El raïm de la ira

de John Steinbeck

Barcelona, Ed. 62 i La Caixa (M.O.L.U.), 1993.

530 pàgs.

Traducció de Mercè López Arnabat [T.O.: The Grapes of Wrath, Nova York, 1939]

Davant d'una obra d'aquesta magnitud, i d'una cruesa tan implacable, potser és inevitable que el primer comentari que se'n faci interpel·li a la nostra condició de lectors: "que privilegiats que som!". I, és clar, tot seguit apareixen la generositat, la humanitat, el classisme i la xenofòbia que John Steinbeck retrata amb mestria i que, malgrat la distància temporal, encara tothom reconeix al seu voltant, així com les realitats que denuncia: l'especulació bancària, els camps de refugiats i els sous miserables. Tot plegat fa la sensació, i sense salvar gaires distàncies, que l'autor californià hagués fet un retrat dels nostres dies i les realitats que gairebé a diari ens expliquen els telenotícies. No és casual que el primer tret que se'n destaca, un cop superat el tram inicial de conversa, sigui el seu estil descriptiu i penetrant, minuciós, vàlid tant per retratar personatges i les seves mirades, com per fer-nos viure tempestes de sorra o paisatges colossals. I ben aviat queda palès que a tots els presents no ha passat desapercebut un altre element: el seu saber quasi universal. Steinbeck és capaç de descriure el motor d'un cotxe de la dècada dels anys 30 i explicar-ne avaries i reparacions, de la mateixa manera que acompanya el lector per la (ara) famosa Ruta 66 com si dugués una màquina de diapositives, per no parlar de la seva intenció constant de presentar-nos idees polítiques, quasi marxistes, amb arguments contrastats. Sí: l'autor no se n'amaga gens: és d'esquerres, pràcticament un "humanista utòpic", com el descriu un dels lectors, "a la vegada que no pot amagar, tot i que sembli paradoxal, l'individualisme típic de la idea nordamericana de destí". I tot plegat, és clar, ben mesclat en l'argument, no pas com a doctrina! Vet aquí, comenta algú per entrar en la comparació que tots els presents frisen per encetar, la gran diferència amb l'adaptació que en de John Ford: "no és tan simple com que la pel·lícula sigui més de drets i la novel·la, d'esquerres; és que el missatge de Ford és més cristià i tendent a valorar el paper de la família, mentre que Steinbeck exalça l'individu i la seva lluita per sortir del propi destí marcat".

 

Certament, aquesta va ser una sessió doble: a més de llegir la novel·lassa de John Steinbeck, molts dels presents van trobar-se el dia anterior per veure (en pantalla gran) el també clàssic film de John Ford protagonitzat per Henry Fonda –gran amic de l'escriptor!–, mentre que d'altres van procurar veure'l a casa. La "desaparició" d'algun personatge, fa notar algú, no resta força a la pel·lícula, però gairebé tothom lamenta que el director opti per un final esperançador, malgrat que el futur recaigui en l'autèntica "mare coratge" que protagonitza l'obra, perquè qui més qui menys tenia ganes de veure en imatges l'estampa final, desoladora, amb què Steinbeck clou la peripècia dels Joad. I, parlant d'imatges, cal no passar per alt la intrahistòria de la novel·la, que en algun moment també va aparèixer en la sessió de lectura: el llibre neix a partir dels reportatges que John Steinbeck escriu per al The San Francisco News durant l'estiu del 1936, quan ja feia més d'un any que milers de persones del Midwest arribaven a Califòrnia com si es tractés d'una Terra Promesa, buscant feina i una nova oportunitat de vida. La publicació d'aquests reportatges en castellà, acompanyats de les fotografies que Dorothea Lange (entre d'altres fotògrafs) van fer dels camps on s'instal·laven els nouvinguts, és una notícia que cal fer notar, recomanar i, a poder ser, no deixar passar per alt: Los vagabundos de la cosecha. Fa impressió, fins i tot, adonar-se de com aquests reportatges i testimonis gràfics van condicionar la mirada de Ford, que va rodar la pel·lícula el 1940, un any després de la publicació de la novel·la i quatre o cinc més tard de l'arribada dels primers okies a les valls californianes –i quan al primer pla informatiu ja hi havia la 2a Guerra Mundial.

La discussió sobre la lectura retorna amb el subratllat d'una de les presents sobre la traducció catalana, que ja té gairebé quaranta anys, treball de Mercè López Arnabat, està publicada en una col·lecció descatalogada (d'Edicions 62 i La Caixa: la MOLC s. XX) i és tant introbable com incomparable. És quan algú que l'ha llegit en versió original fa notar com Steinbeck s'esforça en imitar la parla vulgar dels protagonistes i com de diferent són, en aquest sentit, els capítols en què l'autor no fa avançar l'acció dels Joad sinó que descriu diferents realitats dels EUA, que la majoria dels presents aixequen la cella i diuen que, en l'edició castellana, això no queda reflectit. "En la catalana, sí, i de manera molt clara", subratlla. "Encara és més trist, doncs, que un grup com 62 no l'aprofiti per tornar a posar aquest llibre, que explica atntes coses del present, en circulació... podrien fer-ho, ni que fos, en una edició de butxaca", es lamenta un dels presents, que rep l'aquiescència de la majoria. I és en posar en relleu la versió catalana, il·lustrada amb una tortuga a la coberta, que algú comenta: "és una metàfora genial, que d'entrada ja t'avisa del que passarà: l'escena en què el Tom se la troba, després que el narrador t'explica com pateix per avançar, com l'atropella un camió és un flash forward fantpàstic del que vindrà", resumeix una lectora. Tothom hi està d'acord: el simbolisme de la tortuga, que porta la casa a sobre, i les dificultats que troba pel camí és diàfan; més encara: és el primer senyal que et dóna Steinbeck per explicar que la història que comença a continuació no és només la de la família Joad, és la de tota una població, la d'una regió o un país dins dels Estats Units que, immersos en una tragèdia, li permetien explicar una epopeia de ressons bíblics. També en aquest punt hi ha acord: tot i la ideologia esquerranosa que empelta la novel·la, Steinbeck es recrea en subratllar que tot plegat és equivalent a l'èxode a una terra promesa, que comença amb un capítol de sequera i fam que expulsa els protagonistes del seu petit paradís, i acaba amb un diluvi. Més un epíleg amb una estampa que evoca la Susanna del Llibre de Daniel i a diverses màrtirs cristianes. 

En definitiva, una meravella. Un llibre immens.