L'espectre d'Aleksandr Wolf

 de Gaito Gazdànov

Barcelona, Editorial Karwán, 2021.

(Trad. de Maria García Barris; T.O.: призрак александра волка; Nova York, 1947)

194 pàgs.

D'entrada, disparitat de criteris. Un dels primers comentaris sobre el llibre de Gazdànov deixa entreveure el que ha passat a més d'un dels presents: "no hi he connectat, la manera com està explicat no m'ha entrat", que de seguida és seguit per altres lectors presents, si bé comencen a aprèixer-hi matisos: "al principi sí, que t'atrapa, i la situació fa que no puguis deixar de llegir... però en cert moment, cap a la meitat, decau una mica". En general, gairebé tothom acaba arribant a aquest punt de consens: l'arrencada amb el capítol bèl·lic a l'estepa russa i el xoc del protagonista quan es troba aquell episodi personal narrat en un llibre de contes és vibrant, així com la recerca de l'autor (el tal Aleksandr Wolf del títol) per part del narrador, que a alguns dels membres del club els ha recordat els llibres i l'ambient de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, especialment el capítol de la boxa i les pesquises que, com a periodista, va fent la veu que ens narra la història. La majoria de lectors, però, van anar "desenganxant-se" del llibre així que la resolució s'allargava i el llibre es convertia més i més en un drama psicològic, una novel·la existencial: "La reflexió sobre la vida i la mort del final és el que me´s m'ha interessat, però hi ha capítols sencers que gens ni mica", reblava algú, mentre algú altre apuntava que l'excés de reflexions feia que les hagués de llegit més d'un cop, perquè no eren clares. "Crea expectatives que no compleix, allargassa, crec que no sap com acabar-ho" subratlla un altre lector. En algun moment també queda clar que la circularitat de l'argument diversos lectors la troben forçada. Fins que s'alça una veu discordant que aplaudeix l'estructura de l'obra, circular, amb la pistola que apareix al principi i al final i, sobretot: "l'evidència que és un autor rus i que ha llegit i paït Dostoievski: aquests autors que donen voltes a tot i que s'ho qüestionen una vegada i una altra, com Danilo Kis". Encara que hi ha qui en discrepa i creu que l'autor no va a fons, que les seves filosofades són més aviat simples... El debat es tensa perquè algú considera que l'autor va molt a fons i toca l'ànima, mentre se sent dir: "si les reflexions d'aquest llibre sobre la condició humana no són profundes, que baixi Dostoievski i ho digui!", se sent, mentre la conversa fa referències constants a la xerrada central del llibre, entre les pàgines 150 i 158. Algú en llegeix un fragment en veu alta:

"-Sempre he pensat que la vida s'assembla a un viatge en tren, aquella lentitud de l'existència personal, tancada en un moviment exterior frenètic, l'aparent seguretat, aquesta il·lusió de continuïtat. Després, inesperadament, en un segon, un pont que s'enfonsa o un raïl trencat, i aleshores es produeix la interrupció d'aquest ritme, el que anomenem mort.                                                                                                                -És així com s'imagina la vida?                                                                                                       -De quina altra manera la veu vostè?                                                                                                       -No ho sé. Però si no existís aquesta interrupció forçosa del ritme, com vostè diu, les coses serien d'una altra manera: una marxa lenta, un progressiu refredament i un esllavissament gairebé imperceptible, gairebé indolor, cap a un lloc on la paraula ritme, segurament, ja no té sentit."                  

    Aquest voler mostrar fragments importants o notoris per a cada lector, portarà a una discussió de caire moral quan es posi a la palestra aquesta frase:

"cada dia es produeixen catàstrofes còsmiques, però la infelicitat consisteix en el fet que les catàstrofes còsmiques ens deixen indiferents, mentre que el mínim canvi en la nostra vida, per més insignificant que sigui, ens provoca dolor o compassió i no podem fer res per evitar-ho."

    L'adjectiu "indiferent" és la clau de volta (sobretot en el context que just ens toca de viure, vora els mateixos paisatges on s'esdevé l'escena inicial de la novel·la de Gazdànov, no lluny de Crimea): es qüestiona sobre si indiferent vol dir "fred", algú intenta anar a l'arrel de la paraula provant una etimologia que fa del mot una manera de dir que "no et canvia, no et deixa diferent a com eres" i, fins i tot, s'arriba a buscar la frase en l'edició castellana del text (Acantilado, 2015), aprofitant que un dels membres l'ha dut, per veure si s'usava un altre mot. Però no: "indiferente" [en fer la crònica, aquest cronista s'adona que l'autora de les dues traduccions és la mateixa persona!]. 

    Aquest intermedi quasi semàntic porta a un altre dels lectors a fer notar que tots els personatges que apareixen al llibre porten una culpa enorme a sobre, i això desperta la reflexió d'un altre que recorda la cita d'Edgar Allan Poe que obre el llibre on el protagonista troba el relat que el commou: "Als meus peus jeia el meu cadàver amb una fletxa clavada a la templa", vet aquí una excel·lent metàfora d'aquest pes que acompanya els personatges tota la vida! I algú altre no s'està d'advertir que els dos personatges principals han viscut una guerra, mentre es remarca que l'atzar té un paper clau en la vida d'ells i, és clar, en el desenvolupament de la novel·la. Però l'aparició d'una portada diferent de la mateixa novel·la, on també s'hi destaquen els cavalls que juguen un paper molt secundari, però fonamental per a identificar l'escena, condueix el final de la sessió cap a una conversa sobre aquest animal, la seva noblesa, la manera de tractar-los i els estudis que en va fer George Stubbs, autor de la pintura d'on surt la portada de l'edició catalana (que podeu veure sencera aquí).