Partícules

de Núria Busquet Molist




Palma, Lleonard Muntaner, 2017
144 pàgs.



Nova sessió del club amb presència de l'autora del llibre llegit, per a qui hi havia moltes preguntes pendents començant, és clar, per si havia visitat la ciutat fantasma de Prípiat (Ucraïna), autèntica protagonista de la novel·la. I la resposta va ser que físicament no, però que... gairebé! Perquè més enllà de documentar-se obsessivament sobre la ciutat i sobre la tragèdia de Txernòbil, la màgia del Google Maps permet passejar amunt i avall de tots els carrers de la ciutat i observar-ne racons amb tota parsimònia i luxe de detalls. La qüestió sobre per què Prípiat, sent que les històries familiars que poblen el llibre podrien situar-se en qualsevol altre lloc del món, va dur a la Núria Busquet a confessar-nos la seva russofília, de fa molt temps: després de llegir, de jove, les grans novel·les de Tolstoi, Dostoievski, Gógol i demés "clàssics" va decidir aprendre rus i s'hi va posar de ple. Diu que no es dedica a traduir-lo perquè "tardaria massa" i necessita treballar més de pressa, per tant tradueix de l'anglès (traductora de Louise Glück, entre d'altres!), del francès i del portuguès. Pas mal! I tornant a Prípiat reconeix que va ser fruit d'una altra obessesió: "arrel de l'aniversari de la catàstrofe, fa un parell d'anys, vaig veure un reportatge i se'm van acumular les preguntes: com era una ciutat fantasma? Què va passar amb la gent que hi vivia? On van anar? No han tornat mai, ni que fos d'amagat?" Aquí ja s'intueix, afirma algú, el primer conte, el de les patates... "Sí: de fet, el llibre es deia 'Patates', originalment... però els editors m'ho van fer canviar", confessa la Núria, i tot seguit la majoria dels presents aplaudeix el nou títol, perquè dóna més joc i es refereix a més coses: des de les partícules que deixa anar la central nuclear, que és l'evident, a les pròpies persones que formen part d'aquest "tot" que és Prípiat i es relacionen i interactuen entre elles, com parts d'un mateix sistema, apunta algú altre.

L’autora. (Foto: Ton Gasull)

Preguntada sobre el fet de començar cada conte o capítol amb la descripció d'un objecte característic de la societat soviètica, l'autora explica que no era el pretext, sinó que el procés de creació va funcionar al revés: els personatges, com més els treballava, més s'adonava a quin objecte podia comparar-los i això li permetia treballar més i més a fons cada història, a banda d'entrar més a fons en el retrat de la societat ucraïnesa "perquè els objectes són molt característics d'allà; al principi els explicava en notes al peu, fins que em vaig adonar que això entorpia la lectura i, en canvi, era important que el lector sabés de què es tractava, sobretot en aquells objectes típics d'allà: la moto M-72, la màquina d'aigua amb gas, la medalla, les publicacions clandestines o l'ou decorat". Amb això, a més, com un lector s'afanya a subratllar, queda clar que la seva idea no és explicar set històries donant-hi dos punts de vista... sinó catorze històries que, això sí, es poden aparellar de dues en dues perquè els personatges són els mateixos: "és que m'interessava destacar que, igual que quan ens mirem al mirall (que ens dóna la nostra imatge invertida): ens veiem com no som, de manera que ens reflectim en els altres". La reflexió porta a centrar-nos en l'estructura, complexíssima, molt treballada, de tot el llibre: set històries, una cesura, set històries més -numerades, les de la segona part, a la inversa: del 7 a l'1, per remarcar aquest efecte mirall i, a la vegada, ajudar en la identificació de les històries de la primera part. Curiosament, i malgrat que molts dels lectors s'havien fet esquemes per lligar les trames, poc s'havien adonat d'aquest detall de la numeració... Senyal que les històries se'ls enduien!
Un dels assistents comenta que el que més li ha interessat és que el llibre deixi en l'aire el fet que vivim sense saber que hi ha la possibilitat de viure/patir una barbaritat. La Núria Busquet hi respon que, certament, això és el que la va dur a Prípiat i a saber que el tema final o el concepte del llibre és el límit: "la vida te'n posa diversos i cal superar-los... evidentment la tragèdia és l'últim de tots, però a mi m'interessava que personatges aliens a aquest, visquessin furiosament un d'aquests moments vitals en què cal prendre decisions". Sobre els personatges, de seguida surten a col·lació els que més han agradat o marcat els lectors: "el de la teoria dels cercles de proximitat", "la dona que s'opera els pits a Amèrica, sent filla d'un exmilitar", "el noi de la moto", "la noia que troba la carta del pare dins la ciaxa de la medalla"... per a tots ells la Núria té algun comentari, algun eptit secret sobre la font d'inspiració i el cas és que un ens duu a parlar de les constel·lacions familiars, un altre a la crítica del sistema polític soviètic però també del capitalista-nordamericà i, encara, a la maternitat com a tema literari. Plana gairebé per totes les històries: "la maternitat em preocupa des del punt de vista emocional, no el més bonic... és dolorós entendr que pots voler NO estar amb els teus fills, en algun moment. Crec que totes les mares hi han passat, en algun moment". L'afirmació causa algunes protestes i/o desacords entre les lectores/mares presents però permet que algú vagi buscar una cita, extreta d'un capítol que dissecciona una relació materno-filial:

En el fons, els humans, no deixem de ser una mena de pisanka. L'exterior, malgrat que és fràgil, sempre sembla agraciat. Pot ser, fins i tot, espectacular. Però per dins, estem buits, i qualsevol cop ens pot trencar.

La lectura del petit fragment duu a la Núria a reflexionar altre cop sobre els russos: "tenen una mentalitat fatalista, heredada de tots els avatars històrics que han viscut, i potser del clima mateix, que els permet aprofundir molt; ens n'arriba la cuirassa, només, però són molt sensibles, com nens petits". Algú altre ho aprofita per felicitar l'autora per aquests cops de geni lírics, de poesia pura, encara que escrita en prosa. I el clímax de la sessió arriba quan la Núria Busquet, reconeguda com a poeta, accedeix a llegir un parell de poemes propis, del llibre Arca mínima que tenen a veure amb algunes de les obsessions del llibre, especialment amb el fet de reflexionar sobre un tema o un moment concret i donar-hi tantes voltes com calgui, "que és el que fa el poeta", sentencia. La poesia, la seva traducció de Louise Glück i l'ús dels adjectius són els últims temes de la vetllada. Encara que, per acabar, l'autora es reserva una última conclusió del seu llibre, després que al llarg de la vesprada, més d'un i de dos lectors hagin expressat la duresa de les històries, la negativitat o cruesa amb què es presenta l'ésser humà...: "la idea inicial de Partícules és optimista! Tots som partícules i a tots ens passa si fa o no fa el mateix, cosa que ens ajuda a interactuar entre nosaltres, constantment; i per això som radioactius: perquè contaminem, no necessàriament en el mal sentit, als que ens envolten”.

Foto de família, a Cal Llibreter (Foto: Ton Gasull)