Las herederas

 d'Aixa de la Cruz

Barcelona, Alfaguara, 2022.

324 pàgs.

Coincideix que és el dia de Santa Llúcia, una data tradicionalment associada al món literari, però també a certa devoció popular més profunda que el santoral cristià, la data fixada per comentar un llibre eminentment femení, no només en la forma (totes les protagonistes són dones), sinó per la temàtica pregona que ataca l'autora, que intenta bastir un pont entre l'estigma de les malaties mentals, encara molt viu avui en dia, sobretot algunes que pateixen les dones més que els homes, amb creences antigues que tradicionalment, i també com a estigma, s'han relacionat amb la bruixeria. I és que com remarca un lector, la frase clau de la novel·la, al voltant de la qual sembla que es basteixin totes les trames, diu: "Si somos locas, es porque nos enloquecen". I algú altre, ben avançada la sessió, dirà que el llibre s'hauria pogut titular "Brujas modernas", si bé és clar que això n'hagués orientat massa la lectura d'entrada. "Las herederas", en canvi, permetia encetar la tanda dels comentaris amb una pregunta de resposta òbvia, però que conté una de les claus del llibre: "Quina és l'herència a què s'al·ludeix?" En principi, la casa de l'àvia, que actua com a motor i desencadenant de la trama, però aviat queda clar que el llibre parla de "la genètica de la bogeria", com ho defineix algú. Una temàtica que l'autora desgranant poc a poc, però sense que en quedin massa dubtes: les quatre nétes que es reuneixen en el casalot heredat per decidir què fer-ne tenen alguna mena de "tara mental", per expressar-ho en el llenguage planer que usa algú: hi ha la que té problemes amb drogues  de les il·legals per superar una mena d'angoixa vital, la que no ha superat l'estrès post-part, la workaholic que tapa els seus mals treballant i la que pateix migranyes fortíssimes que la fan addicta a medicaments i teràpies diverses. Amb aquest panorama, i tal com descriu molt bé un lector, es planteja una "novel·la de tall clàssic i gòtica, que recorda a les germanes Brönte per l'angoixa que sap extreure d'una convivència quotidiana aparentment inòcua". Indefectiblement, salta la pregunta: "la convivència les guareix?", davant la qual no hi ha una resposta clara, si bé de seguida un dels presents ho aprofita per remarcar que, malgrat la tècnica irreprotxable del llibre, a nivell d'estil i la capacitat per fer elipsis, l'autora fa "afirmacions psicofarmacològiques molt agosarades", potser no tant en el llibre, que també, com sobretot en les entrevistes de promoció. La resta dels assistents s'agafen a la primera afirmació: "l'estil sincopat del llibre li permet mantenir un ritme molt alt i, a la vegada, crear atmosferes i usar imatges molt potents". 

    Qui més qui menys, tothom està d'acord amb que la construcció del llibre és excepcional, que té molt de ganxo perquè està molt ben escrit i que la idea d'explicar una mateixa escena o certa situació des dels diferents punts de vista dels personatges, li dóna un efecte tridimensional i ajuda a crear una claustrofòbia que, en part, no et permet deixar la lectura. Si bé, és clar, hi ha qui ha patit massa amb la història i això li ha impedit empatitzar més amb tots els temes que es van plantejant: el feminisme, sens dubte, però retratat sense teoritzar, gairebé com un homenatge a la condició de dona, rebla algú: "tot plegat a base d'anar aputant temes com la violació, que surt diverses vegades, la pressió social per la reproducció, la culpabilitat, les relacions tòxiques, el matrimoni forçat i tants d'altres". Però hi ha qui opina que, justament, n'hi ha massa de temes, fins al punt que en coincidir tots en us pocs personatges, li resta versemblança. Vet aquí un punt que genera debat entre els qui no es creuen la història justament perquè "passen massa coses juntes" i els qui defensen que, tot al contrari, la gràcia de la novel·la és saber aportar tants matisos diferents a un sol tema, a saber: "que la caiguda en depressions o malestars mentals i el pas cap a drogues, legals o il·legals, és una realitat de la condició femenina que ve de lluny, que se n'ha dit histèria o bruixeria, però que és un fet que les dones sempre han estat més propenses a mlas mentals per la responsabilitat que arrosseguen històricament", resumeix algú d'una tirada (més llarga i tot!). Tot plegat suggereix el comentari d'algu que aplaudeix la descrició que es fa d'añguns dels mals, com el capítol dedicat a la migranya: "això o ho has viscut o és impossible descriure-ho així", afirmació que porta a considerar que l'escriptura del llibre ha d'haver estat catàrquica per l'autora i a que algun dels presents rebati el que semblava que era l'opinió generalitzada: "en posar les drogues tant al centre, parlar-ne tant, l'autora perd l'oportunitat de fer una novel·lassa". Si bé, algú de seguida s'hi mostra en desacord considerant-la "una senyora novel·la" i tornant a posar en valor el recurs de les contradiccions, que literàriament és molt potent, surten més veus crítiques: "de vegades la lectura resulta confosa, d'escriptura". Però la crítica dura poc perquè hi ha qui vol que es passi a comentar el final, massa obert per alguns, sensacional per altres: "el recurs et deixa perplex", es diu en referència al flash forward amb què De la Cruz opta per tancar una trama a què no era gens fàcil posar punt i final, després d'haver flirtejat, també, amb l'esoterisme, quan apareix la història del nen que es creu reencarnat, i fins amb l'apoteosi, quasi orgiàstic, d'un semi-akelarre provocat per la ingesta d'una planta de fort actiu psicotròpic. "I el millor de tot és que aquests temes o situacions tan extremats els sap fer calçar perfectament amb l'argument: és del tot coherent que hi apareixi la bella dona en una novel·la que està tractant de dir-nos que les bruixes potser eren dones que patien tota la repressió d'ara, però multiplicada, i que es refugiaven en el consol que el proporcionaven herbes diverses...". 

    Una tesi que suscita un comentari apressat, però contundent, sobre "la descripció que fa de les plantes, el bosc i la Natura és excel·lent", abans no decidim donar la sessió per acabada. Si bé, encara, hi ha. qui vol fer esment de la coberta, que genera una última controvèrsia: "és inquietant i, en aquest sentit, una molt bona porta d'entrada al que el elctor es trobarà dins del llibre". Però com que alguns no l'han entesa i n'haguessin preferit una altra, algú ho remata descrivint-la així: "la llavor que punxa, del color més femení de tots, és el símbol de la fertilitat, i no saps si l'ocell vol fer-la entrar o si la treu de la boca de la noia. De fet, més que sembrar cap fruit, més aviat sembla que sigui el germen de la bogeria, no?O d'alguna cosa no assa bona..."