatiu del grup li demana una resposta conciliadora que el porta a fer-nos una petita història de la psiquiatria del s. XX a Espanya (i a Europa, en defecte), però sobretot, a trencar una llança en favor de la medicació "que ha fet disminuïr els malalts psiquiàtrics a la meitat".

Per sortir de l'atzucac, la conversa es deriva cap a una altra qüestió clau, que interessa molt a un parell dels presents: la forma o estructura del llibre, la combinació dels diferents materials per a fer un tot lluminós i sempre sorprenent. L'autor esperava la pregunta: "la història tenia molts punts de fuga, perquè al mur, a banda dels trastorns, hi ha poesia, sense oblidar la seva vida, que és un drama continu, per això em veig obligat a agafar un to polièdric, en espiral, per intentar fregar aquest món oníric, aquesta altra realitat: el mur no és només un llibre de pedra, és una escultura, és una màquina del temps, una obra d'art total".

Just en aquest moment àlgid, el Zoom avisa que a la sessió li queda un minut. Hi ha el moment just per donar les gràcies precipitadament al Raúl Quinto, demanar a tothom que torni a provar de connectar-se aprofitant el mateix enllaç i... dos o tres minuts més tard comprovem, amb satisfacció, que tornem a ser-hi tots, inclòs l'autor, que té més coses a dir-nos.

I és clar que, una de les qüestions importants, a l'hora de confeccionar el llibre i, fins i tot, de llegir-lo, és el viatge a Volterra, el coneixement personal, físic, tangible, del mur de NOF4, que obliga a Quinto a saltar alguna tanca, a obviar les prohibicions i vèncer un cert temor o la recança de passejar-se per un edifici abandonat, un antic psiquiàtric i presidi on, literalment, les parets parlen: "la necessitat d'anr a Volterra se'm va imposar, suposo que és lògic i ara també sé que, sense el viatge, el llibre hauria estat un altre... o no hauria estat. La poesia o el lirisme que pugui haver-hi surt de veure que el mur s'està desfent, literalment, o de trobar-me amb les papallones blanques, amb tot el simbolisme que poden tenir, voleiant per enmig d'aquell complex desolador". La declaració i l'esment a la poesia obliga a algun dels presents a llegir algun fragment, confessant que la pell encara se'ls eriça en tornar-hi, malgrat haver-ho llegit desenes de vegades. 

"Ahí hay palabras. Ahí hay un mundo y hay un ser humano abriéndose en canal como en una autopsia del espíritu."

Algú altre vol destacar el que li sembla el capítol més contundent de tots, el num. 12, d'una sola frase:

"Mariposas blancas."

Quinto cita a Gamoneda, quan se li demana per la poesia: "crec que la millor definició és seva. La poesia és 'pensamiento rítmico'. El ritme és la clau i, per mi, en prosa és exactament igual: cal generar aquesta música". Arribar a la concreció, la forma, la lírica i, en definitiva, als coneixements del personatge i l'obra que li han permès escriure La canción de NOF4 li han suposat sis anys de feina i tenacitat, a l'autor, confessió que desperta un contingut cop de cap afirmatiu de tots els presents. Un "sí" corporal i sentit que vol ser un signe d'admiració i un reconeixement, una manera d'entendre i aplaudir la perfecció de les escasses 100 pàgines de l'obra, fruit d'una depuració constant, de no tenir pressa, de dedicar a la pròpia obra tot l'esforç i dedicació que necessita. És així que s'aconsegueix que l'edifici sigui un segon protagonista, amb una presència quasi tan forta com la del propi Nannetti, i que hi càpiguen reflexions sobre tot allò que poc o molt inquietava a algú tan lluny de la majoria de lectors: "Mirar a Nannetti és mirar-nos a nosaltres, perquè és un mirall, per no dir un pou al qual tots tenim temptació d'abocar-nos algun cop".

Després que el Zoom avisi un parell de cops més i de reconnectar-nos, tots, una segona vegada, la sessió acaba perquè comença a fer-se tard, volem brindar pel curs que acabem (el desè!) i tampoc cal abusar de la paciència de l'autor que, no obstant això, no sembla pas demanar que acabem. Queden temes al tinter, perquè el llibre un sortidor quasi infinit de temes i perquè l'amabilitat i l'honradesa d'en Raúl Quinto a l'expressar-se fan venir ganes de no donar la sessió per enllestida. En tot cas, La canción de NOF4 i la seva sessió de lectura compartida estan cridats a ser dels llibres que perviuran més temps en la memòria del Club de Lectura dels Dimarts. Han obert noves vies.

Carta blanca

 de Jordi Lafebre

Barcelona, Norma, 2021.

Trad. d'Eva Reyes [T.O.: Malgré tout. Brussel·les, Dargaud, 2020)

150 pàgs.

Finalment ho vam fer possible: saltar les normes estrictes de la literatura escrita i formada únicament per paraules... i aterrar al món creixent de la "novel·la gràfica" –en altre temps dit "còmic". L'ocasió era única: un autor de renom internacional, en els països on el gènere juga a primera divisió, que resulta ser veí de Sant Just i acaba de publicar una bellíssima història d'amor, amb una estructura de guió arriscada, res doncs de tot allò que, per a molts profans, caracteritza el món de les històries il·lustrades: trames planes amb molta acció, violència, alienígenes i/o personatges extravagants. Res més lluny. Durant la primera mitja hora de la sessió va quedar clar, de seguida, que el llibre havia agradat a tothom per molts aspectes: la capacitat per definir els personatges amb quatre pinzellades (metafòriques, és a dir: literàries, grafismes a banda), els tocs d'humor constants o la facilitat amb què, malgrat ser una història explicada començant pel final, se segueix el fil narratiu. De fet, més de dos (i de tres) lectors van sentir curiositat de rellegir-lo al revés! I, a més –i sobretot– la part novel·lística, purament: les subtrames que enriqueixen l'argument principal, la metàfora de la relació entre els protagonistes que esdevé el pont que construeix l'alcadessa i, és clar, el detall d'unes cartes que fan avançar (o retrocedir) la història... malgrat que són papers que ningú no llegirà perquè no arriben a enviar-se mai. En aquest sentit, el canvi de ritme narratiu que suposa la introducció de cada missiva és, també, un petit cop de geni, subratllen alguns.

I és quan intentàvem abordar la part gràfica, la il·lustració ("meravellosa", "plena de detalls mínims", "molt documentada", "amb una varietat de personatges extensíssima"...), que va arribar l'autor, convidat a participar d'una sessió tan especial del club. La primera pregunta amb què l'abordem és sobre les influències, en concret per una cançó de Joaquín Sabina que a algun lector li ha ressonat durat tot el llibre ("Donde habita el olvido"). Molt honestament, en Jordi Lafebre reconeix que, tot i que la cançó li agrada molt i que l'havia escoltat força temps enrere... no la tenia present a l'hora de confegir el guió. "Com a mínim, no conscientment –rebla–. Però a l'hora de la veritat, quan un es posa a escriure o a dibuixar, no sap mai quin dels molts records o obres que ha vist o sentit engeguen la roda de la creació". Encara que no s'està d'apostil·lar-ho amb una primera reflexió: "És clar que Sabina és un romàntic i jo ho sóc bastant menys; crec que tots som o hauríem de ser més cínics". Més endavant, tornat a preguntar pels referents, l'autor sorprèn tothom citant Stephen King, Jane Austen, Hayao Miyazaki –l'únic il·lustrador que anomena– i Daft Punk, és clar: "posar-los com a cita inicial, al costat de Dante, era un declaració de principis".

Evidentment, una de les qüestions que més ganes hi havia de preguntar-li era per la confecció del guió. Però les preguntes s'acumulaven, perquè anaven més enllà del simple "com se't va acudir la idea de la història explicada a la inversa?", ja que hi havia moltes altres qüestions metodològiques pendents: "per on es comença una història gràfica?", "com es planifica una pàgina?", "com trobes els personatges: el dibuix en guia el caràcter o va al revés?" I el primer que vol deixar-nos clar el Jordi Lafebre, posats a començar des del principi, és que en el món del còmic l'essencial és el temps, o sigui: el ritme de lectura que l'autor ha d'aconseguir imprimir: "al cine o al teatre, el ritme el marca l'actor, en una novel·la el fraseig o la llargada de les frases... en un còmic hi intervenen altres factors perquè, llegint-ne, passen coses diferents que quan ets davant d'una novel·la. A més, les coses les has de mostrar, no pots només dir-les." Abans d'entrar en aspectes més tècnics, el tema del ritme queda del tot aclarit quan es posen com a exemple les pàgines en què l'autor il·lustra les cartes que s'escriuen els protagonistes: la lectura s'alenteix, no només perquè hi hagi preponderància del text, sinó per com l'autor envolta aquelles pàgines. Com apunta algú: "no era gens fàcil convertir una relació epistolar en còmic, era tot un atreviment!", afalac al qual l'autor respon que n'era conscient i que les cartes van acabar sent un recurs per "evitar fer una novel·la de 1000 pàgs! Que és el que em demanava el cos, perquè els personatges em van anar creixent... però aviat em va quedar clar que no podria dibuixar totes les vegades que es veuen durant tots els anys que viuen per separat". És en aquest punt quan l'autor fa un alto per reivindicar la figura de l'editor: "és la llevadora del procés; i en el meu cas és evident qu epuc dir que, sense ella, no hi hauria llibre perquè no només va creure-hi, sent que era la meva primera història, sinó que em va ajudar a centrar-me, a guiar-me. Un bon editor és clau, crec que no només en la novel·la gràfica, però sobretot en la novel·la gràfica. Jo estic molt content de poder presumir que la Ryun Reuchamps, de Dargaud, sigui la meva editora."

Aviat queda clar que el procés d'escriptura del guió, no hi ha un mètode vàlid i, com en el món del cinem ai el de la novel·la, cadascú fa el que pot: hi ha qui escriuren tot seguit, altres que es fan primer una mena d'esborrany amb acotacions, co si fos cine o teatre, altres que escriuen vinyeta a vinyeta el que volen posar...: "en el meu cas, jo primer vaig intentar compondre la història, fer mil proves de com explicar-la al revés i em van caldre molts post-its per quadrar l'esquema. Quan ja ho tenia clar, la àndèmia hi va fer la resta: em vaig dir o ara o mai i em vaig proposar que cada dia havia de deixar enllestida una pàgina." El mètode sorprèn al presents, que potser tenien al cap un sistema de dibuix molt més planificat, tenint en compte el gran detallisme del llibre i l'encaix magnífic de l'estructura, però l'autor es defensa treient a relluir l'ofici: "hi ha una manera de fer o de dibuixar que és inherent a tu i que sempre, encara que canviïs de registre, acaba sortint. Sempre, fins i tot canviant de gènere o de registre. No és ben bé l'estil, que crec que és una cosa més profunda, però sí una mena de segell... que al final fins i tot no et fa res que. es noti, ja et va bé que et reconeguin de lluny. Perqu, al final, un pensa com epensa i s'expressa com s'expressa. I no pots pensar-ho tot, cal deixar-se anar, en un cert moment. Al final, no estic fent un poema! No pots repensar cada línia, cada traç".

Inevitablement, arriba l'hora d'entrar a fons en els personatges i la història del Zeno, l'Ana i el Giuseppe, el marit no gelós que haó fet les delícies de bona part del grup. Tots en lloen la generositat i la comprensió, però d'altra banda, aquest és un debat que tenen els tres personatges, ens fa notar en Lafebre: "la contradicció entre generositat i egoisme els afecta als tres, també al marit, que accepta la situació i tampoc no fa res per revertir-la". Hi ha un cert acord que, d'aquesta mena de món ideal, excessivament generós, l'única que se salta els patrons és la filla, que és la més realista de tots: vol controlar, reclama l'atenció, no és tan "bona" com els altres. En aquest punt, més de dos i de tres dels presents subratllen com a inoblidable l'escena en què pare i filla juguen a buscar un ratolí i la nena arriba a la conclusió que "quizás mamá también tiene uno y por eso siempre llega tarde". L'enfilall d'escenes preferides segueix amb la persecució per Venècia, la del ball a distància a través de la música compartida per telèfon, la gamma cromàtica de la pàgina on el vaixell navega per sota d'una aurora boreal, o la primera/última de totes, un últim coup de force en què la pròpia escena està narrada al revés, talment la veiéssim, en vídeo, amb la tecla del rewind ⏮ pitjada. És aquí que arriba el moment, gairebé un reclam, sobre l'explicació de la portada: una escena... que no apareix al llibre! Certament, per l'edat dels personatges, no es correspon a cap dels tres o quatre moments en què, al llibre, els veiem junts. Llicència poètica? En part sí, en part la gràcia "va ser justament que la portada estés al revés i que, en realitat, vegem un reflex d'ells en un toll. És curiós que, de vegades, trobar una bona portada és el que més costa...  aquesta va sortir a la primera. En tot cas, el llibre no ho explica tot, això també ho sé. Hi ha moltes escenes i trobades que no m'hi cabien, igual que alguns personatges secundaris els havia arribat a desenvolupar molt més. Per exemple, la de la germana que perd el marit a al guerra i queda muda... havia fet molta investigació per convertir-ho en un capitol més, amb batalles i armament antic, però no hi cabia".

La importància de la documentació també ocupa una estona de la conversa, com el pont metafòric ("són dues històries que van acabar juntes, no estava previst d'entrada: primer, necessitava que a l'Anna la veiessim treballant, constantment, obsessionada per la feina... i de l'alra, no em treia del cap el pont d'Eiffel a Oporto, no sé perquè volia fer-lo sortir") o l'idioma original del text, que comporta un curiós procés de retraducció: del francès correcte però macarrònic al francès estàndard per a la versió original i, d'aquí, al castellà, si bé passant per la versió macarrònica. Potser això explica la disparitat de títols: el Carta blanca que hem tingut el plaer immens de llegir i disfrutar pàgina a pàgina, va publicar-se com a Malgré tout en francès i com a Always forever, en anglès. La intensitat de la història i l'expressivitat del dibuix, però, sempre eren les mateixes.

Miss Marte

 de Manuel Jabois

Barcelona, Alfaguara, 2021.

201 pàgs.

    

Tot i que hi ha hagut qui no ha connectat amb els personatges, l'opinió generalitzada d'aquesta novel·la sobre la memòria i els relats i records d'uns fets passats és que es llegeix molt fàcilment i que l'habilitat de l'autor perquè el lector no es perdi, malgrat una estructura fragmentària gens fàcil, és molt encomiable. Se n'aplaudeix la multiplicitat de punts de vista, l'organització de les informacions en forma de reportatge audiovisual, que és just el que els protagonistes que desenterren la història estan rodant. I té tot el sentit, apunta algú, perquè a més de la desaparició de la Yulia el dia de la boda de la seva mare, la Mai, amb el fill del "cacic" d'un poble gallec, el que veritablement importa de la novel·la és el retrat d'aquest poble inventat, Xaxebe, i de com els seus habitants han afrontat un fet luctuós al llarg del temps. El poble és l'autèntic protagonista!, subratlla algú, i la memòria selectiva o l'equilibri emocional que busca tota comunitat, el tema de fons. No és casual, també s'assenyala, que els paisatges i les olors tinguin tanta presència: el lloc és un personatge, i en algun moment fins es compara –sense anomenar-lo– la diferència entre tenir l'Atlàntic al davant o venir del Mediterrani: "los muertos quedan lejos", ve a dir un personatge. Com apunta un dels lectors, és lògic que l'argument universal que hi ha al darrere d'aquesta trama sigui la del foraster que arriba en un lloc i el desastabilitza –tan habitual dels westerns, d'altra banda–, i el mèrit és, justament, com a poc a poc, i gràcies a les entrevistes que els reporters fan als habitants del poble, de seguida queda clar que el focus de la investigació és més aquesta forastera, la Mai (o "miss Marte" com ella mateixa es fa anomenar), que no pas la tragèdia en si que, aparentment, era el tema del reportatge: la desaparició d'una nena de tres anys... un quart de segle endarrere. 

Sobre el misteri, mai no resolt, i que tindrà conseqüències funestes més endavant, aviat quedarà clar que n'hi ha molts que menteixen o que s'han gardat secrets durant dècades i, és clar, és la descoberta d'aquests petits detalls el que dóna al llibre un aire de thriller que enganxa a la lectura i, a més, demostra les bones qualitats de Manuel Jabois a l'hora de proporcionar-los de mica en mica, guardant-se l'essencial per a les grans sorpreses del final... sense fer trampa! I no era fàcil, tal com remarquen diversos dels membres del club: ningú no sospita el què [que evitarem ni tan sols insinuar aquí], però ningú no se sent estafat. Si de cas, hi ha qui considera que al final l'explicació es precipita i tot va molt de pressa, encara que s'agraeix que finalment el drama ho sigui menys del que, en diversos moments, el lector intueix pel background que tots portem a sobre. Sigui com sigui, aquest aixecament de secrets per part dels periodistes que, vint-i-cinc anys després tornen a investigar què ha quedat d'aquell fet, és molt més que el motor de la trama, és el tema que Jabois vol tractar: el paper del periodisme, sobre què es posa el focus a l'hoar d'explicar una realitat, com les opinions particulars influeixen en què la mentida (o una certa mentida) creixi, què és, finalment, la veritat quan es prova de reconstruir i tothom la recorda diferent.

Punt i a part mereixen temes com la bogeria que, qui hi entén, dins del grup, destaca que està molt ben descrita ("un trastorn bipolar evident") i aplaudeix la documentació de l'escriptor; el sentit de l'humor, sobretot de la Berta Soneira, la periodista que no té pèls a la llengua a l'hora de descol·locar el seu interlocutor amb inventiva i sentències lapidàries; o l'organització dels capítols, titulats amb noms de personatges, cosa que a més de subratllar l'aspecte de documental, permet un doble arc temporal de la trama (sinó triple!) i situar i fer confluir molt bé les dues trames. Algú també apunta que el novel·lista demostra ofici quan va fent aparèixer, al llarg de la història i com si caiguessin de casualitat, apunts de la història d'aquest lloc remot que és Fisterra o la Costa da Morte, des de la presència de l'arribada dels romans fins als detalls de naufragis a què els habitants de la zona estan acostumats: "són aquest tipus d'elements que enriqueixen un a novel·la, més quan queda clar que el lloc on transcorre tot és un personatge més". 

En definitiva, una història en què l'autor intenta respondre (o, si més no, plantejar) alguna de les qüestions fonamentals del seu ofici, el periodisme, probablement camuflant el seu alter ego en el personatge del Nico i, potser, homentajant alguna periodista en el de la Berta Soneira (Leila Guerriero, apunta algú), mentre retrata una societat que, per protegir-se a si mateixa, prefereix enterrar algunes realitats. Potser per això el retrat dels personatges està carregat de tendresa, subratllen alguns lectors, perquè de fons no deixa de bategar-hi una veritat universal: la necessitat dels humans de comptar amb persones properes, de no estar sols.

Històries del bon Déu

 de Rainer M. Rilke

Palma, Lleonard Muntaner, 2021.

Trad. de Ramon Farrés [T.O. Geschichten vom lieben Gott, 1904]

130 pàgs.

Després de moltes (com a mínim cinc de seguides) sessions virtuals, lluitant contra elements cibernètics de diversa índole, tornar a la presencialitat amb un clàssic i Déu com a protagonistes era gairebé un acte de justícia poètica. Més tenint en compte que el text, un conjunt de relats que, tot i ser independents, tenen un fil menys tènue del que sembla al principi que els relliga, i que aquest nexe no és altre que el veïnatge i l'explicació de rondalles, el boca a orella habitual i definitori de qualsevol comunitat humana. "No hi ha cultura que no tingui històries que es transmeten de generació en generació, ha subratllat algú. Aquesta oralitat és una de les característiques que més ha atrapat al lectors, que han destacat l'estil planer i la importància dels nens en els relats, en el sentit que, a més de la seva presència, el narrador s'esforça sempre a explicar unes històries, gairebé sempre amb sentit moral, per tal que l'entenguin els infants. "Recorda el to de les leyendas de Bécquer", ha apuntat algú; "i el de la majoria de faules populars", ha apostil·lat algú altre. I tot plegat per parlar de Déu? Per explicar-ne les grandeses? O mes aviat les misèries...? Potser la pregunta, com apunta algú en cert moment, és si Rilke ens està parlant de Déu o de l'home. O més aviat, segons diu algú altre si el que se'ns planteja és que "com diu el tòpic, tots portem un nen a dins... que és el som, nens, davant de Déu o del dilema de la religió". Si fa o no fa, sembla que és el que l'autor vol dir en el darrer paràgraf del llibre:

"En aquesta història no hi ha res que els nens no puguin saber. Tanmateix, els nens no l'han sentida. Només l'he explicada a la foscor, a ningú més. I els nens tenen por de la foscor, en fugen, i si alguna vegada s'hi han d'estar, estrenyen ben fort els ulls i es tapen les orelles. Però a ells també els arribarà el dia en què estimaran la foscor. D'ella rebran la meva història i llavors també l'entendran millor."

El propòsit d'aquest recull de contes que un savi –el protagonista– (o algú tingut com a tal) va escampant als seu veïnat sobre Déu, la Creació, l'espiritualitat, l'art o certes tradicions russes tenen un to enjogassat i, aparentment, parlen d'un demiürg que potser és despistat i es va equivocar creant el món; "No és el Deu que ens van ensenyar a nosaltres" remarca algú i, potser, resulta que Rilke usa aquesta imatge d'un ens superior per parlar dels defectes humans: "En el conte del paralític el que fa és parlar-nos de l'estupidesa de l'home, esat ben clar!", se subratlla en algun moment. "I en un altre llença una pregunta que continua sent vàlida avui, un segle i pico després: per què hi ha gent pobra? I la resposta és demolidora: per justificar la caritat i la bondat d'alguns... buf!", s'exclama un dels presents amb vehemència.

Hi ha qui té ganes de remarcar, però, que Rilke està cantant un món que desapareix: "en dos contes, com a mínim, sembla que es planyi que els pares ja no eduquen bé o 'no com a abans' als seus fills, mentre que en un altre, el de la transmissió d'històries a Rússia, diu clarament que és una tradició que s'està perdent". Tot i ser un llibre de 1904 hi ha un ressò d'El món d'ahir de Zweig, en aquestes planes, algú que s'adona que el món canvia molt ràpid i no està segur que sigui cap a millor. Rilke pot estar insinuant que cal recuperar el passat, la religiositat primitiva...

Punt i apart mereix el capítol dedicat a Miquel Àngel ja que, d'entrada, no sembla que encaixi amb les ensenyances de la resta de rondalles. D'una banda, cal tenir present que Rilke va escriure tot el volum en set dies (!!!) i que potser se'ns escapa quin matís volia aportar-hi: el de la inspiració divina? Algú no ho veu clar i creu que tant de simbolisme lastra el conjunt, però en canvi algú altre hi veu "un retrat de l'angoixa creadora, la de qualsevol artista... començant per Déu, que crea el món en 7 dies, també! L'art està present en tot el recull, no només en el conte de Miquel Àngel creant el que sembla el seu Moisès o La Pietat sinó com a pulsió creadora".

Potser el que millor explica l'atractiu d'aquest llibre aparentment senzill és que la lectura individual, tot i que havia generat alguns entusiastes, també havia creat una certa sensació de dubte, de "vols dir?", fins d'incomprensió... però ha generat un debat que ha acabat fent-se curt sobre temes molt profunds de l'ànima humana o la condició de l'home dins el món. I no ens hem estat de preguntar-nos per una portada que, certament, és un encert des del moment en què interpel·la el lector i li suscita la pregunta: "per què?" o "què vol dir?". El títol de la fotografia d'Aina Climent és Suspensió i un dels presents creu tenir la clau interpretativa: "retrata l'equilibri. No és el que fem tots, en viure?".