Aterratge

 d'Eva Piquer

Barcelona, Club Editor, 2023.

155 pàgs.

El primer dels debats que provoca el llibre, tot just engegar la sessió, és sobre el seu gènere: es tracta d'un assaig, d'una autoficció, d'una mena de biografia... o d'una novel·la? Hi ha qui ho té molt clar i intentarà, de totes totes, convèncer els assistents més dubitatius al llarg de la vesprada, però abans que el "jo" narrador passi al centre de la discussió, queda molt clar que l'obra ha calat fons, la majoria dels lectors l'han trobat intel·ligent, ben escrit, amb un ús "espectacular" i nou de les metàfores i detalls i subtrames que frapen molt: "la història del pilot m'ha xuclat", diu algú, mentre un altre destaca "el detall del rellotge aturat a Hiroshima, que es reprèn just al final i, crec, és la clau per entendre-ho tot: l'autora vol explicar que la vida se li va parar en un moment i tota la resta va quedar suspès". Però hi ha una insistència en parlar de la metàfora principal, la que dóna el títol: "les restes de les que parla, trobades a Palamós, ja t'ho anticipen però el que aconsegueix és fer real una metàfora: ho he trobat genial", subratlla un dels presents, posant èmfasi en el mot "real". Normalment, segueix explicant, amb aportacions d'altres lectors, una metàfora serveix per fer d'exemple d'una situació concreta, però la narradora decideix que aquest"aterratge forçós" a una nova vida, la que li suposa viure el dol per la mort del company de vida, sigui cert, passi de veritat. Ho diu a la primera pàgina, rebla algú, que cita:

"No sé què em va passar pel cap, o sí: va ser la dèria de les metàfores."

    Inevitablement, aquí el debat s'entrellaça amb la vida personal de l'autora. Hi ha qui pregunta si realment l'Eva Piquer va anar a Islàndia, de la mateixa manera que sembla fora de dubtes que es vaposar en contacte amb en Gregory Fletcher, el pilot de l'avió estavellat a Islàndia que serveix de correlat metafòric. Alguns lectors intenten demostrar, amb dades biogràfiques, que el llibre és una biograria del propi dolor, mentre que d'altres s'escarrassen en demostrar que es tracta d'una novel·la i que la vida de l'autora potser hi té a veure, però no importa. El debat s'acarnissa: "cal separar la veu del personatge de la del novel·lista"; "es tracta de recordar el que va dir Hannah Arendt: from history to story"; "tant hi fa, que l'Eva Piquer hi aboqui tot el seu patiment, Flaubert també va dir que Madame Bovary c'est moi"; "la feina d'una novel·lista és crear la distància suficient entre el que has viscut i el que narres"... són alguns dels arguments dels partidaris de defensar l'artefacte narratiu del dia com una novel·la. Els partidaris de l'autobiografia i de remarcar que la veu narradora és la de la pròpia autora branden l'argument de l'autoficció i algú s'hi enganxa: "ho veieu? Es tracta d'analitzar bé el mot auto-ficció: fer una ficció, o sigui una història de mentida, a partir de vivències o sentiments personals". 

    Però, al final, l'argument més sòlid prové d'algú que no entre en qüestions filològico-literàries, sinó que confessa que ha hagut de deixar el llibre: "és tan trist, que m'ho ha regirat tot, el llibre m'ha caigut malament, en el sentit que explica massa bé el procés". La pregunta es fa obligada: creieu que és un llibre lacrimogen? I tothom ho té clar: no. Més d'un se l'esperava així, però s'han trobat amb un llibre dur i intens, però també molt lluminós i tendre. Hi ha qui hi veu l'esperança: "mostra com es troben els agafadors, en part per la pròpia escriptura. Viure es converteix en un fet lligat a escriure, o potser al revés: la supervivència va lligada a les ganes d'esciure". Mentre que algú altre remarca la cruesa que, de fons, amaga la novel·la: "et posa al davant una cosa que saps que, tard o d'hora, et tocarà tornar a passar. Perquè et diu que el dol no només és la mort sinó tot allò que perds a la vida, tot el que deixes endarrere". En aquest punt, algú dels presents posa sobre la taula un refrany català que molt pocs coneixien i va com anell al dit, com a colofó: "no et burlis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous". I tot seguit llença una altra pregunta: creieu que escriure ha estat terapèutic per l'autora? D'entrada, gairebé tothom respon un sí rotund, però un parell dels presents es neguen a admetre-ho: "no: el dol ve de més lluny; l'escriptura ve després i hi ha un procés de reelaboració. L'escriptura terapèutic seria il·legible", subratlla qui n'és especialista. I, després del desgast discutidor sobre el jo narratiu, ningú no té forces de seguir argumentant, però sí per un parell de comentaris més: algú el considera un llibre desequilibrat, que comença amb molta força, però que es dilueix a la segona part, i el compara amb Ioga d'Emmanuel Carrère; mentre que algú altre té ganes de remarcar i agrair "les constants referències tant a escriptors aviadors, com Saint-Exupéry, com als que han escrit sobre processos de dol, com la Najat El-Hachmi fins a la Marçal, amb un poema que ho val tot".

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra 

i obres foc nou al tomb de la campana. 

Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa 

i, dau a dau, desmuntes el paisatge 

de l'enderroc, i et fas mina de boscos 

i de l'engruna en treus una altra festa.