Sobre mi hija

 de Kim Hye-jin

 

Barcelona, Las Afueras, 2022.
179 pàgs.

Trad. d'Irma Zyanya Gil Yáñez i Minjeong Jeong [T.O.: 내 딸에 대해, Seül, 2017]

Queda clar que l'autora generava moltes expectatives. El seu origen, si més no, i com s'abordaria des de l'altra punta de món un tema tan quotidià com prometia el títol i el mínim resum que se'n tenia: les relacions maternofilials. Potser per això, d'entrada, el debat va centrar-se en les similituds entre dues societats que imaginàvem molt més distanciades, sobretot pel que fa als aspectes familiars, fins i tot tractant-se de l'occidentalitzada Corea del Sud. Hi havia un cert to de retret, en les primeres intervencions: "M'esperava més situacions coreanes, m'ha sobtat que no entrés a fons en l'anàlisi de la societat" o "És sorprenent constatar com la vida quotidiana és igual a tot arreu". Afirmacions que de seguida van trobar resposta a la contra: "no ho veig tan igual, la falta d'un home de família i tot el que suposa, el veig molt coreà, no tan d'aquí... i d'ara" i "el rebuig social a l'homosexualitat pot ser similar al que hi havia aquí fa temps, però mai no s'ha arribat a l'expulsió de professors universitaris!".

Sigui com sigui, l'acord és unànime a l'hora de descriure'l com d'un llibre que es llegeix molt ràpid i que, en general, tots els presents han disfrutat molt, fins i tot els moments de més duresa com els que descriu la decrepitud de la mort (o d'una llarga agonia) i l'abús d'un sistema capitalista: "el llibre, en el fons, és una gran crítica a l'individualisme al que ens aboca el capitalisme, on l'envelliment es converteix en un problema", assenyala algú. La majoria dels presents combrega amb la idea, però amb l'afegitó que, sobretot, és una història sobre la incomprensió intergeneracional, amb diferents graus i matisos: "parla de les expectatives que els pares aboquen sobre els seus fills i quan aquestes fallen", diu algú; "i del contrast entre un personatge abnegat al treball que no és capaç d'entendre la lluita de la filla", rebla algú altre; "sense oblidar que és una història d'amor i compassió: l'amor que dóna la protagonista, que en contrapartida en rep poc, tant de la filla com de l'anciana que cuida, la Jen". De tot plegat, acorda tothom, se'n deriva un retrat d'un cert pessimisme vital, marcat en bona part per la importància i el pes del "què diran", és a dir: la por als veïns i, com a contrapartida, la impossibilitat de ser del tot lliure.

Aquesta profunditat a l'hora d'abordar certs temes o problemes universals ha sorprès a més d'un per la joventut de l'escriptora: la claredat amb què descriu la vellesa i la proximitat de la mort, tot i que en algun moment del llibre s'hi llegeixi "el que m'inquieta és la vida, no la mort". En aquest punt algú posa en relleu la ressenya que Marta Sanz fa del llibre al suplement cultural Babelia, on ja d'entrada la descriu com una "novel·la límpida", és a dir clara i transparent, sense artificis... malgrat la càrrega vital que arrossega. Tot i que té la capacitat d'usar "imatges molt boniques i líriques", el llibre remou perquè s'atansa a veritats universals duríssimes sense fer-ne escarafalls o, per dir-ho a la manera d'un dels lectors: "amb un ús molt intel·ligent de les el·lipsis". Probablement, apunta algú, la clau és el punt de vista que adopta: "la tècnica del monòleg ajuda a creure't el que t'explica, perquè és fluid a l'hora d'abordar tots els temes: combregues amb qui escriu, entens la persona que hi ha al darrere". La reflexió aporta un punt i apart al debat que fa reflexionar sobre la importància que sigui la mare qui descrigui la història i no la filla, a qui d'entrada qualsevol lector destacaria com la protagonista: "al començament, sembla que et posi contra la filla que li demana diners, però aviat et porta cap al costat contrari: les 'bones' són les noies joves i la 'dolenta' la mare incapaç d'acceptar la sexualitat de la filla". Tot i les cometes a l'assenyalar "bons" i "dolents", algú salta per subratllar que: "no és maldat!, sinó incomprensió. El moment en què es planteja el plaer sexual de la filla és commovedor..." Vet aquí, es conclou, el que probablement buscava l'escriptora: situar el lector en el mateix dilema que bona part de la societat coreana, el de la ignorància respecte uns sentiments considerats tòxics o no-naturals: d'alguna manera, el punt de vista de la filla incompresa (alter ego de Kim Hye-jin?) era el fàcil d'adoptar i el dels lectors que ja tenia guanyats. Literàriament, també semblava el més trencador, però en canvi tots els presents coincideixen a afirmar que la mateixa història, explicada des d'un altre punt de vista, segurament no tindria la mateixa força o, fins i tot, podria convertir-se en un pamflet. Idea que ens porta a parlar d'un últim punt: el títol. Per què 'Sobre mi hija' si hi ha molts altres temes, sobre la taula, sobretot la vellesa, el sistema de residències geriàtriques i la lluita personal de la narradora? Conclusió: "perquè tot hi convergeix. La preocupació sobre la vella que ja no es val és el reflex de com pot acabar la filla... si no té descendència. La preocupació de la mare arriba, fins i tot, al futur de la filla quan ella ja no hi sigui". És, probablement, el tema que cohesiona el llarg monòleg de la narradora: la responsabilitat i, en part, la culpabilitat que comporta la criança dels fills... fins que no s'accepta que han de fer el seu propi camí.