Cara de pan

de Sara Mesa

Barcelona, Anagrama, 2018.
137 pags.



Les primeres impressions que van sortir a la conversa no demostraven gaire entusiasme: "és com un conte allargassat"; "és massa inversemblant: no es pot creure que ningú no reclami la nena a l'escola"; o bé "fa patir massa: és una visió molt fosca"... no apuntaven a una sessió gaire entusiasmada. Però, a poc a poc, les bondats de l'estil de Sara Mesa van anar aflorant: tothom li va reconéixer una prosa acuradíssima, un llenguatge molt ben usat i fent fàcil el diàleg indirecte en unes situacions, amb dos personatges que gairebé no fan altra cosa que parlar, que semblaven demanar el directe de tota la vida. Llavors algú va posar els punts sobre les is per anar més enllà de l'estil: "és un text que funciona perfectament, com un rellotge, on tot està pensat perquè passi en el moment exacte". I algú altre va reblar: "cert: en cada trobada d'ells dos al parc, la situació avança un pas. No és una relació estanca: en cada trobada cremen etapes. Primer la tovallola, després el berenar..." Quan algú més apunta que es tracta d'un tema, desgraciadament, molt actual es depserta una protesta unànime: "no! és un tema de tota la vida!". Encara que, de fet, hi ha acord, també, que caldria parlar del no-tema, per ser més acurats: entre els dos protagonistes... no passa res, malgrat que pugui mig esperar-se tota l'estona. Hi ha qui protesta i diu que en cap moment va esperar que el vell abusés de la nena, sinó que justament s'esperava que els descobrissin i no sabessin explicar la situació, les trobades innocents.
Així que, finalment, surten a la llum els autèntics temes de la novel·la: els prejudicis, la marginació, la soledat, el bullying... Hi ha qui conclou que els atreu l'un a l'altre és el fet de sentir-se marginats, si bé amb la diferència que ell ho és veritablement, algú marcat per un "pecat" anterior, perquè és fruit d'un incest, mentre que ella no passa d'adolescent rebel que no s'agrada i només ha patit algun insult a l'escola... En aquest punt s'obren dos debats, un per personatge: del Viejo es diu que ja es nota que és algú rebutjat per la mare, faltat d'estima, i que segurament la consanguinitat el va fer "raret", a banda d'assenyalat per tothom. Mentre que la nena, que acaba centrat la sessió, comença a presentar-se als ulls dels lectors com un personatge inquietant, incapaç de demanar perdó al Vell, quan es retroben al final, pel mal que li ha causat, i que duu la maldat encastada. Afirmació, aquesta darrera, que causa controvèrsia i fa sortir a la llum el diari secret que escriu: "Maldat no! Només és que no assimila la pubertat...". Comença llavors uninteressant debat sobre allò que cap dels presents sap ni ha llegit: el diari on, suposadament, imagina escenes sexuals que no han tingut lloc... però que són la base per a tancar al vell uns temps a la garjola. Algú recorda que l'escripora remarca que el diari té incongruències i que no suportaria un anàlisi científic... de manera que acusar al vell és cosa de prejudicis. Però, en canvi, hi ha quiveu incongruències entre l'expressió oral de la nena -la que "veiem" a la novel·la- i el que suposadament escriu: hi ha un decalatge d'edat, per dir-ho ràpid. Cosa que provoca un debat sobre el que saben i el que no les nenes que "casi" tenen 14 anys.
I com que la conversa atravessa dubtes insolubles, es recondueix de nou cap al quid: la seva relació entre dos desiguals, malvista socialment, que acaba donant una visió molt negra de la societat que ens envolta. Una membre del club, que ha anat a buscar altres escrits de Sara Mesa compara aquesta amb Un incendio invisible i hi troba, en l'obscuritat i el negativisme, els punts en comú. En general hi ha acord en considerar que tots els estaments del poder queden malparats a Cara de pan: el policial, l'educatiu, el psicòleg... fins i tot l'estament patriarcal, és clar. Però enmig de la foscor hi ha lloc per a l'esperança: "és molt interessant comprovar com gràcies als ocells i a la música, dos personatges automarginats aconsegueixen comunicar-se". Més encar, rebla algú: "el millor és com el vell aconsegueix interessar la nena en un tema, el dels ocells, que li permet aprendre... allò que ella, coses de l'edat i la pressió escolar, defuig!"
En definitiva, si se'n pot treure alguna conclusió vàlida per a tothom, és que el llibre incomoda força, en bona mesura perquè l'autora controla el tempo, et fa viure la relació gairebé minut a minut, i escriu al límit, sempre fent veure que pot passar alguna cosa... o no; jugant amb el suspense, en una novel·la sense cap crim, vaja. Algú conclou que si s'entenen tan bé és, bàsicament, perquè no es jutgen l'un a l'altre: "el benestar del no-judici facilita la comunicació". Curiosament, al sector masculí agrada més que al femení, que és qui troba més peròs a l'actuació de la nena, sobretot pel fet de no ser capaç de sincerar-se. Però això ja encetaria un anàlisi força més complex...