Històries del bon Déu

 de Rainer M. Rilke

Palma, Lleonard Muntaner, 2021.

Trad. de Ramon Farrés [T.O. Geschichten vom lieben Gott, 1904]

130 pàgs.

Després de moltes (com a mínim cinc de seguides) sessions virtuals, lluitant contra elements cibernètics de diversa índole, tornar a la presencialitat amb un clàssic i Déu com a protagonistes era gairebé un acte de justícia poètica. Més tenint en compte que el text, un conjunt de relats que, tot i ser independents, tenen un fil menys tènue del que sembla al principi que els relliga, i que aquest nexe no és altre que el veïnatge i l'explicació de rondalles, el boca a orella habitual i definitori de qualsevol comunitat humana. "No hi ha cultura que no tingui històries que es transmeten de generació en generació, ha subratllat algú. Aquesta oralitat és una de les característiques que més ha atrapat al lectors, que han destacat l'estil planer i la importància dels nens en els relats, en el sentit que, a més de la seva presència, el narrador s'esforça sempre a explicar unes històries, gairebé sempre amb sentit moral, per tal que l'entenguin els infants. "Recorda el to de les leyendas de Bécquer", ha apuntat algú; "i el de la majoria de faules populars", ha apostil·lat algú altre. I tot plegat per parlar de Déu? Per explicar-ne les grandeses? O mes aviat les misèries...? Potser la pregunta, com apunta algú en cert moment, és si Rilke ens està parlant de Déu o de l'home. O més aviat, segons diu algú altre si el que se'ns planteja és que "com diu el tòpic, tots portem un nen a dins... que és el som, nens, davant de Déu o del dilema de la religió". Si fa o no fa, sembla que és el que l'autor vol dir en el darrer paràgraf del llibre:

"En aquesta història no hi ha res que els nens no puguin saber. Tanmateix, els nens no l'han sentida. Només l'he explicada a la foscor, a ningú més. I els nens tenen por de la foscor, en fugen, i si alguna vegada s'hi han d'estar, estrenyen ben fort els ulls i es tapen les orelles. Però a ells també els arribarà el dia en què estimaran la foscor. D'ella rebran la meva història i llavors també l'entendran millor."

El propòsit d'aquest recull de contes que un savi –el protagonista– (o algú tingut com a tal) va escampant als seu veïnat sobre Déu, la Creació, l'espiritualitat, l'art o certes tradicions russes tenen un to enjogassat i, aparentment, parlen d'un demiürg que potser és despistat i es va equivocar creant el món; "No és el Deu que ens van ensenyar a nosaltres" remarca algú i, potser, resulta que Rilke usa aquesta imatge d'un ens superior per parlar dels defectes humans: "En el conte del paralític el que fa és parlar-nos de l'estupidesa de l'home, esat ben clar!", se subratlla en algun moment. "I en un altre llença una pregunta que continua sent vàlida avui, un segle i pico després: per què hi ha gent pobra? I la resposta és demolidora: per justificar la caritat i la bondat d'alguns... buf!", s'exclama un dels presents amb vehemència.

Hi ha qui té ganes de remarcar, però, que Rilke està cantant un món que desapareix: "en dos contes, com a mínim, sembla que es planyi que els pares ja no eduquen bé o 'no com a abans' als seus fills, mentre que en un altre, el de la transmissió d'històries a Rússia, diu clarament que és una tradició que s'està perdent". Tot i ser un llibre de 1904 hi ha un ressò d'El món d'ahir de Zweig, en aquestes planes, algú que s'adona que el món canvia molt ràpid i no està segur que sigui cap a millor. Rilke pot estar insinuant que cal recuperar el passat, la religiositat primitiva...

Punt i apart mereix el capítol dedicat a Miquel Àngel ja que, d'entrada, no sembla que encaixi amb les ensenyances de la resta de rondalles. D'una banda, cal tenir present que Rilke va escriure tot el volum en set dies (!!!) i que potser se'ns escapa quin matís volia aportar-hi: el de la inspiració divina? Algú no ho veu clar i creu que tant de simbolisme lastra el conjunt, però en canvi algú altre hi veu "un retrat de l'angoixa creadora, la de qualsevol artista... començant per Déu, que crea el món en 7 dies, també! L'art està present en tot el recull, no només en el conte de Miquel Àngel creant el que sembla el seu Moisès o La Pietat sinó com a pulsió creadora".

Potser el que millor explica l'atractiu d'aquest llibre aparentment senzill és que la lectura individual, tot i que havia generat alguns entusiastes, també havia creat una certa sensació de dubte, de "vols dir?", fins d'incomprensió... però ha generat un debat que ha acabat fent-se curt sobre temes molt profunds de l'ànima humana o la condició de l'home dins el món. I no ens hem estat de preguntar-nos per una portada que, certament, és un encert des del moment en què interpel·la el lector i li suscita la pregunta: "per què?" o "què vol dir?". El títol de la fotografia d'Aina Climent és Suspensió i un dels presents creu tenir la clau interpretativa: "retrata l'equilibri. No és el que fem tots, en viure?".