La mejor voluntad

 de Jane Smiley

Madrid, Sexto Piso, 2021.

131 pàgs.

Trad. d'Inga Pellisa [T.O.: Good Will, NY, 1989]

Només començar, s'imposa una unanimitat poc habitual: la novel·la de Jane Smiley ha agradat molt, per diversos motius, però d'entrada se subratlla l'encert del títol, "que ho inclou tot", diu un dels presents. De seguida, però, l'explicació sobre aquesta voluntat del protagonista de crear un món o un hàbitat propi aporta els primers matisos o punts de debat: hi ha qui l'entén com un hippy, algú que subratlla que el llibre és molt actual i descriu una tendència que avui és a l'ordre del dia, tot i que la novel·la és del 1989!, i algú altre que posa l'èmfasi en la necessitat del pare de trobar el seu lloc al món després d'una joventut traumàtica al Vietnam. En aquest punt, hi ha qui remarca allò que més separa a pare i fill, justament: "un ho ha hagut de lluitar tot però té la confiança d'una gran habilitat o destresa manual, mentre que a l'altre tot li ha vingut donat i no li cal cap esforç per res". L'educació és, precisament, un dels dos grans temes en què se sustenta el llibre, si bé com queda prou clar a tothom és una novel·la que pot analitzar-se des de dues perspectives: "se'n pot fer una lectura amb l'educació com a eix, especialment per la relació entre pare i fill; i una altra pel tipus de vida natural, o thoureaunià, si es pot dir així", rebla un lector, que remata que "així com del primer aspecte el llibre és molt complet, del segon queda curt". No tothom hi està d'acord, amb el segon matís, perquè hi ha qui opina que un dels punts forts de l'obra és "la descripció no només de la Natura, sinó de com el protagonista viu la Natura"; mentre que no són pocs els qui creuen que aquest segon aspecte és més ampli, atenent a descripcions mèdico-científiques: "una persona es defineix per una combinació d'aspectes psicològics, biològics, socials i culturals, i el que veiem en la trama és un nen a qui se li nega la sociabilització, per això esclata". 

    Amb l'aparició d'aquest final explosiu en la conversa, que tothom va intuint per com es desenvolupa la trama, però que ningú no era capaç de preveure, la figura del pare pren una nova dimensió: "és un personatge detestable des del principi, que ja intueixes en l'entrevista de les primeres pàgines que té un ego que no se l'acaba" afirma un lector, si bé no tothom hi està d'acord, ja que en estar narrat des del seu punt de vista, "l'autora t'amaga què pensen els altres: l'acció avança pel que ell t'explica i la seva brutalitat o el seu caràcter tirà només el descobreixes més endavant, per les conseqüències que acaba tenint tot el que passa". Certament, el punt de vista és un dels grans encerts de Smiley: la mateixa trama vista des de l'òptica del fill, hagués pogut resultar una mena d'El vigilant al camp de sègol, s'apunta, mentre que una des del punt de vista de la mare "no ens hagués donat la impressió, com es té des del principi, que aquell tipus de vida és un projecte comú". Hi ha, en aquest punt, una tercera lectura que cal fer de la novel·la: el retrat del matrimoni o de la vida conjugal, que l'autora hàbilment va desemmascarant amb petits detalls: "ella vol, necessita comunitat i la busca en l'Església, mentre que ell ha creat una mena de reialme on és Déu i, és clar, no hi vol ningú més: per això vol allargar més temps l'inici de l'escolarització del nen". El conflicte és aquí: l'entrada en contacte d'un nen criat al marge de la societat, amb uns valors particulars, amb les vides d'altres nens acostumats a conviure, fa sortir alguns aspectes que 'la millor voluntat' del pare no havia previst. Tot i que algú dels presents opina que l'autora dóna pocs detalls per entendre la no-adaptació del fill a l'escola o la vida en comú, la majoria dels lectors creu que amb allò que l'autora anomena "la mirada" t'està donant totes les pistes: aquells moments en què el pare nota que el fill no és com ell, quan té atacs de nerviosisme i rebel·lia, una certa ansietat... "El que és més desconcertant és que, d'entrada, l'autora fa veure que és un brot de racisme, quan en realitat el problema és de classisme o, dit més planerament, d'enveja". Sens dubte, un dels encerts (potser irònic) del llibre: per una vegada, la família negra ("l'única del poble!") és la rica, la il·lustrada, fins i tot, ja que es tracta d'una parella de professors universitaris que "trenca la pau que s'havia creat el pare: el seu motor vital és que sap sobreviure per si mateix a qualsevol circumstància i no necessita res més". Però el fill, sí: i el que comencen sent petites malifetes, acaba amb un incendi de conseqüències imprevistes. És en la recapitulació final, del pare (que és qui narra), que algun lector hi ha vist "la redempció del personatge", gràcies a una "hàbil volta que l'autora sap donar al final". Un gir que, altre cop, és possible gràcies a l'ús magistral de la primera persona narrativa: "la sinceritat i la proximitat que et dóna aquesta veu,  fa única la història, i a la vegada t'allunya de la realitat o de l'objectivitat, perquè només amb l'entrevista, quan els arriba la publicació, tens un punt de vista diferent, una perspectiva del tipus de vida o de món que s'ha construït". Un final, precisament, que algú ha interpretat com de "negació de la pèrdua, per part del pare, que veu com els altres, la dona i el nen sí que superen el dol". Un cop més, a tal de conclusió, aquesta capacitat de Jane Smiley de fer parlar una primera persona tan convençuda del seu projecte de vida, que el lector no s'adona fins molt entrada la història de la brutalitat que amaga, del "monstre" (segons el qualifica algú) que és realment el narrador i protagonista indiscutible de la novel·la.