Hay recuerdos que querrán acompañarme

 de Fede Nieto

Barcelona, Hurtado&Ortega, 2021.

169 pàgs.

Un club de lectura també pot ser això: la possibilitat de repetir, per primera vegada en 10 anys, un autor; que l'autor repeteixi visita i el ritual de sotmetre's a l'escrutini implacable de deu o dotze lectors amb els seus pros (molts), contres (pocs) i aspiracions diverses; i, fins i tot, que un cop trencat el gel, i entrat a fons en la intimitat del procés creatiu, l'autor accedeixi a explicar, entredents, amb què està treballant i quin creu que serà el seu proper llibre. Tal com Fede Nieto ja va fer el 26 de juny del 2019 quan, després de disseccionar Niño anómalo, va explicar-nos que treballava amb una història familiar antiga, que començava amb una rebesàvia segrestada pels indis, talment un western, però a la Patagònia. I aquest és, justament, el llibre de la sessió present, que el Fede prefereix definir com "una història de les dones de la meva família", més que com western, com d'altres lectors ja li han dit que és. I reconeix que la història ho sembla, però que justament el que vol és defugir l'estil o el gènere que hem vist tantes vegades al cine. Quan una lectora li fa el comentari que el llibre "podria estar escrit per una dona, perquè totes les dones que hi parlen te els creus del tot, aconsegueixes una fidelitat amb el llenguatge femení extraordinària", l'autor queda veritablement commogut i intenta explicar què pretenia, l'emoció s'escapa: "no sé si femení ho és, només he intentat fer real un sentiment des del punt de vista més humà possible. Sóc pare d'una nena i intento, imaginar-me què suposaria la seva pèrdua, en la part més íntima de mi. I, despres, intentop imaginar com viuria ella una experiència com aquesta". Per acostar-se a les veus femenines, a més, tenia la seva mare com a model: "ens explicava la mitologia grega com si fos un conte o una peli". De fet, quan un altre lector el felicita per l'estructura de la novel·la i l'invent d'aquest hotel des d'on, a les nits, la mare explica la història de la família, l'autor reconeix que el més difícil, a l'hora d'escriure tot el que volia posar dins d'aquest llibre, va ser la contenció, trobar l'equilibri just entre emoció, històries i vivències i records personals. "Perquè l'hotel existeix. I hi vam passar dos dies [explica sabent que els presents ja coneixen Niño anómalo i, per tant, la fugida de la família durant la dictadura] i algunes de les històries que després s'expliquen al "hueco en la pared" són reals i surten d'allí, tot i que les he sabut després". Evidentment, part de la ficció, reconeix, és la mare explicant als presents aquesta història familiar que arrenca a mitjan s. XIX i que ha anat passant de generació en generació, però una de les escenes claus i més impactant és del tot certa: "la de la pluja, amb la gent banyant-se amb sabó i rentant la roba és del tot real, és més: és la neva raó d'escriure!" sentenica Nieto i explica que hi ha una escena molt similar en una novel·la de José Saramago, Assaig sobre la ceguesa, que va llegir als 30 anys, i el va emocionartant, se li va fer tan punyent i a la vegada real, que va decidir que algun dia a posaria en un llibre... si aconseguia escriue'n un. I que ho havia intentat a Niño anómalo, però no li havia cabut.

Aquest gran encert que és l'hotel com a motor de la història, la narració oral i la inserció d'altres anècdotes, que tothom lloa moltíssim i fins se subratlla que és un salt endavant en la seva narrativa, reconeix que va ser una descoberta tardana, en el procés de creació, en un segon o tercer esborrany, i que en bona part la deu als seus editors: "ells em van dir que si volia jugar la basa teatral, hi anés a fons; per això també van aparèixer les acotacions, com si fos una mena de cor grec". I, a continuació, reconeix uqe la organització de tots els materials va ser complex perquè no és un escriptor "dels que fa fitxes": "Sóc caòtic, no tinc una tècnica, vaig fent capítols i escrivint imatges que em vénen de cop i volta, per això procuro dur sempre una llibreteta a sobre; la feina és ordenar-ho. Al principi, el llibre em va sortir molt feixuc, incòmode, massa intens... La mare que ho explica com un conte va ser el recurs que em va donar el to definitiu, més amable."

Les lloances a la manera d'escreiure no tarden en aparèixer: "tens una manera de narrar que m'arrossega, no ho puc evitar: tiro, tiro i tiro endavant, després he hagut de rellegir per anar a fons amb el tema", li diuen d'una banda; i d'una altra: "hi ha escenes que les sents; és més: les veus, perquè són molt cinematogràfiques", comentari que el Fede agafa al vol per reconèixer que sí, que no pot evitar, de vegades escriure com a cinèfil que és i usant recursos del setè art: "hi ha un travelling i tot, al llibre!". Alguns lectors volen agrair-li moments concrets, com la recreació dels menjars i el mercat amb sabors indígenes, cosa que porta a l'autor a reflexionar sobre com l'Argentina és el país que més amaga el seu passat, cosa que en el menjar és especialment clara: "l'asado és el plat nacional i la bandera de la cuina argentina a tot el món, però hi ha moltes més coses! Locro, sopa paraguaya, la humita... plats amb blat de moro com a ingredient principal, herència andina, dels quals no s'amaguen països com Perú o Mèxic, o Equador..! Però els argentins amaguen el mestissatge, cosa que no lliga, per exemple, amb aquest intent de la meva mare de reivindicar la seva sang índia, ella que era rossa i d'ulls blaus, però no va oblidar mai la història d'aquella nena, que era una rebesàvia seva, que va tornar amb un fill fruit del segrest dels indis... i del qual venim tots després, és clar".

Una altra lectura que se li fa, entusiasta, és la filosofia i les reflexions que fa dir als personatges, "sempre molt creïbles i profunds, com el discurs que la Dolores fa a la seva mare o tots les que parlen sobre les lluites i la recerca de la llibertat, que és una constant del llibre", comentari que l'autor respon amb sinceritat absoluta: "a mi, la lluita m'emociona, no ho puc evitar. Saber de gent que lluita em fa plorar, per això el recurs del hueco en la pared, per poder obrir més camps, més braços". Certament, rebla algú altre, "al llibre a més de la història en si, de l'argument simple, hi ha un missatge contra els totalitarismes, de tot tipus, molt clar". Malgrat le'ntusiasme general, però en cert moment s'insinua una petita crítica: "per què aquest títol? És molt complex, no hi ha manera de recordar-lo... Encara que llegint el llibre té tot el sentit, però..." I aquí el Fede reconeix que li va costar molt, trobar-lo, que l'editorial n'hi va proposar un, que no recorda, que tenia un sentit molt religiós i no el convencia; que ell en tenia un altre, que ha acabat sent el títol de l'últim capítol, "Bajo el agua invisible", que va descartar per diferents motius, tot i saber que era bo. Principalment, perquè hi ha molts títols de novel·la que porten "aigua", fins al punt que s'havia convertit en una broma privada amb l'editor... Al final, la inspiració la va trobar en un tango molt famós, d'aquells que tot argentí coneix, i que ell recorda haver sentit centenars de vegades recitat per una veu femenina, Susana Rinaldi: Definiciones para esperar mi muerte d'Homero Manzi, un poema preciós que el Fede Nieto ens llegeix gairebé per posar punt i final a la sessió. Escolteu-lo aquí.

En algun moment també va parlar-se de realisme màgic, de literatura victoriana i de les desenes de jocs personals que l'autor ha amagat en aquest llibre complex que porta el tan últimament citat empoderament femení a la palestra: "el casament de la Dolores reprodueix la violació dels indis, però legalitzada", sentencia algú. I llavors la conversa se'n va cap a anècdotes que uns i altres tenim sobre tot el que moltes dones encara accepten sense adonar-se la violència que hi ha implícita en el gest, en tants gestos. En definitiva, un llibre que no és un western, però en té l'aire; no és una novel·la de sagues familiars on el nom i l'honor es llustren, però en té la música; no és una història sobre un capítol èpic d'alliberament, però es respira aquest anhel en cada línia. En definitiva, hi ha mescla de gèneres i de temes, la recerca d'una veu, homenatges familiars i reivindicació d'uns orígens, mestissos, que ja mai més tornaran a tenir aire de llegenda.