Bandit

d'Itamar Orlev

Barcelona, Quaderns Crema, 2019
[Trad. d'Eulàlia Sariola; T.O.: בנר'ט ; Tel Aviv, 2015]
425 pàgs.



Gràcies als bons contactes d'algun dels membres del club, per a aquesta sessió vam tenir el plaer de comptar a l'Eulàlia Sariola, una de les poques (i excel·lent) traductores de l'hebreu amb què compta la literatura catalana. Intuint que, més enllà de l'idioma, era algú molt imbuït de la cultura d'Israel, d'entrada li van caure un parell de preguntes que van permetre una bona explicació sobre la història contemporània d'aquest particular estat i la seva relació amb ell. Així vam saber que, a l'origen, el moviment sionista era d'ideologia esquerranosa i predicava la col·lectivització de la terra, la necessitat de guanyar-se-la treballant-la, i de tot plegat en van néixer "experiments socials" com els kibutz, on l'Eulàlia van enrolar-se atreta per les promeses de construcció del nou model social que s'hi preconitzava. Entre molta altra gent, la casualitat va fer que conegués a la família de l'Uri Orlev, escriptor de literatura juvenil i pare de l'autor que ens ha renuit avui! De fet, part de les experiències als camp d'extermini, Itamar Orlev les treu del pas del seu pare per Bergen-Belsen... El cas és que és a ella, a l'Eulàlia Sariola, que va saber de le'xistència del llibre i es va coveritr quasoi en agent, que el llibre va arribar a l'editora de Quaderns Crema/Acantilado. Tot seguit, l'interès dels assistents va derivar cap a l'idioma i per la circumstància que ella fos la traductora de les dues versions: la catalana i la castellana, cosa que aviat va quedar aclarida, ja que no són pas gaires, per aquests verals, els traductors d'hebreu: "la Roser Lluch, el Manel Forcano i poc més!". Les dificultats d'un idioma sense vocals van ocupar les següents preguntes i vam aprendre que hi ha un sistema de punts i comes per ajudar als nens (i als nouvinguts) a aprendre prou arrels de paraules per defensar-se amb l'escriptura. La cultura també es mesura, entre els hebreus, per la quantitat de vocabulari que un té... I, és clar, una de les dificultats més grans és la traducció de noms etrangers, com els topònims polonesos! Seria com si trobessim escrit "WRSW" i haguessin de deduir que hi diu Warsawa, per tant: Varsòvia (i aquest és el nom fàcil, és clar!). Un altre punt ben fumut són els insults: en hebreu gairebé no n'hi ha, si de cas un o dos, i en la parla quotidiana s'usen mots àrabs o russos, per insultar. "I és clar, en català i castellà, havia d'anar canviant-los, sinó quedaria fals! Em vaig haver de fer una llista d'insults", explica l'Eulàlia.
Llavors ja vam passar a valorar l'argument, que aquest cronista temia molt que molts lectors haguessin trobaart excessivament dur i violent. El cert és que, sorprenentment, la majoria va destacar-ne la tendresa: "et fas creus del que fa el fill per aquell pare, malgrat la infància que va fer-li passar: com el banya, com se'l carrega a l'esquena..!", remarca algú. És clar que xoca molt, també, la incapacitat del pare per penedir-se de res del que va fer i, en general, sense arribar a perdonar la violència, els lectors han après a comprendre-la: "m'ha interessat molt com la violència es genera en certs individus com a resposta al que s'ha viscut", subratlla algú, afegint-hi: "i com el fill s'adona que està anant pel mateix camí i reacciona!". Un tercer remarca que la gran contradicció del protogonista (i del llibre) és si pot estimar i odiar al mateix temps al pare, témer-lo i/o perdonar-lo...
En aquest punt es genera un petit debat, perquè alguns creuen que la violència li és innata, al personatge, que de jove ja era un bala perduda, mentre que hi ha qui recorda que és la guerra, i en concret el camp de concentració "el que el transforma en assassí... encara que sigui amb ideologia: antinazi convençut i partisà". En qualsevol cas, reprèn algú més, "és una novel·la de conseqüències: a una infància dura i una guerra, s'hi respon d'una determinada manera... si bé és clar que hi ha un transtorn de base del personatge", s'analitza. I, arribats a aquest punt, hi ha qui recorda el pes fonamental de l'alcohol en tot plegat: "per alguna cosa la portada és la que és!". Sens dubte, sense vodka aquesta seria una altra novel·la: "són pobles molt bevedors, aquells: russos, polonesos" es diu i algú recorda certa estadística i la conversa deriva cap a la quotidianitat de l'alcohol blanc i fort. No és només que el personatge central sigui un alcohòlic amb la sang banyada  en vodka, que quan deixa de veure'n té un síndrome d'abstinència brutal, sinó que tothom en beu a totes hores, com aquí es pot prendre cervesa o vi, a mig matí, mitja tarda o per convidar qualsevol que et ve a casa. 
Al passar a analitzar els personatges i la seva construcció, algú fa notar que, en la història del pare hi ha un buit i que, en general, del context històric no se'ns n'explica tot: queda en l'aire el que passa després que els nazis siguin derrotats i arribin els russos. Però altres prefereixen donar importància a l'evolució d'un personatge que, en fer-se vell, es preocupa pels nens. "És un llibre molt complex i estructuralment té moltes capes. Visca! pel jove escriptor, que és la seva primera novel·la i demostra que és un gran narrador!", exclama algú de sobte. Certament, al passar a analitzar la figura del fill, el protagonista, queda clar que, de fons, sura el fracàs com a pare, ni que sigui per passiu (en comparació amb el fracàs del seu pare, per violent), però sense oblidar que "té un buit de pare! als 9 anys es queda sense i això podria explicar la seva actitud", es recorda, al moment que altres lectors porten a la conversa el seu intent de suïcidi (de què és el pare alcohòlic qui el salva, de paraula, amb afecte) i l'escena del naixement, "que és preciós" remarquen diverses veus.
En definitiva, als lectors els ha quedat més el regust d'una novel·la que reflexiona sobre la paternitat, que no pas sobre la violència i l'alcoholisme. Com subratlla un dels presents: "l'obra posa sobre la taula el desconeixement que tenen els fills dels seus pares i com hi ha sempre una necessitat de descobrir-los, de saber-ne més per mirar d'entendre'ls". Per saber si l'ha de perdonar, remata algú altre i algú, per acabar, recorda que no s'ha d'oblidar el personatge de la mare, no només per totel que va patir amb el marit violent, sinó sobretot perquè n'ha quedat una relació molt freda amb el fill... que explota al final, en el bon sentit: el retrobament de l'un i l'altre, a més d'agraït, justifica tot el viatge del fill a Polònia a visitar el pare perdut. Paradoxalment, retrobar el pare serveix per entendre i reconciliar-se amb la mare.