El verano que lo derritió todo

 de Tiffany McDaniel

Xixón, Hoja de Lata, 2023.

346 pàgs.

Trad. d'Ignacio Gómez Calvo [T.O.: The Summer that Melted Everything, NY, 2016]

"La introducció costa": vet aquí una conclusió a què arriben molts dels presents, fins al punt que, per a certs lectors, ha suposat una barrera infraquejable. "Fins que fa el gir i tot lliga i llisca", reblen la majoria de presents, entusiasmats amb el ritme que pren la història i la quantitat d'elements que van incorporant-se a la trama, en un in crescendo sensacional, fins a desembocar en un final explosiu. "Passa el mateix amb el realisme màgic: al principi en té un punt, però acaba desapareixent i tot el que passa és dolorosament real", s'apunta de cop, i l'ús de l'adverbi no passa desaparegut: el llibre fa mal, és una història trista i molts reclamen una novel·la més alegre i lleugera per al proper mes. Però hi ha qui en discrepa: "el millor aspecte del llibre és l'aproximació que fa a temes com el mal, el racisme o l'amistat, amb una certa distància", en part per l'estructura de flash-back amb què es narra la història, que té una doble funció, allunyar els fets del lector, sí, però també fer palès que "d'aquell estiu" el protagonista no en va sortir immune "i probablement no se n'ha refet mai", subratlla algú. Tampoc no hi ha acord a l'hora de valorar l'escriptura: majoritàriament els lectors la troben brillant, però algú opina que l'autora s'excedeix amb les metàfores i que, de tant en tant, l'estil embafa una mica o potser "és massa explícit" diu un dels presents recordant el capítol de la corda, en què un pare educa al seu fill (i terroritza la dona) a base d'amenaces, tallant trossets de corda cada vegada que fa alguna malifeta... Aquest barroquisme d'estil, però, és un dels arguments a favor de l'excel·lència del llibre que branden els seus defensors més acèrrims: "t'acosta a la teologia del dimoni a través de Milton i El Paradís perdut, que va citant a cada capítol, mentre va posant la ignorància al centre de tot: aquest és l'origen autèntic del mal, en el fons no està tan lluny del que va passar aquí al s. XVI o XVII quan s'acusava a certes dones de ser bruixes i causar sequeres", apunta un lector entusiasmat. I un dels companys de lectures hi afegeix: "el que descriu la novel·la ho estem veient aquí, ara, amb l'auge de l'extrema dreta: és una abducció de la massa que reacciona davant de certs fets seguint els predicaments d'algú". En aquest punt, se subratlla, la història recorda poderosament una pel·lícula antiquíssima de Fritz Lang: Fúria, protagonitzada per Spencer Tracy.

Arribats a aquest punt, però, algú vol cridar l'atenció sobre un altre aspecte del llibre, potser menys cridaner però igual de poderós: la tendresa. La novel·la, certament, també és una gran història d'amistat entre el narrador de la història i Sal, el nen negre nouarribat que afirma que és el diable, en un estiu en què els passa de tot i les circumstàncies els superen. "Però hi ha més: la tendresa també és com el pare advocat tracta a la mare, que és agorafòbica i no vol sortir de casa, i entre els dos germans! L'escena que fa més mal de totes és la baralla entre ells per culpa... d'un insult, no pels cops de puny!" I també és d'una gran tendresa, a més de generositat, la del protagonista quan és gran (en el present de la novel·la) fent tots els possibles per allunyar el nen que se li acosta i vol ser amic seu, conscient que acabarà sent una mala influència... Tothom coincideix a assenyalar que tots els personatges estan descrits i explicats amb mestria, fins i tot els secundaris, potser com a contrast amb l'ambigüetat d'en Sal, amb qui l'autora fa tots els possibles perquè en cap moment es pugui negar la seva suposada "divinitat" (és superdotat i té respostes per tot), mentre s'esforça a dibuixar possibles passats de nen que fuig de maltractaments, família desestructurada i pobresa. Al seu voltant, la culpa que arrossega el pare com a advocat, les pors de la mare i la fortalesa del germà que cau en desgràcia quan destapa que és gai, però també secundaris com l'atleta que perd l'esposa o el veí que no ha superat la mort del seu gran amor i que lidera una mena de secta o congregació religiosa, entre d'altres,  són personatges perfectament identificables, de molt gruix literari, a qui no ens costa posar un rostre encara que McDaniel no es prodigui en la descripció física. I és que com acaba resumint un dels lectors: "la gràcia del llibre és que l'escriptora et duu a fer-te un seguit de preguntes que ella no respon". Vet aquí la bona literatura. La d'una noavel·la que a molta gent se li ha fet dura de llegir, perquè descriu una situació crua i trista (i que porta a molts dels presents a demanar "alguna cosa més alegre" de cara al mes que ve), però que ha acabat fent-se imprescindible i fins i tot, cap al final, aprofitant que és l'última sessió de l'any, en fer el repàs dels llibres llegits al club el 2023, molts l'han considerat la millor lectura de totes, la més colpidora, la que potser es mantindrà més temps (al costat de tot un clàssic com El raïm de la ira) somovent-nos el cerebel.