Patria

de Fernando Aramburu



Barcelona, Tusquets, 2017.
642 pàgs.




No n'hi ha cap dubte: és el llibre de l'any (2017). Se n'han fet (fins ara) divuit edicions en menys de 12 mesos i n'ha parlat totohom: des del Sálvame al President del Govern, sr. Rajoy, dedicant-li elogis superlatius. Les crítiques especialitzades l'han comparat a Galdós, Tolstoi, Dickens i Unamuno, el boca-orella ha funcionat com mai, i molt pocs s'han atrevit a fer-ne cap comentari negatiu. Si de cas, només per l'enfoc del tema: és una novel·la imparcial? Ideològicament compromesa cap alguna banda? Ha corregut molt la brama que sí: que Aramburu ha sabut trobar l'equilibri ideal, el de retratar per igual a víctimes i terroristes i, sobretot, els seus entorns. És per això que, d'entrada, la sessió comença amb un joc: a quina actriu donaríeu (ara que es parla de fer-ne una sèrie, produïda per TVE) el paper de les dues protagonistes principals.

El resultat és aclaparador: hi ha una "dolenta" (Terele Pávez, a l'esquerra) i una "bona" (Montserrat Carulla, a la dreta). Doncs la primera, només pot ser la Miren, la mare d'en Joxe Mari (l'etarra), que es converteix a la causa abertzale, per pur amor filial. I la Bittori, l'altra, la de mirada i tarannà més dolç. Encara que algú hi afegeix que, en realitat, la primera podria ser qualsevol de les dues amak.
D'aquesta manera, gens innocent, queda resolt el tema de la neutralitat, rematat per un lector que apunta: "la intel·ligència i la bondat estan totes d'una part". Però de seguida s'hi afegeix, per diferents bandes, que l'autor no pretenia ni ser neutral, ni no ser-ho, i en cap cas escriure un tractat sobre la Història d'ETA, sinó simplement la de dues famílies separades pel "conflicte basc" i una tragèdia. Hi ha qui apunta que, en realitat, la novel·la retrata bé la condició de víctimes de les dues bandes i se senten afirmacions del tipus "m'han fet pena els dos bàndols" o bé "si fos basca, em faria vergonya". Ara bé, davant d'un conflicte que tothom coneix  de ben a la vora, la pregunta inevitable era: va a fons, el llibre? Aporta alguna cosa que no sabéssim? I aquí les consideracions ja no són unànimes: a alguns no els ha dit res que no tinguessin clar, altres, en canvi, reconeixen que els ha tocat a fons descobrir com s'amagaven les víctimes, fins al punt de no posar la data exacta de la mort a les làpides, o d'una filla que prefereix no assistir a l'enterrament del pare assassinat.
I, abans d'entrar en consideracions tècniques, s'aborda la necessitat del perdó, potser el gran tema del llibre? Hi ha qui ho considera així: "és necessari per tirar endavant i més en unes famílies en què ningú ha estat capaç d'aixecar el cap i tots els fills van a la deriva". Ideològicament, es comenta, el perdó i la reconciliació és la gran tesi d'Aramburu, allí cap on s'encamina tot l'entramat, una afirmació que fa saltar un interrogant gairebé irresoluble: "es pot i s'ha de perdonar?"

Si en alguna cosa tothom està d'acord, però, és en que la novel·la és obra d'un molt bon artesà, capaç de fer curt (ràpid de lectura), un volum de més de 600 pàgines. Sens dubte, ho aconsegueix a base de capítols curts, d'un estil directe i molt planer en el llenguatge, de carrer, amb col·loquialisme com ara els "basquismes"en cert vocabulari quotidià, com en les incorreccions en l'ús de certes formes verbals espanyoles; més encara: la facilitat amb què canvia el punt de vista i inserta, en el "narrador omniscient" que ho explica tot, preguntes dirigides al lector (o que es fa el mateix lector, a la vegada?) i reflexions en primera persona dels personatges, aconsegueix una proximitat absoluta entre lector i protagonista, gairebé esborrant la petjada del narrador. Tot plegat, que en mans barroeres podria desencadenar en un aiguabarreig incomprensible, Aramburu ho domina a la perfecció... així com la gràcia de saltar d'un personatge a un altre sempre cada tres capítols, passant sempre d'una família a l'altra i enllaçant, en cada tercet, un capítol passat remot, un de proper a la mort del Txato i un de present. Un altre encert és, justament, que aquest punt de vista múltiple li permet explicar algunes escenes des de perspectives diferents. Tot plegat, li serveix per bastir personatges sòlids, creïbles... o no: algú opina que es tracta de tot el contrari, de personatges amb una psicologia molt simple, dibuixats amb traços primaris i, fins i tot, repetitius; potser amb l'excepció de les dues dones protagonistes. Debatem a fons, en aquest sentit, perquè algú opina que l'evolució d'en Joxe Mari, a la presó durant més de vint anys, és d'una enorme complexitat, d'algú que passa d'una banalitat absoluta a adonar-se de com ha perdut els millors anys de la seva vida. En canvi, hi ha qui no es creu que, per la visita d'una noia i la falta de sexe, algú canviï tant...
En definitiva, el mateix que passa quan s'aborda el retrat de la societat basca: es pot considerar qu està ben fet si ens cenyim a la ruralia i, encara, a un cert tipus de poble, però queda molt lluny d'un bon quadre general perquè, es comenta, els frisos socials de Bilbao o Donostia són molt més complexos. Igual que passa amb la pinzellada que es fa de l'església, amb un personatge, Don Serapio, que pot retratar bé un tipus de capellà abertzale però que no representa en absolut la totalitat d'uns bisbats que van cridar sempre en favor de la pau. Però, com remata algú cap al final, les decisions ideològiques de l'autor pesen sobre tot el relat: des del moment en què decideix explicar el conflicte entre dues famílies euskalduns, i no pas una d'euskaldun i una d'immigrant. La víctima no és cap funcionari o guàrdia civil, sinó un petit empresari que, fins i tot, arriba a pagar l'impost revolucionari. Això, diu algú altre al final, encara hagués simplificat molt més la trama! I, probablement, hagués fet impossible la tímida/freda reconciliació final, que no tots els lectors s'esperaven i que d'altres, en canvi, temien que fos molt més ensucrada. En aquest punt hi ha acord: Aramburu sap acabar la novel·la al moment just, sense gronxar-s'hi, deixant oberta la porta a l'esperança.

(I per acabar, i si teniu temps, us deixo una crítica demolidora que repassa una per una totes les crítiques laudatòries que ha rebut Patria... aquí. Podem seguir debatent!)