Nit fidel i virtuosa

de Louise Glück

València, Edicions del Buc, 2017.
177 pàgs.
Trad. Núria Busquet
[T.O.: Faithful and Virtuous Night, Nova York, 2014]



Lectura complexa. D'entrada, tots els presents s'hi posen d'acord: ha costat empassar-se el llibre i els poemes calia llegir-los dos cops cada vegada per copsar-ne algun sentit i així i tot... Els qui han tingut temps de fer-ne una relectura completa, però, afirmen haver-lo gaudit molt (i això ha anat passat setmanes, mesos després, també... "avantatges" d'escriure tard la crònica!); d'altra, en canvi, es mantenen en la fermesa de no haver-hi entrat i no haver tret gaire profit de la lectura, si bé se li reconeix la bellesa estètica d'alguns poemes, especialment els escrits en prosa. I tot plegat reconeixent que l'estil de llengua és molt directe i entenedor, el problema ve a l'hora d'interpretar què explica, què vol dir o transmetre l'autora. Hi ha qui hi veu metàfores constants (la boira, la nit, les ombres...), d'altres onirisme, alguns apunten que tot plegat vol expressar la dificultat de dir en paraules el que se sent, i fins algú apunta que la poesia de la Glück és com els quadres de Hopper: paisatges urbans, corrents, amb figures solitàries que no retraten cap moment èpic, ni líric, ni trist, ni... i així i tot transmeten una profunda angoixa.
Així les coses, la resta de la sessió la passem provant de treure l'entrellat al joc literari que ens proposa la poetessa americana, començant pels aspectes autobiogràfics: el "jo" del poemari no és Louise Glück, cosa que costa d'entendre fins que no es refereix a sí mateixa (o mateix!?) com a pintor; és així que cal entendre que els pares morts, la criança amb la tieta i d'altres detalls pels quals sembla que es lamenti la poeta, en realitat són... una novel·la! De la mateixa manera, passem pel sedàs interpretatiu el títol, que en català (i en qualsevol altre idioma, probablement) perd el joc fonètic d'assimilar "night" i "Knight", nit i cavaller, que canvia absolutament el significat: i així com la "nit fidel i virtuosa" és un magnífic títol per a un poemari que parli de la mort d'éssers estimats, del recer de la foscorm de la dificultat d'expressar-se o de l'insomni nocturn, el "cavaller fidel i virtuós" obre les portes a la narrativa i dóna sentit a alguns del poemes amb títol clarament medievalitzant: "L'espasa a la pedra", "Cornualla, "El cavall i el genet"... i, és clar, fa passar a primer terme la història dels germans que, de petits, llegien les aventures del Rei Artur i es feien companyia, malgrat l'absència dels pares, és a dir posa en primer terme els aspectes novel·lescs del llibre, l'argument fictici que el lector considera, al principi, que és el relat de la vida de la Glück.

En aquest punt, i per no seguir divagant en abstracte, prefereixo aportar-vos les informacions que van aportar el Sam Abrams i la Núria Busquet per preparar la sessió i acompanyar la lectura:

"La senyora Glück és una de les veus més significatives de l'actual poesia nord-americana, al costat de Jorie Graham i Anne Carson.  És poeta, professora i crítica/teòrica (té dos volums d'assaig sobre poesia.

Beu de fonts diverses:  Emily Dickinson; els Alt Modernistes americanistes com William Carlos Williams; els poetes anomenats "objectivistes" que es van oposar a l'Alta Modernitat, sobretot George Oppen; altres poetes diversos com el seu mestre Stanley Kunitz o els poetes anomenats confessionals, com ara Sylvia Plath.

Des del primer moment, 1968, va ser reconeguda com a poeta important, però va fer un salt important a partir de guanyar el Pulitzer el 1992.  Des de 1992 només ha crescut la resposta general davant la seva obra.

El 2009 va renovar dràsticament la seva veu amb el llibre "A Village Life".  Fins aquest llibre els seus poemes eren molt concentrats, molt precisos i molt conceptuals.  En aquest llibre aposta per una poesia més expansiva, més narrativa, més oberta.  El seu nou llibre, el que te toca, és la continuació d'aquest nou camí.  La crítica s'ha dividit i uns creuen que ha traït la seva obra i ha baixat de qualitat, mentre els altres ho veuen com un triomf artístic nou, un punt de partida de renovació i regeneració."

"El primer que faré és dir-vos que haureu de ser valents, perquè el poemari que us presentem avui aquí no és un poemari per a tots els públics. La senyora Glück no us ho posarà fàcil perquè l'estimeu, la trobeu entranyable o vulgueu conèixer-la en persona, no us farà plorar d'emoció ni farà sortir cap mena de sentimentalitat superficial. Aquest poemari no és fàcil i us l'haureu de treballar. I aquest fet, la dificultat, que podria complicar-vos la decisió de comprar el llibre, crec que és el que precisament hauria d'animar-vos a fer-ho. La facilitat no té perquè anar a lligada a la poesia —i massa sovint hi va.  I no hi estem acostumats. La Louise Glück escriu per un públic instruït que està disposat a asseure's i entrar en el seu llibre. És un poemari de silenci i recolliment, ple d'incerteses i dubtes. I és un poemari que mostra només el que vol mostrar, i que demana un esforç i un coratge i un deixar-se portar, que sovint no fem amb la poesia i que cal, molt, reivindicar.

Nit fidel i virtuosa és una història, un conte, si voleu, que s'ha de seguir de principi a fi. Una història explicada amb una barreja d'austeritat, fatalisme, melancolia, però també una capacitat gairebé infantil per a trobar la meravella a tot plegat. Crec que Glück havia afirmat en alguna entrevista que la vellesa és, de fet, una segona infantesa. El tema del poemari és el temps, però aquest temps és una vida, circula endavant i enrere, es renova i mor constantment, en un qüestionament potser tètric, però a la vegada tranquil, del final de l'existència.

El protagonista de la història que ens presenta la Louise Glück és un pintor o una pintora. En la versió catalana l'hem fet dona, per acostar-lo a la veu de l'autora, però podria perfectament ser un home, de fet, molts crítics nord-americans l'han llegit com a home, tot i que no queda clar, sabeu que l'anglès no té gèneres definits en els adjectius, i ella no dona cap pista per ajudar-nos a saber si és home o és dona, juga a despistar. Però diguem que és dona: una pintora ja gran, solitària, que encara el final de la seva vida, i la forma d'encarar-lo és viatjant endavant i enrere del passat al present i del present al futur. La mort és tractada per l'autora com un fet existencial, però també com un fet artístic, una mena de cerca de sentit a través de l'art.

El poema «Una aventura» enfoca aquest final de la vida com una mena de renúncia, però tampoc no ho té massa clar, perquè en tot el poemari ens trobem un to incert, un dubte, no busqueu certeses aquí, perquè no n'hi ha:

Vaig adonar-me una nit quan ja m’adormia

que havia posat fi a aquelles aventures

amoroses

de què havia estat esclava durant tant de temps. ¿Has

posat fi a l’amor?,

va murmurar el meu cor. A la qual cosa vaig respondre

que teníem davant

molts descobriments profunds, esperant, al mateix

temps, que no se’m demanaria

de citar-los. Perquè no els podia citar. Però la creença

que existien…,

¿bé havia de comptar per a alguna cosa?

Per què «Nit fidel i virtuosa»? La paraula «night» en anglès, nit, sona igual que «knight», cavaller, i en el poema que dona nom al poemari, el germà del/la protagonista li llegeix un llibre que es diu «Faithful and virtuous night», és a dir «El cavaller fidel i virtuós». El/la protagonista és un infant i entén «nit» en lloc de «cavaller»:

En el moment de què parlo,

el meu germà llegia un llibre que ell anomenava

la nit fidel i virtuosa.

¿Era aquesta la nit en què ell llegia, en què jo

estava desperta?

No; era una nit de fa temps, un llac de foscor

en què

aparegué una pedra, i en la pedra

hi creixia una espasa.

El poemari funciona amb una lògica medieval. Els enigmes del dia es tornen símbols i al·legories de nit. Els pensaments es tornen somnis. I el/la protagonista viatja amunt i avall en cercles per la seva història. Destaca l'ús de vocabulari molt arquetípic: el temps, el llibre, la nit, la foscor, l'aventura, les estrelles, el riu, Cornualla, el cavaller, el genet. Però també el psicoanalista, els quadres, els trens, les tombes, les cançons populars. La mort a Venècia.

Efectivament, estem viatjant pel temps i descobrim el misteri de l'existència i com aquest misteri no pot ser desvetllat. Res no és definitiu, i tot és una il·lusió, sembla que ens digui l'autora, amb una manera d'explicar les coses directa, seca, austera, com he dit abans, però a la vegada amb una seguretat que ens fa sentir que ell/ella porta la llanterna que ens fa veure alguna cosa a través de la boira que ella mateixa ha creat.

L'experiència de la vida i la mort com a final és doncs analitzada i explicada sense sentimentalisme de cap mena. La història està lligada al passat, a la família i a l'espiritualitat, amb una mena de sensibilitat melancòlica i alhora sorprenentment escèptica.

Espero que gaudiu d'aquesta història difícil, novel·la feta de vinyetes curtes, on no saps si el protagonista és viu o mort, si viurà o morirà, si és un home o una dona, si és un nen o un adult, si és feliç o infeliç. Ja us he avisat al principi: difícil.

Perquè és cert de la lectura d'aquest poemari de Louise Glück pots sortir més savi, però no més feliç. Ara bé, si d'una cosa serveix és per confirmar la teva existència, i a la vegada adonar-te del teu absolut desconeixement sobre el sentit que li has donat, si és que n'hi ha donat algun.

Us convido ferventment a llegir aquest poemari, amb un consell que heu de seguir al peu de la  lletra: deixeu-vos portar, lliureu-vos a la Louise Glück amb cos i ànima, perquè si ho feu, us asseguro de totes totes que entendreu d'alguna manera el sentit profund de la poesia. Sense adonar-vos-en, haureu canviat. Potser les Glücks són molt necessàries per obrir els ulls i plantejar-nos què ha de ser la poesia, què ens ha d'aportar. De debò que la Glück calia, i estic molt contenta d'haver contribuït, juntament amb els meravellosos companys d'Edicions del Buc, que ja considero família meva, a portar-la al català."