Les formes del verb anar

de Jenny Erpenbeck

Barcelona, Angle Editorial, 2018.
337 pàgs.
Trad. Marta Pera Cucurell 
[T.O.: Gehen, ging, gegangen, Munic, 2015]




Malgrat que alguns dels presents reconeixen que va costar-los entrar en la trama de la novel·la, la del professor acabat de jubilar que reflexiona sobre el nou temps que se li obre al davant, perquè era poc dinàmica i quedava molt lluny del tema central promès (a saber: exili, immigració), tots els presents van acabar enganxant-s'hi i reconeixent totes les virtuts d'una novel·la que consideren "molt culta", a la vegada que necessària, dura i amena de llegir. Per paradoxal que sembli, l'obra de l'alemanya Jenny Erpenbeck, guanyadora del prestigiós Premi Strega europeu, no només mereix aquests qualificatius sinó que els fa compatibles. Perquè, en les entrevistes que el protagonista es dedica a fer als immigrants que han començat una vaga de fam en una plaça al centre de Berlín, s'hi expliquen històries terribles: "fugen de no tenir res!", s'exclama una lectora; però, a la vegada, hi descobreix un món plurilingüe, on tots els nouvinguts parlen diversos idiomes i, ell mateix, va trobant en algun dels homes característiques que els emparenten amb herois clàssics. Així anomenarà "Hermes" a l'un, "Apol·lo" a un altre, i constantment aprofita cites d'autors com Ciceró, Sèneca o Tàcit (bé que també de moderns, com Brecht) que l'ajuden a reflexionar sobre el que està vivint. Com va dir algú, la novel·la presenta constantment una dicotomia entre fets i les valoracions d'aquests que fa el protagonista. Així, l'autora aconsegueix no quedar-se mai amb l'anècdota, cosa que veritablement s'agraeix, com subratllen diversos dels presents. Certament, i malgrat que la trama passi a Alemanya, és ben fàcil veure-hi paral·lelismes amb el que està passant ara a l'església de Santa Anna de Barcelona, on volen tancar el servei d'acollida d'immigrants que hi funciona de fa anys.
A més d'aquesta aproximació, honesta i profunda, a una realitat tan urgent i propera, "que mai no busca la llagrimeta fàcil", els lectors valoren la gran modernitat del llibre, que "parteix de molts materials diferents i explica els diversos relats dels personatges amb tècniques tant diferents com el flux de pensament, de frases llargues i filosòfiques, o una simple llista de situacions on un seguit de cursives retrata cada personatge. La manera com teixeix totes les històries, i els dóna coherència, també ha sorprès molt gratament els lectors, que han definit l'obra de "literatura molt intel·ligent" i "d'una intensitat tal que necessites parar de llegir per agafar aire". I posen com a exemple la tirallonga d'interrogants de la pàg. 252:

"¿Podia ser, també, una línia com aquella, això que ara en Rashid veia a l'entrada de la residència de sol·licitants d'asil? Els dos grups de persones que ara estaven afrontades, ¿també eren com les dues meitats d'un univers que, de fet, formaven una unitat i, així i tot, la separació era insuperable? L'abisme que hi havia entremig, ¿era, de fet, insondable i per això provocava turbulències tan violentes? ¿I era, potser, una línia divisòria entre blanc i negre? O entre pobre i ric? O entre estrany i amic? O entre aquells a qui ja se'ls havia mort el pare i els que encara el tenien viu? (...) Quantes fronteres hi havia, al capdavall, en un sol univers?"

Hi ha qui ha quedat sorprès per la metamorfosi que viu el protagonista al llarg de la trama, malgrat que no se subratlla gens, sinó que es resol amb subtilesa: al principi és fred i tècnic, quan es prepara la investigació i el treball de camp que vol fer sobre els immigrants, minuciós i "molt germànic", diu algú, i en canvi cap al final quan va al congrés de Frankfurt a presentar una ponència ja no li importa gens, ni vol tenir res a veure amb els seus col·legues acadèmics. Algú altre, en canvi, valora l'ús que fa de la llengua: no només per l'estil de frases molt llargues (que, segons com, en la traducció costen de seguir, s'apunta, perquè la cadència de l'alemany deu ser molt més llarga que la catalana o castellana), sinó perquè s'utilitza des del punt de vista de la comunicació: la barrera que significa la llengua per als immigrants és un dels temes que més fa reflexionar al protagonista que, sense ser lingüista, arriba a conclusions que recorden teòrics com Chomsky o Saussure. En això hi ha acord general: l'obra va molt més enllà de la trama i té un profund deix filosòfic. Probablement per això, rebla algú, la lectura és tan intensa que, sovint, necessites parar i agafar aire; pair el que t'està dient.
En canvi, hi ha diversitat de pensaments respecte del final: alguns el troben massa endolcit, "tothom ajuda i fins i tot els amics racistes sembla que ho superen...", s'apunta; altres creuen que, en realitat, la conclusió del llibre està dient que no hi ha sortida, que el bonisme d'alguns només serveix per posar pedaços, però que no hi ha sortida ni solució definitiva "perquè d'immigrants en seguiran arribant!".
Certament, la crítica a la Unió Europea i a la hipocresia general del primer ón és un dels eixos del llibre d'Erpenbeck, que es permet homenatjar el sistema de pagament de certa zona d'Àfrica, a partir de la confiança i la memòria d'uns quants testimonis, sense papers ni burocràcia pel mig. "És un gran llibre sobre la dignitat humana, que és el tema de fons que apareix pàgina rere pàgina, sense citar-la"
I tot plegat amanit amb cites clàssiques (Plató, Sèneca, Ciceró...) i jocs literaris, com el que porta l'autora a una lectura/presentació en paral·lel d'una cantata de Bach i dels efectes secundaris d'un medicament en un prospecte. Com va remarcar algú: "la modernitat del llibre es demostra amb la quantitat de materials que aprofita per fer literatura". Certament: hi ha llistes pures i dures que defineixen els pesrsonatges, hi ha diàlegs picats, hi ha lleis embarbussades... fins i tot pàgines quasi en blanc amb un interrogant que resumeix l'obra (i el títol):

"On va una persona quan no sap on ha d'anar?"