L'adversari

d'Emmanuel Carrère

Barcelona, Anagrama, 2020.

Trad. de Marta Marfany [T.O.: L'Adversaire; París, P.O.L., 2000]

171 pàgs.

Inevitablement, el debat sobre aquesta obra ja clàssica acaba girant sobre la figura del protagonista, aquest pertorbat que, incapaç de sortir de la roda de mentides i il·lusions que ha creat sobre si mateix, acaba cometent els pitjors crims imaginables. Jean-Claude Romand va trasbalsar França a principis dels anys 90, cert, però a més va ser l'eina (involuntària) per a crear, o polir, o simplement posar de moda, un gènere novel·lístic nou: la novel·la de fets reals o novel·la periodística, si es prefereix. Perquè aquest llibre és molt més que un true crime, si bé l'auge d'aquesta moda (durant el que portem de s. XXI) també la devem al gir que Emmanuel Carrère va fer a la seva carrera d'escriptor a partir d'aquest llibre. Si fa o no fa, tot plegat se subratlla d'entrada fent esment al Pròleg del Jordi Amat que hi ha en l'edició catalana, molt esclaridor i precís. Però hi passem de seguida per sobre, al tema narratiu, alguna menció a l'adaptació teatral que se'n va fer al Romea, amb el Pere Arquillué, algun comentari tipus "el gran encert del llibre és que no fa judicis paral·lels", una opinió en contra: "Sí que hi ha judici, no ho pot evitar, en alguns moments l'autor es distancia del Romand", i de seguida entrem a valorar la realitat o la malaltia del personatge central. Hi ha qui ho considera inversemblant: "no entenc que pugui ser cert, que ningú no sospités res!", afirmació que porta a algú dels presents a fer-nos adonar que, si ens costa d'entendre, és perquè ho analitzem amb ulls de present, però que durant els 70 i els 80, quan no existia Internet, havia de ser molt més senzill que no pas ara dur aquesta mena de doble vida, "era molt més difícil desemmascarar algú perquè fins i tot una simple trucada a la OMS era inimaginable". En tot cas, aviat queda clar que Carrère aconsegueix "que vegis al Romand com un malalt, no com un assassí: no és que hi empatitzis, però li acabes tenint llàstima", afirmen uns quants lectors. De fet, aviat es planteja el dilema de si realment és una malaltia... o si tot és mentida: hi ha qui simplemet el veu com un "narcicista, addicte a l'èxit", qui subratlla que "en realitat no té mai cap intenció de suïcidar-se", qui recorda que "tot es forja en la infància, amb la necessitat d'amagar els sentiments a la mare, per no fer-la patir" i, sobretot, l'acord general que el personatge, incapaç d'enfrontar-se al fracàs, crea una "barrera emotiva", com l'anomena un dels presents, per premeditar els crims i executar-los amb fredor abosluta. 

    En aquest punt, i sense sortir de l'anàlisi del personatge, algú recorda l'episodi en què Romand, de jove, s'autolesiona i s'inventa una pallissa per tal que li facin cas, que és el precursor claríssim de la invenció del càncer que pateix: "i en això és molt hàbil perquè, com que ha estudiat Medecina, sap que pot triar un tipus de càncer que va i ve, com el limfàtic, sense aixecar sospites", apunta algun dels metges presents a la sessió. És en aquest moment que "s'inventa un personatge afable de cara enfora", diu algú, perquè s'adona del poder de la mentida i, d'alguna manera, de "l'adversari que duu a dins, perquè és ell mateix!", es remata. Però el títol, apostil·la algú altre "és una referència al dimoni", intervenció que suscita protestes, perquè "ja abans de la seva conversió mística a la presó, s'ha parlat de l'adversari com d'una manera d'entendre la seva incapacitat de ser al món amb normalitat". I és aquí que algú deixa caure la manera "magistral" com l'autor va teixint escenes de la infància amb les del judici, posant com exemple el capítol del gos que desapareix i que permet a Carrère, per mitjà de diversos testimonis, "exposar cruament els vicis o carències d'una societat que, com a principi, no tolera la mentida, però que per no enfrontar-se amb les veritats més crues, prefereix no dir-la tota o recórrer a 'mentides piadoses'". Una intervenció que permet que algú altre vulgui fer notar, per sobre de tot, la "honestedat del llibre" i perquè, per anar rematant la sessió, torni a aparèixer el tema inicial, el que Jordi Amat prova d'explicar al Pròleg i que, d'alguna manera, l'adaptació teatral del llibre convertit en un diàleg entre dos personatges (Romand i Carrère) ja explicitava: que L'Adversari és tant un llibre sobre els crims i la doble vida de Romand, com sobre l'escriptura del propi llibre; per això és important explicar l'aproximació de l'autor al protagonista (mitjançant llibres seus i un intercanvi de cartes) i, sobretot, entendre la importància de la decisió narrativa. Carrère és troba impossibilitat de fer com Truman Capote a A sang freda, és a dir de ficcionalitzar el que sap mitjançant escenes que tinguin diàlegs o detalls inventats per a la "recreació". Podia haver-ho fet, és clar, però es troba que en un cas en què la veritat és el que està en joc, que ha estat en nom de o per amagar la veritat, que s'han comès uns assassinats terribles, no pot posar-hi un vernís més, una capa fictícia a sobre: necessita, a més d'entendre a Romand, deixar ben clar que tot el que escriu és cert. Paraula per paraula, detall per detall, fet per fet. Vet aquí l'origen del nou gènere narratiu que, com s'exposa a continuació, és a la base de la majoria dels seus llirbes posteriors: el més cèlebre de tots, Limònov, però també Una novel·la russa, Ioga, Altres vides que la meva o D13, l'última que s'ha traduït al català (i al castellà) a l'espera que arribi Kolkhoze, guanyadora del Premi Médicis 2025 i finalista de l'últim Premi Goncourt. I no tanquem sense recordar que, a mitja sessió, algunes lectores van deixar clar que no oblidaven el llibre de Carrère que ja havíem llegit en aquest club (l'octubre del 2014!), una novel·la "terrorífica" i "angoixant: feia patir molt", anterior al seu canvi narratiu: El bigoti. L'interès pels personatges que no diferenciaven realitat i ficció ve de lluny...