Carretera secundària

de Joan Carreras

Ed. Proa, Barcelona, 2012
208 pàgs.

Acabem el curs amb visita d’escriptor, tot un luxe: la sessió acaba amb regals físics (alguns exemplars de novel·les anteriors seves: L’home d’origami, Qui va matar el Floquet de Neu, La gran nevada), a més de totes les revelacions –algunes secretes, no publicables– sobre el procés creatiu de l’obra que ens ocupa la vetllada. Això sí, d’entrada Carreras deixa clar que, com a “ficcionador” que és, no sempre ens dirà la veritat, sinó allò que, tal volta, més s’ajusti a les preguntes o dubtes que es plantegin. A més, emplaça a tots els presents a visitar la pàgina de facebook del llibre (#carreterasecundaria): es declara fan de les xarxes socials digitals (també té twitter: @janquim –algun dels lectors n’és seguidor) i explica que en novel·les anteriors va obrir una web per fer conèixer més detalls de la trama i fins va realitzar i penjar un vídeo al youtube radicalitzant la narració. La primera qüestió sobre Carretera secundària planteja els canvis de gènere de la novel·la, que passa d’un argument costumista al negre, frega l’espionatge i acaba amb un darrer paràgraf gairebé gore que, de passada, dóna circularitat al llibre. L’autor ens fa partícips de la màxima segons la qual “si al principi surt un clau en escena, és perquè el protagonista s’hi ha de penjar”: els detalls no poden ser anecdòtics, han de tenir una raó de ser. I deixa clar –com més d’un lector apunta– que els “gèneres” són una excusa per parlar d’altres temes, es tracta d’un fals policíac que no segueix les convencions clàssiques. D’altra banda, el principi i el final eren de les poques coses que tenia clares des del principi: no treballa mai amb una estructura tancada, un esquelet de novel·la que serveix de base per anar-lo omplint. El seu sistema és de cercles concèntrics: comença a escriure a partir de personatges que li ballen pel cap, mitges històries, un final o un principi... i a poc a poc fa un primer esborrany que pot tenir 80 o 100 pàgines. Travant escenes, afegint tot allò que els protagonistes necessiten o lligant-hi noves trames, el volum pren volada i pot arribar a quadruplicar-se: Carreras confessa la seva logorrea; no només no li costa escriure sinó que considera essencial que, d’entrada, tot escriptor sigui arrogant, que cregui en tot allò que escriu, sense pors ni lligams. En la segona fase del procés creatiu, potser el més difícil, toca canviar el xip: cal ser humil per retallar tot el que sobra i quedar-se amb l’essencial.

            Els lectors, per la seva part, treuen a col·lació un tema de què l’autor ja és conscient: alguns han gaudit de ple tota la novel·la, però hi ha qui considera que l’inici és pesat, és a dir, que li va costar entrar, però que en canvi no va poder deixar el llibre quan la trama fa el primer gir (la mort del pare i l’acceleració d’escenes); mentre que a algú altre li va passar just el contrari: la primera part, amb el llarg sopar entre el Jonàs, el pare i el seu amic, li van semblar una delícia i la resta, més banal, no li va interessar tant. Carreras explica que, pel que li han dit i ha llegit, és un fenomen que ha detectat en diversos lectors: té fans del principi i fans del final (cosa que no deixa de ser un problema...). Vicenç Villatoro (a Qwerty, programa literari de BTV), per exemple, preferia la primera part; en canvi, a Bernat Puigtobella (al portal de cultura www.nuvol.com) li interessaven les dues i parlava d’una novel·la amb intriga i misteri, diferenciant-ho: la primera té a veure amb la creació d’una atmosfera en què el lector sospita que se li amaguen detalls; el misteri encaixa amb la segona part: la resolució del crim, el suspense sobre tot el que envolta Bernat Soler, l’amic, l’aparició d’un munt de diners a la caixa forta... En general, tothom hi està d’acord i es destaca, per sobre de qualsevol altre moment de la primera part, el relat sobre l’aventura amb les hienes.

            Algú altre destaca la perfecta coherència i definició dels personatges: els caràcters estan ben definits fins al final; l’artista ho és en tot moment, tant en la relació amb el pare, com amb l’exdona i el caos en què viu; el mateix amb el psicòpata o el germà yuppie. A més, les relacions entre tots ells revelen molt bé la complexitat quotidiana del res no és el que sembla, trencant tòpics com la tranquil·litat dels pobles o les relacions fàcils entre germans. La proximitat amb què tot es narra és una virtut que aplaudeix més d’un dels presents: per exemple, la diferència, ben remarcada, de la relació que el pare té amb cadascun dels fills, amb qui parla i tracta de temes diferents –que no vol dir que se n’estimi més un que l’altre, apunta Carreras: és la vida real! Podria haver-ho estirat més, confessa, però “sóc pragmàtic”. I remata un lector: la gràcia és que s’entén bé. Aquesta subtilitat, diu l’autor, té a veure amb el que més d’un ha dit de a seva manera d’escriure: li interessa més el com que el què. S’obsessiona amb els lligams entre els personatges fins al més petit detall, cosa que li ha valgut més d’una trucada de preocupació de coneguts: la gent arriba a creure’s que el que descriu li a passat realment (buidar el pis d’un progenitor mort, en el cas de Carretera secundària o la mort d’un fill o un divorci en llibres anteriors). Entre els presents, per exemple, algú estava ben convençut que en Joan Carreras s’havia dedicat al còmic, fet que ell nega rotundament; un altre lector apunta, però, que els vincles entre dibuixant i guionista que formen part de la trama (inspirats en el duet Goscinny-Uderzo), són exactes als que ell coneix entre un il·lustrador santjustenc i el guionista amb qui col·labora, belga i afincat a Brussel·les.

            Dues curiositats neguitegen a l’audiència: la primera, per què el pobre i abnegat policia no caça finalment a l’Schmidt-Soler? Més d’un ho hauria preferit... Es tracta d’un petit homenatge o picada d’ullet a un dels autors que més agraden a Carreras: John LeCarré; en les seves trames, el Bé no triomfa mai. I la segona, la subtrama dels veïns que commemoren la caiguda del Mur de Berlín: què hi té a veure? Com lliga amb tota la resta? Resposta simple: no cal que tot lligui. La novel·la tracta de parlar del món d’avui i aquesta inserció és un retrat dels immigrants de l’Europa de l’Est que no se’n surten, a més de voler fer present un tema per a la reflexió dels lectors: l’existència d’unes dictadures, en aquell costat del continent, tan terribles com la que vam viure aquí. Totes les dictadures són iguals. I, finalment, es tracta d’una escena que se li va acudir i li va semblar increïble, però que molts s’han cregut; una altra màxima de la ficció: “si expliques una bola, per grossa que sigui, colarà si l’expliques bé”.

            I dos secrets (explicables) de part de l’autor: tota la novel·la segueix a un sol personatge, en Jonàs, el protagonista; és el que tècnicament s’anomena un narrador quasi-omniscient, ja que sap i veu tot allò que sap i veu el personatge, fins i tot els seus pensaments. Molts no se n’adonen, però la norma es trenca en un moment: la resolució del cas policial. Carreras n’era conscient i va tenir dubtes de si incloure-ho o no, perquè era complicar massa la trama fer que també se n’assabentés en Jonàs. Va optar per posar-ho conscient de saltar-se un codi, i que potser a alguns lectors els molestaria... però tota literatura és un risc! El segon secret és sobre la tia Marixu: es tracta d’un personatge que, d’alguna manera o altra, apareix en tots els seus llibres... i els seus lectors més fidels ja “l’esperen”. Es tracta, a més, d’un personatge real: una tieta-àvia que ell va conèixer de molt velleta (i que li ha servit per idealitzar aspectes de la vellesa en d’altres relats), de la qual en conserva un retrat de quan era jove, exactament el que apareix en aquesta novel·la –i que   podeu veure a la seva web: www.janquim.cat. 

            La sessió s’acaba amb un debat interessantíssim sobre els registres lingüístics: un lector fa notar que a l’obra hi ha trobat tant vocabulari tirant a culte (“ordir”, “capciós”...), com paraules de la parla col·loquial que no són als diccionaris (“qüentu”, “quadru”...). No és casual: Carreras explica que va tenir la sort de créixer en una bombolla lingüística en temps franquista, anant en una escola catalana on aprenia una llengua que no és la que era al carrer o la de casa, on es parlava de “busón” i “pepino”. Celebra que s’hagi recuperat “bústia” i “cogombre”, però considera que en una trama que retrata l’actualitat, els personatges han de parlar exactament com ho fem tots plegats, que diem “tortículis” i no “torticoli”, perquè això pot distreure el lector, a qui s’han de posar les coses fàcils i deixar que s’identifiqui amb els personatges. Altra cosa és el narrador, que procura que sempre s’expressi amb la màxima correcció: així a Carretera secundària aquest parla sempre de “xinesos”, però els personatges diuen “xinos”. I així, quan va necessitar, en certa ocasió, que un individu tingués un problema físic i van voler imposar-li la “torticoli”, va decidir que tingués conjuntivitis. I avall que fa baixada!