El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 de Tatiana Tîbuleac

Madrid, Impedimenta, 2019
[Trad. de Marian Ochoa de Eribe; T.O.: Vara în care mama a avut ochii verzi; Chisinau, 2016]
425 pàgs.

Els va passar a molts lectors: van tenir la temptació de deixar-la d'entrada, havent llegit la primera o les tres primeres pàgines. L'impacte d'un inici com aquest, certament, no és fàcil: "Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea." I els paràgrafs que segueixen aprofundeixen molt més en aquesta ferida que, no cal dubtar-ho, l'autora pretén deixar al lector per començar. Però això mateix, el fet que una novel·lista primerenca, sigui capaç de porgar els seus lectors, de provar-los fins al punt de dur-los al límit de l'abandó també és una tècnica per enganxar-ne molts -sobretot, aquells que li interessen, és clar: els que valoraran la cura i precisió del llenguatge, els que sabran apreciar el lirisme de la història, els que no busquen un happy end... I bé, la prova és que la gran majoria dels membres del club van quedar seduïts, malgrat la duresa inicial, per l'escriptura contundent i directa, a la vegada que plena d'imatges i d'una lírica exhuberant, de Tatiana Tîbuleac.

És clar que, posats a analitzar l'argument, la catarsi que sofreix el personatge principal, l'Aleksy, respecte a la relació que mantindrà amb la seva mare durant tot l'estiu del títol, algun lector arrufa el nas: "el canvi del protagonista és excessiu, encara que clínicament sigui creïble, la sensació és que l'autora ha volgut abocar-ho tot, a la novel·la, potser massa. Les catarsis no són mai tan ràpides ni completes." Però no tothom hi està d'acord, més aviat es considera que el relat és molt hàbil a l'hora de retratar sentiments i, sobretot, el canvi de rols que poc a poc es gesta entre mare i fill, a partir del moment que queda clar que la mare té algun secret per explicar... que afecta la seva salut. I que aquell no serà un estiu com qualsevol altre. "La contradicció amor-odi, la que sent l'Aleksy al principi, però que també la mare ha sentit en el passat respecte a d'altres personatges, està molt ben explicada", subratlla un lector. D'altra banda, algú anota que potser aquest "excés" de canvi pot entendre's per la distància amb què està narrada l'acció: han passat 15 o 20 anys, d'aquell estiu, quan el protagonista es posa a explicar els fets... com a recomanació psiquiàtrica, com se sap en algun moment. El pes de l'adolescència en el record de la persona adulta potser podria explicar aquesta exageració?, es pregunta algú. I la resposta és que, certament, el maneig del temps és molt notable, en aquesta novel·la: la gràcia amb què es mou amunt i avall en la línia cronològica, repescant "des del futur" en què s'explica, fets del passat (la trista infància de l'Aleksy, amb la mort d'un germà i l'abandó del pare-marit) que tenen molta incidència per entendre "el present" de la història (això és: l'estiu del títol), és gairebé magistral, subratlla algú, si més no molt sorprenent en una primera novel·la.

Encara ho és més la lectura, amb ull de fotògraf, que en fa un dels membres del club, en comentar un dels fets més sorprenents del llibre: l'altrenança entre capítols llargs, capítols curts, capítol curtíssims i, encara, els capítols que són una sola frase, sovint dedicada a ampliar les metàfores sobre els ulls de la mare del protagonista. "Amb això, l'autora crea un ritme de lectura i ajuda a regular la intensitat del que ens va presentant. Perquè per més que una frase es llegeixi de seguida, davant la immensitat de la pàgina en blanc, un no la gira de seguida. S'hi atura. Com per mastegar més lentament o digerir el que s'hi diu."

Algú altre valora el pes que la casa d'estiu va adquirint, gairebé com un personatge més, així que avancen dies i setmanes. Com el poble, que no té nom, subratlla algú, i els lectors s'aboquen, en aquest punt, a aplaudir l'encert de no donar-li nom, per tal que la vila pugui ser qualsevol vila, a França, cosa que converteix els quatre o cinc personatges que hi circulen, gairebé en tòpics, la qual cosa realça els dos protagonistes. Algú replica que no és el cas de la Moira, l'amor adolescent, quasi platònic, que tindrà més pes en la seva vida futura... "la Moira, també", rebla l'argumentador, "al capdavall gairebé no surt i té un paper circumstancial". L'aparició d'aquesta noia serveix per valorar un dels fets cabdals de la novel·la, un de tants interrogants que l'autora planteja i, d'alguna manera, embolica al llarg de les pàgines: l'accident. El que al principi sembla el causant de la mort de la germana, dels problemes futurs del narrador, la invalidesa, acaba generant-ne d'altres, "els descabdella", com descriu un lector, "perquè amb l'ús dels diversos plans temporals" –comentat més amunt– "l'autora va desgranant diverses històries que el lector, en un principi, per l'impuls de lligar caps, ha tendit a ajuntar en una de sola". 

La passió i (quasi) unanimitat que genera aquesta lectura fa que de seguida els lectors es quedin sense res de nou a dir, tot i que, abans de cloure la sessió algú encara té temps de remarcar l'adjectivació que usa la Tibuleac: tant aviat poètica, com destructiva. "Quan vol colpejar i fer mal, sap canviar de rol". Així que, malgrat els excessos, fins i tot en la lírica, que algú també apunta, la sensació és la d'estar davant d'un d'aquells llibres que no s'oblida fàcilment.