El castell de Cimtort

 de George Sand

Barcelona, Cal Carré, 2024.

168 pàgs.

Trad. de Georgina Solà Sellés [T.O.: Le château de Pictordu, 1873]

Vet aquí una sessió que comença amb un brindis, per l'aniversari del conductor i cronista d'aquestes línies, que segueix amb un toc d'atenció (innecessari) sobre l'anterior reunió i les veritats no confessades davant l'autor present, i que, malgrat començar amb un to displicent, anirà elevant-se, al ritme de les bombolles del cava i com si es tractés del mateix reconeixement de la protagonista del llibre, la jove Diana, filla de pintor i alter ego poc dissimulat de la pròpia autora. D'entrada, els comentaris sobre aquest "conte moral" amb tots els elements de narració infantil ("madrastra inclosa", subratlla algú), fins i tot la intervenció d'un "jo" narrador dirigit a un "vosaltres", sembla que no ha generat massa entusiasme: "no m'ha cridat l'atenció; potser és perquè em falta context", "és massa fantasiós i ple d'elements fantàstics que no m'aporten res", "té moments lírics, però inclou massa tòpics", "per ser un conte és massa llarg, però tampoc no arriba a novel·la"... són algunes de les primeres sentències que s'escolten sobre el llibre de George Sand, al qual només un parell dels primers membres que intervenen salven considerant-lo un llibre bonic i estèticament preciós, d'una banda; i àgil de lectura, amb un català que llisca molt fàcil, de l'altra. Fins que un parell d'intervencions, a contracorrent del to general, aporten una nova intervenció al llibre: "m'ha agradat molt: aparentment és un llibre molt senzill, però toca temes molt profunds" i "cal tenir en compte que no és ni un conte, ni una novel·la, sinó un gènere molt francès que ells anomenen nouvelle, que es diferencia del roman (que és com s'anomena la novel·la), i que en català es tradueix com a 'novel·la breu'". I, tot seguit, es van enumerant alguns dels elements que donen gruix a la narració: el dol continu per la pèrdua i la no coneixença de la mare; el despotisme inicial del pare, tenyit del masclisme imperant en l'època, que contrasta amb el marcat feminisme (avant la lettre!) que desprèn l'evolució de la trama; la importància d'un mestre que acaba revelant-se com un autèntic Pigmalió en saber extreure l'autèntica vocació de la protagonista; i, és clar, el paper de l'art com a motor de la trama i autèntic tema de fons: "el llibre ens parla de la revolució romàntica: la nena és l'exponent del nou art, mentre que el pare representa el passat, és el pintor que fa encàrrecs i té tècnica, en canvi ella aprèn a pintar amb llibertat". 

    La menció al Romanticisme actua com a nexe per a vincular-hi d'altres temes: l'aparició d'elements fantàstics, com la fada que guia en somnis a Diana, que ptambé pot entendre's com el poder de la imaginació, fins a la re-valoració de l'art antic, grecorromà, com a model a seguir, a més de la constatació que les runes d'un castell són un lloc d'inspiració: un i altres, tòpics clarament romàntics, que George Sand no evoca per casualitat. Sobre les fades, precisament, encara es fa una altra asseveració que situa l'autora molt avançada a l'època: "aquests elements fantasmagòrics són el recurs per explicar als nens, a qui va dirigida la narració, la importància de l'inconscient i fins l'existència d'un món oníric"... i en això, convé subratllar-ho, Sand s'anticipa ben bé 30 anys a les tesis de Freud. De fons, a més, l'autora planteja un altre gran tema: què és l'Art? Un interrogant que no es respon directament però que, com assenyala més d'un dels presents, pren una gran força cap al final, en concret a la pàg. 161, quan la protagonista descobreix la màgia del color en la pintura, en una descripció que és llegida en veu alta:

"El sol de biaix enviava un raig rosat en aquell detall sublim del quadre i, per primer cop, la Diana va sentir l'embriaguesa del color. La muntanya estava il·luminada de perfil i es va adonar de la vida màgica de la llum més o menys disseminada o més o menys reflectida, passant de l'estridència a la suavitat i dels tons calents als freds, a través d'harmonies indescriptibles. (...) La Diana va sentir que podria pintar sense deixar de dibuixar"

La Naturalesa coma font d'inspiració: un altre tòpic romàntic, és clar! Com, finalment, una de les grans ensenyances de la nouvelle amb què George Sand pretenia educar els seus néts: la plenitud de la vida de qualsevol persona va lligada a la generositat d'esperit que la Diana aprèn, al llarg dels anys, al costat del doctor que li fa de mestre. Un altre personatge important, pel que fa a la gran pregunta anterior, ja uqe, com assenyala algú: "és el personatge de qui es diu que, tot i saber tota la teoria de l'Art, no en té cap capacitat, és qui el sap veure o apreciar". Abans d'acabar la sessió encara hi caben un parell de comentaris sobre la tendresa de l'escena en què la protagonista "retroba" la mare a través de la fada i la pau que això li aporta, i la tasca d'una editorial com Cal Carré recuperant obres i autors que ja es ppoden considerar clàssics, que no s'havien traduit mai al català, i que mantenen la seva vigència.

[BONUS TRACK: els qui vulgueu seguir aprofundint en les reflexions artístiques que George Sand fa en aquesta obra, podeu fer-ho llegint l'estudi de la Dra. M. Teresa Lozano, de la Universitat de Salamanca, que podeu descarregar-vos aquí.]