d'Emily Ruskovich
Ningú no en té cap dubte: l'autora de la novel·la que hem llegit l'últim mes, pot ser molt jove, però és una persona d'una sensibilitat excepcional. O, com remata un altre dels presents, "et fa viure els personatges perquè els retrata tots amb amor". Dit amb una altra formulació: amb menys de 100 pàgines la novel·la ha quedat explicada, i llavors es dedica a aprofundir a les psicologies i els petits detalls importants de cadascun dels individus que fa sortir a la trama. Ironies del destí, una obra que ha colpit i sorprès els lectors pel retrat precís que fa d'unes persones a qui la vida fa un tomb complet per culpa d'un fet tràgic que no té explicació –en el doble sentit de la frase–, ha coincidit amb la primera experiència virtual d'aquest club de lectura que s'acosta a la primera dècada d'existència. Pero després de l'any de reunions online que tots, poc a molt, portem a l'esquena, l'assaig ha sortit prou reeixit (oi?) i fins Zoom ens ha regalat més temps del previst...
Tornem a l'argument, però, perquè si alguna petita crítica ha despertat la novel·la ha estat, justament, relacionada amb l'explicació que no es dóna. El fet tràgic, diguem-lo sense por d'espòilers perquè, al capdavall, no és l'important, gira al voltant de la mort d'una nena de 6 anys a causa del cop amb un destraló que li propina la seva mare, la Jenny: assassinat? homicidi involuntari? accident? Perquè una mare actua d'aquesta manera? Un atac de gelosia (a causa de la descoberta casual d'una possible infidelitat del marit)? Un atac de bogeria? El llibre no en dóna la resposta i vet aquí el que alguns lectors hi han trobat a faltar: el perquè... mentre d'altres, tot el contrari, troben en aquest silenci el cop de geni definitiu de Ruskovich. Així i tot, la trobada gira una estona al voltant del fet, analitzant la possibilitat que, tal com es descriu l'acte (pàg. 92), es tracti d'un accident, d'un gest no volgut de la mare, que es gira amb fúria, té una destral a la mà i impacta... Hi ha qui no hi està gens d'acord: "la Jenny, a la presó, se sent tan culpable que no vol sentir a parlar de perdó, ni rehabilitació", subratlla algú. Mentre un dels partidaris que el millor és que no s'expliqui s'abona a la tesi que "a la vida no tot tanca, ni els girs de guió tenen tots sentit: crec que l'autora també vol reflectir això". I algú altre remata que no es rellevant el fet en si, sinó el que se'n deriva. Per il·lustrar-ho se serveix del destí de la segona filla: la que desapareix al veure la mort de la germana i... mai més no se'n sap res. "La desaparició serveix a l'autora, a banda de per crear un cert suspense, per explicar tot el sistema de confecció dels retrats de gent desapareguda, com es van 'envellint' informàticament per donar-los una certa veracitat". Cosa que ens porta a recordar algunes de les pàgines més líriques de la novel·la: el pintor que decideix posar l'ànima en aquests retrats del futur i que, any rere any, va creant la vida que no ha tingut la June.
Sigui com sigui, tothom lloa la manera com està escrit i com es dóna la informació en aquest llibre: "a glopets", en diu un dels lectors, "cosa que la fa una lectura incòmoda, però que al mateix temps no pots deixar perquè et crea enjòlit". És, potser, una de les característiques més extraordinàries de l'estil literari d'aquesta joveníssima autora novella (primera novel·la escrita!): l'equilibri que aconsegueix entre tots els elements; la informació que dóna i la que no, "el mal que fa llegir certes escenes i la impossibilitat de deixar el llibre", remarca algú, o "la capacitat per no jutjar cap dels personatges i retratar-los sempre amb tendresa, subratllant el seu costat bo", fa notar algú altre. I tot s'acompanya amb exemples: l'escena de la mort d'en Wade a la neu, descrita en paral·lel a la mort del seu pare, en les mateixes circumstàncies de fred... i de senilitat), vint anys abans; la del naixement dels porquets, després de practicar una maniobra delicada a una truja que pateix; o la sortida de la Jenny de la presó i el realisme amb què es mira al mirall per primer cop, ben bé dues dècades després de l'última vegada. El record d'aquest moment fa reflexionar a algú sobre la forta crítica que pot entrellegir-se, a Idaho, sobre el sistema presidiari americà: l'anul·lació de la persona, de la individualitat, queden reflectits en es línies grogues que cal seguir sempre, en l'absència de miralls, el recompte dels anys que fa una reclusa segons la tasca que fa... "En aquests detalls es veu com s'ha documentat de bé, l'autora. És un treball excel·lent i ella ho explica a l'entrevista amb l'Eduard Márquez [aquesta: imprescindible]: es va entrevistar amb molta gent, amb presoneres, per arribar a sentir com elles i... traslladar-ho al paper". Certament, com torna a recordar un dels presents: "és una artistassa en mostrar els sentiments. Mai no els acaba en una frase".
Punt i a part mereix la descripció de la naturalesa o, millor: la relació dels personatges amb l'entorn. Una de les lectores, que coneix bé el país, recorda com de ben retratat està un estat, el d'Idaho, que és molt diferent a la resta: per la situació geogràfica ("muntanyós i feréstec"), però també pel caràcter i la manera de fer de la gent. I tot plegat hi queda molt ben descrit, segurament perquè com diu la pròpia autora, són els paisatges de la seva infància. Una edat, ja que hi som, que retrata amb una gran proximitat, també, sense caure amb cursileries: els jocs entre les germanes o la broma, que acaba amb tragèdia, de les amigues a l'Eliot, pero també la relació amb els gossos i altres animals que van apareixent a la trama... I, altre cop, els fils que no lliguen: la May va tenir una implicació especial, en l'accident que costarà una cama a l'Eliot? L'argument només ho insinua, deixant que sigui el lector qui arribi a les seves conclusions. Això sí, com molt bé subratlla una lectora atenta, Ruskovich sap justificar literàriament aquesta manca d'informacions, especialment el que fa referència al crim o la mort de la nena: tot ho relata des del punt de vista de l'Ann, que entra a la vida del Wade i, per tant, ocupa el lloc de la Jenny (que és a la presó) temps després de l'acte que ho capgira tot. I com que d'una banda nmo pot preguntar-li-ho directament a l'home i, a més, el pare de la criatura morta i exmarit de l'homicida té una mena d'Alzheimer i perd progressivament la memòria... la certesa sobre aquell moment exacte només pot imaginar-se-la. "Magistral des del punt de vista narratiu", conclouen tots els assitents. És un dels molts adjectius laudatoris que se senten al llarg de la sessió, cosa que demostra que es tracta d'un dels llirbes que ha calat més a fons en la llarga trajectòria del club.
 |
| La nova normalitat. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada