Ed. Proa, Barcelona, 2007 [1a ed: 1932].
409 pàgs. (amb pròleg i epíleg).
El primer que sorprèn a tothom és el llenguatge exhuberant de l'autor, la seva capacitat per a descriure personatges i situacions amb l'adjectiu precís. Cada lector en té els seus exemples i s'arriba a considerar Sagarra de cru (o cruel) per les exageracions caricaturesques que, no obstant això, aconsegueixen fer retrats d'un realisme extrem. És molt comentat el neologisme "hipopotàmica" per a referir-se a certa dama que, és evident, no hi ha ningú que no sàpiga imaginar-se tal i com l'autor desitjava.
El gran tema de la novel·la és Barcelona i el "barcelonisme". Algú comenta que és la ciutat que havia sentit explicar a la gent gran de casa. Un ciutat que s'embafava de luxe i festes, però sense perdre el sentit religiós. Vet aquí la doble moral (moralitat/amoralitat) de tots els personatges que apareixen. Això Sagarra ho aconsegueix amb un narrador omniscient que jutja els personatges, que intervé directament a l'hora de marcar el criteri del lector.
Malgrat que el fil argumental es va perdent descripció rere descripció d'ambients i amb la caiguda de la família Lloberola, l'atenció no decau mai.
En general la novel·la agrada, però queda la sensació d'haver-la hagut de llegir massa ràpid i sense poder assaborir-la del tot, perdent-ne molts detalls. Una setmana més no hauria estat malament.
