Otra vida por vivir

de Theodor Kallifatides



Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2019.
153 pàgs.
Trad. de Selma Ancira




Poques vegades s'havia donat, en la ja septuagenària vida del Club de Lectura dels Dimarts (comptant nombre de sessions/llibres llegits... no pas anys!) una tal polaritat de parers -que aquest cronista ja es va trobar establerta en arribar, tard: a la gran majoria dels presents el llibre els havia semblat una petita joia que repassava grans temes vitals amb senzillesa, mentre que a dos dels membres del grup els semblava un llibre lleuger que no aprofundia en res i que, fins i tot, es dedicava a idealitzar l'entorn, la política, el sexe... en definitiva es quedava curt en els anàlisis. Així que la sessió va ser un provar de demostrar, per una banda, la profunditat de les reflexions de Kallifatides, i de l'altra a relativitzar-les i a assenyalar tot el que es deixava. Si pels uns és un llibre per no parar de subratllar i, a la vegada de lectura ràpida, pels altres era massa lleuger. En el retrat de la Grècia maltractada per la crisi i humiliada per la Unió Europea, uns hi veien el quid del llibre tot recordant escenes com aquella en què l'autor-narrador tracta de parlar amb grec amb algú que el pren per turista i li lloa l'accent, i quan li fa saber que ell és grec, la resposta és "doncs no ho sembla"; però els detractors més que llegir-hi la humiliació d'¡un país, hi llegien la nostàlgia per la Grècia que havia deixat de ser, la que el narrador havia abandonat dècades endarrere... i, a més, hi veien un retrat que es quedava en l'anècdota i no explicava les raons de a crisi, desaprofitant l'ocasió de parlar de les bases del neoliberalisme i les raons de mercat. Si bé alguns, en aquest punt, van saltar dient que sí: que l'autor es dedicava a subratllar el caràcter indolent dels grecs en més d'una ocasió, causa primera d'haver deixat perdre el país. A propòsit del neoliberalisme, a més, algú va recordar les reflexions sobre la llibertat d'opinió, cita a Voltaire inclosa:

"Voltaire hablaba del derecho de los ciudadanos a expresar su opinión y a hacer crítica del poder. A eso se le llama libertad de expresión. Sin embargo, la manera en que le hables a tu vecino no entra en esa categoría. Ahí hay siempre una frontera natural: el Otro. En todo lo que digas, en todo lo que hagas, has de tener en cuenta al Otro. (...) Si queremos entendernos unos a otros, ante todo debemos aceptar que el otro existe y que es probable que crea en cosas distintas a las que creemos nosotros (...). El Otro ha de ser el límite natural y el lindero de nuestros actos y nuestras palabras. No haces cambiar a un cristiano presentándole a un Cristo homosexual. Ni un musulmán deja de creer en Mahoma porque tú se lo presentes como un diablo enloquecido. Mas bien al contrario. (...) Una cultura no puede ser juzgada sólo por las libertades que se toma, también se juzga por las que no se toma."

Comentari contra el qual s'adduïa que l'autor no aprofitava per parlar de les conseqüències reals de la llibertat d'expressió i que, més aviat plantejava idees conservadores, com s'expressa bé en aquesta carta.
Un escrit que just comença parlant de lestructura aparent del llibre, que també va ocupar una estona del debat: és tot cert el que explica Kallifatides? La falta d'inspiració és la causa última del llibre i els fets ocorren tal com els explica des del congrés d'escriptors nòrdics fins al viatge al seu poble natal, Molaoi? I, en aquest casm perquè no escrivia un dietari, amb dates? Alguns lectors sospitaven que la pretesa circularitat del llibre, les primeres línies de la novel·la escrites, en grec, just l'endemà de l'homenatge que li reten a l'escola del poble, amb nens interterpretant Èsquil, és massa fàcil per ser cert; d'altres prefereixen creure que és veritableent cert, i encara hi ha qui hi aporta que tant se val, si tot és tan rodó o no, que si el llibre té forma de novel·la i no de dietari cal creure que és perquè s'ha triat i seleccionat, polit i arrodonit... i que potser no ca entendre-ho al peu de la lletra, que potser la realitat no va ser tan cronològicament ordenada, i què? El congrés servia per presentar el personatge com un grec que representava la literatura sueca, i el retorn a l'escola i als textos clàssics servia per tancar un procés de busca personal, culminat amb un retorn a la llengua materna.
Algú adduia que, de fe, el tema de fons era justament la condició de doble immigrant del protagonista, subratllada en frases com:

"Tenía constantemente la sensación de encontrarme en un país equivocado, de estar en un lugar erróneo. Y todo esto estaba en relación con mi imposibilidad de escribir (...). Quizá ese sea el precio de vivir en un país extranjero. No es sólo que vives una vida distinta de la que dejaste atrás. Es que la vida en el extranjero te vuelve extraño."

"Sin ser consciente de ello, pensaba cada vez más a menudo en Grecia. ¿Quizá ahí radicara el problema? ¿En que cada día que pasaba perdía algo más de mi país? Era algo que había observado en otros emigrantes. Fuera de su patria se marchitaban."

"No escribía. Hablaba. Una palabra se unía a la siguiente como si fueran hermanas gemelas. No tenía miedo a cometer errores. Era mi idioma. No me sentía cohibido, no tenía necesidad de impostar la voz. Con el sueco, idioma que amaba y amaré siempre, no había alcanzado esta inmediatez. Seguramente no la alcanzaría jamás. Lo llevaba puesto como una corona de espinas. (...) En ese momento lo entendí. Mi primera lengua es palpitación. La segunda, cavilación. La primera brotaba de mis entrañas, la segunda de mi cerebro."

Però hi havia qui en feia una altra història: el tema principal del llibre és la vellesa, fer-se gran i les xacres i privacions que comporta, metaforitzats amb la impossibilitat d'escriure i de recordar la infància que, finalment, ajuda a acceptar el pas del temps i a fer revisió. "No es necessita ser imigrant per preguntar-se si la vida que un ha passat hauria pogut ser completament diferent, en funció de les decisions preses", afirma algú. Asseveració que porta a un altre dels presents  a sincerar-se: "M'agradaria poder dir a l'autor que la seva no ha estat una vida perduda, com es planteja en més d'un moment, sinó que se n'ha sortit! Vostè se n'ha sortit". Finalment, i sense arribar a cap consens, els lectors més renuents a l'obra accepten que és àgil i està ben escrita -cosa que han remarcat des del principi- i l'autor demostra capacitat d'anàlisi, però continua pesant-los, potser més encara, que sent així,  es ventili els temes amb frases boniques i fins amb algun acudit fàcil o imatges excessivament endolcides com:

"La vida continuaba estimulándome, pero no eróticamente como antes. Antaño veía el mar y quería hacer el amor con él."

Encara hi ha qui va protestar: "però no es pot jutjar un llibre pel que no té! S'hi pot estar d'acord o no , agradar més o menys, però demanar-li que havia d'haver posat altres coses és com queixar-se per un final infeliç...". El debat va quedar aquí. No es tractava de convéncer a ningú sinó, com sempre, d'enriquir-nos mútument amb les reflexions, valoracions i pensaments que la lectura ens havia estimulat. Com fem des ja fa vuit anys, des del 26 d'abril del 2011 (llavors aquestes cròniques eren força més curtes).