Fugir era el més bell que teníem

de Marta Marín-Dòmine

Barcelona, Club Editor, 2019.
215 pàgs.


Dia de Sant Josep marcat per la presència de l'autora d'aquest llibre que és difícil de qualificar amb un sol gènere: és una novel·la, sí, però també un llibre autobiogràfic, un assaig sobre la literatura memorialística,el fet d'escriure en si i la condició migrant de l'home; i encara es pot llegir com un llibre de viatges i com un testimoniatge històric sobre la guerra civil i la postguerra. Cap al final descobrirem, a més, que la lectura de Fugir era el més bell que teníem (i la sessió per parlar-ne) també tenen un efecte terapèutic.
D'entrada, i seguint el consell de l'editora Maria Bohigas. molts dels presents havíem fet el deures de llegir en paral·lel l'obra present i veure el documental xilè Nostalgia de la luz en què unes dones abnegades busquen les restes dels seus familiars desapareguts durant la dictadura al desert d'Atacama... La Marta Marín-Dòmine ens fa veure que l'experiència de la noia que viu amb els avis ha trobat en l'astronomia la manera de superar el dolor. Més enllà dels paral·lelismes que s'estableix entre les dues recerques -una constant del documental de Patricio Guzmán- la clau està en aquest "trencar el dolor"... també en el cas del llibre que ens ocupa, del qual l'autora confessa que l'exercici d'escriure'l en 3a persona, malgrat tractar-se d'experiències personals, li permetia desidentificar-se i, per tant, viure-ho menys en carn pròpia. La primera intervenció dels lectors va en aquesta direcció: "el llibre m'ha obert els ulls; sense haver viscut el que s'hi explica, tot i que segur que en tinc casos propers, he entès els sentiments de la gent que ho ha viscut". Algú altre posa l'accent en "la destil·lació de les paraules que es fa en cada capítol és extraordinària": com va presentant i aprofundint termes com "errar", "arrelar", "fugir"... i, és clar, el títol mateix, que tots els presents troben extraordinari, per diferent, per impactant i enigmàtic. L'autora confessa, en aquest punt, que en un principi el llibre es deia No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat però agraeix que a l'editorial l'hi fessin replantejar, perquè l'original era massa críptic. Tot seguit ens explica com, malgrat haver escrit contes de ficció, han deixat d'interessar-li: "he descobert la 'literatura del jo', que ben entesa no ha de servir per parlar d'un mateix, sinó per explicar la col·lectivitat, el 'nosaltres' a partir de la pròpia experiència. En el fons és un gest polític". A ella li ha servit per plantejar-se com ens posicionem davant del passat, què en fem, on el guardem... I, en aquest punt, un dels membres del club confessa que la lectura, feta en paral·lel amb la visita i coneixença d'uns cosins francesos a qui fins ara no havia tractat, ha resultat d'una força emotiva extraordinària. Òbviament es tracta d'un cas relacionat amb l'exili provocat per la guerra, del qual se'n destil·la un ensenyament: "feu tot el que calgui pel país que ens ha acollit". Un altre paral·lelisme: a la família que va quedar-se no es parlava mai dels "exiliats"... i eren germans! "Encara ara, però, els descendents de l'un i l'altre no saben exactament què va motivar la fugida cap a França: era tabú parlar-ne". Vet aquí un dels grans temes de què reflexiona el llibre: els silencis imposats, el parlar amb murmuris... i el penediment actual de no haver preguntat per motius, anècdotes, secrets el que fos, "senzillament perquè no es podia preguntar: abans dels 60 hi havia por! I, després, va quedar el costum de no parlar de segons què..."

A partir d'aquest cas personal, s'obre la caixa dels records i la sessió permet reviure i compartir memòries familiars diverses. Memòries que, aviat es fa palès en els girs que s'empren, o en certes falques, que són construïdes, com ens fa notar la Marta Marín-Dòmine i que és el quid del llibre d'avui: "l'escriptura és més efectiva que la literatura oral, on pots aturar el relat", reflexiona. Tot seguit, amb el cas de "la cama amputada" que apareix a les memòries del pare, es fa avinent que cadascú construeix el record a mida...  que amb el temps muta. Oralment, de la cama en rajava sang; en l'escrit, "la ferida era tan recent, que la sang encara no havia tingut temps de brollar". Aquest fragment, en tot cas, permet als presents subratllar i agrair l'esforç intel·lectual de l'autora: mesclar el record de nena, amb la reflexió feta d'adulta, que queda tamisada per pel·lícules com Ladri di biciclette i en permet un pensament com ara:

"Acceptar la derrota del pare com qui accepta una herència. Fer-se càrrec de la seva vulnerabilitat, de la por que un dia va sentir i que encara és viva, quan li explica històries de les bombes, de la seva pròpia por. Quan una nena, un nen senten la desolació viscuda pels grans quan eren infants com ells, se'ls obre una perspectiva nova, inesperada. Deixen de ser infants. El pare, tot i ser el pare més valent del món, passa a ser de cop i volta un pare desvalgut. Fem tot d'un plegat el descobriment del poder de la kriptonita."

Probablement sigui un dels fragments que millor expliquen l'esperit de fons del llibre: la transmissió d'unes pors, d'uns valors i idees i com arrelen en una ment verge, sense haver-les viscut directament. Com es recreen. Potser per això, en aquest moment, algú va exclamar: "gràcies per tot el que has evocat i abocat al llibre. Aquestes sessions posant en comú les lectures de llibres com el teu són molt d'agrair perquè la cultura és l'únic que ens pot salvar. I tu descrius un món de móns."
Però a la sessió encara li faltava tocar uns quants temes més dels que Fugir era el més bell que teníem també planteja, com ara el paper dels jueus, "el gran buit d'Europa", assevera la Marta Marín-Dòmine; o l'erotisme que desprèn a foto de la pàg. 153, feta per nois i noies l'any 1936 amb el títol "Simulacre de fusellament" escrit al dors, que d'una banda explica l'atracció per la destrucció de l'altre, una pulsió ben freudiana, recorda algú, però de l'altra demostra que "durant la guerra, i malgrat les penúries, la gent tenia necessitat de viure, de divertir-se, de seduir i ser seduït", explica l'autora, abans de confessar-nos que, quan va tornar poques setmanes és tard a l'arxiu, per recuperar la foto i estudiar-la millor, havia desaparegut. "Caldria fer un llibre sobre el arxius i el que en desapareix! O al que no es dóna importància".
I la sessió podia allargar-se i allargar-se, i s'hi van tractar molts més punts en detall, però quedem-nos amb aquestes conclusions, agafades al vol, sense connectors, que va fer la nostra convidada del dia, escriptora barcelonina afincada al Canadà: " Hem d'admetre l'oblit, perquè fa mal però pot ser benefactor. La memòria no es pot imposar. Els néts poden afrontar millor les històries dels avis que no pas els pares, la generació del mig".

Unes quantes de les coses dites en aquella sessió van acabar convertint-se en l'entrevista que Sàpiens va fer a l'autora, publicada poc després. Heus-la ací.