Terres mortes

de Núria Bendicho 

Barcelona, Anagrama, 2020.

178 pàgs.

Era una aposta de lectura arriscada i la sisena onada (o la variant Òmicron) va haver de dir-hi la seva i fer-nos tornar a la virtualitat, una bona eina, que ha permès la pervivència de grups com el nostre, però que resta ganxo, capacitat de rèplica i mordent al debat.  I un llibre com el de Núria Bendicho, una primera novel·la d'aires faulknerians que, a la vegada, beu dels Drames rurals d'una Víctor Català, necessitava molt de mordent. Els primers comentaris van deixar clar que no havia deixat indiferent a ningú i les referències a Caterina Albert i William Faulkner van alternar-se amb les de Tarantino, Eco i Pep Coll. "És molt bèstia, amb moments molt grotescs, tarantinians." O bé: "No li cau l'estil, ni la tensió, ni el to en cap moment! Com a primera novel·la és sensacional". Més: "És molt sensorial, amb la brutícia molt present i descrita. En això supera a d'altres escriptors catalans 'rurals': és molt més crua". Algú va anar més enllà i va precisar que, si li recordava a Umberto Eco era pel que havia dit, en cert moment, el novel·lista italià: perquè, com el bon art, aconsegueix fer-te admirar la part fosca, com els quadres que representen escenes de guerra. 

Certament, un repàs ràpid dels temes que apareixen al llarg de la novel·la ens aporta el bo i millor de la condició humana: incest, mort, violència, brutícia, bogeria, primitivisme... De fet, com apunta algun dels presents, "només els nens i els esguerrats se salven de la maldat i la bogeria", factor que fa que un altre membre apunti que "més que la bogeria, hi veig la infelicitat. De fet, diria que es tracta dela visió d'una dona que no estima a ningú perquè no ha pogut estimar mai i ha vist l'horror des de nena."

I tota aquesta admiració sura, encara, sense que haguem entrat a parlar de l'estructura del llibre, dels capítols narrats per deiferents personatages, que tothom ha lloat molt: "m'agradaria molt saber com ha organitzat els materials i com s'ho ha fet per desplegar la informació" pregunta, en veu alta un lector, mentre un altre li respon que "el més sorprenent, sent que es tracta d'una primera novel·la, és que l'autora crea de seguida unes expectatives... i les compleix! No decau en cap moment i és capaç de crear un crescendo tot i que ja comença des de molt amunt. Sempre amb un to dur que sap fer creïble". L'única crítica que apareix en tota la sessió, ponderada, fa referència a la polifonia, justament: "les vesu estan molt ben travades, però no s'hi matisen els diferents nivells de registre oral. La prostituta, el nen i l'hereu parlen igual."

Al costat d'aquest però, que tots els lectors van acceptar, algun dels metges del grup va mostrar la seva sorpresa per com l'autora havia captat i retratat els tics i trastorns diversos dels personatges, la cruesa d'algunes descripcions patològiques "poc habitual en algú que només té 25 anys!", un comentari que va suscitar que algú altre recordés que un dels temes que més va apareixent al llarg dels capítols és el de l'estigma familiar, que es converteix en un mantra, gairebé, la por a repetir "allò" que tothom espera. "També això és maldat", va sentenciar un tercer tot assegurant que "és el gran tema de la novel·la: jo crec que s'acaba convertint en una al·legoria del Mal, més que no pas de la bogeria". La repetició cap aquests elements foscos que poblen Terres mortes i en fan, segurament, el seu tret més diferencial duu a recordar que és una tendència o característica que la literatura catalana ha transitat poc, "aquí ens ha perdut el boniquisme", se sent dir, i sembla que Núria Bendicho tira cap als marges literaris, "els d'un Prudenci Bertrana o la Víctor Català menys coneguda". Reflexions que porten a l'estranyesa d'alguns presents que recorden que aquest primitivisme propi de l'aïllament, aquest món tancat, és el característic del món rural català que durant segles vivia en masos allunyats; i d'aquí se salta a recordar el pes amb què el noucentisme, especialment, va marcar la cultura... però és tot just un comentari de passada perquè es fa tard i algú encara vol recordar un fragment de la novel·la per remarcar que, tot el que s'ha dit i repetit no està renyit amb lirisime i certes expressions i imatges literàries molt riques, com ara:

"Se'l veia molt emocionat i jo podia veure totes ls coses que m'anava explicant com si Déu les estigués dibuixant a la vora."

En definitiva, un novel·la que ha calat fons, que s'ha llegit d'una tirada, en la majoria de casos –amb un parell de relectures i tot!–, i que tothom apalaudeix que el boca-orella li hagi donat una segona oportunitat, després que ser finalista d'un premi fallat el gener del 2020 n'aplacés l'edició i el ressò durant un any i mig.