Tots els matins del món

 de Pascal Quignard

Barcelona, Ed. Proa, 2023. 

109 pàgs.

Trad. de Júlia Ferre i Miquel-Lluís Muntané 

[T.O.: Tous les matins du monde, París, 1991]

En una sessió excepcionalment celebrada en dilluns, ens enfrontàvem a una obra que, qui més qui menys, tothom coneixia per la seva versió fílmica i, sobretot, per la seva banda sonora, omnipresent encara avui en dia en anuncis i programes radiofònics. Va resultar no ser cap llast, sinó tot el contrari: "al ser tan fidel al text, el film, pots llegir-lo més a fons", opinava algú, mentre els més informats explicaven que el propi Pascal Quignard havia participat a fons en la producció del film, no només com a guionista sinó, fins i tot, component la música al costat de Jordi Savall, amb qui ja eren grans amics abans de coincidir en l'aventura cinematogràfica. De l'estil de l'autor francès, Premi Formentor d'enguany, escritpor de culte al país veí, però gairebé un perfecte desconegut a casa nostra, tothom en destaca la netedat: "és clar i polit, directe, les seves frases són exquisides en el sentit que no s'ornamenten gens", subratlla un dels presents. Hi ha qui ho titlla de prosa poètica, mentre que d'altres en destaquen la profunditat de pensament i qualifiquen el llibre de "petita obra d'art". De fet, algú compara la seva estructura, els capítols curts, a "flaixos de llum" que converteixen la novel·la en una successió d'estampes molt pictòriques. En la concepció de la història també hi ha qui destaca la dualitat en la narració: els capítols explicats des del punt de vista del senyor de Sainte Colombe, l'autèntic protagonista de l'obra, i els que es narren des de la visió del seu alumne avantatjat, Marin Marais, l'únic dels dos personategs de qui es tenen certeses històriques. Un dels encerts del llibre és, justament, l'intent de narrar la vida i la concepció artística d'un compositor de qui gairebé no se sap res, revestit amb el pas dels segles d'una aura llegendària. 

Però aquest intent d'aproximació a un músic misteriós serveix, en realitat, tal com apunten la majoria de lectors, perquè el propi Pascal Quignard s'expliqui a si mateix: l'autisme de Sainte Colombe, aquest no voler relacionar-se amb el món i no acceptar les invitacions per tocar a la Cort de Versalles, aquest recloure's en la pròpia obra, és un reflex de la seva pròpia obra. Alguns dels presents ho afirma amb rotunditat: "Quignard és autista", d'altres ho matisen a tenor de les poques entrevistes que ha concedit, del que ha deixat saber sobre les seves rutines diàries i del seu model de vida reclòs, gairebé monàstic [especialment recomanable és aquesta entrevista a Jot Down]: "ho sigui o no, el llibre m'ha servit per entendre l'autisme o un tipus d'autisme: la necessitat d'apartar-se del món".

    Però el trastorn de l'autor no ens ocupa gaire estona, perquè aviat es converteix en la porta per tornar a parlar de l'element que més ha captivat els lectors:"el llenguatge precís i clar, que d'alguna manera lliga amb aquesta vida retirada", apunta algú, mentre hi ha qui prefereix l'apunt històric: "el més meravellós és que aquesta llengua quasi austera lliga amb la seva manera de ser i és un contrast absolut amb el Barroc, l'excés d'ornamentació, que és l'art imperant a la cort de Versalles, de la qual ell no vol saber res". En aquest sentit, llengua i música van de bracet --"i també amb un sentit de la vida jacobí que lliga amb el jansenisme", se subratlla, "també cal entendre'l com a dissident polític, al personatge!", rebla algú altre--, i entronca amb el protagonista principal del llibre, que no és altre que la música o la concepció de l'Art. El que, ras i cru, Quignard posa en boca de Sainte Colombe en menysprear a Marais:

"--Feu música, senyor. Però no sou músic."

Més endavant ho escriurà en altres termes, per expressar que "si això es art, no vull tenir un artista al meu costat", una afirmació que duu debat a la sessió, entre les opinions dels qui creuen que està malvist no mostrar el talent que un té, els que ho poden entendre i, sobretot, els que opinen que sense el públic (lector, oient, espectador) l'art no és complet perquè no té retorn. De fet, comenta algú, el propi Sainte Colombe acaba cedint: "per això al final, com que vol que la seva música quedi, convida a Marais a entrar a la cabana a tocar amb ell o a escoltar-lo". Tot i que "només perquè, al final, troba algú que entén la música com ell! En realitat, només està preocupat perquè algú l'entengui". Aquesta dialèctica constant, que la concepció de l'art expressada tant en la música com amb el llenguatge, tenyeixi tot el relat, ha fet que algun lector consideri el llibre fred, o per dir-ho en una expressió quasi francesa, "m'ha mancat". Les respostes no s'han fet esperar: "però si està ple de tendresa! El regal de la viola feta a mida per la filla petita és d'una sensibilitat tan gran...! Ens mostra la humanitat del personatge, que no oblidem que és un vidu que s'ha hagut de fer càrrec de dues nenes i que el llibre comença insinuant que ell no es refà mai de la pèrdua de l'esposa". Més d'un lector recalca aquest punt: que a través de la música troba la manera d'expressar l'amor, l'estimació perduda, la sensibilitat que la vida quotidiana no li permet mostrar. "És un individu de perfil contingut que només se sap expressar amb l'art" –sentència que porta a evocar a un dels presents la figura de la violoncelista Jacqueline du Pré i la pel·lícula que explica el seu drama. L'afirmació, però, que no convenç al sector més crític que creu que el llibre fa curt quan es produeix el suïcidi d'una de les filles, en un gest d'amor, i que en aquest punt l'escriptura o l'estructura del llibre és quasi tan mecànica i tècnica, sense sentiment, com la música que ell avorreix i denuncia. Contra tal afirmació hi ha qui recorda que "les subtrames no sempre han d'estar arrodonides: l'autor decideix no desenvolupar-les pequè s'escapa del que vol explica o pel que sigui!". I, en tot cas, arrodoneix algú altre entomant l'envit, "és just amb la mort de la filla que el personatge canvia, quan s'apropa al músic i, finalment, el deixa entrar al seu cercle més íntim: el suïcidi acaba tenint conseqüències, en aquest sentit". Queda clar, finalment, que amb una brevetat poc habitual entre els prosistes, la novel·la de Pascal Quignard anima a reflexionar sobre el sentit profund de l'existència i la seva expressió en forma artística, ja tingui un grau més o alt o menys d'emoció i sentiment.