Carta blanca

 de Jordi Lafebre

Barcelona, Norma, 2021.

Trad. d'Eva Reyes [T.O.: Malgré tout. Brussel·les, Dargaud, 2020)

150 pàgs.

Finalment ho vam fer possible: saltar les normes estrictes de la literatura escrita i formada únicament per paraules... i aterrar al món creixent de la "novel·la gràfica" –en altre temps dit "còmic". L'ocasió era única: un autor de renom internacional, en els països on el gènere juga a primera divisió, que resulta ser veí de Sant Just i acaba de publicar una bellíssima història d'amor, amb una estructura de guió arriscada, res doncs de tot allò que, per a molts profans, caracteritza el món de les històries il·lustrades: trames planes amb molta acció, violència, alienígenes i/o personatges extravagants. Res més lluny. Durant la primera mitja hora de la sessió va quedar clar, de seguida, que el llibre havia agradat a tothom per molts aspectes: la capacitat per definir els personatges amb quatre pinzellades (metafòriques, és a dir: literàries, grafismes a banda), els tocs d'humor constants o la facilitat amb què, malgrat ser una història explicada començant pel final, se segueix el fil narratiu. De fet, més de dos (i de tres) lectors van sentir curiositat de rellegir-lo al revés! I, a més –i sobretot– la part novel·lística, purament: les subtrames que enriqueixen l'argument principal, la metàfora de la relació entre els protagonistes que esdevé el pont que construeix l'alcadessa i, és clar, el detall d'unes cartes que fan avançar (o retrocedir) la història... malgrat que són papers que ningú no llegirà perquè no arriben a enviar-se mai. En aquest sentit, el canvi de ritme narratiu que suposa la introducció de cada missiva és, també, un petit cop de geni, subratllen alguns.

I és quan intentàvem abordar la part gràfica, la il·lustració ("meravellosa", "plena de detalls mínims", "molt documentada", "amb una varietat de personatges extensíssima"...), que va arribar l'autor, convidat a participar d'una sessió tan especial del club. La primera pregunta amb què l'abordem és sobre les influències, en concret per una cançó de Joaquín Sabina que a algun lector li ha ressonat durat tot el llibre ("Donde habita el olvido"). Molt honestament, en Jordi Lafebre reconeix que, tot i que la cançó li agrada molt i que l'havia escoltat força temps enrere... no la tenia present a l'hora de confegir el guió. "Com a mínim, no conscientment –rebla–. Però a l'hora de la veritat, quan un es posa a escriure o a dibuixar, no sap mai quin dels molts records o obres que ha vist o sentit engeguen la roda de la creació". Encara que no s'està d'apostil·lar-ho amb una primera reflexió: "És clar que Sabina és un romàntic i jo ho sóc bastant menys; crec que tots som o hauríem de ser més cínics". Més endavant, tornat a preguntar pels referents, l'autor sorprèn tothom citant Stephen King, Jane Austen, Hayao Miyazaki –l'únic il·lustrador que anomena– i Daft Punk, és clar: "posar-los com a cita inicial, al costat de Dante, era un declaració de principis".

Evidentment, una de les qüestions que més ganes hi havia de preguntar-li era per la confecció del guió. Però les preguntes s'acumulaven, perquè anaven més enllà del simple "com se't va acudir la idea de la història explicada a la inversa?", ja que hi havia moltes altres qüestions metodològiques pendents: "per on es comença una història gràfica?", "com es planifica una pàgina?", "com trobes els personatges: el dibuix en guia el caràcter o va al revés?" I el primer que vol deixar-nos clar el Jordi Lafebre, posats a començar des del principi, és que en el món del còmic l'essencial és el temps, o sigui: el ritme de lectura que l'autor ha d'aconseguir imprimir: "al cine o al teatre, el ritme el marca l'actor, en una novel·la el fraseig o la llargada de les frases... en un còmic hi intervenen altres factors perquè, llegint-ne, passen coses diferents que quan ets davant d'una novel·la. A més, les coses les has de mostrar, no pots només dir-les." Abans d'entrar en aspectes més tècnics, el tema del ritme queda del tot aclarit quan es posen com a exemple les pàgines en què l'autor il·lustra les cartes que s'escriuen els protagonistes: la lectura s'alenteix, no només perquè hi hagi preponderància del text, sinó per com l'autor envolta aquelles pàgines. Com apunta algú: "no era gens fàcil convertir una relació epistolar en còmic, era tot un atreviment!", afalac al qual l'autor respon que n'era conscient i que les cartes van acabar sent un recurs per "evitar fer una novel·la de 1000 pàgs! Que és el que em demanava el cos, perquè els personatges em van anar creixent... però aviat em va quedar clar que no podria dibuixar totes les vegades que es veuen durant tots els anys que viuen per separat". És en aquest punt quan l'autor fa un alto per reivindicar la figura de l'editor: "és la llevadora del procés; i en el meu cas és evident qu epuc dir que, sense ella, no hi hauria llibre perquè no només va creure-hi, sent que era la meva primera història, sinó que em va ajudar a centrar-me, a guiar-me. Un bon editor és clau, crec que no només en la novel·la gràfica, però sobretot en la novel·la gràfica. Jo estic molt content de poder presumir que la Ryun Reuchamps, de Dargaud, sigui la meva editora."

Aviat queda clar que el procés d'escriptura del guió, no hi ha un mètode vàlid i, com en el món del cinem ai el de la novel·la, cadascú fa el que pot: hi ha qui escriuren tot seguit, altres que es fan primer una mena d'esborrany amb acotacions, co si fos cine o teatre, altres que escriuen vinyeta a vinyeta el que volen posar...: "en el meu cas, jo primer vaig intentar compondre la història, fer mil proves de com explicar-la al revés i em van caldre molts post-its per quadrar l'esquema. Quan ja ho tenia clar, la àndèmia hi va fer la resta: em vaig dir o ara o mai i em vaig proposar que cada dia havia de deixar enllestida una pàgina." El mètode sorprèn al presents, que potser tenien al cap un sistema de dibuix molt més planificat, tenint en compte el gran detallisme del llibre i l'encaix magnífic de l'estructura, però l'autor es defensa treient a relluir l'ofici: "hi ha una manera de fer o de dibuixar que és inherent a tu i que sempre, encara que canviïs de registre, acaba sortint. Sempre, fins i tot canviant de gènere o de registre. No és ben bé l'estil, que crec que és una cosa més profunda, però sí una mena de segell... que al final fins i tot no et fa res que. es noti, ja et va bé que et reconeguin de lluny. Perqu, al final, un pensa com epensa i s'expressa com s'expressa. I no pots pensar-ho tot, cal deixar-se anar, en un cert moment. Al final, no estic fent un poema! No pots repensar cada línia, cada traç".

Inevitablement, arriba l'hora d'entrar a fons en els personatges i la història del Zeno, l'Ana i el Giuseppe, el marit no gelós que haó fet les delícies de bona part del grup. Tots en lloen la generositat i la comprensió, però d'altra banda, aquest és un debat que tenen els tres personatges, ens fa notar en Lafebre: "la contradicció entre generositat i egoisme els afecta als tres, també al marit, que accepta la situació i tampoc no fa res per revertir-la". Hi ha un cert acord que, d'aquesta mena de món ideal, excessivament generós, l'única que se salta els patrons és la filla, que és la més realista de tots: vol controlar, reclama l'atenció, no és tan "bona" com els altres. En aquest punt, més de dos i de tres dels presents subratllen com a inoblidable l'escena en què pare i filla juguen a buscar un ratolí i la nena arriba a la conclusió que "quizás mamá también tiene uno y por eso siempre llega tarde". L'enfilall d'escenes preferides segueix amb la persecució per Venècia, la del ball a distància a través de la música compartida per telèfon, la gamma cromàtica de la pàgina on el vaixell navega per sota d'una aurora boreal, o la primera/última de totes, un últim coup de force en què la pròpia escena està narrada al revés, talment la veiéssim, en vídeo, amb la tecla del rewind ⏮ pitjada. És aquí que arriba el moment, gairebé un reclam, sobre l'explicació de la portada: una escena... que no apareix al llibre! Certament, per l'edat dels personatges, no es correspon a cap dels tres o quatre moments en què, al llibre, els veiem junts. Llicència poètica? En part sí, en part la gràcia "va ser justament que la portada estés al revés i que, en realitat, vegem un reflex d'ells en un toll. És curiós que, de vegades, trobar una bona portada és el que més costa...  aquesta va sortir a la primera. En tot cas, el llibre no ho explica tot, això també ho sé. Hi ha moltes escenes i trobades que no m'hi cabien, igual que alguns personatges secundaris els havia arribat a desenvolupar molt més. Per exemple, la de la germana que perd el marit a al guerra i queda muda... havia fet molta investigació per convertir-ho en un capitol més, amb batalles i armament antic, però no hi cabia".

La importància de la documentació també ocupa una estona de la conversa, com el pont metafòric ("són dues històries que van acabar juntes, no estava previst d'entrada: primer, necessitava que a l'Anna la veiessim treballant, constantment, obsessionada per la feina... i de l'alra, no em treia del cap el pont d'Eiffel a Oporto, no sé perquè volia fer-lo sortir") o l'idioma original del text, que comporta un curiós procés de retraducció: del francès correcte però macarrònic al francès estàndard per a la versió original i, d'aquí, al castellà, si bé passant per la versió macarrònica. Potser això explica la disparitat de títols: el Carta blanca que hem tingut el plaer immens de llegir i disfrutar pàgina a pàgina, va publicar-se com a Malgré tout en francès i com a Always forever, en anglès. La intensitat de la història i l'expressivitat del dibuix, però, sempre eren les mateixes.