Apeirògon

 de Colum McCann

Barcelona, L'Altra Editorial, 2021.

[Trad. de Marta Pera Cucurell; T.O.: Apeirogon: A Novel, New York, 2020]

542 pàgs.

Potser la frase més rotunda que pot dir-se d'un llibre és que és necessari. L'havíem sentit alguna altra vegada, en la història d'aquest club de lectura, però cap amb la rotunditat amb què la majoria de lectors van afirmar-ho d'aquesta novel·la de Colum McCann. Alguns dels qui fan l'afirmació, a més, reconeixen que no han tingut temps d'acabar-lo, però asseguren que ho faran: que no deixaran aquesta obra a mitges sigui el que sigui que triem pel mes que ve. I això malgrat la duresa: sí, és un llibre que costa de pair, que t'acosta tant a una temàtica que, poc o molt, tots coneixem d'oïdes, és tal la immersió al món judeopalestí, recalca una lectora, que t'obliga a aturar-te per reflexionar-hi constantment. La quantitat d'informació que t'aporta de seguida entra al debat: hi ha qui es pregunta si calien tants detalls, però de seguida rep una resposta eficaç: "és la manera que té l'autor d'endinsar-te a tu, que ets molt lluny, a l'ànima dels personatges". Uns personatges, val la pena recordar-ho, que són de carn i ossos: en Rami Elhanan, jueu, pare de la Smadar; i en Bassam Aramin, palestí, pare de l'Abir. Totes dues nenes mortes per culpa d'un conflicte que fa dècades que s'allarga: l'una, a causa d'un suïcida amb un cinturó d'explosius, l'altra, per la gràcia d'un franctirador. Però tal com va remarcar un dels presents, Colum McCann amb aquest llibre no pretén explicar el conflicte sinó aportar-ne dues mirades. I, sobretot, el context de cadascuna d'aquestes mirades, que és tan ampli i complex que inclou des de la diferència de color de les matrícules dels automòbils de l'un i l'altre protagonistes, al relat minuciós de com cadascun d'ells es desplaça fins a la reunió de "Pares per la Pau". "És una visió calidoscòpica, que intenta fins i tot fer-nos entendre les dues cultures que conviuen al territori: aporta un saber enciclopèdic", se subratlla, abans de recordar que l'autor hi fa entrar des de la fascinació de Borges per la càbala, a les migracions d'ocells, que tenen un punt neuràlgic justament allí, a Israel-Palestina. Les aus, que es converteixen en un correlat de la història principal (i que ja la portada –que és igual a la de l'edició original– anuncia que tenen un pes important), fan que aviat els lectors es preguntin si són (o volen ser) una metàfora d'alguna cosa. Més d'un concedeix que és "una metàfora evident", però ningú no l'acaba d'explicar, en tot cas es recorda que es parla de com les aus ja no passen per sobre dels camps de concentració però, en canvi, són persistents en el seu pas anual per aquest territori en conflicte secular. Fins i tot hi ha qui apunta que aquest anar en estol, seguint un mateix camí podria ser el retrat de les dues religions o dels poders que hi ha al darrere.

En qualsevol cas, i més enllà de la temàtica, l'estada de McCann a Barcelona per presentar el llirbe a periodistes i llibreters fa que en sapiguem una clau que insereix Apèirogon, més enllà de la temàtica, en la més rabiosa actualitat narrativa: l'autor intenta, amb la multiplicitat de fragments que estructuren el llibre (1001, per ser concrets, i el número no és casual, és clar) recrear la lògica d'Internet. O el funcionament, si més no: fer física la hipertextualitat. Si se cita Borges en un moment, el següent textet ens explica el personatge i la seva relació amb Israel, talment poguéssim clicar-ne el nom amb el ratolí. (Però amb objectiu i estètica literàries.) I així, quasi, infinitament, amb el benentès que el llibre sí que és finit, té un nombre determinat de pàgines i l'autor va decidir tancar-ho en els 1001 fragments... però deixant ben subratllat, des del títol, que en podrien ser infinits més. No debades l'apèirogon és la figura geomètrica de cares o costat infinits.

La distribució i ordenació d'aquests fragments és el que dóna força al volum, subratllen diversos lectors, que assenyalen els seus dos discursos, situats just al centre del llibre, compartint (i repetint) el número 500 com el millor de tota la novel·la. "Però el que els fa tan contundents és la preparació que l'autor fa perquè hi arribis!". I encara hi ha qui s'ha adonat que, dins del desordre aparent i els salts que fa el llibre, "que és una manera més que té el McCann per assenyalat la diversitat i la multiplicitat del conflicte", intervé un tercer, tota la novel·la està travessada per un fil argumental molt clar: "tot penja del dia que l'autor els va a trobar i arrenca amb el Rami anat en moto a la reunió i acaba amb el Bassam tornant a casa, al vespre; la trobada són els discursos, just al mig". Potser aquest punt personal, que se subratlla en tot moment, és el que explica "la mirada tendra, quasi ingènua" que vol transmetre l'autor, que potser just per això fa que sigui un "llibre dur, que cal deixar a estones". En definitiva, una d'aquelles lectures que quedarà per sempre en el record del club, plena de recursos narratius molt variats, d'un gran lirisme, gens maniqueu, i que es pot llegir com una novel·la sent que és crònica de viatge, assaig, biografia i aporta un saber quasi enciclopèdic.