Un fin de semana

de Peter Cameron

Barcelona, Libros del Asteroide, 2018
243 pàgs.
Traducció d'Álvaro Marcos


[Edició original: The Weekend, Farrar, Straus & Giroux, NY, 1994]


Com era inevitable en una novel·la en què el dibuix dels personatges –i hi estan d'acord tots els presents– és central, perquè la seva caracterització és el que, a poc a poc, desencadenarà els conflictes i l'acció, al principi de la sessió la xerrada va derivar cap a les conjectures sobre cadascun d'ells: que si la Marian està enamorada secretament d'en Lyle, que si no és estrany perquè en John és com una pedra (o està enamorat de l'hort, com apunta algú sorneguerament), que si tots ells són individualistes i no hi ha manera que et caiguin bé cap d'ells, que siles dues relacions materno-filials són molt fredes i la Marian està massa preocupada perquè el fill creisi normal... Però aviat comença a sorgir la visió del conjunt i la bona valoració d'un llibre que es fa molt proper perquè es diàlegs són molt encertats, "de vegades semblava que veia una pel·lícula de Woody Allen", s'apunta per alguna banda. I, sobretot, com les quatre pinzellades amb què els personatges queden definits són suficients perquè els conflictes profunds que afloren en un entorn de lleure, quasi festiu, siguin del tot creïbles. Peter Cameron dissecciona l'amistat i com la mort i, sobretot, el dol posa a prova unes relacions quotidianes. Com s'adapta cadascú a l'absència de la persona que unia el grup. I més, és clar: com s'accepta la incorporació al grup d'algú nou que reemplaça al difunt. Com comenta algú, això fa canviar els rols de cadascú i destapa gelosies i secrets amagats (l'amor).
En algun moment, un dels membres del club apunta que l'obra té molt de teatral: la unitat de temps i d'espai (i de lloc!), el pes dels diàlegs, fins i tot els que són fútils o banals, i la importància que l'autor dóna a reflectir diferents característiques psicològiques en situacions molt concretes, fa que sigui fàcil pensar en una adaptació per a l'escenari; si bé, com apunta algú altre, es nota que l'autor és cinèfil o, si més no, que pensa les escenes com si les filmés: per exemple la del Robert sentint la conversa en què la Marian el critica és ben fàcil d'imaginar en pantalla; per no parlar dels salts en el temps per recordar moments al costat del Tony, l'amic absent, que estan descrites gairebé perquè un vegi la transició fílmica, "amb un canvi de coloració de la imatge o un cop de càmera", apunta algú. Sense perdre el fil teatral, però hi ha qui fa notar que l'autor no marca en cap moment el pas del temps, no hi ha cap "l'endemà", "al cap d'una estona", "en fer-se fosc"... tot plegat recorre al llarg de dos dies, el cap de setmana del títol, sense que sigui important quina hora és en cada moment.
Un apartat especial mereix la irrupció de la Laura, la veïna italiana, frívola i enjogassada, que segons algun dels presents fa el papaer de dinamitzador de la trama, si bé per d'altres podria ser un personatge prescindible o, en tot cas, no trasncendent en l'evolució de les relacions del nucli dur, el trio d'amics. Certament, també pot entendre's com un "recurs narratiu" de l'autor: un personatge que "desengreixa" algun dels moments més tensos, si bé com recorda algú també serveix per apuntalar la fredor de les relacions, com quan escriu sobre la relació amb la seva filla, que algú demana de llegir en veu alta:

"Cuando Nina estaba en el internado y los amigos le preguntaban por ella, Laura pensaba: ah, es verdad, Nina; tengo una hija. Nunca había sentido que la descuidaba, pues no se puede descuidar a alguien que n desea tu cuidado ni lo suscita. Ahora, siendo ambas adultas, tenían una relación extraña y tensa, como la que tienen dos viejas amigas que han seguido rumbos distintos y fingen preservar el vínculo propio de un tiempo pasado" 

"Adonar-se de la hipocresia de les relacions és el que fa fugir al Robert", subratlla un dels membres del club. I tothom està d'acord en què aquest és un altre dels grans temes del llibre: la superficialitat, i si bé alguns consideren que aconseguir-ho és un gran mèrit de Cameron, n'hi ha que s'enerven davant tanta frivolitat i haurien volgut més passió, perquè tot plegat -es diu- genera moltes expectatives i tot acaba resultant fred. "Al final no passa res...", afirmació que fa saltar a algú altre per replicar-hi que "passat el cap de setmana, tots els personatge han anat a pitjor: l'amistat ha quedat en entrdit i la prella s'ha trencat! És casi un drama...". Tampoc hi ha consens a l'hora de valorar la frase (treta d'una crítica del New York Times Book Review) amb què Libros del Asteroide han volgut completar la portada: "la tierna elegía de Cameron tiene tanto de canción de amor, como de lamento, tanto de plegaria como de réquiem". N'hi ha que no hi troben cap dels elements, i altres que troben que la tendresa hi és molt present i que, per tant, dóna raó a parlar-hi d'amor i de pregària, fins i tot de rèquiem perquè l'autor és capaç de parlar de la mort sense un to elegíac.
La disparitat de criteris sobre una novel·la tan curta i tan ràpida de lelgir (coincidència total en aquest punt) fa que les paraules per definir-la acabin sent prou diverses: relacions, frustracions, representació, retrobament, egocentrisme, incomunicació i fredor.

Abans d'acabar, però, encara queda un moment per valorar com ha afectat el pas del temps a aquest llibre, escrit el 1994, i que va suposar el primer gran reconeixement de l'autor, que esclataria a la fama amb una novel·la també sobre la pèrdua de persones conegudes, si bé en un context ben diferent: la tragèdia novaiorquina de l'11-S, que és el nucli de Algun dia aquest dolor et servirà (en castellà, també publicat per Asteroide). Fa vint anys, la mort del Tony a causa del SIDA no era un detall secundari, sinó que pesava molt en qualsevol lectura, de manera que acostava la novel·la a una mena de segona part de Los amigos de Peter, el film de Kenneth Brannagh. Avui, només vint-i-quatre anys després, és un element que gairebé no es té en compte, i que tampoc pesa a l'hora de valorar la nova relació d'en Lyle: el present dels personatges és l'únic que compta i no hi ha cap pàtina de malfat o de considerar-los víctimes col·laterals d'una terrible malaltia.
Per tot plegat, no és d'estranyar que, en acabar, algú dels presents afirmés "déu-n'hi do, tot el que ha donat de sí, la lectura! No em semblava que en treuríem tant...". Sorpreses i guanys dels clubs de lectura!