Miss Marte

 de Manuel Jabois

Barcelona, Alfaguara, 2021.

201 pàgs.

    

Tot i que hi ha hagut qui no ha connectat amb els personatges, l'opinió generalitzada d'aquesta novel·la sobre la memòria i els relats i records d'uns fets passats és que es llegeix molt fàcilment i que l'habilitat de l'autor perquè el lector no es perdi, malgrat una estructura fragmentària gens fàcil, és molt encomiable. Se n'aplaudeix la multiplicitat de punts de vista, l'organització de les informacions en forma de reportatge audiovisual, que és just el que els protagonistes que desenterren la història estan rodant. I té tot el sentit, apunta algú, perquè a més de la desaparició de la Yulia el dia de la boda de la seva mare, la Mai, amb el fill del "cacic" d'un poble gallec, el que veritablement importa de la novel·la és el retrat d'aquest poble inventat, Xaxebe, i de com els seus habitants han afrontat un fet luctuós al llarg del temps. El poble és l'autèntic protagonista!, subratlla algú, i la memòria selectiva o l'equilibri emocional que busca tota comunitat, el tema de fons. No és casual, també s'assenyala, que els paisatges i les olors tinguin tanta presència: el lloc és un personatge, i en algun moment fins es compara –sense anomenar-lo– la diferència entre tenir l'Atlàntic al davant o venir del Mediterrani: "los muertos quedan lejos", ve a dir un personatge. Com apunta un dels lectors, és lògic que l'argument universal que hi ha al darrere d'aquesta trama sigui la del foraster que arriba en un lloc i el desastabilitza –tan habitual dels westerns, d'altra banda–, i el mèrit és, justament, com a poc a poc, i gràcies a les entrevistes que els reporters fan als habitants del poble, de seguida queda clar que el focus de la investigació és més aquesta forastera, la Mai (o "miss Marte" com ella mateixa es fa anomenar), que no pas la tragèdia en si que, aparentment, era el tema del reportatge: la desaparició d'una nena de tres anys... un quart de segle endarrere. 

Sobre el misteri, mai no resolt, i que tindrà conseqüències funestes més endavant, aviat quedarà clar que n'hi ha molts que menteixen o que s'han gardat secrets durant dècades i, és clar, és la descoberta d'aquests petits detalls el que dóna al llibre un aire de thriller que enganxa a la lectura i, a més, demostra les bones qualitats de Manuel Jabois a l'hora de proporcionar-los de mica en mica, guardant-se l'essencial per a les grans sorpreses del final... sense fer trampa! I no era fàcil, tal com remarquen diversos dels membres del club: ningú no sospita el què [que evitarem ni tan sols insinuar aquí], però ningú no se sent estafat. Si de cas, hi ha qui considera que al final l'explicació es precipita i tot va molt de pressa, encara que s'agraeix que finalment el drama ho sigui menys del que, en diversos moments, el lector intueix pel background que tots portem a sobre. Sigui com sigui, aquest aixecament de secrets per part dels periodistes que, vint-i-cinc anys després tornen a investigar què ha quedat d'aquell fet, és molt més que el motor de la trama, és el tema que Jabois vol tractar: el paper del periodisme, sobre què es posa el focus a l'hoar d'explicar una realitat, com les opinions particulars influeixen en què la mentida (o una certa mentida) creixi, què és, finalment, la veritat quan es prova de reconstruir i tothom la recorda diferent.

Punt i a part mereixen temes com la bogeria que, qui hi entén, dins del grup, destaca que està molt ben descrita ("un trastorn bipolar evident") i aplaudeix la documentació de l'escriptor; el sentit de l'humor, sobretot de la Berta Soneira, la periodista que no té pèls a la llengua a l'hora de descol·locar el seu interlocutor amb inventiva i sentències lapidàries; o l'organització dels capítols, titulats amb noms de personatges, cosa que a més de subratllar l'aspecte de documental, permet un doble arc temporal de la trama (sinó triple!) i situar i fer confluir molt bé les dues trames. Algú també apunta que el novel·lista demostra ofici quan va fent aparèixer, al llarg de la història i com si caiguessin de casualitat, apunts de la història d'aquest lloc remot que és Fisterra o la Costa da Morte, des de la presència de l'arribada dels romans fins als detalls de naufragis a què els habitants de la zona estan acostumats: "són aquest tipus d'elements que enriqueixen un a novel·la, més quan queda clar que el lloc on transcorre tot és un personatge més". 

En definitiva, una història en què l'autor intenta respondre (o, si més no, plantejar) alguna de les qüestions fonamentals del seu ofici, el periodisme, probablement camuflant el seu alter ego en el personatge del Nico i, potser, homentajant alguna periodista en el de la Berta Soneira (Leila Guerriero, apunta algú), mentre retrata una societat que, per protegir-se a si mateixa, prefereix enterrar algunes realitats. Potser per això el retrat dels personatges està carregat de tendresa, subratllen alguns lectors, perquè de fons no deixa de bategar-hi una veritat universal: la necessitat dels humans de comptar amb persones properes, de no estar sols.