A casa teníem un himne

 de Maria Climent

Barcelona, L'Altra editorial, 2022.

201 pàgs.

Després de calcular que, aquest 2024 que encetem, el club de lectura de l'Ateneu complirà 13 anys de vida (a l'abril) –moment en què la comissió organitzadora ha tingut la pensada de fer una enquesta de valoració, que era omplerta a correcuita per alguns dels membres abans de començar la xerrada–, en la primera ronda de valoracions del llibre escollit van acumular-se totes ls virtuts: la bona descricpció de la vida opressiva en un poble fa 40 o 50 anys, l'ús del dialecte ebrenc dels personatges, l'agilitat i l'humor narratius, que en faciliten una lectura molt ràpida i amena. Algú també hi aporta, amb un subratllat especial, el pes del silenci: "m'ha impressionat com està descrit, no només el de la mare que decideix no parlar durant 9 anys, sinó el d'una societat on es callaven els temes importants: la guerra, els sentiments de cadascú...", intervenció que serveix perquè algú altre remarqui que la culpabilitat també està ben retratada, en els diferents personatges dels quals, a més, se'n va veient una curiosa evolució mentre parlen entre ells: "tot i ser familiars, la convivència dels 3 o 4 dies que passen junts els fa entendre's millor, perquè van descobrint aspectes nous d'uns i altres. De fet, la trama mateix evoluciona gràcies al que s'expliquen". Més encara, com ho diu un altre lector: "la novel·la està molt ben estructurada, la trama t'emganxa des de la primera frase, que ja et planteja un enigma, un tema (el silenci de la mare) que et manté en suspense. Després cada personatge en tindrà un, de misteri o tema per resoldre, que serveix per mantenir l'enjòlit: el secret que ha de confessar la mare, l'embaràs de la Remei, l'enamorament de la Marga..." Uns secrets que, com s'apunten a fer notar altres lectors, són la base d'un llibre que té, com a tema principal, la incomunicació entre familiars. Certament, la novel·la planteja des del principi què saben i què no els diferents personatges d'ells mateixos, un coneixement que, d'entrada, tot lector dóna per descomptat, tenint en compte que es tracta d'una mare i les seves dues filles, però que mentre va desgranant-se l'argument queda en entredit: és mentre parlen que, no només es coneixen (o re-coneixen) sinó que fins i tot arriben al carinyo personal. Hi ha qui ho llegeix com una capacitat d'empoderar-se que mai no havien tingut, i qui en aquest mateix pla hi posa el contrast amb els personatges masculins: "el contrast entre el pare autoritari i el marit anodí és brutal", recalca algú, intervenció que un altre lector encara amplia: "i més si hi sumem el marit contemporani, és a dir el de la Remei, que ja és presentat com un calçasses que ho accepta tot... fins i tot la infidelitat!".

    I, així i tot, malgrat que totes les intervencions que hi ha hagut fins al moment s'han dedicat a remarcar els aspectes interessants del llibre, la majoria dels ponents acaben les al·locucions dient, mig de passada: "no és gran literatura, però retrata bé la societat actual", o bé "no és una obra tant consistent com altres, però llisca àgil", o "no és un gran llibre, però es fa de bon llegir"... missatges que van calant fins que algú s'atreveix a girar-ho: "no m'ha convençut, com a llibre. És agradable, però no ha acomplert les expectatives que en tenia", comentari que completa un altre lector: "m'ha agradat, sense entusiasme, perquè reconec que els personatges evolucionen, però d'entrada són molt obvis, absolutament estàndards, massa antagònics... i, en general, hi ha molta acció, els personatges fan coses constantment, i m'hi ha faltat descripció d'entorn". Tal dissecció obre la veda als retrets, que comencen a aparèixer l'un darrere l'altre, com si fins al moment ningú no s'hi hagués atrevit; d'entrada, el títol no convenç i hi ha qui el troba desencertat; tot seguit, algú altre apunta que el recurs de la conferència de la mare per treure el gran secret familiar, li sembla forçat, massa fàcil, si bé en aquest punt hi ha qui se'n desmarca i creu que la xerrada està plenamet justificada per l'evolució d'una dona que s'ha alliberat. Però segueixen les desaprovacions: el final es troba massa recargolat, ensucrat fins i tot, poc realista, "és un happy end massa perfecte, tot massa quadrat, que ve de gust al lector, però que no és creïble" apunta un cor de veus, gairebé a l'hora, trepitjant intervencions uns i altres, empoderant-se. Restablert l'ordre arriben les dues intervencions més punyents: "En general no trobo gens versemblant la història. Vas a buscar a la mare a Itàlia, quan tens un problema gros com un embaràs no esperat, quan fa anys que no t'hi parles?". I encara més contundent: "la revelació del gran secret de la paternitat m'ha emprenyat i tot. Com pots tenir una història com aquesta, amb una violació assumida per qui no n'és el culpable, només com a trampolí cap a una vida millor, i fer una novel·leta on els desamors adolescents tinguin el mateix pes? Us imagineu què hauria fet la Bonnie Jo Campbell amb una història així?". No tothom combrega amb un comentari tan dur i tot seguit, es recalca que, si més no, a la novel·la s'hi retraten bé les creences limitants ("com et marca, de petit, el que et diuen que ets, les expectatives, i com ho arrossegues sempre"); és coherent amb l'esperit feminista al llarg de la trama, perquè les tres dones protagonistes hi prenen decisions valentes; el joc estructural de les tres veus que parlen, cadascuna amb un accent ebrenc i/o més barceloní diferent, està ben treballat (també aquí algú en discrepa i creu que, justament, no s'aprofita prou la pluralitat de veus, posant Las herederas de l'Aixa de la Cruz com a referent); i, encara, que la gelosia entre germans i, sobretot, l'autoritarisme de tall masculí d'un passat no tan llunyà i com s'ha evolucionat a un present d'empoderament femení, estan ben descrits. En definitiva, un bon debat per començar l'any!