El dia abans

de Sorj Chalandon

Barcelona, Edicions de 1984, 2019.
306 pàgs.
[Trad. de Josep Alemany; V.O.: Le jour d'avant, París, 2017] 



Era una sessió una miqueta diferent: d'entrada, dues incorporacions al club! I, a més, un parell dels membres s'havien vist fora d'hores per tal de revolucionar-lo una mica i, de la lectura del pròleg que Eduard Màrquez fa a L'art de la ficció, de James Salter, n'han extret una "caixa d'eines per a analitzar una novel·la" i un seguit de preguntes per mirar de fer més riques les sessions. I més tècniques. Així, una de les primeres consideracions que es fa sobre la novel·la de Sorj Chalandon és el seu estil periodístic, de reportatge on el límit són els fets i la frase és curta, i el ritme molt picat. És evident, d'entrada, que el llibre ha agradat i la manera de narrar de l'autor ha fascinat més d'un. De fet, algun dels presents reconeix que ja ha anat a buscar d'altres obres de l'escriptor francès (vegeu aquí): sens dubte, el millor homenatge que es pot fer a qualsevol autor. En tot cas, el debat i les discrepàncies comencen a l'hora de establir quin és el tema de fons de la novel·la: la culpa? la venjança? O es tracta d'una novel·la social de denúncia, únicament? A favor d'aquest argument, algú explica que la novel·la s'ha publicat en un moment (fa dos anys, en la versió original) en què a França hi ha un fort debat social sobre l'explotació minera a l'Àfrica, i la contaminació i els danys que està causant. No hi ha cap dubte que Chalandon vol recuperar un capítol que va commocionar el seu país l'any 1974 (aquest accident en una mina de Lievin, al nordest de França), però alguns lectors es decanten per pensar que sí, més enllà de la denúncia evident, que se subratlla en les al·legacions de fiscal i advocat al judici final, en realitat l'autor només pren el tema com a subterfugi per organitzar una trama en què un personatge viu tota una vida obsedit amb la venjança. Sense fer massa spòilers: trobar els responsables finals de l'explosió de grisú que va matar el seu germà miner i, de retruc, va comportar el suïcidi del pare i la mort de la mare, de tristesa. Justament pel que fa al gènere de la novel·la, algú celebra que l'autor, "amb qui vaig estar a punt d'enfadar-me perquè creia que m'entabanava.... i no!", sap girar el rumb per convertir una novel·la social en un thriller psicològic. I això perquè, segons apunta algú altre, la construcció del personatge principal és molt versemblant "des d'un punt de vista psiquiàtric". Sense revel·lar, ara sí que seria imperdonable, un dels girs clau de l'argument, el cert és que el protagonista "és un neuròtic de llibre -assegura l'especialista en el tema del grup- i quadra que s'ho vengui tot, que se'n vagi a viure en una mena de zulo, força sòrdid, i fins i tot el seu silenci respecte dels fets durant tants i tants anys". I, evidentment, l'engany: "la dissociació és molt plausible en aquests casos". Engany o punt de gir de la trama que a gairebé tots els presents ha semblat perfectament versemblant (hi ha hagut algun cas que no, però) i que, sobretot, ha aconseguit el seu propòsit: portar a tothom venut. Malgrat, queda clar amb el diagnòstic mèdic, que l'autor ja va avisant des del títol mateix: un "dia abans" que pren una nova volada (definitiva) quan se sap el què. [Tirem-hi terra damunt]

De cara a trobar-hi algun però, dins d'un consens generalitzat de ser davant d'una senyora novel·la, hi ha qui ha trobat una mica feixuc algun fragment del mig: que hi hagi més d'un judici és redundant i en algun moment l'acció avança poc. Així i tot, es considera que l'obra és molt intel·ligent, també a l'hora "d'inventar-se" una 43a víctima de l'accident de Lievin per així, respectar la memòria dels 42 morts reals de l'accident. També hi ha qui no s'acaba de creure la "resurrecció" del capatàs, una altra escena clau de què val més no dir gran cosa, però que un altre dels lectors tanca ràpid: "l'autor no volia que es morís!". O dit de manera interpretativa, segons el punt de vista del protagonista: "en realitat no el vol matar del tot perquè no és mala persona, només que no sap ben bé què fa". O potser ho sap perfectament i per això no va fins al final, sentencia un tercer. En tot cas, els diferents interrogants que va suscitant la novel·la, com la falta del nom del germà a les llistes oficials, o la duresa de les paraules del pare en la carta de comiat o les diferents percepcions sobre la dolenteria del capatàs o el propi títol de la novel·la, Chalandon els resol tots sense deixar ningú indiferent (ni, probablement, insatisfet). En tot cas, i respecte de la carta del pare, que encara fan més víctima al protagonista, fa notar algú, no lliga amb la tendresa que demostra amb els fills, ni amb la mare, és excessivament cruel. Ara bé, més enllà de l'argument i les trampes (justificades) de la trama, que subratllen la mestria d'una estructura temporal de salts constants en el temps ("no es podia explicar de manera linial en cap cas", se subratlla), la novel·la ajuda a reflexionar, remata un dels presents, sobre la condició de les víctimes i a preguntar-se qui ho són: els que estaven a baix i moren o tots els miners, també els que no tenien torn? I els familiars i tot un poble que viu de la mina, és clar. En definitiva, un autor que el moderador feia temps que volia introduir al club, amb qui no hi havia hagut sort en anteriors ternes i que, finalment, ha convençut (i molt) a tothom.