Les vuit muntanyes

de Paolo Cognetti

Barcelona, Navona, 2018.
304 pàgs.
Trad. Xavier Valls [T.O. Le otto montagne, Torí, Einaudi, 2016]


Sorpresa de darrera hora: per a la sessió d'aquesta novel·la comptem amb la presència de Xavier Valls, el traductor català que, després d'explicar-nos el seguit de casualitats que van dur-lo a traduir el llibre de Cognetti, rep les felicitacions dels presents, que consideren que encarar-se a aquest text era realment difícil! Algú fa referència al lèxic específic del món muntanyenc, altres al ritme i la fluïdesa d'un text que no et deixa aturar. Inevitablement, i després de les primeres aportacions sobre la Diada del dia abans, la conversa s'endinsa en el territori de la traducció. En italià, el text també és molt dinàmic, apunta en Xavier, però aconseguir el mateix ritme en una altra llengua comporta canviar la puntuació, la sintaxi i, és clar, procurar no "contaminar" la llengua de recepció (el català) amb construccions italianitzants... error a què és fàcil caure degut a les "falses similituds" entre llengües llatines. "Va caldre lluitar molt amb els correctors, perquè s'adonaven de petites trampes que jo feia per no modificar el ritme original". Però algunes va poder salvar-les, com ara el seguit de paraules que cap dels presents havia sentit mai i que, de fet, són neologismes: "alpeig", "baita", "barma"... els correctors proposaven usar la cursiva per marcar-les, però va aconseguir salvar la rodona "per no carregar excessivament el text, que fos tan net com en italià". De fet, Cognetti tampoc usa una llengua estàndard, sinó tot el contrari està farcida de dialectalismes, tant llombards, com de la zona dels Alps. I el traductor aporta, com a anècdota, la coneixença personal de l'autor, que com que també havia fet de traductor, va ser molt comprensiu i amable amb les seves consultes.
Un cop entrats en matèria argumental, la primera qüestió és saber si la novel·la és autobiogràfica, si explica la pèrdua del seu pare, si l'amic existeix... En Xavier explica que no i s'obre un debat entre els presents sobre si, sentiments com els que descriu Cognetti cal viure'ls o no, per transmetre'ls, essent que són "constants a la vida", un "fet universal". Hi ha un acord gairebé unànime en destacar la veracitat amb què es tracta la figura d'aquest pare adust i auster: com va dir algú: "el llibre fa florir un tipus de personatge que no surt mai a les històries". On ja no hi ha tan consens és en valorar l'obra com un llibre que tot amant de la muntanya hauria de llegir. Alguns presents, si bé estan d'acord en què la muntanya "és un personatge més de la trama", no creuen que n'hi hagi per tant, fins al punt que si un coneix profundament la muntanya i ha estat excursionista tota la vida (o fins i tot hi ha viscut llargues temporades), el llibre no t'afecta. Una rotunditat que és contestada per altres assistents, que consideren que algunes descripcions posen la pell de gallina, com la del llac o la de la duresa de les glaceres. Hi ha qui considera que la muntanya és, precisament, el personatge més important, perquè se la descriu constantment, també d'una manera no física, mentre que els personatges "no sabem com són: alts? baixos? morens? rossos?". Salten diverses veus protestant: "tant se val el seu físic, sabem perfectament com són de caràcter! Les caracteritzacions emocionals dels tres personatges principals, i de la mare, estan perfectament aconseguides!". Això és, precisament, el que més destaquen els lectors més entusiastes: la riquesa del llibre a l'hora de descriure les relacions humanes: pare-fill, pare-mare, entre amics, entre la mare i els amics del fill... i tots ells amb la muntanya. I, és clar, de les renúncies que la tria de vida comporta, sobretot la de tenir parella.
Però algú considera que la novel·la fa curt: aparenta ser una obra d'iniciació i, en canvi, no ho lliga tot, deixa massa caps oberts, "demana una lectura activa, en què t'has d'imaginar massa coses". En aquest punt, el debat arriba al clímax: hi ha qui s'havia interessat pel llibre per la seva frescor, perquè era lleuger i entretingut, però en canvi estava poc interessat en la muntanya i li va costar seguir... mentre d'altres defensen que la novel·la és molt verídica i "d'una manera molt simple, amb persones primàries i senzilles, t'explica la complexitat humana, els problemes de comunicació". Fins algú creu que és un de les grans novel·les sobre l'amistat, posant-la al costat d'En lloc segur o L'amic retrobat... i altres només hi veuen un "retorn a Thoreau, que ara es porta bastant, altre cop, però sense aprofundir-hi".
En canvi, algú ho considera al revés: "la descripció minuciosa que l'autor fa dels detalls més petits de la vida dura de la muntanya és un elogi cap a una saviesa primària, no intel·lectual". La simplicitat, explica el traductor, en aquest cas, és un dels valors i característiques que busca Cognetti, i comença en la pròpia escriptura despullada d'artificis i barroquismes. Malgrat que sigui en intensitats diferents, acaba havent-hi un acord en què la novel·la deixa un bon record, encara que va ser una mica feixuc d'entrar-hi, però fins els més escèptics reconeixen que no oblidaran les diferències entre la concepció que té de la muntanya el pare, alpinista que només s'interessa per pujar i pujar, i la del fill, que es deixa embolcallar per l'entorn i, gràcies a les experiències del Nepal, entén el paisatge muntanyenc amb un cert misticisme. O, fins i tot, les categories, segons l'alçada, de cada entorn muntanyenc i com cadascú està més ben adaptat a l'un o l'altre: la mare en té prou amb els 1000 m., el fill prefereix els 2000 m., mentre que el pare només vol anar de 3000 en 3000... I, com a paral·lelisme, podríem establir que als membres del club els ha passat una mica el mateix amb la novel·la: a ningú no ha deixat indiferent, però cadascú s'hi ha acomodat a la seva manera, considerant-la un turó alt, un pic important o un cim notori; diguem que un Matagalls, un Canigó o un Montblanc (però no l'Everest!).