dimarts, 19 de juny de 2012

Abans que t'adormis

de Linn Ullmann



Columna edicions, Barcelona,  1999
356 pàgs.


El noruec no és un idioma que un mediterrani tingui gaires ocasions d'escoltar, ni de saber d'on ve, qui el parla, des de quan o preguntar-se a què s'assembla. El més fàcil i habitual -si mai algun llatí ha arribat a plantejar-se el tema- és associar-lo al suec i tira milles. Doncs sí, però no: té més similituds amb el danès i, a més, cal distingir entre dues llengües o formes lingüístiques. El bokmål i el nynorsk: el primer es parla al sud, a la zona d'Oslo i és el més similar al danès (hi ha qui en parla com la "norueguització" del danès); el segon és un idioma compilat a base dels diferents dialectes del nord i l'oest del país, fiord a fiord. De la suma -si se'n pot dir així- de tots plegats s'ha creat un estàndard anomenat riksmål que, de facto, és la llengua estudiada a escoles i instituts, la que s'usa en els grans diaris nacionals i la que empren la major part dels escriptors del país. Això sí: ningú no la parla, perquè cadascú empra el seu propi dialecte.

Aquest apunt és del tot necessari ja que en la multiplicitat de sabers i punts de vista del Club de Lectura dels Dimarts, hi tenim, fins i tot, algú que parla el noruec (qüestions familiars), fet que ens va permetre sentir com sona un idioma escandinau; notar que, malgrat tot, podíem seguir el text i reconèixer-hi alguns mots, i aprendre la pronúncia correcta de hjemme, paraula important per a la trama i més si recordem que vol dir "casa" i que la novel·la de Linn Ullmann, a més d'altres temes, ens parla de sentir-se bé o no a la pròpia casa o col·lectivitat, allí on s'ha nascut i de la qual sempre es formarà part. Algun lector ho va resumir així: l'autora, filla de noruega i de suec (i no de qualssevol: l'actriu Liv Ullmann i el cineasta Ingmar Bergman), ve a assenyalar que com a casa no s'està enlloc. I això no obstant, la novel·la passa comptes amb una mare que vol estimar les filles però no se n'acaba de sortir; el pare sembla una figura quasi idolatrada però no hi és mai "perquè un bon dia se'n va anar"; i entre les germanes, la narradora Karin i la seva germana Julie, hi ha tantes diferències que no queda clar on acaba l'amor i on comença el recel. En tot cas, sensació general: el llibre explica més la vida de la Julie, que no pas la pròpia de la veu que explica o recorda -ja ho veurem- diferents fets de la vida familiar. Un darrer apunt lingüístic: el noruec distingeix amb paraules diferents els avis paterns dels materns; un reflex, potser, de l'obsessió per les coses ben fetes i ordenades de la mentalitat calvinista.

D'entrada, però, el llibre és un petit caos o això és el que es desprèn de les primeres impressions dels lectors. Les històries estan desordenades, no saps quan va amunt i quan avall en el temps, costa de seguir, i hi ha qui opina que tot plegat és superficial i poc definit. Hi ha molts personatges i la majoria no estan prou treballats, no s'hi aprofundeix. En canvi, algú altre sosté que és un gran encert la presentació inicial de la família, en un dels primers capítols, el de la boda: és una bona síntesi de personatges, amb poques frases, i usant un pretext entre còmic i cruel com és el de la relació de cadascú amb l'alcohol. En un sol paràgraf, Ullmann estableix quins són els sis o set personatges al voltant dels quals gravitarà tota la novel·la. Més lectors se sumen a aquesta teoria: el personatge de la mare està perfectament definit, i el de la tia Selma... no cal ni dir-ho! I les dues germanes... i fins i tot el pare absent. Algú opina que es tracta d'un llibre absolutament introspectiu, no caòtic: el caos, si de cas, és la vida quotidiana que duen. I és introspectiu perquè no és un llibre que expliqui res, sinó que rememora uns fets, amb les distorsions que això comporta. Una altra aportació: la novel·la és complexa perquè l'estructura ho és, en el fons es tracta d'un flux de pensament i aquest sempre és desordenat. Ja estem tocant el moll de l'os, i no era fàcil -com veurem. La clau: el títol.

Abans, però, el debat s'endinsa en els tocs de realisme màgic que l'autora introdueix en una trama aparentment domèstica: les pedres que tal personatge troba al llit de matrimoni, l'amant convertit en besuc quan la Karin li treu les botes, el cirurgià que destrossa la cara de la mare... Com cal interpretar-ho? D'una banda, algú suggereix que té a veure amb l'obsessió que la narradora té amb la mentida, des que era ben petita, quan va aprendre que hi ha mentides innòcues que poden dir-se i d'altres que fan mal i cal evitar-les. Per un altre costat, aquests tocs irreals podrien ser petites venjances: contra la mare que no accepta la seva vellesa, contra un dels amants, contra el marit de la seva germana (que és de qui ella ha estat sempre enamorada i a qui constantment busca infidelitats)... I encara hi ha una darrera opció, probablement la més encertada, i que va sortint entre diferents lectors en rumiar "en directe" del tema: tenint en compte que tot el llibre és un relat al seu nebot, mentre el nen s'adorm, no podria ser que aquestes digressions fantàstiques les produís el propi son de la narradora? Tornant al títol: qui s'adorm? Quan dura el "fil d'estendre" de la novel·la? És el relat que comença a fer al nebot, fill de la Julie, perquè s'adormi o cal sumar-hi tots els records que s'acumulen en la ment de la Karin mentre espera una trucada que no arriba? Si fos així, s'entendria que la novel·la comencés amb l'evocació de la boda de la germana i el caràcter aparentment caòtic de tot el relat, per a l'elaboració del qual se serveix de fotos que ella veu des del llit, per poc a poc anar passant pels diferents amants que ha tingut (cadascun dels quals té un nom que podria llistar-se alfabèticament: Aaron, Berg, Carl...), cap dels quals és el seu estimat predilecte, el cunyat. Algú de qui ja només espera, junt amb la seva germana, que li comuniquin que ha mort en un accident a Itàlia. Per alguna cosa serveix el mantra que va repetint-se tota la novel·la: "la Julie condueix molt malament...". I per alguna cosa, a ella (la narradora, la Karin), que mai no ha volgut compromís, la veiem estrenar-se de mare en una escena anterior. Si acceptem entre tots plegats aquesta teoria, cal reconèixer que l'estructura d'Abans que t'adormis és d'una complexitat enorme i molt subtil, de manera que dels blogaires que tant han criticat i deixat per terra l'autora i la novel·la, caldrà deduir que no la van entendre.

D'estil directe i corrosiu, ens deixa per a la reflexió alguns tòpics que van generar una certa discrepància entre els lectors: són freds els nòrdics? Són propensos al suïcidi? Beuen molt més alcohol que no pas als països del sud? Hi ha qui defensa que tot plegat és un prejudici; d'altres que hi aporten l'experiència professional i la certesa de dades; algú apunta que, el cas de l'alcohol, pot tractar-se d'una metabolització diferent, però potser el millor de tot plegat és que, passada de llarg l'hora i mitja de sessió, l'endemà el debat seguia viu: http://blogspersonals.ara.cat/

desdelfiord/2010/12/21/la-
cantarella-dels-suicidis/
Llarga vida al Club!

2 comentaris:

  1. Molt correcta tota la explicació sobre els dos noruecs, el bokmål i el nynorsk. El riksmål va ser un intent de unir-los, però no va tenir cap èxit i avui en dia no es fa servir. Les altres dues llengües es parlen i estudien a l'escola i són oficials junt amb el sami (lapó). Però el sami només ho és a Laponia.

    Com a llengua materna la majoria tenen el bokmål i una petita part els dialectes locals. Per escriure i per la cultura els de dialectes locals, fan servir el nynorsk perquè és la sistematizació de llur parla.

    ResponElimina
  2. Hola!
    He arribat aqui cercant informació per al nostre club de lectura. I no he trobat d'on sou! Nosaltres de les Borges del Camp, i aquesta és el nostre bloc: http://clublecturaborges.blogspot.com.es/

    Per cert, nosaltres quedem dimecres!

    ResponElimina