El càsting

d'Antònia Carré-Pons

Barcelona, Club Editor, 2024.

147 pàgs.

És una sessió diferent, la quinzena d'aquest tipus, però de la qual no en gaudíem des que Ferran Garcia (i les seves recordades Guilleries) va visitar Sant Just cert dia de juny del 2022... Altre cop el club rebia l'autor del llibre que havíem llegit i ens disposàvem a comentar: Antònia Carré-Pons, filòloga especialitzada en literatura medieval i editora de nova fornada, al capdavant de Cal Carré, editorial artesana especialitzada en clàssics. Si bé tal presència podia marcar o assuavir les valoracions inicials sobre el llibre, no sembla que ho fes en cap cas: l'audiència estava veritablement sorpresa i engrescada amb el llibre, de manera que, en la primera ronda de valoracions, els elogis van ploure un darrere l'altre: "divertidíssim i fresc", "un gran domini del diàleg", "una llengua genuïna, gens forçada: recorda el català de l'àvia", "retrat encertadíssim d'uns personatges molt creïbles" són alguns dels comentaris més repetits pels assistents al club. Aviat queda clar, a més, que un dels dos personatges d'aquesta llarga conversa sense narrador que és El càsting, un dels personatges es "menja" l'altre: "a casa, del llibre, ja en diem 'l'Ernestina'", revela un dels lectors, mentre algú altre reconeix que el personatge de l'actriu es converteix en un símbol de la vellesa, perquè permet un doble joc o una doble vida: "els vells diuen el que volen, sense filtres", subratlla el lector, i si bé algú apunta certa discrepància, tothom accepta que el retrat dels personatges és rodó i, a més, queda perfectament palès des de les primeres pàgines: "tots els tics i tòpics de la relació entre velles amigues apareixen en les primeres pàgines... i despres ja no et perds mai", es diu, quan algú comenta que la falta de guions en els diàlegs potser fa perdre una mica el fil al principi "fins que t'hi acostumes". L'únic però que es planteja a l'autora és aquest encaparrament de l'Ernestina a no voler sortir al carrer: hi ha qui no se l'acaba de creure, però de seguida s'aporten casos de gent, real, a Sant Just, que està patint aquesta por a contagiar-se des de la pandèmia: "la meva veïna fa tres anys que no veu els seus néts: les seqüeles de la covid encara persisteixen i hi ha molta més gent de la que ens pensem", rebla un dels presents, abans de destacar un altre dels aspectes que l'ha entusiasmat de la novel·la: "la relació entre diferents edats és fantàstica perquè queda molt clar que els vells poden ensenyar als joves, no només al revés... que és el que s'acostuma a destacar pel tema digital". Abans d'acabar la primera ronda de valoracions, en què també hi ha qui considera que la primera entrevista que les protagonistes fan a un possible inquilí "és molt violenta", la comparació amb els personatges de la sèrie Les Teresines S.A. apareix en un parell d'ocasions, quasi inevitablement, però sobretot hi ha molts lectors que d'alguna manera o altra pregunten a l'Antònia Carré-Pons per la dificultat tècnica, magníficament resolta, de plantejar una novel·la que se sosté només amb diàlegs i, malgrat l'absència de narrador, el retrat de l'ambient, del pis on viuen, s'assoleix del tot.

És el torn de l'autora. Per començar, ens explica que el llibre "el vaig escriure tres vegades. A la primera versió, hi havia un narrador, però em va acabar molestant. La decisió de suprimir-lo em va ajudar a fer la segona versió i, és clar, els guions m'hi sobraven: feien una funció narrativa! I, si es tractava de treure la guia, s'havien de suprimir. Evidentment, que al principi costa, però tot és pràctica: a mi, que m'agrada el tennis, ho veig com el joc del Federer; sembla molt fàcil tot el que fa, però darrere hi ha molt d'entrenament!". És a base de parar l'orella, d'estar alerta a històries que li expliquen i de tenir un model clar de cada personatge que l'autora ha aconseguit aquesta escriptura natural i plana que tots els presents han admirat: "l'Ernestina està basada amb la meva amiga Marisa Josa, que és actriu, i com que la conec molt, he pogut estrafer-la i ha estat el referent per construir el personatge: les actrius són hiperbòliques i, per tant, la Paula havia de ser el contrapunt. El que de seguida vaig tenir clar és que no volia un matrimoni convencional, hetero, no em servia pel propòsit del llibre." I quin era el propòsit inicial? "Posar en realció dos móns: el dels vells i el dels joves, una idea que em va regalar el Marc Cerdó, escriptor i amic gràcies a aquesta gran família que és Club Editor. Va ser ell que em va dir, després d'haver llegit el meu volum de contes Com s'esbrava la mala llet, que havia d'ajuntar aquests vells que tan bé retratava, amb el món dels joves: d'aquí surt la idea d'aquesta novel·la; per això li va dedicada."

Preguntada per diversos aspectes o anècdotes del llibre, Carré-Pons confessa que: "l'afonia és un apunt autobiogràfic: em va passar a mi; així mateix, de cop; pel que fa al personatge de la cirurgiana, tot i que em vaig documentar, hi he posat més pa que formatge, però en el personatge del paio de VOX, o que ens imaginem que els vota, res d'invenció: la descripció física del personatge està inspirada amb un paio que em vaig creuar no recordo on, i aquest maltractament consentit... en fi, no m'invento res. El detall de les nines de porcellana, que no sé com se'm va acudir, era per dotar-lo de més turbulència, tot i que, d'entrada, em pesnava que l'humanitzava una mica, per no fer-lo tan tòpic". Certament el detall de la col·lecció de nines que el personatge vesteix i desvesteix ha fet pensar a més d'un que, darrere, s'hi amagava un psicòpata "i que tard o d'hora ens assabentaríem d'algun assassinat que havia comès si no és que se les carregava a elles!", ha confessat un lector que va arribar a imaginar-se...

Abans d'acabar la sessió, una de les lectores presents vol destacar la metàfora del pop que no sap agafar-se:

"Doncs ara les ventoses no tenen força per enganxar-se enlloc. T'acostes a les roques, t'acostes a les algues, t'acostes a la quilla d'un vaixell abandonat, però no et pots arrapar enlloc. I no saps com adaptar-te a la nova situació. (...) Així és com em sento, Paula. Sense punts de salvació."

Una imatge molt potent que, en ser recordada, provoca que la majoria dels presents assenteixin: "sí, també m'ha arribat molt a fons, la metàfora", i qui més qui menys reconeix que al costat del "hihi, haha", de la lleugeresa, dels vermuts amb què les dues amigues salven qualssevol topada, la novel·la té un pòsit de tendresa que la recorre de dalt a baix, especialment al final: "és un gest d'amor de la Paula a l'Ernestina, el final, perquè li regala un escenari" remata l'Antònia Carré-Pons quan algú li pregunta com se li va acudir aquest final. "De fet, quasi que no en podia ser cap altre: perquè l'altra opció era que triessin un dels entrevistats, però és clar... quin? I la tria ho desviava tot, posava l'èmfasi en el triat, quan l'important eren elles dues. Quan se'm va acudir que el millor era que no triessin, el problema va ser trobar les paraules exactes de l'última frase". Però ningú no dubta, d'entre els presents, que les va brodar.