La canción de NOF4

 de Raúl Quinto

Saragossa, Jekyll&Jill, 2021.

111 pàgs. (+ desplegable)

En uns temps que obliguen a la renovació constant, a trobar solucions pragmàtiques a l'abast que, tot just fa uns mesos, ens haurien semblat extravagants (o, fins i tot, innecessàries), tard o d'hora havia d'arribar la sessió mixta: presencial, a la Sala Piquet de l'Ateneu, amb ganes de renovar el caliu per a uns quants; i "en línia", via Zoom, per als qui no podien desplaçar-se però tampoc volien perdre's la sessió. Tot plegat requeria, per fer-se solemne i bé, alguns elements nous: un PC portàtil, connexió a Internet estable i un projector que permetés que els presencials no haguessin d'estar pendents d'una pantalla de 17 polzades i el so deficient d'un ordinador. Especialment perquè, gràcies a la tecnologia, era possible que l'autor d'aquesta petita meravella que havíem llegit l'últim mes, també pogués intervenir-hi. Malgrat els (per ara inevitables) problemes tècnics inicials, la nova modalitat de trobada pot considerar-se un petit triomf. I, qui sap?, potser també una bona manera de celebrar la proposta literària de Raúl Quinto, un llibre que no és una novel·la, ni una biografia, ni un assaig, ni un conjunt de proses poètiques, però també ho és tot a la vegada. Un conjunt de reflexions personals sobre art, sobre els límits de la normalitat i la bogeria, que també són crònica d'un o de dos viatges personals: el de l'autor, físic però també espiritual, i el del protagonista, Fernando Oreste Nannetti, mental. I encara és més coses, el llibre, que els lectors, superada la sorpresa inicial de trobar-se l'autor cara a cara, van expressar amb elogis diversos: "un gozo intelectual",  "una literatura de precisió absoluta, tot el que s'hi diu està perfectament mesurat, no hi sobra ni una paraula", "una obra que obliga a buscar constantment, que t'obre portes cap a autors, llibres, notícies..."; "m'ha recordat autors com Walser, Panero o Queneau"; "és un llibre que m'ha obligat a participar de la sessió, encara que no l'he acabat, que el vaig començar amb certa mandra o recel, però se m'ha posat tant endins que no podia faltar"; "un llibre per rellegir diverses vegades". I, així, encara unes quantes més que, per començar deixen quasi sense paraules a l'autor, que agrait pel que des de Cal Llibreter s'havia fet per promocionar la lectura, incrèdul davant la possibilitat de que se'n fés un club de lectura, havia enviat dotze exemplars d'un llibre naterior seu, ja descatalogat, com a regal als membres del club, de pur agraïment.

Superada l'estupefacció inicial, doncs, confessa que res no li agrada més, de tot el que li hem dit, que haver obert portes: "que el llibre et porti a d'altres referents, que obligui el lector a submergir-se, que faci de pont a altres obres és sempre un dels meus objectius".

    La pregunta sobre com arriba al coneixement de la història de Nanetti i perquè i quan decideix escriure'n és de les primeres a sortir, és clar: "tot comença amb un viatge a París, no recordo l'any, però sí la impressió que em va fer una exposició sobre art brut italià, titulada Banditi italiani, que vaig anar a veure a Montmartre. Allí hi havia fotos del mur de Nanetti i, al catàleg, explicaven alguna cosa d'ell. Això em desperta un gran interès per una obra que m'era absolutament desconeguda, que trobo fascinant i... començo a investigar i a trobar tot el que s'havia publicat d'ell. I, sobretot, m'adono que és una història que em permet parlar sobre temes que m'interessen: per què escrivim? Quins són els límits de l'art? I els de la bogeria... o la 'normalitat'?". Vet aquí una qüestió que obliga a un dels presents a intervenir: "la normalitat no és un concepte estadístic, és una qüestió de sofriment, de la manera de ser al món. Els superdotats també són anormals, per entendre'ns". Una intervenció que era molt esperada per la resta de membres del club i que tampoc s'està de felicitar a l'autor: "et felicito per com has tractat l'enfermetat, sense pretendre explicar el deliri, que no seria possible i, a la vegada, seria la solució fàcil". En Raúl Quinto agraeix la intervenció "d'un facultatiu" i subratlla que, justament, era el que pretenia: "volia descriure el sofriment, no només el fet màgic de la creació. M'agradaria saber si ho he aconseguit, sincerament us ho demano". Cap lector n'ha tingut cap dubte i així li ho fem saber, cosa que li permet reflexionar sobre els mètodes que, antigament (i fins no fa massa), se seguien en centres psiquiàtrics com el de Volterra on Nannetti va passar més de mitja vida: "en aquests llocs es preocupaven per salvaguardar la salut (o la tranquil·litat) dels de fora, no dels malalts! I no cal dir que la medicació era una infàmia", afirmació que al facultatiu del grup li demana una resposta conciliadora que el porta a fer-nos una petita història de la psiquiatria del s. XX a Espanya (i a Europa, en defecte), però sobretot, a trencar una llança en favor de la medicació "que ha fet disminuïr els malalts psiquiàtrics a la meitat".

Per sortir de l'atzucac, la conversa es deriva cap a una altra qüestió clau, que interessa molt a un parell dels presents: la forma o estructura del llibre, la combinació dels diferents materials per a fer un tot lluminós i sempre sorprenent. L'autor esperava la pregunta: "la història tenia molts punts de fuga, perquè al mur, a banda dels trastorns, hi ha poesia, sense oblidar la seva vida, que és un drama continu, per això em veig obligat a agafar un to polièdric, en espiral, per intentar fregar aquest món oníric, aquesta altra realitat: el mur no és només un llibre de pedra, és una escultura, és una màquina del temps, una obra d'art total".

Just en aquest moment àlgid, el Zoom avisa que a la sessió li queda un minut. Hi ha el moment just per donar les gràcies precipitadament al Raúl Quinto, demanar a tothom que torni a provar de connectar-se aprofitant el mateix enllaç i... dos o tres minuts més tard comprovem, amb satisfacció, que tornem a ser-hi tots, inclòs l'autor, que té més coses a dir-nos.

I és clar que, una de les qüestions importants, a l'hora de confeccionar el llibre i, fins i tot, de llegir-lo, és el viatge a Volterra, el coneixement personal, físic, tangible, del mur de NOF4, que obliga a Quinto a saltar alguna tanca, a obviar les prohibicions i vèncer un cert temor o la recança de passejar-se per un edifici abandonat, un antic psiquiàtric i presidi on, literalment, les parets parlen: "la necessitat d'anr a Volterra se'm va imposar, suposo que és lògic i ara també sé que, sense el viatge, el llibre hauria estat un altre... o no hauria estat. La poesia o el lirisme que pugui haver-hi surt de veure que el mur s'està desfent, literalment, o de trobar-me amb les papallones blanques, amb tot el simbolisme que poden tenir, voleiant per enmig d'aquell complex desolador". La declaració i l'esment a la poesia obliga a algun dels presents a llegir algun fragment, confessant que la pell encara se'ls eriça en tornar-hi, malgrat haver-ho llegit desenes de vegades. 

"Ahí hay palabras. Ahí hay un mundo y hay un ser humano abriéndose en canal como en una autopsia del espíritu."

Algú altre vol destacar el que li sembla el capítol més contundent de tots, el num. 12, d'una sola frase:

"Mariposas blancas."

Quinto cita a Gamoneda, quan se li demana per la poesia: "crec que la millor definició és seva. La poesia és 'pensamiento rítmico'. El ritme és la clau i, per mi, en prosa és exactament igual: cal generar aquesta música". Arribar a la concreció, la forma, la lírica i, en definitiva, als coneixements del personatge i l'obra que li han permès escriure La canción de NOF4 li han suposat sis anys de feina i tenacitat, a l'autor, confessió que desperta un contingut cop de cap afirmatiu de tots els presents. Un "sí" corporal i sentit que vol ser un signe d'admiració i un reconeixement, una manera d'entendre i aplaudir la perfecció de les escasses 100 pàgines de l'obra, fruit d'una depuració constant, de no tenir pressa, de dedicar a la pròpia obra tot l'esforç i dedicació que necessita. És així que s'aconsegueix que l'edifici sigui un segon protagonista, amb una presència quasi tan forta com la del propi Nannetti, i que hi càpiguen reflexions sobre tot allò que poc o molt inquietava a algú tan lluny de la majoria de lectors: "Mirar a Nannetti és mirar-nos a nosaltres, perquè és un mirall, per no dir un pou al qual tots tenim temptació d'abocar-nos algun cop".

Després que el Zoom avisi un parell de cops més i de reconnectar-nos, tots, una segona vegada, la sessió acaba perquè comença a fer-se tard, volem brindar pel curs que acabem (el desè!) i tampoc cal abusar de la paciència de l'autor que, no obstant això, no sembla pas demanar que acabem. Queden temes al tinter, perquè el llibre un sortidor quasi infinit de temes i perquè l'amabilitat i l'honradesa d'en Raúl Quinto a l'expressar-se fan venir ganes de no donar la sessió per enllestida. En tot cas, La canción de NOF4 i la seva sessió de lectura compartida estan cridats a ser dels llibres que perviuran més temps en la memòria del Club de Lectura dels Dimarts. Han obert noves vies.