Solenoide

de Mircea Cartarescu

Barcelona, Ed. Periscopi, 2017. 
851 pàgs.
Trad. d'Antònia Escandell [T.O: Solenoid, 2015]




Aquest cronista estava preparat per trobar-se una revolució: els ímputs recollits a la llibreria i a través del mòbil no convidaven a pensar que la lectura de Cartarescu hagués entusiasmat gaire els membres del club. Més aviat al contrari: feia l'efecte que molts havien desistit de l'aventura a mig camí. És per aquest motiu que, per ajudar a cantar les excel·lències de l'autor i d'un llibre considerat com una obra mestra per la crítica, s'havia decidit convidar a l'Antònia Escandell, traductora del llibre al català. La sorpresa va ser que la revolució va produir-se en sentit contrari: com imbuïts de l'esperit cartarescià, els assistents a la primera reunió del Club dels Dimarts de la temporada 2018-19, van llençar-se a xerrar sobre les obsessions i l'escriptura a raig de l'autor de manera quasi compulsiva i atropellada. D'una banda, es lloava el coneixement profund que l'autor demostra sobre molts temes: des de l'entomologia a la física quàntica, passant per les matemàtiques o la fisiologia humana; mentre que de l'altra, es posava l'èmfasi en la no-estructura de la novel·la, la riquesa de les descripcions de Bucarest, gran protagonista de l'obra; i, encara, per un altre racó, se subratllaven els homenatges literaris constants que Cartarescu fa a autors com Franz Kafka o Jorge Luis Borges. I, enmig, encara hi havia temps per preguntar a la convidada com s'havia trobat traduint una obra d'aquestes dimensions. Sorpresa per a molts va ser descobrir que l'Antònia Escandell, no només no havia traduït cap altre llibre de l'autor, sinó que amb Solenoide s'estrenava com a traductora del romanès! Si tots els presents que havien llegit l'edició d'Edicions del Periscopi ja tenien ganes de lloar-li la feina i la llengua emprada, amb aquesta revelació els elogis van pujar de grau: "llegint Cartarescu he après català!", va afirmar algú per expressar que la riquesa lèxica del llibre exigia molt de la lectura, però tenia el premi d'aprendre vocabulari. L'Antònia va reconéixer que el més difícil havia estat aconseguir que les llargues frases subordinades típiques de l'autor romanès sonessin igual de bé que en l'original, cosa gens fàcil perquè l'estructura de la llengua, amb desinències i posant l'article després del substantiu, el fan gramaticalment complex.

En algun moment, algú va explicar que Cartarescu escriu sempre a mà i mai no revisa, ni corregeix els manuscrits: els deixa tal com surten en la primera versió. L'afirmació va generar dubtes i recels per part d'alguns assistents, que no s'ho acabaven de creure, tot i que l'Antònia va confirmar que, efectivament, això és el que sempre explica i que, entre d'altres coses, provoca alguns error de raccord: com que el director de l'escola sigui una dona la primera vegada que surt... i un home la resta del llibre. També va generar controvèrsia la visió política de l'autor o, al contrari: la seva falta de contundència a l'hora de criticar el règim copmunista, segons deia algú. Afirmació que va ser resposta de seguida per els qui consideraven tot el contrari: que la descripció seca del funcionament de l'escola i els hospitals, amb tota mena de mancances i corruptel·les, era més que suficient per entendre que Cartarescu és molt dur amb el règim. I la seva tendència al retrat grotesc, tant en la caracterització d'alguns personatges, com en la descripció d'edificis i manera de funcionar del professorat i els metges ho rebla encara més. L'exemple més clar, la mofa sobre la religió: que es premiï els alumnes que blasfemen millor només pot entendre's com una caricatura, va afirmar algú. I l'Antònia, que va viure tres anys a Romania, va teoritzar que potser la falta d'una crítica contiundent i directa es devia a què Cartarescu era d'una generació posterior a la dels intel·lectuals que, quan va caure el règim de Ceaucescu, van tirar amb bala contra la dictadura... Així que, estèticament i moral, ja no li pertoca: és un tema desfassat, dins de Romania. Així i tot, va confessar, Caratrescu és algú que provoca molta divisió en la societat romanesa actual, ja que sol tenir opinions polítiques molt contundents i, és clar, l'opinió pública està dividida entre detractors i admiradors -generalment segons el color polític de cadascú. 

En qualsevol cas, bona part de les converses paral·leles que van generar-se en la sessió (ningú no callava, tothom necessitava buidar el pap) giraven al voltant de la veritat del que explicava l'autor, o dit d'una altra manera: de si les obsessions que s'hi abocaven eren reals o no. És cert tot el que s'explica a Solenoide? Sembla provat que al jove Mircea Cartarescu sa mare el vestia de nena i que, efectivament, va perdre un germà bessó. Sembla molt clar, d'altra banda, que les obsessions amb els insectes, amb creure la "realitat" dels somnis, la fugida, l'aversió respecte les criatures i tants d'altres temes que es repeteixen una vegada i una altra al llarg de 800 pàgines han de pertànyer al propi Cartarescu i no poden ser una invenció... però fins a quin punt l'autor ens explica la seva vida i fins a quin s'ho inventa? Llegim unes memòries o una novel·la de ficció? Clarament, cal decantar-se per la segona opció i la deformació grotesca n'és la millor prova, així com l'element o escena clau del llibre: la famosa sessió literària que trinxa la carrera com a escriptor del protagonista. Segons ha explicat l'autor en diverses entrevistes, l'escena és absolutament real, tret d'un detall: en realitat, aquella angoixant reunió literària va ser un èxit aclaparador i va suposar el llançament de Cartarescu en els cercles literaris romanesos. És a dir que tot Solenoide cal entendre'l com un intent per explicar la seva vida des d'un punt de vista fictici, usant el tòpic britànic del "what if...?": què hagués passat si... la sessió hagués estat un desastre? La possibilitat permet a l'autor fer un exercici d'autoconeixement i, és clar, d'autoparòdia, que té un dels seus clímax en l'escenam, absolutament borgiana, en què s'imagina a sí mateix anant a la presentació d'un llibre d'un possible "jo" exitós. El tema de la duplicitat (el bessó!) tractat amb mestria.

A l'hora de la veritat, però, l'apassionament del debat va refredar-se. Quan va tocar valorar el llibre, a banda de considerar-lo com a "alta literatura" i de reconéixer-li un alt grau de sensibilitat, tothom va considerar que el llibre era feixuc, que tenia molts alts i baixos, que l'explicació de tants somnis es feia avorrida i que, en general, era repetitiu i excessiu. Així que, dels presents, més o menys la meitat tenien clar que no tenien ganes de tornar a llegir Cartarescu, per més que aquest cronista i l'Antònia Escandell van provar de dir-los que les novel·les de l'autor eren tota una altra cosa; i l'altra meitat... van dir que sí, que tornarien a l'autor, però més endavant, no pas immediatament. De fet, en un cas, hi ha qui, havent acabat el llibre ja fa algunes setmanes, el trobava a faltar! I és que, molt probablement, tal com diu el crític romanès Gabriel Liiceanu, qui llegeix Solenoide deixa de ser un lector comú.