dimarts, 15 de gener de 2019

Creix un arbre a Brooklyn

de Betty Smith



Barcelona, L'Altra editorial, 2018.
574 pàgs.

Trad. de Josep Alemany
[T.O.: A tree grows in Brooklyn. New York, Harper&Bros., 1943] 



La sessió comença amb la lectura d'una carta -ressenya d'un membre habitual del club que, molt a contracor perquè ha quedat entusiasmada pel llibre, no pot ser-hi. Hi apunta dues qualitats de la protagonista, la Francie que tot seguit seran àmpliament comentades pels presents: "per mi encarna la resiliència que ha de practicar un ésser humà per reeïxir, per créixer. Té una intel·ligència intuïtiva que l'ajuda a viure en positiu i a treure el màxim partit d'ella mateixa i del seu entorn. La sensibilitat que té li permet gaudir de coses molt petites però que l'ajuden a viure". Tot seguit algú hi afegeix que, estant d'acord amb aquestes valoracions, el que més l'ha acostat al personatge ha estat la capacitat de l'autora de retratar el pensament d'una nena petita, tant les seves vergonyes i dubtes, com la seva practicitat. I, encara, algú altre ho remata amb una frase que quedarà com a lema de la sessió: "el llibre i la nena tenen un rerafons d'optimisme molt americà. Aquesta novel·la escrita per un rus hauria estat un dramón". I en aparéixer l'optimisme a col·lació, de seguida surt a la conversa un personatge que ha enamorat tothom: la tieta Sissy, que algú qualifica de "genial" i que per a molts és la representació exacta del "caràcter americà". Però no és l'únic personatge que ha deixat petja: també la tieta Evy i l'àvia materna i els seus consells sobre la importància de tenir i cultivar la cultura han calat fons i hi ha un acord quasi unànime en què la caracterització dels individus que poblen el llibre està molt ben feta.
De seguida queda clar, també, que tret dels primers capítols, en què costa d'entrar (i a algú li sembla massa documental) el llibre llisca molt bé i les més de 500 pàgines volen. En aquest moment algú aprofita per valorar la molt bona traducció catalana i algú altre apunta que una de les característiques que la fan àgil és el constant canvi de punt de vista del narrador que, sense passar a la primera persona, sembla que vagi saltant de personatge o de veu a l'hora d'afrontar diferents escenes. Vet aquí el "narrador quasi-omniscient", s'apunta i algú rebla que, molt probablement, el to alegre que té tot el relat, malgrat les situacions dramàtiques que s'expliquen, podria donar-lo el fet que, en el fons, tot s'exliqui des del punt de vista d'una nena.
Llavors arriba el moment de recordar capítols o moments concrets i els molts temes que toca la novel·la. El moment del ram de flors va fer vessar llàgrimes a més d'un dels presents i, entrant en la crònica rosa, no a tothom li ha quedat clar que el fill que la Sissy "adopta", fent creure al marit (i a tothom) que en realitat l'ha parit ella, és en realitat fruit de la relació del marit amb la veïna.. Sobre el moment més punyent hi ha un acord general en què és quan la Katie diu a la seva filla que a l'institut és millor que hi vagi el germà... Vet aquí un dels subtextos més punyents del llibre: el masclisme imperant en què la dona queda sempre relegada al paper d'estrassa. Hi ha qui aprecia com a gran tema la dignitat de la mare, que es permet llençar el cafè per saber què senten els rics, però a la vegada llegeix als seus fills, cada nit, una pàgina de Shakespeare i una de la Bíblia i els fa aprendre a tocar el piano: la cultura com a redemptora és, sens dubte, un dels eixos centrals de la novel·la, i la passió lectora de la Francie encomana tendresa a qualsevol lector. Algú hi apunta el retrat del Brooklyn multicultural i la immigració, com a temes que fan molt actual el llibre i que, sobretot, encara fan més incomprensible l'actual deriva trumpista del país; sobretot en recordar una escena en què l'àvia explica a la filla el perquè va deixar la seva Àustria natal amb una frase contundent: "aquí hi ha esperança: a Europa si neixes fuster, mors com a fuster" --ve a dir, aproximadament. I hi ha qui destaca les reflexions que l'autora va deixant caure ací i dellà sobre el fet de llegir i escriure com a element que fa del llibre una obra inoblidable que, a més d'explicar una història, resol l'eterna disputa sobre l'autoficció i la importància (o no) que l'autor expliqui la seva vida "real":
"Escolta, Francie, molta gent es podria pensar que les històries que t'inventes són mentides molt lletges perquè no reflecteixen la veritat tal com la veuen. D'ara endavant, quan passi alguna cosa, explica els fets amb exactitud, però escriu per a tu mateixa la manera com creus que haurien d'haver passat. Explica la veritat i escriu la història. Així no et confondràs"
Un text que sembla talment la resposta que Betty Smith donava als periodistes quan li preguntaven si la novel·la era autobiogràfica i ella responia que explicava la vida com hauria d'haver estat, no com havia estat realment. Una curiositat, la de saber què hi ha de real en un text de ficció, que genera sentiments oposats entre els presents: alguns necessiten saber-ho, els ajuda a llegir, altres ho troben no només absurd sinó, fins i tot, traïdor amb el pacte que s'estableix entre autor i lector. Però la controvèrsia no s'acabarà pas aquí... I, abans d'acabar, alguns dels membres més xxx del club fan saber que, del llibre, no només se'n va rodar una versió cinematogràfica, dirigida per Elia Kazan (que a casa nostra es va titular Lazos humanos), sinó que fins i tot n'hi ha més d'un walking tour: a tots aquells, que pel que s'ha anat dient no són pocs, que la novel·la els ha agafat ganes de volar cap a Nova York i prescindir de Manhattan, ja saben que podran fer una ruta pels carrers en què l'autora situa la Francie, en Neeley, la Katie o l'esbojarrada Sissy... Segurament encara hi trobaran força ailants o arbres del Cel, que com es diu a la segona pàgina són els "únics arbres que creixen enmig del ciment, però només en barris amb pisos de lloguer".

dimarts, 27 de novembre de 2018

Cara de pan

de Sara Mesa



Barcelona, Anagrama, 2018.
137 pags.



Les primeres impressions que van sortir a la conversa no demostraven gaire entusiasme: "és com un conte allargassat"; "és massa inversemblant: no es pot creure que ningú no reclami la nena a l'escola"; o bé "fa patir massa: és una visió molt fosca"... no apuntaven a una sessió gaire entusiasmada. Però, a poc a poc, les bondats de l'estil de Sara Mesa van anar aflorant: tothom li va reconéixer una prosa acuradíssima, un llenguatge molt ben usat i fent fàcil el diàleg indirecte en unes situacions, amb dos personatges que gairebé no fan altra cosa que parlar, que semblaven demanar el directe de tota la vida. Llavors algú va posar els punts sobre les is per anar més enllà de l'estil: "és un text que funciona perfectament, com un rellotge, on tot està pensat perquè passi en el moment exacte". I algú altre va reblar: "cert: en cada trobada d'ells dos al parc, la situació avança un pas. No és una relació estanca: en cada trobada cremen etapes. Primer la tovallola, després el berenar..." Quan algú més apunta que es tracta d'un tema, desgraciadament, molt actual es depserta una protesta unànime: "no! és un tema de tota la vida!". Encara que, de fet, hi ha acord, també, que caldria parlar del no-tema, per ser més acurats: entre els dos protagonistes... no passa res, malgrat que pugui mig esperar-se tota l'estona. Hi ha qui protesta i diu que en cap moment va esperar que el vell abusés de la nena, sinó que justament s'esperava que els descobrissin i no sabessin explicar la situació, les trobades innocents.
Així que, finalment, surten a la llum els autèntics temes de la novel·la: els prejudicis, la marginació, la soledat, el bullying... Hi ha qui conclou que els atreu l'un a l'altre és el fet de sentir-se marginats, si bé amb la diferència que ell ho és veritablement, algú marcat per un "pecat" anterior, perquè és fruit d'un incest, mentre que ella no passa d'adolescent rebel que no s'agrada i només ha patit algun insult a l'escola... En aquest punt s'obren dos debats, un per personatge: del Viejo es diu que ja es nota que és algú rebutjat per la mare, faltat d'estima, i que segurament la consanguinitat el va fer "raret", a banda d'assenyalat per tothom. Mentre que la nena, que acaba centrat la sessió, comença a presentar-se als ulls dels lectors com un personatge inquietant, incapaç de demanar perdó al Vell, quan es retroben al final, pel mal que li ha causat, i que duu la maldat encastada. Afirmació, aquesta darrera, que causa controvèrsia i fa sortir a la llum el diari secret que escriu: "Maldat no! Només és que no assimila la pubertat...". Comença llavors uninteressant debat sobre allò que cap dels presents sap ni ha llegit: el diari on, suposadament, imagina escenes sexuals que no han tingut lloc... però que són la base per a tancar al vell uns temps a la garjola. Algú recorda que l'escripora remarca que el diari té incongruències i que no suportaria un anàlisi científic... de manera que acusar al vell és cosa de prejudicis. Però, en canvi, hi ha quiveu incongruències entre l'expressió oral de la nena -la que "veiem" a la novel·la- i el que suposadament escriu: hi ha un decalatge d'edat, per dir-ho ràpid. Cosa que provoca un debat sobre el que saben i el que no les nenes que "casi" tenen 14 anys.
I com que la conversa atravessa dubtes insolubles, es recondueix de nou cap al quid: la seva relació entre dos desiguals, malvista socialment, que acaba donant una visió molt negra de la societat que ens envolta. Una membre del club, que ha anat a buscar altres escrits de Sara Mesa compara aquesta amb Un incendio invisible i hi troba, en l'obscuritat i el negativisme, els punts en comú. En general hi ha acord en considerar que tots els estaments del poder queden malparats a Cara de pan: el policial, l'educatiu, el psicòleg... fins i tot l'estament patriarcal, és clar. Però enmig de la foscor hi ha lloc per a l'esperança: "és molt interessant comprovar com gràcies als ocells i a la música, dos personatges automarginats aconsegueixen comunicar-se". Més encar, rebla algú: "el millor és com el vell aconsegueix interessar la nena en un tema, el dels ocells, que li permet aprendre... allò que ella, coses de l'edat i la pressió escolar, defuig!"
En definitiva, si se'n pot treure alguna conclusió vàlida per a tothom, és que el llibre incomoda força, en bona mesura perquè l'autora controla el tempo, et fa viure la relació gairebé minut a minut, i escriu al límit, sempre fent veure que pot passar alguna cosa... o no; jugant amb el suspense, en una novel·la sense cap crim, vaja. Algú conclou que si s'entenen tan bé és, bàsicament, perquè no es jutgen l'un a l'altre: "el benestar del no-judici facilita la comunicació". Curiosament, al sector masculí agrada més que al femení, que és qui troba més peròs a l'actuació de la nena, sobretot pel fet de no ser capaç de sincerar-se. Però això ja encetaria un anàlisi força més complex...

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Un fin de semana

de Peter Cameron




Barcelona, Libros del Asteroide, 2018
243 pàgs.
Traducció d'Álvaro Marcos


[Edició original: The Weekend, Farrar, Straus & Giroux, NY, 1994]


Com era inevitable en una novel·la en què el dibuix dels personatges –i hi estan d'acord tots els presents– és central, perquè la seva caracterització és el que, a poc a poc, desencadenarà els conflictes i l'acció, al principi de la sessió la xerrada va derivar cap a les conjectures sobre cadascun d'ells: que si la Marian està enamorada secretament d'en Lyle, que si no és estrany perquè en John és com una pedra (o està enamorat de l'hort, com apunta algú sorneguerament), que si tots ells són individualistes i no hi ha manera que et caiguin bé cap d'ells, que siles dues relacions materno-filials són molt fredes i la Marian està massa preocupada perquè el fill creisi normal... Però aviat comença a sorgir la visió del conjunt i la bona valoració d'un llibre que es fa molt proper perquè es diàlegs són molt encertats, "de vegades semblava que veia una pel·lícula de Woody Allen", s'apunta per alguna banda. I, sobretot, com les quatre pinzellades amb què els personatges queden definits són suficients perquè els conflictes profunds que afloren en un entorn de lleure, quasi festiu, siguin del tot creïbles. Peter Cameron dissecciona l'amistat i com la mort i, sobretot, el dol posa a prova unes relacions quotidianes. Com s'adapta cadascú a l'absència de la persona que unia el grup. I més, és clar: com s'accepta la incorporació al grup d'algú nou que reemplaça al difunt. Com comenta algú, això fa canviar els rols de cadascú i destapa gelosies i secrets amagats (l'amor).
En algun moment, un dels membres del club apunta que l'obra té molt de teatral: la unitat de temps i d'espai (i de lloc!), el pes dels diàlegs, fins i tot els que són fútils o banals, i la importància que l'autor dóna a reflectir diferents característiques psicològiques en situacions molt concretes, fa que sigui fàcil pensar en una adaptació per a l'escenari; si bé, com apunta algú altre, es nota que l'autor és cinèfil o, si més no, que pensa les escenes com si les filmés: per exemple la del Robert sentint la conversa en què la Marian el critica és ben fàcil d'imaginar en pantalla; per no parlar dels salts en el temps per recordar moments al costat del Tony, l'amic absent, que estan descrites gairebé perquè un vegi la transició fílmica, "amb un canvi de coloració de la imatge o un cop de càmera", apunta algú. Sense perdre el fil teatral, però hi ha qui fa notar que l'autor no marca en cap moment el pas del temps, no hi ha cap "l'endemà", "al cap d'una estona", "en fer-se fosc"... tot plegat recorre al llarg de dos dies, el cap de setmana del títol, sense que sigui important quina hora és en cada moment.
Un apartat especial mereix la irrupció de la Laura, la veïna italiana, frívola i enjogassada, que segons algun dels presents fa el papaer de dinamitzador de la trama, si bé per d'altres podria ser un personatge prescindible o, en tot cas, no trasncendent en l'evolució de les relacions del nucli dur, el trio d'amics. Certament, també pot entendre's com un "recurs narratiu" de l'autor: un personatge que "desengreixa" algun dels moments més tensos, si bé com recorda algú també serveix per apuntalar la fredor de les relacions, com quan escriu sobre la relació amb la seva filla, que algú demana de llegir en veu alta:
"Cuando Nina estaba en el internado y los amigos le preguntaban por ella, Laura pensaba: ah, es verdad, Nina; tengo una hija. Nunca había sentido que la descuidaba, pues no se puede descuidar a alguien que n desea tu cuidado ni lo suscita. Ahora, siendo ambas adultas, tenían una relación extraña y tensa, como la que tienen dos viejas amigas que han seguido rumbos distintos y fingen preservar el vínculo propio de un tiempo pasado
"Adonar-se de la hipocresia de les relacions és el que fa fugir al Robert", subratlla un dels membres del club. I tothom està d'acord en què aquest és un altre dels grans temes del llibre: la superficialitat, i si bé alguns consideren que aconseguir-ho és un gran mèrit de Cameron, n'hi ha que s'enerven davant tanta frivolitat i haurien volgut més passió, perquè tot plegat -es diu- genera moltes expectatives i tot acaba resultant fred. "Al final no passa res...", afirmació que fa saltar a algú altre per replicar-hi que "passat el cap de setmana, tots els personatge han anat a pitjor: l'amistat ha quedat en entrdit i la prella s'ha trencat! És casi un drama...". Tampoc hi ha consens a l'hora de valorar la frase (treta d'una crítica del New York Times Book Review) amb què Libros del Asteroide han volgut completar la portada: "la tierna elegía de Cameron tiene tanto de canción de amor, como de lamento, tanto de plegaria como de réquiem". N'hi ha que no hi troben cap dels elements, i altres que troben que la tendresa hi és molt present i que, per tant, dóna raó a parlar-hi d'amor i de pregària, fins i tot de rèquiem perquè l'autor és capaç de parlar de la mort sense un to elegíac.
La disparitat de criteris sobre una novel·la tan curta i tan ràpida de lelgir (coincidència total en aquest punt) fa que les paraules per definir-la acabin sent prou diverses: relacions, frustracions, representació, retrobament, egocentrisme, incomunicació i fredor.

Abans d'acabar, però, encara queda un moment per valorar com ha afectat el pas del temps a aquest llibre, escrit el 1994, i que va suposar el primer gran reconeixement de l'autor, que esclataria a la fama amb una novel·la també sobre la pèrdua de persones conegudes, si bé en un context ben diferent: la tragèdia novaiorquina de l'11-S, que és el nucli de Algun dia aquest dolor et servirà (en castellà, també publicat per Asteroide). Fa vint anys, la mort del Tony a causa del SIDA no era un detall secundari, sinó que pesava molt en qualsevol lectura, de manera que acostava la novel·la a una mena de segona part de Los amigos de Peter, el film de Kenneth Brannagh. Avui, només vint-i-quatre anys després, és un element que gairebé no es té en compte, i que tampoc pesa a l'hora de valorar la nova relació d'en Lyle: el present dels personatges és l'únic que compta i no hi ha cap pàtina de malfat o de considerar-los víctimes col·laterals d'una terrible malaltia.
Per tot plegat, no és d'estranyar que, en acabar, algú dels presents afirmés "déu-n'hi do, tot el que ha donat de sí, la lectura! No em semblava que en treuríem tant...". Sorpreses i guanys dels clubs de lectura!



dimarts, 25 de setembre de 2018

Solenoide

de Mircea Cartarescu






Barcelona, Ed. Periscopi, 2017. 
851 pàgs.
Trad. d'Antònia Escandell [T.O: Solenoid2015]




Aquest cronista estava preparat per trobar-se una revolució: els ímputs recollits a la llibreria i a través del mòbil no convidaven a pensar que la lectura de Cartarescu hagués entusiasmat gaire els membres del club. Més aviat al contrari: feia l'efecte que molts havien desistit de l'aventura a mig camí. És per aquest motiu que, per ajudar a cantar les excel·lències de l'autor i d'un llibre considerat com una obra mestra per la crítica, s'havia decidit convidar a l'Antònia Escandell, traductora del llibre al català. La sorpresa va ser que la revolució va produir-se en sentit contrari: com imbuïts de l'esperit cartarescià, els assistents a la primera reunió del Club dels Dimarts de la temporada 2018-19, van llençar-se a xerrar sobre les obsessions i l'escriptura a raig de l'autor de manera quasi compulsiva i atropellada. D'una banda, es lloava el coneixement profund que l'autor demostra sobre molts temes: des de l'entomologia a la física quàntica, passant per les matemàtiques o la fisiologia humana; mentre que de l'altra, es posava l'èmfasi en la no-estructura de la novel·la, la riquesa de les descripcions de Bucarest, gran protagonista de l'obra; i, encara, per un altre racó, se subratllaven els homenatges literaris constants que Cartarescu fa a autors com Franz Kafka o Jorge Luis Borges. I, enmig, encara hi havia temps per preguntar a la convidada com s'havia trobat traduint una obra d'aquestes dimensions. Sorpresa per a molts va ser descobrir que l'Antònia Escandell, no només no havia traduït cap altre llibre de l'autor, sinó que amb Solenoide s'estrenava com a traductora del romanès! Si tots els presents que havien llegit l'edició d'Edicions del Periscopi ja tenien ganes de lloar-li la feina i la llengua emprada, amb aquesta revelació els elogis van pujar de grau: "llegint Cartarescu he après català!", va afirmar algú per expressar que la riquesa lèxica del llibre exigia molt de la lectura, però tenia el premi d'aprendre vocabulari. L'Antònia va reconéixer que el més difícil havia estat aconseguir que les llargues frases subordinades típiques de l'autor romanès sonessin igual de bé que en l'original, cosa gens fàcil perquè l'estructura de la llengua, amb desinències i posant l'article després del substantiu, el fan gramaticalment complex.

En algun moment, algú va explicar que Cartarescu escriu sempre a mà i mai no revisa, ni corregeix els manuscrits: els deixa tal com surten en la primera versió. L'afirmació va generar dubtes i recels per part d'alguns assistents, que no s'ho acabaven de creure, tot i que l'Antònia va confirmar que, efectivament, això és el que sempre explica i que, entre d'altres coses, provoca alguns error de raccord: com que el director de l'escola sigui una dona la primera vegada que surt... i un home la resta del llibre. També va generar controvèrsia la visió política de l'autor o, al contrari: la seva falta de contundència a l'hora de criticar el règim copmunista, segons deia algú. Afirmació que va ser resposta de seguida per els qui consideraven tot el contrari: que la descripció seca del funcionament de l'escola i els hospitals, amb tota mena de mancances i corruptel·les, era més que suficient per entendre que Cartarescu és molt dur amb el règim. I la seva tendència al retrat grotesc, tant en la caracterització d'alguns personatges, com en la descripció d'edificis i manera de funcionar del professorat i els metges ho rebla encara més. L'exemple més clar, la mofa sobre la religió: que es premiï els alumnes que blasfemen millor només pot entendre's com una caricatura, va afirmar algú. I l'Antònia, que va viure tres anys a Romania, va teoritzar que potser la falta d'una crítica contiundent i directa es devia a què Cartarescu era d'una generació posterior a la dels intel·lectuals que, quan va caure el règim de Ceaucescu, van tirar amb bala contra la dictadura... Així que, estèticament i moral, ja no li pertoca: és un tema desfassat, dins de Romania. Així i tot, va confessar, Caratrescu és algú que provoca molta divisió en la societat romanesa actual, ja que sol tenir opinions polítiques molt contundents i, és clar, l'opinió pública està dividida entre detractors i admiradors -generalment segons el color polític de cadascú. 

En qualsevol cas, bona part de les converses paral·leles que van generar-se en la sessió (ningú no callava, tothom necessitava buidar el pap) giraven al voltant de la veritat del que explicava l'autor, o dit d'una altra manera: de si les obsessions que s'hi abocaven eren reals o no. És cert tot el que s'explica a Solenoide? Sembla provat que al jove Mircea Cartarescu sa mare el vestia de nena i que, efectivament, va perdre un germà bessó. Sembla molt clar, d'altra banda, que les obsessions amb els insectes, amb creure la "realitat" dels somnis, la fugida, l'aversió respecte les criatures i tants d'altres temes que es repeteixen una vegada i una altra al llarg de 800 pàgines han de pertànyer al propi Cartarescu i no poden ser una invenció... però fins a quin punt l'autor ens explica la seva vida i fins a quin s'ho inventa? Llegim unes memòries o una novel·la de ficció? Clarament, cal decantar-se per la segona opció i la deformació grotesca n'és la millor prova, així com l'element o escena clau del llibre: la famosa sessió literària que trinxa la carrera com a escriptor del protagonista. Segons ha explicat l'autor en diverses entrevistes, l'escena és absolutament real, tret d'un detall: en realitat, aquella angoixant reunió literària va ser un èxit aclaparador i va suposar el llançament de Cartarescu en els cercles literaris romanesos. És a dir que tot Solenoide cal entendre'l com un intent per explicar la seva vida des d'un punt de vista fictici, usant el tòpic britànic del "what if...?": què hagués passat si... la sessió hagués estat un desastre? La possibilitat permet a l'autor fer un exercici d'autoconeixement i, és clar, d'autoparòdia, que té un dels seus clímax en l'escenam, absolutament borgiana, en què s'imagina a sí mateix anant a la presentació d'un llibre d'un possible "jo" exitós. El tema de la duplicitat (el bessó!) tractat amb mestria.

A l'hora de la veritat, però, l'apassionament del debat va refredar-se. Quan va tocar valorar el llibre, a banda de considerar-lo com a "alta literatura" i de reconéixer-li un alt grau de sensibilitat, tothom va considerar que el llibre era feixuc, que tenia molts alts i baixos, que l'explicació de tants somnis es feia avorrida i que, en general, era repetitiu i excessiu. Així que, dels presents, més o menys la meitat tenien clar que no tenien ganes de tornar a llegir Cartarescu, per més que aquest cronista i l'Antònia Escandell van provar de dir-los que les novel·les de l'autor eren tota una altra cosa; i l'altra meitat... van dir que sí, que tornarien a l'autor, però més endavant, no pas immediatament. De fet, en un cas, hi ha qui, havent acabat el llibre ja fa algunes setmanes, el trobava a faltar! I és que, molt probablement, tal com diu el crític romanès Gabriel Liiceanu, qui llegeix Solenoide deixa de ser un lector comú.