Paraíso

 d'Abdulrazak Gurnah

Barcelona, Salamandra, 2022.

Trad. de Sofía Noguera Mendía [T.O.: Paradise, Londres, 1994]

300 pàgs.

Probablement com ho fa el llibre mateix, la sessió sobre la primera obra que se li havia traduït al castellà del fins llavors últim Premi Nobel de Literatura, Abdulrazak Gurnah, va saltar de sorpresa en sorpresa en un crescendo continu. De manera que, igual que molts dels membres del club havien començat la lectura amb reserves i certs temors –i fins hi havia que havia preferit declinar-la–, la trobada va encetar-se en to acadèmic, amb un intent de situar l'autor dins del marasme de la literatura "africana" i, més concretament, de temàtica postcolonial (gairebé un gènere en sí mateixa), però va cloure's amb una suma abundosa d'idees, punts de vista i sensacions que va deixar tothom meravellat, tant del llibre (sobre el qual es va acabar afirmant, com a epitafi a un dels debats  és encesos de la vetllada: "el llibre és un paradís!"), com del propi intercanvi de comentaris, de la riquesa (i els sabers!) que ens havíem regalat entre tots en una reunió memorable.

I és que Gurnah, ja des del planteig argumental, apunta cap a una novel·la on el protagonista, un adolescent de família humil, les passarà molt magres per tirar endavant. Més d'un hi coincidia: "saber que el pobre nen ho passaria molt malament, tirava endarrere la lectura", no tothom tenia ganes d'encetar un llibre de patiments infantils. És probable que hi influís el background lector (i espectador) que tots plegats duem al darrere i és pertinent preguntar-se si l'autor n'era conscient, que plantejava una típica novel·la iniciàtica on el pas a l'edat adulta es fa amb sofriments, o si ja comptava amb el que, més endavant, un dels lectors anomenarà la "capacitat d'acceptació" dels africans. En qualsevol cas, la novel·la "decep" en aquest punt: malgrat les situacions adverses que es va trobant en Yusuf, de qui aviat sabrem que si se'n va amb el seu "tiet ric" no és com una ajuda d'aquest a la família pobra, sinó com a penyora per un deute no pagat, la trama mai no es recrea en el seu patiment, ni en l'enyorança, ni en els capítols negres que el lector anticipa que es trobarà... El cas més clar és quan, al cap d'un temps, s'enrola en una expedició per anar a comerciar a les terres de l'interior on viuen certs pobles salvatges: "l'amenaça es descriu des del principi, quan se'ns presenta el capatàs com un abusador de nois joves... i el Yusuf constantment ens el pinten com una bellesa descomunal", resumeix algú, "i, en canvi, no passa mai res:el viatge té penalitats d'altra mena, però mai no es produeix cap abús... i tu com a lector te l'esperes en qualsevol moment".

Superada aquesta "por", la lectura depara tota mena de plaers: "està escrit duna manera molt bella, encara que expliqui realitats dures, la prosa aconsegueix que no ho semblin", enuncia algú, que tot seguit remarca la sensualitat constant que l'autor ens regala a l'hora de descriure sabors, olors, colors, una diversitat de gents i menges, també de paisatges, que et fa enamorar del lloc. En cert sentit, remarca algú, les descripcions del viatge cap a l'interior que planteja la novel·la, "inevitablement et fa pensar en Memòries d'Àfrica, la pel·lícula, en què no podies no enamorar-te del lloc". En el mateix sentit de construcció argumental, hi ha qui remarca l'enteresa de tots els personatges, no només del Yusuf, descrit magistralment, sobretot per l'evolució que fa emntre creix al llag del llibre, sinó també la resta: el tiet Aziz, "de qui sempre penses el pitjor, i et sorpèn en positiu", en Khalil, "que comença sent com una mena de germà gran pel protagonista, però que justament no evoluciona... perquè no fa el viatge, i acaba essent un germà petit", i el propi capatàs o la família que l'acull i es fa creus que no sàpiga l'Alcorà. La religiositat del llibre, justament, va encendre un dels debats més interessants de la tarda, especialment a propòsit d'un títol que, inequívocament, té connotació religiosa: quin és el paradís? O on cal buscar-lo?

L'explicació acadèmica és que Gurnah, en una novel·la que és un viatge cap a l'interior, des d'un litoral més o menys ric i pròsper, cap a les "terres salvatges" es pot llegir com una resposta a El cor de la tenebra de Joseph Conrad, que descrivia el continent com un infern, més fosc com més s'hi avançava. En aquest sentit, Gurnah hi respondria dient: l'infern sou vosaltres, abans de la vostra arribada nosaltres vivíem en harmonia... si bé el que descriu no és un paradís exactament, sí que és un sistema regit i regulat amb lleis pròpies on tothom pot sobreviure-hi. El "paradís" caldria entendre'l irònicament, en part... Altres lectors, en canvi, creuen que per paradís es fa referència a la diversitat de cultures existents, d'idiomes, a la convivència religiosa entre hindús, àrabs i africans animistes... una diversitat que "els alemanys" als quals es fa referència –i que apareixen al final– amenacen de destruir per imposar la uniformitat en tot. Un respecte que queda magníficament plasmat en el diàleg que tenen dos dels personatges (un hindú i un musulmà, en Kalasinga i en Hamid) sobre les creences fantasioses de l'un i l'altre [pàgs. 101-104]:

"-¿No es agradable pensar que el Paraíso será así? -susurró Hamid (...)- Cascadas más hermosas que cualquiera que pudieramos imaginar. ¿Sabes que allí es donde se encuentra la fuente de todos los ríos de la tierra? (...)                                                                    -¿Donde está ese jardín? -preguntó Kalasinga- ¿En India? Allí he visto muchos jardines con cascadas. ¿Es éste tu Paraíso? ¿Donde vive el Aga Khan?                                     -Dios ha creado Siete Cielos. El Paraíso es el séptimo nivel, y a su vez está dividido en siete niveles. El más alto es el Jennet al Adn, el Jardín del Edén. Allí no aceptan blasfemos peludos, aunque sean capaces de rugir como mi leones salvajes.                    -En India tenemos jardines así, construidos por los bárbaros del Gran Mogol. Montaban orgías en las terrazas y tenían a los animales en el jardín para poder salir a cazar cuando les apetecía. De modo que esto debe ser el Paraíso.                                       -¿Tu crees que Dios está loco? ¡Poner el Paraíso en la India!                                               -Sí, pero quizá no pudo encontrar un lugar mejor. He oído decir que el jardín original todavía existe, aquí en la tierra.                                                                                                     -Tu crees en cuentos de niños.                                                                                                    -Lo he leído en un libro. Un libro espiritual. ¿Sabes leer, musulmán carne de perro?" 

Moments com aquest, d'alta intensitat de pensament, enmig d'un moment jocós, poblen el llibre de Gurnah, que permet fer-ne una lectura d'antropologia cultural, com subratlla un altre lector que destaca la importància dels somnis que té el protagonista, que volen ser premonitoris o exemplificadors d'alguna cosa, així com els esperits i les ànimes que corren en algun moment. Són detalls que, com remarca algú altre, just per reprendre la conflictivitat colonial que vol remarcar l'autor, però que no tots els presents han vist perquè esperaven trobar-n'hi més, demanen una lectura "no europea" de l'obra: "Que és just la que ens costa més de fer i potser per això esperem sempre el drama o la tragèdia, que al final no és que no passi sinó que els africans no la viuen com a tal i, per tant, tampoc el narrador ens l'explica així. No és ben bé resignació davant la vida, sinó una mena d'acceptació del que passa i el que passarà, sense més". En aquest sentit algú hi aporta que potser el paradís és aquest: que no passi el que un espera; comentari que és replicat en el sentit anterior: "no és que un no ho esperi, ni tampoc que ja estiguin avesats a la violència, que la veiem al llarg del llibre i no és poca, sinó que l'accepten i la viuen sense dramatitzar". El drama és europeu, una herència més de la colonització... que el marc on transcorre el llibre està a punt de viure: som a finals del s. XIX i els alemanys estan començant a treure el nas, però encara no han imposat la seva llei i, sobretot, la seva visió unívoca i unidireccional del món, la vida, les relacions, la raó. Acabem la sessió amb el recordatori d'una anècdota explicada pel periodista Nico Valle en un acte a Cal Llibreter: una ONG decideix excavar un pou en un llogarret africà per ajudar a les dones del poblat, encarregades d'anar a buscar l'aigua, dia rere dia, a una font situada a 20 o 30 km. Sorprenentment, seran elles les que el boicotejaran i s'hi mostraran en contra. Per què? Perquè per més dura que fos la caminada i la càrrega d'aigua, aquelles hores eren les "seves", les que els servien per socialitzar, xerrar, escapar de la vigilancia estricta i els costums del poblat. Vet-ho aquí: cal esborrar tota lògica occidental per mirar de comprendre el Paradís que Abdulrazak Gurnah ens retrata en aquesta esplèndida novel·la.