Érase un río

 de Bonnie Jo Campbell

Barcelona, Dirty Works, 2019
[Trad. de Tomás Cobos; T.O.: Once upon a river, New York, 2011]
345 pàgs.

La pandèmia no va poder amb l'ànim dels membres del Club. Tot i que va costar posar-se d'acord en el dia, el temor a un rebrot va tancar-nos les portes de l'Ateneu i, quan tot apuntava a que estrenaríem les trobades digitals o que ho deixàvem estar un altre mes, la reunió va acabar concretant-se un dia més tard (en dimecres!) al jardí comunitari de Can Gasull-Balada i, malgrat que érem menys dels habituals, va quedar clar que l'esperit de la Margo Crane havia calat a fons: hi havia ganes de parlar del llibre i de les peripècies d'aquest personatge sorgit del Michigan profund, i les circumstàncies ambientals no ens ho impedirien! El diagnòstic va ser ben clar: el llibre havia atrapat a tots els lectors des de l'inici, fins i tot aquells que, per la llunyania del marc, per la distància (física i moral) que els separava del món descrit, no havien pogut empatitzar amb la protagonistaa. Què tenia el llibre que enganxés tant, doncs? "El llenguatge directe i proper, sense floritures", apuntava algú, que subratllava l'absència de metàfores i de grans reflexions. "L'autora no s'agrada, no hi ha grans frases, simplement t'arrossega", rematava un altre lector. Així i tot, sí que poden rescatar-se lliçons sobre l'aprenentatge vital de la protagonista, remarcava algú, i, evidentment, sobre l'amistat: una de més infantil i volàtil amb els cosins, i una de profunda i desinteressada, amb un altre dels grans personatges del llibre, el vell Smoke. Abans d'entrar en l'anàlisi de temes i personatges, però, respecte a la tècnica amb què està escrit, els lectors també en destaquen la fluïdesa dels diàlegs, absolutament creïbles. Hi ha qui en fa una lectura gairebé al·legòrica, també: "pot llegir-se com un retrat de les dues pulsions vitals càssiques, eros i thanatos. No creieu que ofereix una alternativa a la vida moderna?". La pregunta, llençada en els temps que ens toca de viure, no passa desapercebuda i algú no deixa de relacionar-la amb la vida post-covid: "ara ens sembla molt llunyà, però si una pandèmia s'endú del tot aquesta vida que coneixem, quants de nosaltres sabríem ja no caçar sinó... espellar una rata mesquera?"

Les peripècies de la Margo, abandonada de nena per la mare, i sent la víctima certs pecats familiars que l'aparten de la família rica i poderosa amb què està emparentada, són sens dubte un cant a la supervivència, no només enmig de la naturalesa salvatge, sinó també al marge d'una civilització que ella percep (i viu) com a més feréstega que la vida al riu. En aquest sentit, com apunta un lector, tota la novel·la és fora de la llei, exceptuant la rectitud del Michael, que és –finalment– el que l'acaba apartant d'un possible reingrés a aquesta "vida normal" de què fuig constantment. En aquest punt, és obligat parlar del feminisme subjacent a la novel·la. Un feminisme sense discursos: fets, no paraules, seria un bon lema per a una protagonista que, malgrat que té com a referent la tia Joana, a qui respecta i estima (perquè és l'unica que probablement la valora), fuig de la vida "de fer melmelades", com irònicament diu algú, per empoderar-se de veritat. Això és: valdre's per si mateixa, sense dependre de ningú ni tant sol a l'hora de venjar els sofriments que li infligeixen. Sense oblidar la llibertat sexual que l'acompanya des de jove, ben explícita amb la relació contra natura amb el tiet i del tot desacomplexada amb l'indi que la deixa embarassada. Un membre del club apunta que la importància de l'indi també li sembla ben simbòlica: la sublimació del personatge no és, justament, la reivindicació de la vida lliure i no occidentalitzada que ella deicideix triar? En qualsevol cas, l'encontre amb la mare [que ara no revelarem], després de ser l'objectiu de tota la novel·la, també podria apuntar per aquí... Un personatge, el de la mare, que suscita opinions ben dispars: d'una banda, hi ha qui la veu com una egoista que només pensa en ella, quan abandona marit i nena; de l'altra, hi ha qui prefereix veure-hi el reflex de la Margo, o al revés: queda clar de qui ha tret l'esperit aventurer, la protagonista -que, en tot cas, fuig després de rebre moltes pressions, gairebé bullying, per part de la rica família del marit. Així i tot, no tothom al club entén la seva fugida.

Amb la maternitat en primer pla, un lector perspicaç rescata per a tothom una escena clau que, fins al moment, ningú no havia comentat: la mort de la cèrvola prenyada, que impacta en la Margo molt més que altres morts o vivències amb humans que s'estenen al llarg de la novel·la. "Probablement és un dels aprenentatges que fa la noia –es reflexiona– que, fins llavors, porta la pulsió de disparar i seguir l'exemple de la seva adorada Annie Oakley fins a extrems del tot irreflexius". És, segurament, aquest aprenentatge a través de la violència en un territori que, d'altra banda, queda clar que no et regalarà res que no et guanyi el que emmarca millor Érase un río en la tradició literària del "Southern Ghotic" –aquest narrador dubta de si en català ha de ser "sureny o "sudista", que té altres connotacions–, no tant pels elements sobrenaturals que, de vegades, s'hi relacionen, com pel rerefons social que es retrata i la importància que el paisatge adopta per explicar la duresa de la vida en certs indrets. [Tot plegat sense oblidar que la novel·la transcorre al nord dels EUA, sobre un dels rius que alimenta els Grans Llacs, el Kalamazoo...]

Preguntats els assistents si la manera de narrar, directa, però sense obviar descripcions de paisatge que mai no són pur decorat, recordava a algun altre autor ja llegit al club, no tothom va estar d'acord en assimilar-lo a l'estil de William Faulkner, un dels pares del gènere en qüestió i, en general, de tota una manera de narrar, molt nordamericana, que no només explica les diferències amb la tradició literària europea, sinó que, d'alguna manera, és darrere de la manera de fer cinema més globalitzada que existeix (no debades Faulkner va fer de guionista...!). En tot cas, el Southern Gothic, més enllà de les tècniques narratives és, d'alguna manera, el responsable de crear un imaginari de l'Amèrica profunda que, poc o molt, tots tyenim en ment per pel·lícules com La nit del caçador, No és país per a vells, Fargo o sèries com True Detective... i ja que, inevitablement, hem acabat en el setè art, crec que us farà gràcia visitar aquest enllaç.

(Ja ha guanyat una pila de premis!)

Un entorn esplèndid per xerrar de literatura!