dimarts, 12 de gener de 2021

Orígens

 de Saša Stanišic




Barcelona, Angle editorial, 2020.
Traducció d'Eva Garcia Pons [T.O.: Herkunft. Munic, 2019]
362 pàgs.




Nova sessió virtual del Club de lectura de l'Ateneu per comentar un text que, potser aquest cop més que els anteriors, demanava proximitat i intimisme, si bé això que cadascú fos a casa seva també pot entendre's com una picada d'ullet a aquest autor entestat a buscar d'on ve (segurament per respondre's el cap on vol anar). Un llibre que alguns dels lectors no han dubtat a reconéixer que els havia colpit, sobretot perquè presenta la visió i el pensament d'un refugiat que lluita entre la voluntat d'integrar-se al nou país i la necessitat de no perdre el record dels seus orígens. Hi ha qui l'ha trobat escrit amb un llenguatge molt poètic, d'altres que en destaquen la seva duresa i, encara, qui ha disfrutat sobretot amb l'experimentació narrativa, el joc constant amb recursos literaris que arriben al paroxisme amb un final més que sorprenent. L'afany del protagonista/autor de voler recuperar els records d'una àvia que, justament, va perdent la memòria així que avancen les pàgines i els anys ha calat en alguns membres del club que tant troben "bonic" el propòsit del llibre, com a la vegada subratllen que "els continus salts temporals fan qe la lectura no sigui fàcil", fins al punt que algú ha necessitat fer-se esquemes per situar l'acció en cada moment. Algú altre, en canvi, ha trobat que el llibre queda curt pel que fa a les explicacions de la guerra que tot ho trenca (la dels Balcans, als anys 90), potser perquè l'autor es preocupa més d'escriure dues parts ben diferenciades: una de lectura més fluïda, en què el protagonisme és per la vida de refugiat i les dificultats de tota mena al país d'acollida, Alemanya, començant per un idioma que –paradoxalment!– acabarà convertint-se en l'eina de treball del protagonista (que és escriptor); l'altra, en què experimenta amb l'escriptura i prova de filar el seu passat i el de la seva família a partir del que li explica l'àvia o del que troba a casa d'aquesta. En canvi, tret de la diferència d'estil narratiu, no tothom combrega amb la idea que la novel·la tingui dues parts: "el que cala a fons és el sentiment del refugiat, el no acabar de sentir-se part del nou lloc, i la voluntat de no perdre els orígens. Hi ha una part humana molt dura", subratlla algú. En aquest sentit, algú altre apunta que l'escriptor vol explicar la seva vida i que l'interès que té la novel·la és, justament, "veure els diversos fenòmens socials (la immigració, la guerra...) des d'un punt de vista subjectiu, emocional, més que no pas com una veritat objectiva. Ell no és historiador. La gran força del text és que l'autor expliqui la seva veritat." Més d'un dels presents a la sessió s'hi mostra d'acord i constaten la seva sorpresa al trobar-se amb un text més profund del que semblava en un primer moment. "És molt interessant veure l'experiència d'algú que ha de fugir del seu país als 14 anys", remata un altre lector.
    A mitja sessió, la sorpresa d'una sessió virtual: es connecta la Irene Pujadas, escriptora santjustenca (flamant guanyadora del Premi Documenta), ben coneguda per la majoria, i que treballa a l'editorial Angle. Aviat es considera una entusiasta de la novel·la de Stanišic: "em va agradar molt la fragmentació del text, perquè trobo que és una manera ben original d'explicar els seus orígens, de fer entendre que són igual de fragmentats", rebla. Això porta els presents a recordar alguns capítols en què l'autor s'atreveix amb diversos recursos narratius: el llistat d'objectes que resumeixen la vida de l'avi (des del butlletí de notes escolars a la cartilla del servei militar, més algunes fotos, passant pel carnet del Partit Socialista o la seva esquela publicada en un diari), fins a les columnes on els nens d'una classe han d'apuntar-se segons si es consideren "musulmans", "serbis" o "croats", cosa que porta a un lector a afirmar que "és un capítol que m'explica millor tot el conflicte balcànic que qualsevol gran dissertació acadèmica". Inevitablement, la conversa porta a comentar el final, en què l'autor opta per jugar al "tria la teva aventura" amb els lectors. Una solució que no ha agradat a tothom, que fins i tot hi ha qui considera que "no calia" i que, és clar, ha deixat perplex a més d'un. Però alguns dels presents el defensen: "l'autor ho avisa, quan recorda que jugava a rol, amb els amics fets a Alemanya, o que llegia llibres d'aquest tipus, de jove", diu algú, mentre que algú altre assegura que "la perplexitat és volguda, per part de l'autor, que intenta subratllar o dir-nos que la vida és un caos i que és impossible recuperar el seu món de manera ordenada". Un tercer lector ho interpreta comparant-ho amb un palimpsest: "el narrador vol reescriure el que ja està escrit, intenta interpretar-ho, com quan converteix els escuróns en dracs de llegenda". I hi ha qui recorda el xoc que representa visitar una de les cases d'Oskoruša, el llogarret d'on són originaris els Stanišic: un poble on sembla que el temps no hagi passat.
    Tot plegat porta als lectors a provar de respondre una pregunta que llança algú: el protagonista estima els seus orígens? "Cal diferenciar entre la identitat i els orígens", s'apunta, perquè el llibre probablement ve a dir que, en la recerca, l'autor descobreix que ell es tan iugoslau com alemany, "per això el final obert es justifica, perquè és a Alemanya que ell llegia els llibres de 'tria la teva aventura'". En tot cas, de la novel·la, en què més d'un lector creu haver detectat problemes de traducció perquè "algunes frases sembla que no diguin res", la majoria en destaca el valor que l'autor dóna a la paraula, per les reflexions constants que fa a la construcció d'històries, com ara en aquest fragment de la pàg. 218, que algú demana que es llegeixi en veu alta:
"La literatura és un ciment dèbil. També me n'adono amb aquest text. Evoco tot allò que està il·lès i passo de puntetes per allò que ha quedat destrossat, descric la vida abans i després de la commoció, i en realitat oblido els aniversaris i no accepto les invitacions als casaments. He de rumiar per recordar com es diuen els fills dels meus cosins. Encara no he encès mai ni una sola vegada una espelma a les tombes dels meus avis materns. No culpo la guerra ni la separació del distanciament de la meva família. Com a exercici d'acostament, fabrico històries que ens uneixen. [.../...] En general, no és que pugui ni vulgui escriure aquestes històries gràcies a les fronteres, sinó més aviat gràcies a la seva permeabilitat, a les persones que en comptes d'aïllar-se han escoltat."

 I, encara, una altra cita que explica bé el títol del llibre (i el motiu de l'escriptura):

"No necessito explicar a ningú per què ja no sóc del lloc on vaig néixer. Però tinc la impressió que és exactament el que faig. És com si hagués de saldar un deute amb la història d'aquesta ciutat, Visegrad, i amb la felicitat de la meva infantesa explicant històries. Tinc la sensació que fins i tot quan no vull escriure sobre aquest tema les meves històries estan lligades a aquesta ciutat."

En definitiva, una novel·la que ha penetrat a la majoria dels presents, que no s'han estat de comparar-la amb una lectura anterior del club, Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck [vegeu-ne crònica aquí], i que vol deixar clar d'entrada, com el protagonista explica a la seva àvia ben al principi (pàg. 22) que "la ficció constitueix un món propi en comptes de representar el nostre. Tal com jo l'entenc és un sistema obert d'invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat.".

Cap comentari:

Publica un comentari