dimarts, 4 d’octubre de 2022

Robinson

de Vicenç Pagès Jordà



Barcelona, Empúries, 2021.
xxx pàgs. 



Hagués estat preferible d'una altra manera i no en format homenatge, però el cert és que la tria d'aquest llibre per encarar el nou curs del Club de Lectura va respondre a una mancança prèvia: no haver triat mai una obra de Vicenç Pagès Jordà per a ser llegida i comentada, tot i ser un dels autors catalans més originals i celebrats per la crítica, i ser reconegut com un bon connaîsseur de tot el que s'escrivia en català, especialment de les noves veus, un professor d'escriptura vinculat a escoles gironines que, qui sap?, potser hagués acceptat participar en una sessió santjustenca. Valgui la sessió com a desgreuge que, si més no, ha servit perquè tots els presents coneguessin (i reconeguessin) un escriptor amb una prosa extraordinària, capaç de crear trames sorprenents: "m'ha agradat molt com escriu" i "és veritablement original" van ser dos dels comentaris més repetits d'entrada, si bé no tothom va quedar convençut de l'argument, ni de l'estructura de la novel·la. Malgrat reconèixer-hi una arquitectura fantàstica, algun lector opina que el llibre no li ha deixat res i, algú altre el considera: "fred, maquinal, robòtic, cínic, possessiu". El llibre o el personatge? La pregunta queda a l'aire, mentre d'altres membres del club comencen a plantejar si el protagonista, aquest H. sense nom (i la inicial que l'identifica és muda!, com fa notar algú), és un dement, un artista, algú que viu massa sol o si tot plegat no s'ho inventa tot. Hi ha interpretacions per a tots els gustos. 
Als més crítics amb el llibre no els quadra el gir que fa la trama a la segona part, amb l'aparició de l'advocada, mentre que els entusiastes celebren un final que sembla indicar que tot comença de nou, de manera que el llibre aconsegueix la circularitat perfecta i fa que algun lector vulgui subratllar la seva "postmodernitat". La sessió, però, segueix una bona estona centrant-se en la bogeria o la cordura d'H., aprofitant una entrevista a l'autor que algú dels present cita, en què Pagès Jordà al·ludia, precisament, a la necessitat de crear que té la gent inquieta: "la gent més equilibrada que conec no necessita escriure, pintar ni compondre cançons" afirmava en aquesta conversa amb Jordi Nopca. Una afirmació plena d'una murrieria que també trobem sovint dins de Robinson, on certes escenes i afirmacions del protagonista forcen el somriure (sinó la rialla) del lector.
En cert moment de la sessió, però, es planteja la necessitat de fer una lectura no realista de la trama: per més que tot el que s'hi explica sigui plausible, dins de la lògica de les lleis de la física, un argument com el d'aquesta novel·la no deixa de ser, segons apunta algú, un cant a la imaginació: "això de viatjar des del llit estant, més enllà de totes les normes abusrdes, no recorda el fet mateix de llegir? No és, la de la literatura com a viatge, la metàfora més suada de totes?". La tesi no acaba de convèncer a tothom, però aporta un matís nou a la trobada i a les diferents lectures just en un punt en què la valoració del que fa el personatge arribava en un atzucac: què pretenia l'autor amb aquesta trama? És evident que fer una denúnca social sobre l'okupació o la soledat, no; i, en canvi, des del títol homenatja no només a un clàssic literari –aparentment a les antípodes del que fa H.– sinó a un personatge que evoca, per si sol, a les aventures exòtiques, el viatge, la supervivència, la necessitat de créixer espiritualment... en definitiva: l'essència de qualsevol trama novel·lesca. La circularitat del final, se subratlla per donar força a aquesta interpretació, podria ser la pista definitiva per entendre que tot plegat és artifici, joc literari d'una novel·la que l'autor volia escriure "pel pur desig de narrar, sense haver de documentar-me per a res" com reconeixia en aquesta altra entrevista de Josep M. Fonalleras. En definitiva, una obra que permet tota mena de lectures però que, pel camí, fins i tot als menys convençuts els deixa el pòsit d'una prosa gràcil, capaç d'enllaçar frases llarguíssimes –seguint el fil del pensament del protagonista– i aconseguir que les pàgines passin ràpides, mentre inevitablement fa reflec¡xionar sobre el poder de la imaginació, les dificultats de comunciació i la terrible contradicció sobre sentir-se sol enmig d'una ciutat.

dimarts, 6 de setembre de 2022

Cap al far

 de Virginia Woolf



Barcelona, Alpha/La Casa del Clàssics, 2022.
Trad. de Xàvier Pàmies [T.O.: To the Lighthouse, Londres, Hogarth Press, 1927.]
252 pàgs.




Era un clàssic necessitat de prèvia. O en tot cas, així ho va considerar qui havia recollit tot de comentaris sobre la dificultat de llegir i avançar en l'obra de la Woolf, la novel·la que la pròpia autora havia considerat el cim de la seva carrera i que la majoria d'estudiosos literaris subratllen com un dels seus tres llibres que la converteixen en l'escriptora que, junt amb Joyce, Proust i Faulkner, trenca o canvia per sempre la manera d'escriure. L'essencial és entendre que són quatre autors que se saben en un llindar, que són conscients que, en vida, han canviat d'època o que, si més no, els temps han evolucionat tant que tot allò amb què van créixer ja no els serveix per explicar el nou entorn. En definitiva, són fills del s. XIX, que es van fer grans esperant un gran conflicte que, quan va arribar, no només va resultar molt més dramàtic de l'imaginable, sinó que va crear una rasa descomunal entre estils de vida, potències econòmiques, comprensió del món. Mai hi havia hagut un "abans" i un "després" tan clars i abismals com amb la Primera Guerra Mundial. Bàsicament, la vida i el món s'acceleren i es fan més complexos: no debades, la generació d'aquests quatre escriptors han vist l'aparició de l'electricitat i del petroli i, a la vegada, com la urbanització de la societat (occidental) ha trencat amb els esquemes bàsics de la família tradicional i de les identitats. La individualitat passa a primer terme.
Tot aquesta introducció històrica és necessària per llegir bé una autora que, el primer que ens demana és, justament, que deixem de llegir com al s. XIX. Els artistes del tombant de segle, els que en arts plàstiques ens duran les avantguardes, s'enfronten a un dilema: hem de trencar amb un passat tan gloriós (artísticament parlant) com llunyà? O en som deutors? En el cas de la literatura, la pregunta era: com gestionem l'herència dels gegants que ens han precedit, sent que la novel·lística dels Dickens, Tolstoi, Balzac o Austen no ens serveix per explicar el present? La resposta que hi trobaran primer és que l'important, a partir d'ara, ja no seran els fets sinó com cadascú viu o interpreta tals fets: la multiplicitat de veus és una de les respostes que, tant Joyce com Faulkner i Woolf, donen a la "complexització" del món. Tot plegat sense, i això és molt evident en el cas de Cap al far, deixar de preocupar-se per l'estil, per la forma i la bellesa de l'escriptura.
Just aquest punt és el que no admet discussió i, a poc a poc, comencen a aparèixer els comentaris elogiosos de la lectura estival: sí, va costar entrar-hi; sí, no era un llibre que permetés una lectura ni en diagonal, ni apressada; tampoc un que busqués sorprendre't amb un lligam final dels fets, amb un gir sorprenent, però superada la primera part, la majoria dels lectors subratllen la lírica de la segona, la descripció de l'aire i el temps corrent per una casa abandonada. Fins hi ha qui s'anima a subratllar el ritme sincopat de les frases, talment buscant el ritme de les ones. I, sobretot, l'originalitat amb què ens transmet certes dades, convertint els personatges en mers objectes, tal com observa algú: "a la primera part la sra. Ramsay, el marit i els fills són al davant i, de tant en tant, es descriu algun detall del fons, del jardí o de la casa, en canvi a la segona part, se'ns va dient qui mor i com, mig de passada, com a dada secundària". Sens dubte és un dels grans encerts de la Woolf, a Cap el far, i sobretot "prescindir de la protagonista!, el personatge que ha enamorat tothom i que és el pal de paller de la família i la novel·la", com subratlla un lector. Un comentari que inicia la roda de la interpretació dels molt simbolismes que amaga el llibre: qui és el far? O bé, què és?, què representa? Hi ha qui proposa que és una al·legoria de la pròpia sra. Ramsay, en el sentit que és qui dóna llum a la família, però algú altre, en canvi, proposa una analogia entre la casa i la protagonista, mentre que el far del títol, amb aquest "anar-hi" que implica la preposició inicial -segons ens diu l'epíleg de Xavier Pàmies- és el símbol d'un anhel de vida nova... que finalment, la guerra estronca, ja que quan finalment hi van, en la tercera part, ja és massa tard.
En qualsevol cas,  davant les analogies sobre la pròpia vida de Virginia Woolf que queden reflectides en aquesta novel·la, on sembla que "passa comptes" amb els seus pares i on molts han volgut veure l'illa on els Ramsay passen  les vacances amb l'illa de Skye on estiuejaven els Stephen (l'autora va néixer com a Adeline Virginia Stephen), hi ha un acord en assimilar l'autora amb la Lily Briscoe, el personatge que es passa el llibre intentant fer un retrat de la família i de la casa. L'analogia sembla evident i les reflexions sobre el fet artístic ben clares, sobretot al final quan fins i tot deixa escrit el que Woolf i molts dels seus contemporanis van teoritzar: que l'important no és la posteritat, sinó l'obra en si.
"Allà el tenia: el seu quadre, amb tots els seus verds i blaus, els traços que anaven amunt i avall i de través, la provatura d'alguna cosa. Acabaria oenjat a les golfes, va pensar; acabaria desapareixent. Però tant era, va pensar, mentre tornava a agafar el pinzell. (...) Ja estava; estava acabat. Sí, va pensar mentre deixava el pinzell amb una fatiga extrema; he tingut la meva visió."

I si, ara, algú vol ampliar coneixements sobre la Woolf i aprofundir en la seva importància en la Història de la Literatura, recomano molt vivament que vegeu aquesta conferència de Sam D. Abrams.


dimarts, 19 de juliol de 2022

Timandra

 de Theodor Kallifatides



Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2022.
Trad. de Montserrat Camps [T.O.: Τιμανδρα (Atenes, 1994)]
187 pàgs.



Accidentada darrera sessió del curs, amb la covid immiscint-se en el calendari: prevista originalment pel dia 5 de juliol, vam acabar ajornant-la quinze dies –negant, així, la possibilitat d'organitzar una altra trobada abans del parèntesi vacacional–, setmanes que, d'altra banda, van ajudar a que més d'un lector pogués acabar la lectura. I potser perquè les expectatives amb l'escriptor heleno-suec eren molt altes, aquesta novel·la escrita en grec fa gairebé tres dècades, no va acabar de satisfer a la majoria. Més d'un dels presents va afirmar que, després d'haver gaudit tant les seves obres memorialístiques (vegeu aquest apunt del blog), "aquest Kallifatides" no tenia el mateix nivell i es va apuntar que aquestes "altres" novel·les que se li han traduït en català i en castellà no deixen de ser obres de divulgació d'història i mitologia clàssica. Una afirmació, però, que no tothom entenia com a negativa: "poden ser portes d'entrada a altres llibres, els clàssics, per exemple, com ho va ser El mundo de Sofia", reblava algú, mentre hi havia que hi veia, en els capítols històrics narrats, un recurs per dotar de verosimilitud al conjunt, per contrarrestar l'ús de la primera persona serveix, justament, per poder ser inexacte. Poc a poc van anar sortint aquests petits trucs de l'autor, dissimilats sota l'aparença d'una obra molt senzilla: "tot s'explica en una sola nit! Ella va exlicant els seus records mentre van movent el foc de l'estança", subratlla un lector, mentre algú altre destaca l'encert del punt de vista, el d'una hetera que, tot i la seva condició de dona, està en contacte amb les "altes esferes" polítiques i culturals de l'Atenes del s. V aC i es pot plantejar els mateixos dilemes filosòfics que ells. Algú hi veu un toc humorístic, absolutament irònic, en aquest detall: "les dones eren menys que un gos, gairebé, a la Grècia clàssica! I, en canvi, és gràcies a ella que tenim un retrat més -diguem-ne- humà de grans noms com Sòcrates, Pèricles, Plató o el propi Alcibíades". 
En aquest punt, dues lectores destaquen aquesta capacitat per descriure la "sensibilitat femenina" malgrat tractar-se d'un autor... masculí.  Però d'altres lectors hi troben més detalls irònics: d'una banda el fet que, qui descriu aquest entorn cultíssim, justament no ho és, de culte; de l'altra, la contradicció que suposa que els plantejaments vitals de la narradora siguin clarament estoics, amb el sentit comú com a bandera... "la qual cosa, venint d'una hetera educada en la sensualitat, no deixa de ser graciós". Però algú porta la reflexió més enllà, i ens fa notar que, justament, la figura de l'hetera era una via d'escapament, una de les poques maneres que tenia una dona d'escapar-se del seu destí de submissió absoluta. "I aquí es on em sembla del tot contradictòria –intervé un tercer–: algú que, tot i poder ser lliure, s'enamora de tal manera que acaba lligada! La història d'amor em sembla molt 'pastelera', no me la crec gens". D'altres dels presents s'apunten a la crítica: els personatges no estan aprofundits, són molt contradictoris i el sexe és massa explícit. En aquest punt el debat s'obre: per alguns lectors és tot el contrari, de sexe n'hi ha poc, tenint en compte la professió d'ella i el joc a tres bandes ("poliamor avant la lettre", l'anomena algú) a que es dedica Alcibíades, mentre que, per d'altres, n'hi ha massa i és avorrit, factor imperdonable. Més enllà dels jocs carnals, a més d'un lector li ha costat avançar en la trama i el llibre se li ha fet lent, factor que fins i tot reconeix algun dels seus més entusiastes defensors: "la primera part, l'explicació de l'enamorament és lenta, però en canvi a la segona part s'accelera, quan explica el context i es fa més patent el seu punt de vista tangencial". Però també hi ha defensors de la primera part: "quan posa èmfasi en les dues relacions que marquen la vida de la protagonista, sobretot la de la transmissió de coneixements entre mare i filla, més que la de submissió home-dona".
En definitiva, una altra lectura que no ha causat unanimitat en l'aplaudiment, però que ha permès un bon debat a diferents nivells de lectura.

dimarts, 7 de juny de 2022

Guilleries

 de Ferran Garcia



Barcelona, Ed. Males Herbes, 2022.
182 pàgs.



Era una sessió doble, perquè el llibre s'ho valia: primer, una presentació oberta al públic, amb presència de l'autor, on van llegir-se fragments de la novel·la en veu alta, que donaven peu als comentaris del Ferran Garcia sobre el procés de creació dels personatges, el perquè de l'escriptura d'un western, o de l'elecció d'un llenguatge poètic, enmig d'un entorn violent, que de seguida va valdre-li les lloances dels presents. Sobre l'elecció del gènere, reconeix, d'entrada, que era un repte: "tot i ser un invent nordamericà, tenia ganes d'agafar-ne els elements essencials per ambientar-ne un aquí, perquè els elements principals ja els tenia: una postguerra que ha deixat ferides pendents, l'arribada de la modernitat (els trens!), uns paisatges que marquen el caràcter (us asseguro que les Guilleries tenen un no-sé-què telúric), la necessitat de redempció..." Les preguntes que generava cada fragment va fer que, gairebé sense adonar-nos-en, ens trobessim al segon acte previst, el club de lectura, amb els membres habituals del club més els convidats que van voler quedar-s'hi. La llengua va fer de pont: més d'un en destaca el lirisme i la dolçor, però en canvi hi ha qui considera que, en una història tan crua, li falta aspror, que en general no hi ha modismes, que no es marca un parlar dialectal "de Vic", sinó que usa un registre estàndard poc punyent. L'autor no se'n defensa: accepta la crítica i explica que va ser una decisió conscient, que la història ja era prou envitricollada, com per afegir-hi més dificultats. Algú altre aplaudeix la decisió: "m'està bé tal com és, el llenguatge, perquè m'ajuda a llegir-la, me n'agrada l'equilibri: la història és dura, l'idioma suau". 

En Ferran Garcia encara ho rebla: "cal tenir present qui és que explica i quin to té la veu d'un nen. I la forma d'explicar: no segueixen un fil, van endavant i endarrere, s'expliquen a explosions, posant-hi molta emoció." Un lector apunta que, gairebé al principi, en un paràgraf a la pàg. 19, ja avança tota la novel·la: hi ha, enumerat, tot el que vindrà després! L'autor confessa que "quan em poso a escriure, he de tenir molt clara la història sencera. I, sobretot, el tema de fons: la culpa, en aquest cas. He de saber cap on va i com s'acaba." El fet d'avançar la trama és una invitació a que el lector vulgui seguir llegint, conscient que, d'entrada, el món que presenta i la manera de descriure'l no era fàcil: "les primeres pàgines són volgudament difícils, però també és una invitació al lector perquè em faci confiança". Assegura que, tot i així, en va fer unes trenta versions, conscient que tota història s'ha d'afinar i que, la primera, la intuïtiva, sempre és un desastre. En aquest punt, hi intervé la Nura Nieto, editora de Males Herbes, que defensa el paper que les petites editorials poden fer amb els autors de casa, en els que confien perquè s'ha creat una relació que va més enllà de la confiança: "ens agrada que el que publiquem llueixi al màxim!". L'autor agraeix aquest procés, després de subratllar que escriure és prendre decisions constantment i dubtar molt: "a mi m'agrada que em corregeixin, sé que m'equivoco i les crítiques amb carinyo les valoro molt". 

I com que, en algun dels comentaris dels lectors, ja havia aparegut la violència com un dels factors importants a la novel·la, que la descriuen més, en Ferran Garcia valora que, des de l'editorial, li fessin rebaixar-ne una mica el to: "al principi ho era molt més de violenta, en el sentit que em recreava en algunes escenes veritablement dures de pair i van ser els editors que em van fer veure que era gratuït, tant de detall". Alguns lectors arrufen el nas, com volent indicar que més violenta, impossible, de manera que l'autor se'n defensa: "crec que, finalment, la història és realista, no té cap moment gore, no m'hi recreo, en la violència tot i que sóc conscient que tinc un nivell d'acceptació de la cruesa alt; però és que la violència forta no està en els fets en sí, l'únic veritablement dur és l'esquarterament final i és un moment, hi passo ràpid: però és que les execucions eren així!". Un lector surt en defensa seva recordant que, probablement, l'escena més crua sigui la de la Nena prostituint-se, no pas cap acte de bandoler sanguinari, i que, en qualsevol cas, no era un entorn que pogués descriure's d'una altra manera: una postguerra, en la Catalunya rural del s. XIX, no era un entorn de convivència idílica. Certament, però, la sensacio general és que la descripció, poètica i amb ulls de nen, d'un entorn viokent ha molestat la majora de lectors, cosa que prova, diu algú altre, la perícia de l'autor que sap tensar la lectura per arribar al patiment previ, el del que sap què passarà i nopot fer res per evitar-ho.
Per tal de canviar de tema algú fa esment de l'escena d'amor al riu, d'una sensualitat màxima, en què el dolor i el plaer van de bracet, on s'hi barreja aigua i brutícia. Algú demostra el seu desacord enel fet de subratllar la brutícia de l'acte amorós i el fet de barrejar-hi l'aigua, però diversos lectors hi han vist una purificació, un acte molt simbòlic que s'interpreta gairebé com un bateig, observació que dóna peu a l'autor a explicar que sí, que era la intenció i que respon a una de les preguntes que ell es feia a l'escriure: "Què en fem, els humans de la culpa? La resposta de sempre és (ha estat) el càstig, però hi ha un altre camí: l'amor, la redempció a través de l'oferiment a l'altre". Una reflexió que fóra una punt i final magnífic a la trobada, però a poc a poc els presents s'han animat i hi ha moltes més qüestions que volen plantejar, des dela creació d'un personatge com el Joan Tur, autèntic protagonista a l'ombra de tot el que passa, fins a un personatge com Madame Laveau, que gairebé fa la funció dels "indis" als westerns, apunta un dels presents, afirmació que en Ferran Garcia accepta, si bé matisa, ja que considera que els més "indis" són els cagots, aquest poble del qual ell inventa algunes característiques [tal com subratlla en la nota final del llibre], però que essencialment li serveix per descriure aquesta por o rebuig comunitari a l'estranger, al que és diferent, que és a la base de molts dels drames del país.
L'aùnt dóna peu a que algú s'interessi per una possible segona part: "has creat un món i has avançat un seguit de trames que dóna per més novel·les!" En Ferran Garcia accepta que la idea és temptadora i que, de fet, les històries ja les sap perquè costa deixar uns personatges amb qui s'ha despertat durant tres o quatre anys, però ara per ara té un nou repte, com ja ho era fer un western d'ambientació catalana: "estic amb un policíac d'ambientació crepuscular, una mena de Twin Peaks"... i fins aquí.