Creix un arbre a Brooklyn

de Betty Smith

Barcelona, L'Altra editorial, 2018.
574 pàgs.

Trad. de Josep Alemany
[T.O.: A tree grows in Brooklyn. New York, Harper&Bros., 1943] 



La sessió comença amb la lectura d'una carta -ressenya d'un membre habitual del club que, molt a contracor perquè ha quedat entusiasmada pel llibre, no pot ser-hi. Hi apunta dues qualitats de la protagonista, la Francie que tot seguit seran àmpliament comentades pels presents: "per mi encarna la resiliència que ha de practicar un ésser humà per reeïxir, per créixer. Té una intel·ligència intuïtiva que l'ajuda a viure en positiu i a treure el màxim partit d'ella mateixa i del seu entorn. La sensibilitat que té li permet gaudir de coses molt petites però que l'ajuden a viure". Tot seguit algú hi afegeix que, estant d'acord amb aquestes valoracions, el que més l'ha acostat al personatge ha estat la capacitat de l'autora de retratar el pensament d'una nena petita, tant les seves vergonyes i dubtes, com la seva practicitat. I, encara, algú altre ho remata amb una frase que quedarà com a lema de la sessió: "el llibre i la nena tenen un rerafons d'optimisme molt americà. Aquesta novel·la escrita per un rus hauria estat un dramón". I en aparéixer l'optimisme a col·lació, de seguida surt a la conversa un personatge que ha enamorat tothom: la tieta Sissy, que algú qualifica de "genial" i que per a molts és la representació exacta del "caràcter americà". Però no és l'únic personatge que ha deixat petja: també la tieta Evy i l'àvia materna i els seus consells sobre la importància de tenir i cultivar la cultura han calat fons i hi ha un acord quasi unànime en què la caracterització dels individus que poblen el llibre està molt ben feta.
De seguida queda clar, també, que tret dels primers capítols, en què costa d'entrar (i a algú li sembla massa documental) el llibre llisca molt bé i les més de 500 pàgines volen. En aquest moment algú aprofita per valorar la molt bona traducció catalana i algú altre apunta que una de les característiques que la fan àgil és el constant canvi de punt de vista del narrador que, sense passar a la primera persona, sembla que vagi saltant de personatge o de veu a l'hora d'afrontar diferents escenes. Vet aquí el "narrador quasi-omniscient", s'apunta i algú rebla que, molt probablement, el to alegre que té tot el relat, malgrat les situacions dramàtiques que s'expliquen, podria donar-lo el fet que, en el fons, tot s'exliqui des del punt de vista d'una nena.
Llavors arriba el moment de recordar capítols o moments concrets i els molts temes que toca la novel·la. El moment del ram de flors va fer vessar llàgrimes a més d'un dels presents i, entrant en la crònica rosa, no a tothom li ha quedat clar que el fill que la Sissy "adopta", fent creure al marit (i a tothom) que en realitat l'ha parit ella, és en realitat fruit de la relació del marit amb la veïna.. Sobre el moment més punyent hi ha un acord general en què és quan la Katie diu a la seva filla que a l'institut és millor que hi vagi el germà... Vet aquí un dels subtextos més punyents del llibre: el masclisme imperant en què la dona queda sempre relegada al paper d'estrassa. Hi ha qui aprecia com a gran tema la dignitat de la mare, que es permet llençar el cafè per saber què senten els rics, però a la vegada llegeix als seus fills, cada nit, una pàgina de Shakespeare i una de la Bíblia i els fa aprendre a tocar el piano: la cultura com a redemptora és, sens dubte, un dels eixos centrals de la novel·la, i la passió lectora de la Francie encomana tendresa a qualsevol lector. Algú hi apunta el retrat del Brooklyn multicultural i la immigració, com a temes que fan molt actual el llibre i que, sobretot, encara fan més incomprensible l'actual deriva trumpista del país; sobretot en recordar una escena en què l'àvia explica a la filla el perquè va deixar la seva Àustria natal amb una frase contundent: "aquí hi ha esperança: a Europa si neixes fuster, mors com a fuster" --ve a dir, aproximadament. I hi ha qui destaca les reflexions que l'autora va deixant caure ací i dellà sobre el fet de llegir i escriure com a element que fa del llibre una obra inoblidable que, a més d'explicar una història, resol l'eterna disputa sobre l'autoficció i la importància (o no) que l'autor expliqui la seva vida "real":

"Escolta, Francie, molta gent es podria pensar que les històries que t'inventes són mentides molt lletges perquè no reflecteixen la veritat tal com la veuen. D'ara endavant, quan passi alguna cosa, explica els fets amb exactitud, però escriu per a tu mateixa la manera com creus que haurien d'haver passat. Explica la veritat i escriu la història. Així no et confondràs"

Un text que sembla talment la resposta que Betty Smith donava als periodistes quan li preguntaven si la novel·la era autobiogràfica i ella responia que explicava la vida com hauria d'haver estat, no com havia estat realment. Una curiositat, la de saber què hi ha de real en un text de ficció, que genera sentiments oposats entre els presents: alguns necessiten saber-ho, els ajuda a llegir, altres ho troben no només absurd sinó, fins i tot, traïdor amb el pacte que s'estableix entre autor i lector. Però la controvèrsia no s'acabarà pas aquí... I, abans d'acabar, alguns dels membres més xxx del club fan saber que, del llibre, no només se'n va rodar una versió cinematogràfica, dirigida per Elia Kazan (que a casa nostra es va titular Lazos humanos), sinó que fins i tot n'hi ha més d'un walking tour: a tots aquells, que pel que s'ha anat dient no són pocs, que la novel·la els ha agafat ganes de volar cap a Nova York i prescindir de Manhattan, ja saben que podran fer una ruta pels carrers en què l'autora situa la Francie, en Neeley, la Katie o l'esbojarrada Sissy... Segurament encara hi trobaran força ailants o arbres del Cel, que com es diu a la segona pàgina són els "únics arbres que creixen enmig del ciment, però només en barris amb pisos de lloguer".