El mar, el mar

 d’Iris Murdoch

Barcelona, Edicions de 1984, 2017.

Trad. de Laura Baena [T.O.: The Sea, the Sea; Londres, 1978]

732 pàgs.

Per encetar el curs, el clàssic triat per il·luminar les hores estivals va ser un dels més «moderns» dels escollits en tots els anys d’existència del club: un llibre publicat originalment el 1978 però que es compta com l’obra més rodona i coneguda de la considerada millor novel·lista britànica de tots els temps. Poca broma, doncs. I si algú podia tenir algun dubte d’aquesta asseveració, però això havíem convidat al Jaume Pons Alorda: per esborrar-ne qualsevol rastre, Ttot i que  just aquesta obra no l’havia traduïda ell, després de dur al català La campana i El príncep negre segurament se’l pot considerar un dels millors especialistes sobre l’autora en el món literari català. La seva xerrada a la USJE, al juliol, ja ens ho havia deixat clar i la tria d’aquesta obra, pocs dies després de la conferència, n’és la prova. En tot cas, abans de cedir-li la paraula com a convidat d’excepció, els membres del club van expressar els seus sentiments amb la lectura d’una obra aparentment complexa, que comença creant dubtes en el lector però que, un cop agafa velocitat de creuer, és impossible de deixar: són diversos els lectors que asseguren haver-se cruspit les més de 700 pàgines en menys d’una setmana i qui assegura que cada sessió de lectura era, com a mínim, de 100 pàgines. Hi ha, fins i tot, qui expressa la pròpia admiració per haver estat capaç d’acabar «un llibre amb un retrat tan implacable d’un misògin, d’un paio odiós co ell sol; mèrit de l’escriptura, ées clar!». Seguitn aquest fil, és inevitable que els primers comentaris apuntin al protagonista: «és un narcicista total, interpreta el món a la seva conveniència, fins a crear un univers paral·lel», diu algú, mentre hi ha qui rebla que «tot i que és un personatge carregat de bones intencions, l’ego se’l menja», i algú altre remata: «és un personatge que s’autoenganya constantment». Però de seguida s’hi sumen altres consideracions: «el format de diari, tot i que sobta al principi, és una gran troballa, perquè és la  manera de demostrar que tot el que llegiex el lector no és objectiu, sinó la visió que el personatge té de les coses». Un encert d’una autora que «és capaç d’una literatura absolutament brillant, que demostra un gran coneixement del factor humà, amb una sensibilitat molt especial perquè és capaç de retratar un personatge obsessiu, que arriba a agobiar, sense inventar-se res! Hi ha gent que és així!». Però el magnetisme d’en Charles Arrowby, el protagonista, torna a aflorar: «és un psicòpata, i consti que ho dic no com a especialista sinó perquè he tingut la sort de llegir aquest llibre, mentre seguia un pòdcast d’Uri Sabat, que feia una entrevista a algú que ho era, delcarat, i us ho recomano molt: la capacitat de manipulació del personatge segueix punt per punt el que s’explica a l’entrevista» (podeu veure-la i sentir-la aquí). Sense deixar el personatge, hi ha qui l’explica: «és algú que té el domini absolut de tot, perquè és o ha estat actor, director i autor i, en el fons, està fent real la seva gran obra, encara que sigui una pantomima».

    Poc a poc, però, comencen a posar-se sobre la taula altres elements determinants de la novel·la: «la casa és un ésser que sembla que tingui vida: ell li té por, i cada habitació sembla representar una part de la seva vida», apunta una lectora, mentre que una altra apunta cap a «el mar és un personatge més: canvia d’estat en funció de com està el protagonista». Aviat alguns secundaris entren en escena, com al llibre: «la Clement és un personatge clau perquè, més enllà de ser la seva primera amant, és qui el construeix», encara que hi ha qui prefereix destacar el paper d'«el James, que és l’únic a qui no pot manipular», però queda ben clar que tot gira al voltant d’aquest personatge egomaníac que, en paraules d’algun lector, converteix la lectura en «claustrofòbica», en algun moment. Recollint tots aquests comentaris, en Jaume Pons Alorda, que ha anat prenent apunts tota l’estona aprofita per intervenir: «n'Iris Murdoch sap posar tots els recursos de la literatura per retratar un tipus de personatge que ella coneix molt bé, perquè un bon percentatge del que escriu està basat amb la seva relació amb Elias Canetti...! La gràcia és que en cap moment ella fa autoficció, sinó que crea un personatge que també beu molt de Shakespeare, en concret del Pròsper de La tempesta». La primera interpel·lació al convidat del dia té a veure, curiosament, amb el gruix de la novel·la: comença a apuntar-se que potser no tothom l’ha gaudit tant i hi ha qui opina que «potser amb dues-centes pàgines menys, el llibre també podria funcionar», en tot cas el comentari es converteix en pregunta. Abans de la resposta del Jaume hi ha qui protesta: «la gràcia del llibre són les repeticions! És així que un es fa amb la idea del personatge, no n’hi ha prou amb descriure’l», comentari que el poeta i traductor agafa al vol per precisar: «el llibre funciona tan bé perquè hi ha de tot: una reflexió filosòfica constant, una apel·lació al món de les idees de Plató i un joc amb la tempesta de Shakespeare i, sobretot, hi plana una pregunta que a la Murdoch la va perseguir tota la vida: què fem amb els artistes i la seva obra, quan són uns autèntics fills de puta?!». I segueix: «Ella té ben clar, i ho demstra en altres llibres, que necessitem l’ego per viure i per crear, però no podem permetre que ens domini! Com diu un poeta mallorqui, l’Àngel Terrón: "Només podem viure creient que som immortals!»» 

    A continuació, es posen sobre la taula altres temes que la majoria de lectors no han tingut en compte: el trauma causat per la Segona Guerra Mundial en la majoria de les relacions humanes, l’ús mags¡istral del temps en una novel·la que trasncorre tota en només tres mesos i, sobretot, l’aposta radical d’Iris Murdoch, a l’hora de publicar una novel·la tan intimista, fins i tot tan voluminosa, el mateix any que el cinema i la literatura anaven per altres derroters: «és l’any que s’acaba d’estrenar La guerra de les galàxies!, amb tota la revolució dels efectes especials que va suposar!». Un altre aspecte que es destaca i que ningú no ha comentat són alguns fets sobrenaturals que l’autora deixar caure, sense cap explicació al llarg de la majoria dels seus llibres: «el monstre marí!», subratlla algú. «Exacte: no se’l menciona més i es pot entendre d’una manera al·legòrica, però és un joc de la Murdoch, una broma literària: introduir elements sobrenaturals per veure com els copsa el lector: una manera de posar per escrit allò que diuen els gallecs "haberlas, haylas». Ella hi creia, en tot això que no és visible: i ho posa sempre, és com Hitchcock apareixent als seus films» 

    Abans d’acabar i que els agraïments per la sessió abordessin al comvidat, encara va tractar-se la mort martirològica d’en James, la «genialitat» que, en un diari, algú reescrigui les cartes que rep, deixant-te el dubte de si és fidel o les canvia i fins i tot el desoncert que una indústria com la britànica no hagi aprofitat aquesta novel·la per fer-ne una sèrie «amb una pel·lícula no n’hi hauria prou!». No són pocs els qui, mentre s’aixeca la sessió, asseguren que, ara, tenen ganes de posar-se amb El príncep negre, mentre en Jaume confessa que sí, que n’està traduint un altre, el llibre que tanca la «trilogia del Mal» de la Iris Murdoch, emparentat amb El mar, el mar i El príncep negre, precisament: «aquest que heu llegit descriu la maldat en la vellesa; l’altre, en la mitajana edat... el que queda és el mal durant la infantesa: és el més heavy de tots. Encara estic rumiant com traduir el títol:  A Word Child, perquè en anglès té diverses capes de significat... no només "paraula de nen»». Ens queden ganes de més Murdoch...

La sessió va acabar amb un sopar d’inauguració de temporada...

 

El buen mal

 de Samantha Schweblin

Barcelona, Seix Barral, 2025.

202 pàgs.

La convocatòria no enganya: som pocs. I, tret d'una disculpa d'última hora amb un missatge eufòric ("El llibre m'ha encantat, moltíssim. Quina passada d'autora!!"), a l'aire es respira un ambient de certa incomoditat que fa pensar en què la majoria de baixes a la sessió no tenen a veure amb altres compromisos, ben propis del juny, sinó en "no haver fet els deures" o en haver-se quedat a mig camí. De fet, hi ha qui ja havia anunciat que no llegiria el llibre, ni que fos el del "milió d'euros" que, vulguem reconèixer-ho o no, va ser el factor que va acabar motivant la tria. I no tardarà gaire a aparèixer algun comentari al respecte: "no entenc que a aquest llibre li hagin donat aquest premi tan gros". Es decideix, però, que d'aquest tema ja se'n parlarà al final, que potser podem procedir a la dissecció de cadascun dels contes que, d'altra banda, de seguida algú apunta que "són irregulars: n'hi ha alguns de molt bons, fins i tot un de perfecte, altres de bons, algun que ves i algun de dolent". D'entrada, però, es proposa parlar del títol: "és un oxímoron", se subratlla, de seguida, per explicar a continuació la figura retòrica, "la unió o ús de dos contraris com seria 'suor seca' o el típic 'ardiente nieve'", a la qual cosa es pregunta si aquest "mal" que pot portar alguna cosa bona, és el fil conductor de tots els contes. No hi ha acord en aquest punt o, en tot cas, n'hi ha si s'agafa el sentit polisèmic de la paraula, no tant en el sentit de "maldat" o "dolenteria", sinó en el de "dolor". Un dolor que, tot sovint, té a veure amb la distància, com remarca una lectora que apunta una teoria sobre allò que uneix tots els relats: "el telèfon és present en totes les històries d'una manera o una altra i marca la separació dels diferents protagonistes: des de l'escriptora que està a la residència fins, és clar, al del nen de 'El ojo en la garganta'". Tot és que se citi aquest conte perquè la sala s'ompli de "oh!" i "buf!" i "quin conte tan brillant!", rematat per "és un conte rodó, és perfecte" que fins i tot accepten els que s'han quedat a mig llibre i venien poc convençuts. Els elogis van apareixent sense modèstia: "l'autora és capaç de crear una atmosfera sempre inquietant, en part sòrdida, sempre dins d'una realitat molt reconeixible"; "crec que el que més desconcerta és com fa aparèixer el subconscient dels protagonistes principals de cada conte: el del nen, sí, però també la mare del primer conte". 

    El primer debat sobre arguments i dubtes de què passa arriba a propòsit de "Bienvenida a la comunidad", el relat que obre el llibre i que narra l'intent de suïcidi d'una dona de vida aparentment perfecta: "i se veritablement se suïcida?", proposa algú: "és la manera d'entendre l'última frase en què apareix el fang del fons del llac"; de sobte, és com una revelació: ningú més havia entès aquest gir o havia llegit el conte així: "tot el conte, la sortida dle llac, la història i els consells del veí estrany, el conill de la filla... serien l'últim pensament de la moribunda, aquell últim repàs que diuen que fa el cervell". Llegit així, el conte atorga una impredictibilitat total a la història i, de retruc, a la manera de narrar de Samantha Schweblin: "caldria rellegir-los tots un altre cop", apunta algú, mentre un altre dels presents s'hi abona: "són contes per llegir dues vegades... o més! Per com estan escrits i per acabar d'entendre'n els detalls o, fins i tot, per trobar-hi diferents capes". Inevitablement torna a sortir el conte estrella del volum: "qui truca al pare tot aquest temps? Jo crec que, rellegint el conte, acabes entenent que és el mateix nen que torna a fer la trucada d'aquella vegada que se l'obliden, una i una altra vegada, i segueix sense poder parlar, és clar". Un altre gir de guió inesperat: aquesta lectura de "El ojo en la garganta" l'havien fet un parell dels presents, però la majora s'imaginaven l'home de la gasolinera o alguna mena de broma pesada i, en canvi, "és la incomunicació que el fill segueix expressant! Com quan intenta descobrir com és el pare a través del forat, com si fos un intercomunicador". Altre cop la realitat més crua i punyent imposant-se a teories o versions literàries: "això és el que fa meravellós aquest llibre", s'afirma abans dels primers peròs: "la llàstima és que no tots els contes tenen el mateix nivell: algun, com l'últim de l'estafa, és molt bàsic: no té aquesta doble o triple lectura i l'engany amb l amare anciana el veus a venir fa estona, no et sorprèn gaire ["El Superior hace una visita"]". Hi ha qui apunta d'altres crítiques: "alguns contes els vol carregar excessivament de símbols, com el del gat o el del cavall". Aquest segon relat, "Un animal fabuloso", no tothom el considera descartable, però: "també et deixa el dubte de si el nen ha caigut o si s'ha tirat..." una teoria que més d'un havia deduït fins al punt que "és quan vaig decidir abandonar el llibre: dos contes i dos suïcidis; i sé que estan molt ben escrits, però em feia patir massa". Algú postil·la: "clar: per mi és un valor, això. Que un film et faci patir, entre imatges borroses i música de misteri és fàcil, però que ho aconsegueixi l'escriptura i no pel que passa o el que s'explica sinó pel com ho fa, és de genialitat absoluta".

    Aparcat el debat de si llegim per trobar plaer o de si el patiment és bon bon succedani de la realitat, arribem a un altre dels contes rodons del volum: "La mujer de Atlántida" que, malgrat tot el que s'hi explica (alcoholisme, una pèrdua terrible), es considera el menys dur de tots, fins i tot "amable", per la bondat que les nenes demostren amb la poetessa. "I aquí el títol de tot el llibre és on és menys punyent: les nenes estan fent una maldat entrant a una casa però acaben fent una B.O., encara que la cosa acabi com acaba". Justament, aquesta impredictibilitat de la vida quotidiana és el que més lectors subratllen en un moment o altre: "la majoria de contes parteixen d'un fet casi estúpid, una badada que no hauria de tenir conseqüències però ho desencadena tot: el pare que no veu com el fill s'empassa la pila, la dona que pica i dóna un bitllet a l'anciana...". Algú remarca un lligam entre el primer conte i l'últim: "hi ha un homenatge literari que no crec que sigui casual, entre la poeta de l'últim conte i la dona del primer, a una poeta argentina, Alfonsina Storni, que se suïcida entrant lentament al mar, amb pedres a les butxaques: segur que molts de vosaltres coneixeu una cançó que es diu 'Alfonsina y el mar' [i sí: alguns dels presents la tararegen]". En aquest punt, arriba el punt de comparar el llibre amb l'altre volum de contes llegit aquest curs, els Animals inexpressius del Xavier Mas Craviotto: "en aquell llibre, cal dir-ho, tots els contes eren rodons", "el de la Samantha juga més amb la psicologia i el subconscient dels personatges, encara que en aquell et posessis en la pell de gent terrible, aquests contes són més inquietants, més foscos en tot". Algú ho explica amb la portada: "són dues nenes mirant a una càmara fotogràfica i fent cares i posses (les del conte de l'Atlàntida, es pot supsar)... però que estigui tallada així, sense que les vegis del tot, la converteix en pertorbadora. És una realitat tallada, com els contes".

    En algun moment, cap al final, es torna a parlar del Premi Aena, però més enllà de la quantia s'acaba valorant que una empresa tan grossa decideixi premiar cinc autors amb 30.000€ i un d'ells amb el milió famós: "la polèmica es crea perquè ningú no entén aquest gest de mecenatge, cosa que si s'hagués fet amb futbolistes tothom ho hauria vist normal. Més enllà de si hi havia llibres millors, es tracta de premiar cinc autors espanyols o llatinoamericans que, durant un temps, podran dedicar-se exclusivament a escriure 8els finalistes)... i donar l'oportunitat a la guanyadora que s'hi dediqui en exclusiva". Després, s'expliquen algunes intimitats sobre la Schweblin i el seu "bon passar", que no necessitava de tants diners (ja n'ha guanyat molts, de premis i el marit és un empresari gros), però s'acaba reconeixent la seva vàlua literària per sobre de tot.

Rosa candida

 d'Audur Ava Ólafsdottir

Barcelona, Club Editor, 2026.

Trad. Macià Riutort [T.O.: Afleggjarinn. Reykjavík, 2007]

241 pàgs.

"Per fi un llibre que no fa patir!" va exclamar un lector just abans de donar per iniciada la sessió del club. Els assentiments van ser unànimes: des de "sí, ja tocava!" a "una història de gent senzilla que transmet pau", fins a un concloent "és un llibre basat en la confiança als altres, que et fa tornar a creure en la bondat de la gent". El marc queda establert d'entrada: ha estat una lectura bàlsamica que, a qui ja coneixia a l'autora li ha recordat la manera "relaxada i elegant" d'escriure de La veritat sobre la llum [que va poder ser lectra de club, però no va ser escollit], i a qui no, l'ha sorprès pel detallisme i l'elenc de personatges "tots molt ben definits, inclosa la mare morta, que és sempre molt present". En definitiva, "una lectura fàcil amb un gir final inesperat que li dóna força". Just l'aspecte que provocarà el primer debat del vespre: hi ha qui troba que el final és forçat i qui, en canvi, ja "veia a venir que no acabaria bé", si bé hi ha qui remarca que la trama en si no és el més fort del llibre: "m'agrada molt la manera com escriu, però els punts de gir estan molt marcats i el protagonista és massa càndid, l'estructura de la novel·la és massa evident", opinió contundent que no és compartida per la majoria, que prefereix subratllar com l'autora retrata una nova masculinitat: "amb una inversió dels rols clàssics: ella estudia, ell cuida la nena, la casa i el jardí", cosa que lliga, com remarca algú altre, amb "la inversió de la pròpia creació de la família, que és el que hi ha de fons de la trama, tal com explica el monjo: primer la procreació, després la construcció d'una llar". En aquest punt, algú posa l'atenció sobre el fet que "si a nosaltres ens crida tant l'atenció aquest canvi de rols és perquè som del Sud, crec que al Nord, les societats sempre han estat més igualitàries", afirmació que és contrarrestada per algú que coneix de primera mà la realitat noruega ("no és tot tan bonic"), si bé deixant oberta la possibilitat que podria ser cert en el cas islandès...

    Un segon debat intens es produeix quan, a l'evocar el lloc de partida de la trama, algú pregunta on ha situat cadascú el monestir on es trasllada el protagonista. Com que, hàbilment, Olafsdóttir no dóna cap pista geogràfica, cada lector ho ha imaginat en llocs d'Europa diferents: França, Alemanya, Itàlia... "un lloc clarament al sud", "però també cap a l'est perquè hi beuen vodka". La conclusió a què s'arriba per consens és que el monestir és imaginari i que si l'autora no el situa és "perquè així pot reforçar la idea que, en realitat, el viatge important és l'interior: el monestir és el que porta a dins o el que aconsegueix que li entri", apunta un dels presents, tot aconseguint el reconeixement unànime de la resta de lectors, que no havien fet aquesta lectura. Algú, més atent al viatge físic, s'ha fixat en canvi en "el pes dels 20 anys que fa que el llibre es va escriure, i que probablement està situat a finals del s. XX: no només per l'ús de les cabines telefòniques, sinó perquè avui seria impensable haver de viatjar tant de temps en cotxe". En aquest aspecte algú encara hi afegeix cullerada: "i pel llenguatge! L'ús de la paraula 'retardat', per exemple, ara és impensable, no l'usaria ningú". En començar a fer sortir alguns desajustos, hi ha qui ha trobat faltar "més descripció del jardí, més informció sobre l'accident de la mare", i qui considera que "l'arribada de la noia al poble del monestir, amb la nena, és molt ràpida, massa, després de tot el que li costa a ell".  Algú també hi remarca que "faltaria explicar perquè ella ha decidit tirar endavant l'embaràs, donades les circumstàncies", observació que és tallada per un altre lector: "tot el llibre està explicat des del punt de vista d'ell! No sabem mai què pensa ella". I un altre apostil·la: "fa 20 o 25 anys, a Islàndia, potser no hi havia altres opcions!"

    Però en realitat hi ha molts pocs aspectes "negatius" a ressaltar i de seguida tornen les lloances: "tot és fàcil perquè els personatges s'hi fan fàcil entre ells; des del pare que confia la seva filla al protagonista, un desconegut, perquè la dugui fins a la ciutat, fins a les facilitats amb què es troba en arribar al poble, tan diferent d'on ve, i no li suposa cap xoc". És més, se subratlla: "fins i tot el 'No' dels monjos a deixar-lo instal·lar-se al monestir amb la dona i la nena, va acompanyat de l'ajuda per a trobar un pis". En aquest punt, algú comenta que "és tot tan planer i humà que fins i tot l'aspecte miracler de la nena, el fet que les veïnes es curin dels seus mals, resulta creïble... m'ha semblat graciós, al final, que es remarqués la similitud del nadó amb el retrat de Jesús a les pintures de l'Església". Aprofitant aquesta picada d'ullet als símbols, algú aprofita per preguntar a qui simbolitza l'esqueix de la rosa que el protagonista trasllada des d'Islàndia, tot recordant que en la versió original el títol de la novel·la és, justament, "L'esqueix" i no "Rosa candida": d'entrada, molts lectors assenyalen el nadó, la nena, que simbolitza la família que ha de transplantar-se; però després de diferents anàlisis guanya força l'opció que "l'esqueix és ell mateix, el protagonista, que és qui s'ha de trasplantar a una altra realitat, la del monestir primer i la d'una nova família, després". En aquest punt, hi ha qui pregunta (retòricament) perquè el llibre no va mantenir el títol, ja que mab "rosa càndida" es perd el simbolisme... ningú no respon, però hi ha qui apunta una possiblitat comercial: "un llibre amb una rosa al títol i a la portada era molt reclam per Sant Jordi".

    Abans d'acabar la sessió i de repetir arguments en favor d'una lectura molt agraïda i, en aquest aspecte, també original ("demostra que no cal maldat per fer avançar un argument!"), algú fa sortir a la conversa el personatge del monjo cinèfil: "un encert!", "quin gran personatge!", "quanta saviesa i ironia demostra l'autora en aprofitar un monjo que dóna consells amorosos a partir de cites de pel·lícules!". I encara hi ha qui vol remarcar la importància de l'atzar en totes les trames, "des de l'accident de la mare a l'engendrament sense ser buscat: són factors no previstos que ho determinen tot". Però tornem a la bondat que traspua tota la novel·la: "recorda a La delicadesa de Foenkinos i una pel·lícula que es diu Paterson, sobre un conductor d'autobus que escriu poesia: històries de personatges senzills"; la conclusió amb què tothom està d'acord és que "el jardí acaba sent secundari, perquè l'autora al que es dedica és a fer créixer la família", afirmació que permet a algú altre recordar que "això de fer créixer sembla que és un tema que l'obsessiona: el llibre anterior el protagonitzava una llevadora i es dedicava a explicar com creixia la llum, a partir de certa època de l'any!".

    

La casa de Leyla

 de Zülfü Livaneli

Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2026.

Trad. de Carlos Ortega Sánchez 

[T.O.: Leyla'nin Evi. Estambul, 2006]

295 pàgs.

La d'aquesta sessió podria ben bé ser una d'aquestes històries orientals que a Europa ens van arribar a través de Les Mil i una Nits o, més recentment, dels llibres de Naguib Mahfouz o Rafik Schami: una trama corrent que l'atzar converteix en extraordinària, ratllant la fantasia, però essencialment humana; una aventura quotidiana que acaba subratllant la generositat, el caliu i la saviesa d'un personatge. En aquest cas, l'autor de la novel·la del mes, Zülfü Livaneli, que contra tot pronòstic va acabar visitant el club. Però no avancem aconteixements: el primer va ser la posada en comú d'un llibre triat a cegues, sense massa més referències que un argument esbossat amb brotxa, al costat  de dos llibres més. Probablement en va cridar l'atenció el marc: Estambul i, potser, que la protagonista fos una senyora gran enfrontada a un problema "jove": un desnonament. La ciutat, sens dubte, és un dels grans protagonistes de La casa de Leyla, tal com es va repetir més d'un cop durant la primera sessió sobre el llibre: "et fa agafar unes ganes boges d'anar recorrer els seus carrers!", i això que, més enllà del Bòsfor i el seu tràfic portuari, pràcticament no surt cap dels seus grans monuments, sinó que l'acció transcorre en barris populars i gens turístics. "Però és una novel·la de tall clàssic,on tots els personatges evolucionen i, darrere dels quals, o a través dels quals, t'expliquen la història de tot un país", resumeix un lector. Hi ha un acord total en què, a més, la història de la Leyla, la dama d'una altra època a qui uns nou-rics ("i la corrupció!") fan fora de casa, atrapa de seguida: "qualsevol lector s'adona que està davant d'un llibre amb molta teca, dels que aborden molts temes". D'entrada, la història de la ciutat i de la República de Turquia, on la presència otomana encara es percep: "no queda clar com, però és molt curiós que a la Leyla, en traslladar-se a Cihangir la coneguin com 'la otomana', com si alguna cosa en el vestir, el parlar o els modals la ubiquessin en un temps passat", planteja algú; mentre algú altre posa èmfasi en què la diferència entre els barris, a més de la riquesa o la classe social, es nota en la religiositat: "en els populosos, les dones van amb vel", comentari que posa sobre la taula el doble gir social que l'autor retrata al llarg del llibre: la modernització de Kemal Atatürk i la reintroducció de la religiositat més modernament. Com que aquesta segona és més coneguda de tots els presents, la que veritablement ha causat sensació és la primera: "que hi hagués manuals per ensenyar a parlar per telèfon, per dirigir-se a les dones o mirar-les, per vestir d'una determinada manera... és molt més del que hauria imaginat!" remarquen diversos dels presents.

Més enllà de la faceta historicista que, com algú fa notar, "l'autor introdueix enmig d'una trama que dura uns dos o tres mesos, a tot estirar, però gràcies a una estructura que li permet explicar tot el s. XX", la majoria de lectors destaquen la creació d'uns personatges que, tret de la Necla, "tots tenen una part bona, sense ser plans" i amb uns secundaris amb molt de pes, encara que siguin un col·lectiu com els veïns de la yali, capaços de repinyar la casa primer i tenir la grandesa de tornar a omplir-la al final, o personatges tot just esbossats "com el soldà que necessitava 150 servents per anar a resar: és el millor retrat de la decadència de l'imperi que podria fer-se", remarca un lector, exultant. Sense oblidar els capítols "alemanys": "el contrast entre aquest Estambul atrapat en la història i la modernitat, amb tots els contres que això suposa, que viu la Roxy  i el seu grup d'amics turcs a Alemanya és brutal", segurament la millor manera d'explicar, per comparació, què és viure a Turquia. Un altre tema que cal apuntar als molts que planteja la novel·la: la immigració, especialment dels joves; sense oblidar-se de "l'engany del banc considerant dement a la Leyla, per fer-se amb la casa; la corrupció de la justícia o la llunyania dels polítics, en aquest cas personificat amb uns diputats que viuen a Ankara, que és una altra realitat", enumera un altre dels presents. I, enmig de tot plegat, història i actualitat rabiosa, la importància de la música per a crear ponts entre personatges tant diferents com la Leyla i la Roxy i, encara, el xoc entre la família tradicional de la noia i la realitat d'uns joves que viuen i xuclen la llibertat del s. XXI. És el moment de recordar algunes escenes memorables i, tot i que n'hi ha moltes, acaben destacant-se'n tres: el concert de rap en un pub atapeït de joves on la Leyla acaba tocant el piano; el dinar en un restaurant ("una escena insígnia", en diu algú) entre el Yusuf i el seu cosí diputat; l'explicació i la sofisticació sobre la formació dels servents, a través de l'escena en què l'Ali Yekta Bei fa de servei al fill, "quin gran personatge, que entranyable", es diu); i, és clar, el retorn a la casa, quan la Leyla no reconeix la seva antiga llar: "una casa no són només les quatre parets, sinó sobretot, allò que conté, el que li dón a vida", es reflexiona. És, sens dubte, una de les grans lliçons del llibre que, en algun moment, sembla que abandoni la centralitat que el títol dóna a la yali vora el Bòsfor, però que no se n'oblida mai. "En tot moment, a més, s'explica que és una casa maleïda, que tant és culpable de la desgràcia de la Leyla, des del seu engendrament (cosa que li val ser considerada com a no-musulmana!), com la de la nova família... que acabarà amb el crim que ho resol tot", resumeix un lector.

    Arribats en aquest punt, i com ja havia aparegut en algun moment de la conversa, alguns lectors exposen els seus dubtes sobre el final precipitat de la novel·la: "tot el llibre té un ritme pausat, on no passen gaires coses i, al final, tot es precipita de cop. Em grinyola", apunta algú... i són diversos els lectors que assenteixen, si bé n'hi ha que no els ho sembla, de precipitat, i que remarquen l'encert d'acabar-ho amb la carta que la Leyla deixa a la seva "néta", és a dir la filla del Yusuf i la Roxy. Aquí, tothom hi està d'acord: l'epíleg, amb la casa com a denominador comú, és un gran encert i un recurs molt adequat per tancar la novel·la, apuntant a un futur que deixa a més d'un lector amb preguntes per fer a l'autor: "com serà la vida d'aquesta nova Leyla? N'ha pensat una novel·la?". Si bé hi ha qui pensa un altre tipus de qüestió més sociològica: "l'experiència com a activista polític ha influït en l'escriptura d'aquest llibre?"; i fins qui en planteja una de caire més filosòfic: "així com el pas cap a l'occidentalització ha estat ben vista i acollida, en general, com seria un pas a la inversa: un camí cap a la islamització d'una societat laica?".

Totes aquestes preguntes es formulen, cap a l'últim moment de la sessió, quan es desvetlla l'últim gir d'aquesta lectura que ha meravellat a la majoria: dues setmanes després, a dos dies de Sant Jordi, Zülfü Livaneli visitarà a Sant Just; un final atzarós de conte oriental que va aparèixer com a premi per preguntar als editors de Galaxia Gurenberg sobre la possibilitat de comptar, per a la sessió del club de lectura, amb la presència del traductor del llibre.

*       *       *       *        *

Zülfü Livaneli i Joan Tarrida a Cal Llibreter, punt de trobada

Membres del club durant la xerrada amb l'autor turc, el 21 d'abril, a la Sala Piquet.
Els afortunats que van assistir-hi expliquen el privilegi de poder parlar amb un ésser humà extraordinari,
generós, sensible i culte.