Tardor

 d'Ali Smith

Barcelona, Raig Verd, 2019.

Trad. de Dolors Udina; [T.O.: Autumn, Londres, 2016)

233 pàgs.

Talment com si haguéssim volgut retre un homenatge casual –o, en tot cas, no pretès– a l'estructura esparsa de la novel·la, al seu caràcter fragmentari, la sessió que vam dedicar (altre cop virtual!) a la primera peça de la tetralogia amb que l'escriptora escocesa Ali Smith s'ha proposat retratar de la societat britànica tal com la veu avui, ara, en el primer quart del s. XXI (o les albors del tercer mil·lenni, si ho preferiu), va anar conformant-se de petits elogis, de paràgrafs subratllats, d'observacions personals amb què cadascun dels lectors volia salvar algun aspecte de l'obra... per acabar formant un mosaic ben generós i colorista. Dit d'una altra manera: la sensació generalitzada –també per a qui escriu aquestes línies– és que a Tardor li faltava un bull, o potser dos, que no acabava de ser, però que així i tot... mereixia una rellegida! Dos dels presents a la sessió havien emprès la segona lectura i asseguraven que tot plegat lligava millor, que la perspectiva permetia unir millor les peces del collage narratiu que ens proposa Ali Smith. Així, per exemple, es posa en evidència que el principal tema del llibre és el pas del temps, no només perquè la narració s'estructuri en flashbacks constants que ens permeten conèixer l'origen de la relació entre l'Elisabeth i el Daniel, dos veïns de generacions diferents, que podrien ser néta i avi, sinó pel simbolisme constant que adquereix la tardor: les fulles que apareixen per tot, la carta que el vell conserva de la seva mare ("és important no perdre el temps que tenim"), o el simple desig de la protagonista de voler viatjar pel temps. O, més metafòricament, i com destaquen un parell de lectors, el fet que els dos protagonistes posen en dubte constantment tot el que està establert... que no deixa de ser el que fa la tardor, repintant el paisatge. 

    Algú altre destaca, per sobre de tot, el paper socràtic que el Daniel pren, com a mestre de vida que és, per a l'Elisabeth: en les seves visites, sobretot quan és joveneta, l'ataca a preguntes, més que ensenyar-li certeses, i sobretot li desperta un interès viu per l'art, just el que portarà a la protagonista a voler fer una tesi doctoral sobre una artista oblidada (altre cop, el pas del temps), menystinguda al seu moment er ser dona i estar poc o molt immersa en alguns escàndols "nacionals": Pauline Boty, pintora pop que, no cal ni dir-ho, Ali Smith ens ha descobert a tots els lectors (i suposem que no només als membres d'aquest club...). Com destaca algú, la posada en escena de la Boty pot, si més no, justificar l'estructura "collage" de la novel·la, si bé algú no deixa de recordar que és menys desordenada del que sembla: "hi ha una línia temporal que dura una setmana, més o menys, la que la protagonista visita la mare i fa les gestions per renovar el passaport, i a la qual van penjant-s'hi records del passat". És a dir: allò que alguns escriptors anomenen la tècnica del "fil d'estendre". Certament, la majoria de lectors estan d'acord en afirmar que, malgrat el seu aparent desordre, l'anar amunt i avall en el temps, no es perd mai de vista el que és important. Això és: l'aprenentatge vital que l'Elisabeth troba o rep d'aquest veí estrany, solitari, estranger, un punt esnob, que és en Daniel Gluck [cognom que si Ali Smith hagués escrit la novel·la quatre anys després potser li hauria donat molt de joc... tenint en compte el darrer premi Nobel: femení, radical, americà...]. Una relació que, en diferents moments de la seva vida, la protagonista confon amb amor: diversos lectors lloen, justament, aquest enamorament "dels ulls", "de la parla" que ella professa al seu mentor... massa fàcil titllar-lo de platònic, perquè potser algun psicòleg el trobaria més edípic (o "elèctric", si es permet el joc de paraules) que no pas una altra cosa.

    Just el llenguatge és una altra de les característiques del text que algun lector ha preferit destacar: a més de ben escrit, se'n destaca el fraseig àgil i els constants jocs de paraules, les metàfores contínues que usa l'autora i que Dolors Udina sap adaptar magníficament al català: "una tasca gens fàcil, traduir aquesta escriptora!", puntualitza algú. En canvi, hi ha qui destaca la capacitat de Smith per experimentar, no tant amb la llengua, com amb els recursos narratius i els gèneres: "els tracta tots! Hi ha contes, hi ha fragments absolutament teatrals, evidentment hi ha poesia i, sobretot, hi ha un gran interès en saltar-se la convencionalitat". En lloc de la importància, palpable, de la forma, certs lectors posen l'èmfasi en el fons, els temes que l'autora enfila un darrere l'altre: des del Brèxit i la independència d'Escòcia a la immigració i i el feminisme o un de tant actual com la postveritat. En aquest punt, un dels presents recorda l'entrevista que van fer a l'autora al diari ARA, on afirmava que: "la ficció existeix per acostar-nos a veritats difícils d'explicar". La força de la novel·la, ressalta algú, és aquesta immediatesa, tot i que per la novel·la, aprofitant la reivindicació de Pauline Boty també fa sortir temes del passat britànic "recent", com l'escàndol Profumo o el thatcherisme, i fins pot veure-s'hi una evolució del feminisme des dels anys 60 fins avui.

    I tot i que encara hi ha qui hi destaca el sentit de l'humor, sobretot quan la protagonista ha de fer tràmits burocràtics, no fóra just no deixar escrit que a bastants lectors, malgrat agradar-los-en parts i subratllar-hi frases, el llibre ha creat una gran dispersió "m'ha costat molt, segons com em semblava escrit amb desídia", diu algú, mentre que algú altre remata "l'he acabat per compromí, perquè de vegades m'ha semblat una presa de pèl, encara que tingui capítols genials. En alguns moments tens ganes de preguntar a l'autora 'però què pretens? Ja sé que aquest recurs el saps fer però... home!'". Fins i tot hi ha qui s'ha cansat de la manera com estructurava els diàlegs... És clar que, amb les aportacions que tothom hi ha anat fent, al final hi ha un cert consens en valorar-lo com "un llibre que cal explorar" i com "una autora que trenca esquemes, sobretot si tenim en compte el classicisme de la majoria d'autors anglesos que ens arriben". En aquest punt, davant les crítiques plantejades, algú pregunta com és que l'autora guanya tants premis, si és que és d'un nivell tan elevat que els membres del club "no arribem" a entendre-la o si hi ha alguna cosa més... Diverses aportacions arriben a la conclusió que Ali Smith ja és un nom tan relacionat amb el "trencar esquemes narratius" que tots els premis l'han de tenir en compte, "ni que sigui per posar-la com a finalista [com el cas del Man Booker Prize i Tardor]: és com quan el Jaume Cabré treu un llibre nou. Potser no guanyarà premis, però serà finalista de tots els que vulguin una mica de prestigi". Per acabar, algú encara treu a col·lació el fet que es presentés la novel·la com "una obra sobre el Brèxit", que tot i que hi apareix, ho fa molt de refiló... És quan algú remata que Tardor, com s'ha apuntat en algun moment, és sobretot una novel·la que qüestiona tot el que està establert: just el què és la pertinença de la Gran Bretanya a Europa, o d'Escòcia a la Gran Bretanya, així com "veritats" com que no hi va haver artistes femenines pop, o que Anglaterra sempre ha estat receptora d'immigració i no hi ha hagut problemes...