Tsili. Història d'una vida

d'Aharon Appelfeld




Barcelona, Club Editor, 2013.
180 pàgs.

[T.O. Tsili (1982)
Traducció d'Eulàlia Sariola]


Potser a la vida no tot són casualitats. I la frase, que bé podria dir-la la protagonista d'aquest llibre colpidor, vol fer referència a les circumstàncies que ens van fer arribar a aquesta lectura: el consell de la Maria Bohigas, convidada en la darrera sessió per parlar-nos de Cartes a Mahalta. Dues setmanes després vam assabentar-nos de la mort d'Aharon Appelfeld (el 4 de gener!), de què es van fer ressò fins i tot els mitjans de comunicació públics, amb la qual cosa la lectura encara es va fer més pertinent i, a més, va brindar-nos l'oportunitat d'acompanyar-la amb aquest retrat que la mateixa editoria va fer-ne al seu blog (i que inclou l'enllaç a la magnífica entrevista que va fer-li Emili Manzano, que tant de joc va donar-nos a la sessió). Va quedar clar, d'entrada, que el llibre, tot i que no és autobiogràfic, basa tot el que explica en les experiències viscudes per l'autor durant la seva complicadíssima adolescència: fugitiu d'un camp de concentració, va vagar per l'Europa subcarpàtica un colla d'anys, ajubtant-se amb grups de delinqüents, d'altres fugitius, prostitutes, sempre amagant la seva condició de jueu. Més o menys el que viu la protagonista d'aquesta novel·la que, si Appelfeld converteix en nois és, justament, per allunyar-se'n, perquè no sembli que explica la seva vida, sinó les vivències que van experimentar un munt d'europeus, obligats a abandonar-ho tot per la seva condició religiosa. És el que, segons explica el propi autor, prova de fer en totes les seves creacions: els personatges viuen gairebé sempre les mateixes tragèdies, que ell coneix en primera persona, però mai no s'hi situa com a protagonista.

A alguns lectors, la Tsili els ha semblat un personatge ingenu i fràgil, però d'altres n'han destacat, en canvi, la capacitat d'entomar-ho tot. El consens ha arribat en considerar-la algú a qui la innocència la salva, potser perquè no acaba de ser conscient de tot el que l'envolta. Davant el dubte de per què es fa passar per filla d'una prostituta coneguda per tots els verals (la Maria), sent que això li provoca ser estomacada per pageses receloses de les sortides nocturnes dels seus marits, la resposta és triple: d'una banda, per poder amagar la seva condició de jueva; de l'altra, perquè té un bon record del personatge, a qui havia tractat en alguna ocasió a la botiga de sa mare; i, encara, perquè és identificar-se amb una dona a qui tothom aprecia o en parla bé -els homes! És una manera de ser reconeguda, apostil·la algú. Tenint en compte que és un personatge a qui ningú no estima, no és poca cosa! Cotrovèrsia entre els lectors, en aquesta afirmació: no se l'estima en Marek? I la Caterina? Un sector afirma que cap dels dos, que tots dos se n'aprofiten i que, com a molt, només el botiguer que la salva, al final i se'n preocupa, i la cabaretera que li acaba cantant cançons, al vaixell, hi mostren un cert apreci. La resta de personatges demostren una gran mesquinesa cap a aquest personatge desvalgut, especialment les pageses que l'allisen a base de bé, en bona mesura perquè li fan pagar les infidelitats maritals, però també perquè la converteixen en l'ase del cops en el pitjor dels contextos possibles.

La duresa d'algunes escenes és el que podria haver provocat que alguns lectors necessitessin parar de tant en tant i "llegir en petites dosis, per agafar aire" -tot i que d'altres, en canvi, van devorar la novel·la de cop, en un parell d'hores intenses-, si bé hi ha un acord en considerar que l'estil sec, sense floritures, amb què Appelfeld descriu les seqüències evita patiment excessius, probablement sobrers. És, per tant, la intensitat del que viu la Tsili el que demana pausa, més que la crueltat en sí, ja que l'autor sap passar-hi com de puntetes, evitant un excés de realisme... que ningú no demana.
Hi ha un acord tàcit, de fet, en què és justament la falta de verosimilitud o de precisió "notarial" el que engrandeix la història: Appelfeld no es planteja escriure una acta de totes les peripècies que passa la nena, sinó una història on s'hi reflecteixin la por, la gana, el fred, la solitud, el suïcidi, la culpa... en definitiva tots els grans temes dels supervivents de l'Holocaust.

És així que "no importa si la bossa amb la roba que ven per obtenir menjar no s'acaba mai i sembla màgica", com assenyala algú: el que vol l'autor és explicar les dificultats per obtenir un tros de pa o una llenca de cansalada fumada. Importa el què, no el com. De la mateixa manera que no sabem exactament quin és el camí que fa la protagonista des de que surt de casa (n'ignorem el lloc) fins que arriba a Zagreb: ha fet centenars de quilòmetres o no s'ha allunyat gaire i per això "tothom coneix a la Maria"? Tant hi fa! Com algú observa, són aquestes pinzellades d'ireealitat, quasi de somni o de faula el que, paradoxalment, ens acosta més a l'essència del personatge. I, és clar, el que brinda a l'obra els moments de més lirisme, com quan converteix les pors o els records o vés-a-saber-què en ombres que lluiten:

"A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s'hi negaven.                                                                                                                                 Com per fer la guitza, la nit era lluminosa. Les ombres es podien veure de prop, respiraven espantades. 'Mireu', cridaven ells de tot arreu. Com que no es bellugaven, van sortir a espantar-les.                                                                                    Les ombres s'arrapaven tossudes i això enfurismava a la gent, que ja no va afluixar. La batalla va durar tota la nit. Cossos i ombres lluitaven cos a cos en un silenci violent. No se sentia res tret dels dits colpejant. A trenc d'alba les ombres van retirar-se."