Tàndem

de Maria Barbal 

Barcelona, Ed. 62, 2021.

176 pàgs.

Decepció. És la paraula que ningú no pronuncia d'entrada, però la que va prenent cos al llarg d'una nova sessió virtual del club de lectura. Hi havia ganes de llegir un autor català; i més un, o una, consagrada amb un doble premi: el Josep Pla per aquesta novel·la de segones oportunitats i amors entre gent "gran", i sobretot el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a tota una trajectòria escriptora. Però el petit escrit que li havia dedicat una de les membres del club va anticipar el sentir general: "tinc la sensació d'haver begut un got d'aigua. Bona, però aigua, res de substanciós que deixi regust de boca". Tots els presents al Zoom assenteixen, remarcant el poc entusiasme que els ha despertat una "veu llunyana, explicada amb certa desídia, sense que el lector se'n pugui empapar". D'altres en remarquen la falta de gruix dels personatges, una trama molt superficial, fins al punt, remarca algú, que "sembla una noavel·la d'adolescents, malgrat que la protagonitzi gent gran. És una trama on passen quatre coses i s'empassa fàcil, però no et fa viure el que hi passa". Hi havia decepció entre lectors que asseguraven haver-ho llegit tot, de la Barbal, i sentir-se gairebé estafat per "una història sense força, a anys llum no només de Pedra de tartera, sinó de tantes altres obres seves que m'havien entusiasmat". "És que no t'ho acabes de creure, perquè no s'hi capbussa, no et fa patir, ni riure, ni plorar...!", s'exclama un lector. Algú altre, que es connecta una mica més tard, deixa dit, en la mateixa línia, que li "ha estranyat que sigui tan novel·leta".

Hi ha qui, malgrat tot, vol trencar una llança (petita) en favor del llibre i assegura que sí que aprofundeix en algun tema o que, si més no, toca temes "importants", però –reconeix, finalment– sense ambició literària. I aporta al debat una entrevista al nuvol.com on l'autora explica que ha volgut fer un retrat de carrer, sense documentar-se gens. I, potser per reprendre la metàfora aquàtica del principi, algú hi afegeix que l'autora ha volgut escriure des d'una perspectiva de "mar tranquil·la" o de bassa d'oli: "vol parlar de la incomunicació de parella, que està ben retratada, d'una manera plàcida, gens intempestiva". 

És clar que, quan algú treu a col·lació un llibre que explica una història molt similar, Nosaltres en la nit de Kent Haruf (llegida en aquest mateix club), tothom reconeix que no es pot ni començar a comparar. Algú, en aquest sentit, hi aporta que "és que ni pel tema, no la puc recomanar: es queda a la superfície a partir de circumstàncies conegudes pels lectors, potser massa: la gent gran que, ara, fa ioga, per exemple. Tot plegat queda com a retrat benevolent, una novel·la 'mona' i prou". Algú encara remata: "els conflictes hi són, com quan llença la roba de la nena morta, és una escena que podria tenir una càrrega... però es queda en ben escrita, amb delicadesa, fins i tot, i prou."

I sobre la història de l'Elena i l'Armand, al barri de Sants, ja no se'n diu gran cosa més perquè la conversa gira cap al "i com pot ser, llavors, que li donin un premi tan important?". I llavors surten els interessos editorials, la rebaixa generalitzada que els grans grups han decidit per la qualitat literària i per l'ambició dels escriptors, apostant-ho tot a productes senzills que es venguin bé i ràpid, i fins i tot surt a taula la pregunta de què llegeixen els escriptors catalans i de si proven de buscar altres maneres d'explicar,o enfocaments més moderns o... i tot plegat se'n va molt de mare.