Llum d'agost

de William Faulkner

Barcelona, Edicions de 1984, 2019
541 pàgs.
[Trad. d'Esther Tallada; V.O. Light in August, 1932]



Potser per agafar embranzida, davant l'enormitat que tots plegats érem conscients que tocava comentar, la primera sessió del curs, una altre any dedicada a la lectura d'un gran clàssic, es va encetar amb el record que alguns dels presents tenia d'altres lectures de William Faulkner. Així, algú va considerar que l'estil del llibre recordava el d'El llogarret, mentre que d'altres creien, en canvi, que no s'assemblava gens a Les palmeres salvatges o a El soroll i la fúria, aquesta segona per la complexitat d'un plantejament i d'una estructura que a Llum d'agost, tot i ser escrita tres anys després, no va tan lluny. I no pas, com apunta algú, perquè l'ambició de Faulkner no fos més gran: si fins llavors s'havia plantejat explicar històries i jugar amb els punts de vista, en l'obra que ens ocupa decideix narrar la complexitat d'una ciutat, Jefferson, capital del fictici comtat de Yoknapatawpha. I és amb un munt d'històries que van superposant-se i creuant-se que aconsegueix fer sortir els temes que el preocupen: el racisme, la concepció victoriana de la vida (i de la dona!, rebla algú) i la religiositat omnipresent... a més d'una violència soterrada que, quan aflora només és suggerida, no la descriu amb pèls i senyals, com fa notar bé un dels presents, subratllant que, quan cal, és un autor prolix amb els detalls i les descripcions, especialment del paisatge!
En tot cas, un lector fa notar com aquesta voluntat de presentar-nos un món complet es fa palesa des de bon començament, amb l'arribada de la Lena al comtat, venint des d'Alabama (i acabarà, de manera circular, i gairebé repetint la mateixa frase, com celebra algú altre!, amb la Lena anant-se'n i seguint camí fins a Tennessee): una manera ben evident de fer entrar al propi lector al món que es vol descriure. Però de manera magistral, diu un dels presents, l'autor s'oblida de la història inicial i va "penjant diversos relats o contes a la trama principal". Certament, tothom està d'acord, que el personatge de la Lena, malgrat la importància que té i que acabarà tenint (fins i tot pel títol!), queda en un segon pla quan apareixen personatges com el reverend Hightower o en Joe Christmas, que possiblement és a qui es dedica més pàgines... sense que sigui el protagonista! O realment l'és? Tot i que la "desaparició" de la Lena durant moltes pàgines va desconcertar a més d'un lector, en general se subratllava que la història d'en Christmas és la que més servia per explicar el racisme del món faulknerià: "l'essència de ser racista és en aquest personatge, que no és ni negre, de pell, però se n'hi considera perquè així li ho han fet creure... encara que els altres no l'hi vegin!", diu un dels presents, i encara hi ha qui recorda que "en algun moment es fa dubtar de si el seu pare era negre... o mexicà!", cosa que encara fa més complex el personatge i, és clar, el tema de fons.
En qualsevol cas, aquesta necessitat de l'autor d'explicar tot un món el duu, a més, subratlla algú altre, a haver de crear llenguatge. Si més no, la traductora catalana (Esther Tallada) se n'ha fet un fart: esquenatibat, pelcuprosa, greixencrostada, capobtús, negrecavernosa... i un enfilall d'adjectius dels quals queda el dubte de si, en anglès, també es tractava de neologismes o no. Qui l'ha llegit en versió original no ha tingut la sensació que Faulkner creés llenguatge... i sembla que algú que n'ha agafat una traducció castellana tampoc no s'ha adonat d'un detall que, en la catalana, sorprèn qualsevol lector. Tots els presents aplaudeixen rabiosament l'esforç fet, en tot cas. I algú hi afegeix que, a més, aquesta creació de vocabulari no entorpeix gens a lectura, ans al contrari: la novel·la és molt àgil, "enganxa" des del principi, fins i tot quan l'autor s'esplaia en les descripcions. Característica, tot sigui dit, que cansa a algun lector.
Més d'hora que tard, però, la conversa per analitzar el fons d'aquest gran llibre torna al racisme que tot ho impregna: "està escrit als anys 30 i és d'una vigència brutal", s'exclama algú. "Sobretot per aquesta mena de violència que ho impregna tot, encara que només sigui suggerida", rebla algú altre. Com era d'esperar, salta la pregunta sobre la culpabilitat de l'incendi al voltant del qual gira bona part de la trama: la de la casa de la senyora Burden, una senyora vinguda del nord que acull negres, entre ells en Joe Christmas, amb qui manté una relació especial. Un personatge que, per si sol, explica perfectament dos móns, les dues Amèriques que es van enfrontar a la Guerra de Secessió (que retorna en somnis al reverend Hightower i que és al darrere de tot, malgrat les cinc o sis dècades que fa que va acabar-se...!, apunta un dels presents). De l'incendi i l'assassinat que comporta n'apareixen un parell de teories i, al capdavall, la conclusió que l'important no és qui cala foc al casalot sinó la història en si, una més, una altra de les moltes peces que serveixen a Faulkner per completar el retrat del Sud, d'un món carregat d'odis que vénen de molt endarrere, tant que ningú ja no en recorda el motiu exacte, assegura un dels lectors, que recorda el fet que la senyora Burden amagui encara la ubicació exacta de les tombes dels seus avantpassats per por a que les profanin. I és que, com descriu magistralment un dels presents, la Llum d'agost "és aspra com un paper de cidre i, a la vegada, un guant de seda que et porta". I hi ha qui només pot afegir-hi: "una autèntica obra mestra que et fa tocar la pols del camí". "No s'acaba, té mil coses i detalls a comentar i necesitaríem tres o quatre sessions". I potser el millor homenatge que se li pot fer és la confessió d'un dels presents, que assegura que "a partir d'ara, cada estiu agafaré un Faulkner, per assaborir-lo amb calma".
No acabem la sessió, però, sense comentar l'aura que té la Lena, que la fa brillar en un món inhòspit, i com l'autor s'esforça en convertir-la en el contrari exacte del pobre Byron Bunch, un altre personatge memorable que sempre és caracteritzat com "algú amb qui ningú no ves fixaria mai". I encara hi ha qui vol fer notar que una novel·la tan complexa i rica, en realitat, només passa en 3 o 4 dies... potser una setmana, no més, "però te n'explica tots els racons o, en tot cas, sap territorialitzar molt bé: les barraques d'una banda, el poble de l'altra". Un punt, el del territori, que aprofita un tercer per explicar l'al·legoria d'en Joe Christmas: "un personatge que no para de moure's i de viatjar... però que sempre és al mateix lloc!".
Quedava aclarir el títol, que en anglès té un doble sentit: aquest light que també funciona com a sinònim de "parir" o "donar a llum", i que traduït potser perd una mica de significat... si bé, en realitat, algú recorda que constantment es parla de la llum del paisatge, i hi ha qui hi veu una referència a la Lena, un personatge que no només il·lumina un món sòrdid, sinó que amb el fill que hi porta, encén l'esperança d'un futur millor, o més lluminós.