dimarts, 7 de febrer de 2023

La mentida més bonica

 de Francesc Serés



Barcelona, Proa, 2022.
286 pàgs.



Aprofitant l'assistència que ens feia un mestre com Baltasar Porcel, una bona manera de començar l'anàlisi col·lectiva d'aquesta novel·la era convertir en pregunta la seva màxima sobre la necessitat de perspectiva: "Cal que passin 10 anys per poder escriure sobre un fet històric?" D'entrada, les primeres respostes van abonar la tesi: sí que cal, per no fer-ne una valoració massa en calent, es venia a dir; però hi havia qui ho veia d'una altra manera: "no cal agafar distància si el que vols és narrar des d'un punt de vista emotiu". Algú altre va voler remarcar la diferència entre la necessitat de perspectiva que demana un document històric o historicista, d'una novel·la i es va posar com a exemple que, recentment, també s'han fet llibres i una pel·lícula sobre l'atemptat a la Sala Bataclan de París. Poc a poc va sorgint la idea que no cal esperar mitja dècada més per novel·lar el "Procés", que és el que tracta de fer Francesc Serés en aquest llibre, sinó, en tot cas, dotar-ho de gruix. "El problema del llibre és que els personatges estan poc dibuixats, l'estructura és pobra, tot sembla una excusa perquè hi apareguin reflexions" sentencia un lector. Algú remarca que, ni que sigui quasi un tòpic, l'estructura sí que està treballada: es narra un dia especial de la vida dels dos protagonistes, el de la seva jubilació, que els permet fer un repàs de les diverses lluites i etapes que han passat, sobretot la independentista... "Però hagués pogut fer un assaig", rebla algú, "com a novel·la és fluixa, no hi ha escenificació, només diu, diu, diu..!" es lamenta, per després insinuar que potser el llibre és fruit d'un encàrrec, teoria que agrada a alguns i que sembla que corrobori l'opinió més generalitzada: "teníem en Serés com un bon autor i això és molt fluix", és la idea que flota en l'ambient. Hi ha qui en discrepa: "crec que és una novel·la molt valenta, des del títol mateix, aquesta 'mentida' que el que fa és acusar i posar el dit a la llaga. L'autor no volia crear personatges a fons, volia generar debat!". Quan algú respon que, per debatre, haver optat un assaig o un llibre de no-ficció, hi ha qui defensa a l'autor: "no se l'hagués llegit ningú, d'assajos sobre el Procés n'han sortit centenars... en canvi, de novel·la, només una i ell sap que té un públic". En aquest punt, dos dels lectors reconeixen que la novel·la els ha tocat, que els ha produït un cert dolor, fins i tot reconeixent que algunes escenes eren infantils i que el retrat del món educatiu (els dos protagonistes són professors d'institut) és simplista. Potser era això, el que volia l'autor?
La pregunta flota poc perquè la majoria afirmen que no, que ni això: que al llibre se li veu massa la queixa, que és repetitiu i es fa més tediós que no pas punyent: "l'ànsia per explicar la pròpia frustració el fa treballar massa ràpid", subratlla algú. El cert és que, de debat sobre el Procés, en crea poc: l'únic punt de fricció sorgeix, justament, sobre la "mentida" del títol. Ens van enganyar? Sabien que era irrealitzable, el que es proposaven, els polítics? O s'hi van trobar, no n'eren conscients i, per tant, no es pot considerar una mentida? Pot ser bonic, l'engany? Hi ha opinions diverses al respecte, si bé s'està d'acord que "bonic" ho va ser el mentrestant, l'empoderament popular, el creure's que anàvem a algun lloc... però la discussió de caire polític dura ben poc, perquè aviat algú recorda que l'anterior lectura va ser de la Montserrat Roig i que vam triar aquest llibre per buscar-hi símils. La comparació surt ben desigual, és clar, però l'exercici també serveix per llegir el llibre des d'una altra perspectiva, més tècnica: "el gran problema és que el més important en una ficció és que a l'autor no l'has de veure, i aquí tens la sensació que sents la veu del Serés per tot", comença algú, per després deixar clar que la Montserrat Roig, a banda de crear uns personatges de gruix, es dedica a escenificar, a mostrar què fa cadascun d'ells, no a dir-ho amb totes les lletres. I, sobretot, diu algú altre, "la Roig no prenia partit per ningú", ni tenia la necessitat d'encabir molts temes relacionats poc o molt amb el conflicte principal, com un poti-poti: que si amics que parteixen peres, que si uns okupes, que si adolescents que es fan fotos íntimes i el problema de les xarxes socials, que si la jubilació és o no un drama... Val a dir que algú troba potent la manera com s'enfoca la jubilació i el buit que suposa, però la tònica és opinar que per tots els temes hi passa de puntetes, que se'n deixa d'importants relacionats amb el Procés i que els únics moments que aconsegueix algun punt d'emoció, un fil on haver estirat un argument més humà, com quan algú pregunta a diversos personatges "què estaríeu disposats a perdre per la independència de Catalunya?", l'escena acaba ràpid amb mitges respostes i no s'aprofita per anar-hi a fons.
Tornant a la lectura de la Roig no falta qui recorda el llenguatge poètic i rebuscat, el d'un autor que és conscient que l'elaboració del llenguatge és tan important com la trama o la peripècia dels personatges, cosa que a La mentida més bonica en Serés sembla oblidar perquè el llenguatge és molt simple i planer, una qualitat que en aquest cas no és digna d'elogi, sinó més aviat el contrari. Quan s'apunta, altre cop, la falta de distància amb els fets, algú recorda que El temps de les cireres és del 1977 i narra uns fets esdevinguts només tres o quatre anys abans, però al final l'important és que la Roig tenia un món propi per narrar, uns personatges i una societat que ja havia retratat a Ramona, adéu però que el principal és que ella no pretenia convéncer ningú de res, ni escrivia pensant en una audiència concreta... sinó simplement en deixar una Obra rodona i coherent. Abans de donar per acabada la sessió, una de les poques veus que han defensat el llibre, després que la majoria dels presents reconegués que no és un llibre que recomanarien, vol tornar a subratllar que La mentida més bonica no pretenia altra cosa que reflectir una opinió i, sobretot, un estat d'ànim col·lectiu, o tant crear personatges memorables o un retrat social acurat, sinó purament deixar constància, en calent, d'un malestar comú, d'una apatia general que potser, quan passi, la distància no permetrà reflectir tal com el vivim. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada