dimarts, 26 de setembre de 2017

Patria

de Fernando Aramburu



Barcelona, Tusquets, 2017.
642 pàgs.




No n'hi ha cap dubte: és el llibre de l'any (2017). Se n'han fet (fins ara) divuit edicions en menys de 12 mesos i n'ha parlat totohom: des del Sálvame al President del Govern, sr. Rajoy, dedicant-li elogis superlatius. Les crítiques especialitzades l'han comparat a Galdós, Tolstoi, Dickens i Unamuno, el boca-orella ha funcionat com mai, i molt pocs s'han atrevit a fer-ne cap comentari negatiu. Si de cas, només per l'enfoc del tema: és una novel·la imparcial? Ideològicament compromesa cap alguna banda? Ha corregut molt la brama que sí: que Aramburu ha sabut trobar l'equilibri ideal, el de retratar per igual a víctimes i terroristes i, sobretot, els seus entorns. És per això que, d'entrada, la sessió comença amb un joc: a quina actriu donaríeu (ara que es parla de fer-ne una sèrie, produïda per TVE) el paper de les dues protagonistes principals.

El resultat és aclaparador: hi ha una "dolenta" (Terele Pávez, a l'esquerra) i una "bona" (Montserrat Carulla, a la dreta). Doncs la primera, només pot ser la Miren, la mare d'en Joxe Mari (l'etarra), que es converteix a la causa abertzale, per pur amor filial. I la Bittori, l'altra, la de mirada i tarannà més dolç. Encara que algú hi afegeix que, en realitat, la primera podria ser qualsevol de les dues amak.
D'aquesta manera, gens innocent, queda resolt el tema de la neutralitat, rematat per un lector que apunta: "la intel·ligència i la bondat estan totes d'una part". Però de seguida s'hi afegeix, per diferents bandes, que l'autor no pretenia ni ser neutral, ni no ser-ho, i en cap cas escriure un tractat sobre la Història d'ETA, sinó simplement la de dues famílies separades pel "conflicte basc" i una tragèdia. Hi ha qui apunta que, en realitat, la novel·la retrata bé la condició de víctimes de les dues bandes i se senten afirmacions del tipus "m'han fet pena els dos bàndols" o bé "si fos basca, em faria vergonya". Ara bé, davant d'un conflicte que tothom coneix  de ben a la vora, la pregunta inevitable era: va a fons, el llibre? Aporta alguna cosa que no sabéssim? I aquí les consideracions ja no són unànimes: a alguns no els ha dit res que no tinguessin clar, altres, en canvi, reconeixen que els ha tocat a fons descobrir com s'amagaven les víctimes, fins al punt de no posar la data exacta de la mort a les làpides, o d'una filla que prefereix no assistir a l'enterrament del pare assassinat.
I, abans d'entrar en consideracions tècniques, s'aborda la necessitat del perdó, potser el gran tema del llibre? Hi ha qui ho considera així: "és necessari per tirar endavant i més en unes famílies en què ningú ha estat capaç d'aixecar el cap i tots els fills van a la deriva". Ideològicament, es comenta, el perdó i la reconciliació és la gran tesi d'Aramburu, allí cap on s'encamina tot l'entramat, una afirmació que fa saltar un interrogant gairebé irresoluble: "es pot i s'ha de perdonar?"

Si en alguna cosa tothom està d'acord, però, és en que la novel·la és obra d'un molt bon artesà, capaç de fer curt (ràpid de lectura), un volum de més de 600 pàgines. Sens dubte, ho aconsegueix a base de capítols curts, d'un estil directe i molt planer en el llenguatge, de carrer, amb col·loquialisme com ara els "basquismes"en cert vocabulari quotidià, com en les incorreccions en l'ús de certes formes verbals espanyoles; més encara: la facilitat amb què canvia el punt de vista i inserta, en el "narrador omniscient" que ho explica tot, preguntes dirigides al lector (o que es fa el mateix lector, a la vegada?) i reflexions en primera persona dels personatges, aconsegueix una proximitat absoluta entre lector i protagonista, gairebé esborrant la petjada del narrador. Tot plegat, que en mans barroeres podria desencadenar en un aiguabarreig incomprensible, Aramburu ho domina a la perfecció... així com la gràcia de saltar d'un personatge a un altre sempre cada tres capítols, passant sempre d'una família a l'altra i enllaçant, en cada tercet, un capítol passat remot, un de proper a la mort del Txato i un de present. Un altre encert és, justament, que aquest punt de vista múltiple li permet explicar algunes escenes des de perspectives diferents. Tot plegat, li serveix per bastir personatges sòlids, creïbles... o no: algú opina que es tracta de tot el contrari, de personatges amb una psicologia molt simple, dibuixats amb traços primaris i, fins i tot, repetitius; potser amb l'excepció de les dues dones protagonistes. Debatem a fons, en aquest sentit, perquè algú opina que l'evolució d'en Joxe Mari, a la presó durant més de vint anys, és d'una enorme complexitat, d'algú que passa d'una banalitat absoluta a adonar-se de com ha perdut els millors anys de la seva vida. En canvi, hi ha qui no es creu que, per la visita d'una noia i la falta de sexe, algú canviï tant...
En definitiva, el mateix que passa quan s'aborda el retrat de la societat basca: es pot considerar qu està ben fet si ens cenyim a la ruralia i, encara, a un cert tipus de poble, però queda molt lluny d'un bon quadre general perquè, es comenta, els frisos socials de Bilbao o Donostia són molt més complexos. Igual que passa amb la pinzellada que es fa de l'església, amb un personatge, Don Serapio, que pot retratar bé un tipus de capellà abertzale però que no representa en absolut la totalitat d'uns bisbats que van cridar sempre en favor de la pau. Però, com remata algú cap al final, les decisions ideològiques de l'autor pesen sobre tot el relat: des del moment en què decideix explicar el conflicte entre dues famílies euskalduns, i no pas una d'euskaldun i una d'immigrant. La víctima no és cap funcionari o guàrdia civil, sinó un petit empresari que, fins i tot, arriba a pagar l'impost revolucionari. Això, diu algú altre al final, encara hagués simplificat molt més la trama! I, probablement, hagués fet impossible la tímida/freda reconciliació final, que no tots els lectors s'esperaven i que d'altres, en canvi, temien que fos molt més ensucrada. En aquest punt hi ha acord: Aramburu sap acabar la novel·la al moment just, sense gronxar-s'hi, deixant oberta la porta a l'esperança.

(I per acabar, i si teniu temps, us deixo una crítica demolidora que repassa una per una totes les crítiques laudatòries que ha rebut Patria... aquí. Podem seguir debatent!)

dimarts, 7 de febrer de 2017

Sortir a robar cavalls

de Per Petterson






Barcelona, Club Editor, 2016
242 pàgs.

[T.O.  Ut og stjaele hester. Oslo, 2003
Traducció de Carolina Moreno]





Les bones relacions noruegues d'una de les lectores ens proveeix, d'entrada, d'un concepte important en la novel·la de Petterson: dugnad, que podria traduir-se com a "treball comunitari", però que va més enllà perquè té a veure amb una tradició nacional que, si bé és voluntària i no remunerada, comporta una pressió social molt forta, una mena d'obligatorietat que fa gairebé impossible no participar-hi. A Sortir a robar cavalls en trobem un parell d'exemples... i en un d'ells es produïrà una de les escenes claus de l'argument. En tot cas, i per seguir ambientant-nos, la sessió comença, també, amb unes fotografies que ajuden a ambientar un dels treballs descrits per l'autor: la recollida i assecament d'herba, a l'antiga usança:


Malgrat una veu dissonant, que troba que Sortir a robar cavalls és "el mateix de sempre: un secret d'infància que es desvetlla per un retrobament", la novel·la ha agradat força a la concurrència (on sumem un nou membre: benvinguda!). Tirant a molt. Tot i que a alguns se'ls ha fet pesada, a estones, la descripció detalladíssima de la Natura i els personatges; d'altres, tot el contrari, han sentit la necessitat de passejar-se per GoogleMaps i buscar els remolins impressionants que es formen en alguns fiords, els boscos, o descobrir el riu per on els protagonistes fan circular els troncs tal·lats, en la llarga frontera sueco-noruega. Hi ha un consens general en què la novel·la té un to trist i fred, no pel clima sinó per les relacions entre els personatges. Clarament no són mediterranis: sobta, a la concurrència, que un pare decideixi canviar de casa on viure, anar-se'n en un poble aïllat i no comunicar-ho a les seves filles --de les quals només una, mesos després, decideix buscar-lo i fer-li una visita breu. Algú aporta a aquest tema una entrevista a Petterson, en la qual l'escriptor donava una possible clau d'aquest fet: "no som catòlics, sabem respectar les distàncies".
"És un llibre del jo", diu un lector: "una auscultació personal molt directa i clara"; i, certament, com diu algú altre, Petterson converteix la introspecció en un viatge homèric, ple d'aventures i daltabaixos. De fet, aquest constant anàlisi de l'entorn i de les pròpies sensacions (salut, estat d'ànim...) de Trond T., el protagonista, és el fil conductor on, de manera molt mesurada i en petites dosis, se'ns va informant dels fets del passat, d'aquell estiu del 48, que va marcar la seva vida. "El control del ritme del relat és absolut", remarca algú, comentari que és aprofitat per fer relluir un altre dels grans temes del llibre: la memòria. "Som memòria", diu un personatge en algun moment, i el llibre és un constant recordar una figura paterna desapareguda i, sobretot, un alternància constant entre l'adolescència i l'edat adulta, de com es viuen, perceben i recorden certs fets en diferents moments de la vida. En aquest sentit és ben il·lustratiu el consell que el pare del protagonista li dóna, de jove, quan el xicot evita esporgar les ortigues de l'hort: "Et farà el mal que tu vulguis".
La memòria perviu, també, en els detalls més impensats, com la contrassenya de guerra convertida en entremeliadura adolescent que dóna títol a la novel·la. Al darrere, hi ha l'ombra de la Segona Guerra Mundial, l'ocupació nazi i la resistència d'alguns noruecs, una temàtica que fa derivar la sessió cap a les raons històriques de la rivalitat entre Suècia i Noruega, unides a la força després de les guerres napoleòniques i fins el 1905... amb un veïnatge carregat de recels mutus, com s'intueix en una de les darreres escenes: la del viatge del protagonista amb la mare a buscar els diners a Karlstad, amb uns suecs que no els entenen i una moneda que no poden bescanviar. Un final que, a parer de la majoria dels assistents, arrodoneix perfectament el significat d'aquell estiu del 48 que marca el final de la innocència del protagonista: viu la mort per primer cop, sent els efluvis de l'amor platònic i de les hormones alterades, rep consells vitals d'un pare que és a punt de desaparèixer, treballa com un adult... i, de tot plegat, en treurà un trajo nou.
En el record dels lectors quedaran, per molt temps, algunes escenes memorables: tot el procés de tala d'arbres amb l'accident que se'n deriva, l'enviament dels troncs pel riu, la crueltat del Jon malmetent els ous d'un niu, el noi que corre per dins de l'autobús per acomiadar-se del pare, la pregunta que el protagonista no gosa fer al Lars: "¿Vas ocupar el meu lloc? ¿Vas viure uns anys que pertanyien a la meva vida?".

dimarts, 10 de gener de 2017

Casa ajena / Nosotros en la noche

de Silvio d'Arzo  /  de Kent Haruf



Barcelona, Minúscula, 2016.
121 pàgs.
[T.O. Casa d'altri. Torino, Einaudi, 1980.
Traducció de J. Á. González Sainz]


Barcelona, Penguin Random House, 2016.
144 pàgs.
[T.O. Our souls at night, Nova York, Knopf, 2015.
Traducció de Cruz Rodríguez Ruiz]



Per primera vegada en la història d’aquest club, sessió doble. Dues novel·les curtes, de dos autors amb, aparentment, poca cosa en comú però que, amb històries i estils ben diferents posen per escrit uns mateixos temes i preocupacions –d’altra banda, ben universals i tractats manta vegades en d’altres obres literàries: d’entrada, la vellesa i la por a no haver viscut plenament. Al llarg de la sessió, en van anar sortint més. El primer, però, va ser una valoració general de les lectures, que havien causat sensació: tant la lleugeresa i el minimalisme de la novel·la de Haruf, com la profunditat de la de Silvio d’Arzo, sobre la qual cap dels presents té cap mena de “però”, sinó tot el contrari. En canvi, Nosotros en la noche ha semblat un pèl massa anecdòtic a algun dels lectors, amb una escriptura massa freda, gairebé notarial, sense reflexions. Els lectors entusiastes retreuen que just això és el que fa gran la història dels dos vidus que decideixen fer-se companyia, de nit, encarant les crítiques i els murmuris que ja preveuen que farà córrer la seva “història” entre els veïns de Holt, Colorado: que no jutja als protagonistes, que només descriu les escenes i deixa per al lector la valoració de fets i reaccions, el context, dels personatges. I la tendresa, és clar... la descripció de la tendresa amb què els dos vidus es fan càrrec del nét d’un dels dos, donant-li tot l’amor que els pares de la criatura, separats, no poden o no saben oferir-li, ha guanyat a la majoria dels presents. Però hi ha qui en voldria més, i a qui la trama li queda curta; i, és clar, s’obre el debat sobre l’evolució del personatge femení: més d’un no acaba de veure clar que la'Addie Moore, tan valenta, es deixi vèncer per les amenaces del fill. Més d’un hi està d’acord, però algú en fa una altra lectura, gairebé atàvica: “Haruf retrata a la perfecció un rol femení que gairebé es porta als gens: l’abnegació. La renúncia en favor del bé de la família passa per sobre de qualsevol altra consideració”.
            En qualsevol cas, la idea de partida que planteja Haruf ha agradat a tothom, igual que ha estranyat i ha fet reflexionar, l’actitud d’aquest fill controlador que “sobreprotegeix” la mare, una actitud xocant, venint d’una generació, teòricament, més “liberal”, però que està tant o més carregada de prejudicis que l’anterior. I els prejudicis, són, precisament, un altre dels punts de connexió entre els llibres, apunta algú: és justament el que porta la velleta solitària de Casa ajena a visitar el capellà a fer-li una consulta terrible. És la por!, rebla algú altre: la por imposada pel Cristianisme de cremar a l’infern si s’incompleixen certs preceptes... Sí, és clar, com la por al “què diran” i a la reacció del fill és el que acaba imposant-se entre els dos vidus de Nosotros en la noche, remata un tercer lector: por, prejudicis... la mateixa moneda! Més enllà d’aquest punt, algú encara hi apunta una altra connexió, entre els llibres: el fet de trobar un sentit a la vida. Els dos vidus, després d’unes vides matrimonials no del tot satisfactòries i amb algunes experiències traumàtiques a l’esquena, busquen l’última oportunitat per viure plenament feliços; mentre que la decisió de la Zelinda, un personatge que compara la seva pròpia existència amb la d’una cabra, és justament el crit desesperat de qui no ha trobat el seu lloc al món i considera que ja no hi ha de fer res més. El propi capellà que narra la història es culpa, justament, de no haver sabut trobar les paraules justes per consolar-la, per fer-la canviar d’opinió i que desisteixi del seu determini fatal, cosa que, com a pastor i guia espiritual que és, no deixa de ser el mateix dilema: si no és capaç d’aconsellar els fidels, qui sentit té la seva dedicació abnegada als fidels?
I així, entre elogis i consideracions de “joia” o “obra mestra” per a la nouvelle de D’Arzo, trobem un altre punt en comú entre els llibres: el que ens aguanta, coma humans, és la comunicació!, remarca un lector. La necessitat de parlar, en la foscor de la nit, dels protagonistes de Haruf; la de la Zelinda per expressar els seus dubtes al capellà, sabent que no hi ha manera que aquest ho accepti; fins la del propi religiós per arribar al cor de la feligresa més distant, en una història que reprèn, com poques vegades, la paràbola del bon pastor que deixa el ramat per anar a buscar l’ovella (o cabra?) que s’ha perdut. D’aquesta manera, es conclou, fins i tot en els títols hi ha una certa convergència temàtica: el “nosotros” implica una casa, un diàleg; i a què fa referència la “casa d’altri” sinó, justament, al llenguatge que els dos protagonistes no saben trobar per expressar-se neguits i consols, perquè els és, justament, “aliè”? Hi ha d’altres explicacions per a aquest títol certament enigmàtic (el de Haruf és ben clar): la casa “d’altri” pot ser la societat, o l’Església a la qual la Zelinda no pot accedir i fins n’ha estat allunyada (va ser novícia!, recorda un lector), o la remota cabana en què viu ella, allunyada dels veïns.


Certament, Casa ajena no resol el darrer enigma: com mor ella? Per la seva voluntat, tal com volia? Els esforços del capellà per aconseguir-li un bon enterrament ho suggereixen, però no queda tancat. I la mort és l’última coincidència entre aquestes dues novel·les curtes, justament: cap dels dos autors les va veure publicades, si bé per motius ben diferents. Haruf, autor reconegut en vida, era conscient d’estar escrivint la seva darrera obra i es diu que va polir-la fins l’últim dia, a l’hospital. D’Arzo, que havia lluitat tota la vida per a que li publiquessin textos, mai no en va veure cap d’editat i va morir, jove, sense saber que anys després un editor faria els impossibles per rescatar alguns dels seus textos de l’oblit més absolut. Donem-ne gràcies.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Vestido de novia

de Pierre Lemaitre


Barcelona, Alfaguara, 2014
291 pàgs.

[T.O. Robe de marie. París, 2009.
Traducció de M. Teresa Gallego Urrutia 
i Amaya García Gallego.]




En una novel·la on el component psicològic no només és important, sinó directament argumental o estructural, hi havia un interès molt viu per saber l'opinió de l'especialista del nostre Club de Lectura dels Dimarts: quadren els símptomes de la protagonista amb pastilles que es pren? Està ben documentat, psiquiàtricament, l'autor? I la resta de personatges... són creïbles? I el nostre protagonista, d'entrada, ho deixa clar: "al principi no em quadrava gens, per les drogues que prenia, que la noia matés..." Però era just això, i la bona tensió creada per l'autor en la interiorització dels personatges, el que el feia tirar endavant. Just com a la resta d'assistents, la majoria dels quals confessen haver-se polit la novel·la amb dues o tres tardes de lectura frenètica. I, és clar, a més la trama fa un gir que ajuda a encaixar certes addiccions i comportaments... Però, així i tot, alguna característica no acaba d'encaixar: per exemple, el trastorn bipolar de la mare d'en Frantz, el tenebrós i obsessiu protagonista de la segona part; la bipolaritat no és mai provocada per causes vitals (en el seu cas la desaparició dels pares en camps de concentració nazis). O encara més, ja que segons l'especialista... "Lemaitre s'inventa un tipus de patologia: el psicòpata amb sang freda". I aquesta és, ni més ni menys, que la clau de volta de la novel·la! La llarga sang freda, paciència i capacitat de càlcul de l'assassí i venjador... 
En tot cas, i malgrat que hi ha qui prefereix les novel·les negres on es resol un cas i es fa una revisió històrica de secrets "nacionals" (típic de suecs i alemanys, també d'autors com Vázquez Montalbán o Markaris), hi ha acord dels lectors en un punt: l'instint de supervivència de la protagonista atrapa, i és impressionant com l'autor descriu la seva decisió per a venjar-se d'un desequilibrat, en una lluita que sembla del tot desigual. O com ho apunta algú altre: "M'és igual si és versemblant o no. A mi m'agrada que em plantin dos tipus al davant: un boig i l'altre que s'hi va tornant, i que s'encarin en un pols a vida o mort".
Tothom està d'acord en què la novel·la és molt hàbil (o molt "embolicada", diu algú altre), i que aconsegueix sorprendre al lector que prova d'endevinar el següent gir de la trama: mai no l'encerta. Potser només s'hi troben un parell de crítiques: la versemblança del final ("Pot un paio ple de barbitúrics tenir prou força com per llançar-se des d'una finestra?") i una segona part, la del dietari, una mica llarga. Un cop s'ha entès el terrible i macabre joc a què està sotmesa la protagonista, el lector no necessita més "anècdotes" vol la trobada final... i aquesta és dilata una mica, opina més d'un dels presents. I, encara, un detall tècnic: en un parell de moments el narrador es "desfocaliza", és a dir perd la figura principal a qui ha seguit durant tot el relat (la noia) per mostrar-nos què fa un altre personatge (el pare), durant un parell de pàgines. És una petita llicència (o trampa) que trebca el pacte amb el lector i que, finalment, no aporta res a l'argument... calia?

Sigui com sigui, inaugurat cinc anys després, el gènere negre en aquest club, queda clar que, de tant en tant, valdrà la pena tornar-hi.