Pioners, oh pioners!

 de Willa Cather

Barcelona, Cal Carré, 2023.

278 pàgs.

Trad. de Núria Sales [T.O.: O Pionners! Nova York, 1913]

En una sessió exclusivament femenina –si no es compta el moderador–, la primera polèmica va arribar tot just en l'intent de presentar una autora gairebé desconeguda a casa nostra i en català: comparar-la amb creadors de mons mítics com Gabriel García Márquez i, sobretot, el seu coetani i veí William Faulkner no va acabar de satisfer a algunes de les lectores presents, que considereaven màgic l'un i molt difícil l'altre. I, tanmateix, Cather al llarg de moltes de les seves novel·les va pretendre el mateix: explicar una realitat històrica inventant un món literari, el Divide i el poble de Hanover, Nebraska, en el cas de l'autora que ens ocupa. Algú va concedir que, si de cas, recordava a Kent Haruf, fins que va quedar establert que, si de cas, era al revés i l'ordre dels factors en aquest cas compta: és Haruf qui va beure –i prou notablement– de Willa Cather. Establert un primer marc, algú va fer una única remarca al llibre: la llargada d'unes elipsis que priven al lector de saber com, exactament, aconsegueix els seus propòsits la protagonista, l'Alexandra Bergson, en els setze anys que corren des que, propietaris de poques terres ermes, anuncia als seus germans els plans que té al cap... fins que la retrobem convertida en una hisendada rica. De seguida, però, els comentaris sobre la riquesa de retrat dels personatges va guanyar la sessió i algú va fer notar que pràcticament cadascun d'ells complia una funció o retratava un dels aspectes de la colonització: des de la preponderància del patriarcat representat sobretot pels germans grans de la protagonista i per una mare de qui no es diu ni el nom, més que no pas pel pare que li dóna el relleu; fins a la millora que suposa la següent generació, representada per l'Emil i els seus estudis universitaris. I és que, com va subratllar una lectora: "més que un germà petit, s'estableix una relació de mare-fill entre l'Alexandra i l'Emil". 

    Punt i apart mereix el vell Ivar, representant dels costums del passat que no moren mai: "és un personatge que, sense pretendre-ho l'autora, acaba sent el més modern de tots! Fixeu-vos que és molt d'ara: naturista, vegà..." fa notar algú dels presents, mentre que algú altre recorda que és un dels personatges que no parla bé l'anglès, cosa que la Cather també accentua en algun altre personatge: "els fa parlar com els indis, amb una mala sintaxi, cosa que accentua més el fet que tots són estrangers". Comentari que, d'una banda, serveix perquè tothom lloï la traducció al català i, de l'altra, per subratllar l'habilitat de l'autora per retratar, justament, el sentit de comunitat que hi ha entre gent de procedència molt diversa, "gent que no ha oblidat que és francesa, bohèmia, sueca, noruega o alemanya però que estan junts en la fundació d'un món nou". Potser per això mateix "tots els personatges tenen molt de positiu i són tendres, fins i tot els dos germans que s'oposen a que l'Alexandra es casi, perquè d'entrada ho fan per evitar els rumors". No tothom està d'acord amb els propòsits dels germans: "el seu únic interès són els diners i no perdre l'herència que els tocaria!". I, en aquest punt, inevitablement, i malgrat haver intentat no aixafar el final [spòiler] als qui no havien acabat la lectura, va aparèixer un dels punts centrals de l'argument: la història d'amor platònica entre l?Alexandra i l'aventurer Carl Linstrum, que representa els valors d'una vida desarrelada... que no satisfà. Un amor madurat amb el temps que la protagonista s'ha negat, segons alguna interpretació, perquè "ella ha agafat, en vida un rol masculí, s'ha convertit en l'home de la família i, per tant, no necessita marit". Algú altre, més poèticament, hi afegeix que "l'Alexandra s'ha casat amb la terra", mentre que una tercera visió hi aporta els aires bíblics que sobrevolen tot el llibre: "ella juga el rol de Déu, de creació d'un món o d'un patrimoni... i Déu no necessita casar-se".  

    La consideració serveix per rependre un dels temes o de les característiques comentades al començar la sessió: la novel·la sembla cosir dues històries i algun lector, tot i reconèixer la bona mà de Cather a l'hora de lligar-les, fa notar aquest canvi de direcció... I sí, l'escriptura de Pioners, oh pioners! parteix de dos relats diferents, s'explica: "Alexandra" i "La noia bohèmia" que, ensamblades, serveixen a l'autora per fer una picada d'ullet al llibre del Gènesi: la creació i la caiguda en el pecat que comportarà el càstig. L'Alexandra, sí, actua de Déu Creador d'un món que, a base de treball i suor, es converteix en una terra fecunda; mentre que els amors adúlters entre l'Emil i la Marie portaran a una tragèdia, amb en Frank com a protagonista gairebé involuntari. Però fins i tot aquest personatge, que representa el fracàs i l'inadaptat, és tractat amb una certa dolçor: "li acabes sentint llàstima i et creus que ell no volia disparar a matar, malgrat que és el culpable de l'escena més colpidora del llibre", remata algú. I és que, certament, Willa Cather excel·leix en el retrat psicològic dels seus personatges, sense necessitat d'usar el monòleg interior o el corrent de consciència de Faulkner i Joyce. Una frase en concret va suscitar una bona estona de debat:

"Ni l'Òscar ni en Lou havien canviat gaire. Simplement, com l'Alexandra deia d'ells ja temps enrere, envellien tornant-se cada vegada més semblants a ells mateixos."

    Les diverses interpretacions sobre el sentit de la descripció, sobre si remetia a les obsessions multiplicades amb l'edat o de si al·ludia a uns caràcters tancats, de qui preferix no canviar, o tot al contrari, de la llibertat de ser un mateix sense por al què diran, van convertir-se en el colofó d'una vetllada ben satisfactòria, si bé abans algú va voler remarcar l'encert del títol en la versió catalana, amb una repetició que no es produeix en l'original anglès: "Cather va triar com a títol un vers de Walt Whitman que, en anglès, amb la "O" inicial ja té un aire líric; el traductor del poema al català, Jaume Pons Alorda, va trobar-hi el mateix esperit amb la repetició... cosa que en l'edició castellana, que simplement titula Pioneros, es perd". També hi ha, encara, l'oportunitat de repassar algun dels molts simbolismes que l'autora va posar al llarg del text, des de l'ànega que l'Alexandra i l'Emil recorden en diversos moments, fins a la morera blanca on es consuma l'amor, el pecat i el crim... en una picada d'ullet al mite de Píram i Tisbe cantat per Ovidi a les Metamorfosis –i reconvertit per Shakespeare en història immortal. 

    Al capdavall, de la sessió en treiem en clar que teníem al davant un senyor clàssic que, com queda dit en més d'una ocasió, ens arriba molt més tard que els seus coetanis Faulkner, Steinbeck o Hemingway per la seva condició de dona, probablement, malgrat haver guanyat el Pulitzer el 1923 i ser considerada una de les grans veus literàries al seu país, on hi ha qui creu que representa la conquesta menys èpica de l'oest: no la dels cowboys i grangers en lluita contra els indis, sinó la dels pagesos que van reconvertir la terra. Potser com l'Alexandra, casant-s'hi.