Un fin de semana

de Peter Cameron

Barcelona, Libros del Asteroide, 2018
243 pàgs.
Traducció d'Álvaro Marcos


[Edició original: The Weekend, Farrar, Straus & Giroux, NY, 1994]


Com era inevitable en una novel·la en què el dibuix dels personatges –i hi estan d'acord tots els presents– és central, perquè la seva caracterització és el que, a poc a poc, desencadenarà els conflictes i l'acció, al principi de la sessió la xerrada va derivar cap a les conjectures sobre cadascun d'ells: que si la Marian està enamorada secretament d'en Lyle, que si no és estrany perquè en John és com una pedra (o està enamorat de l'hort, com apunta algú sorneguerament), que si tots ells són individualistes i no hi ha manera que et caiguin bé cap d'ells, que siles dues relacions materno-filials són molt fredes i la Marian està massa preocupada perquè el fill creisi normal... Però aviat comença a sorgir la visió del conjunt i la bona valoració d'un llibre que es fa molt proper perquè es diàlegs són molt encertats, "de vegades semblava que veia una pel·lícula de Woody Allen", s'apunta per alguna banda. I, sobretot, com les quatre pinzellades amb què els personatges queden definits són suficients perquè els conflictes profunds que afloren en un entorn de lleure, quasi festiu, siguin del tot creïbles. Peter Cameron dissecciona l'amistat i com la mort i, sobretot, el dol posa a prova unes relacions quotidianes. Com s'adapta cadascú a l'absència de la persona que unia el grup. I més, és clar: com s'accepta la incorporació al grup d'algú nou que reemplaça al difunt. Com comenta algú, això fa canviar els rols de cadascú i destapa gelosies i secrets amagats (l'amor).
En algun moment, un dels membres del club apunta que l'obra té molt de teatral: la unitat de temps i d'espai (i de lloc!), el pes dels diàlegs, fins i tot els que són fútils o banals, i la importància que l'autor dóna a reflectir diferents característiques psicològiques en situacions molt concretes, fa que sigui fàcil pensar en una adaptació per a l'escenari; si bé, com apunta algú altre, es nota que l'autor és cinèfil o, si més no, que pensa les escenes com si les filmés: per exemple la del Robert sentint la conversa en què la Marian el critica és ben fàcil d'imaginar en pantalla; per no parlar dels salts en el temps per recordar moments al costat del Tony, l'amic absent, que estan descrites gairebé perquè un vegi la transició fílmica, "amb un canvi de coloració de la imatge o un cop de càmera", apunta algú. Sense perdre el fil teatral, però hi ha qui fa notar que l'autor no marca en cap moment el pas del temps, no hi ha cap "l'endemà", "al cap d'una estona", "en fer-se fosc"... tot plegat recorre al llarg de dos dies, el cap de setmana del títol, sense que sigui important quina hora és en cada moment.
Un apartat especial mereix la irrupció de la Laura, la veïna italiana, frívola i enjogassada, que segons algun dels presents fa el papaer de dinamitzador de la trama, si bé per d'altres podria ser un personatge prescindible o, en tot cas, no trasncendent en l'evolució de les relacions del nucli dur, el trio d'amics. Certament, també pot entendre's com un "recurs narratiu" de l'autor: un personatge que "desengreixa" algun dels moments més tensos, si bé com recorda algú també serveix per apuntalar la fredor de les relacions, com quan escriu sobre la relació amb la seva filla, que algú demana de llegir en veu alta:

"Cuando Nina estaba en el internado y los amigos le preguntaban por ella, Laura pensaba: ah, es verdad, Nina; tengo una hija. Nunca había sentido que la descuidaba, pues no se puede descuidar a alguien que n desea tu cuidado ni lo suscita. Ahora, siendo ambas adultas, tenían una relación extraña y tensa, como la que tienen dos viejas amigas que han seguido rumbos distintos y fingen preservar el vínculo propio de un tiempo pasado" 

"Adonar-se de la hipocresia de les relacions és el que fa fugir al Robert", subratlla un dels membres del club. I tothom està d'acord en què aquest és un altre dels grans temes del llibre: la superficialitat, i si bé alguns consideren que aconseguir-ho és un gran mèrit de Cameron, n'hi ha que s'enerven davant tanta frivolitat i haurien volgut més passió, perquè tot plegat -es diu- genera moltes expectatives i tot acaba resultant fred. "Al final no passa res...", afirmació que fa saltar a algú altre per replicar-hi que "passat el cap de setmana, tots els personatge han anat a pitjor: l'amistat ha quedat en entrdit i la prella s'ha trencat! És casi un drama...". Tampoc hi ha consens a l'hora de valorar la frase (treta d'una crítica del New York Times Book Review) amb què Libros del Asteroide han volgut completar la portada: "la tierna elegía de Cameron tiene tanto de canción de amor, como de lamento, tanto de plegaria como de réquiem". N'hi ha que no hi troben cap dels elements, i altres que troben que la tendresa hi és molt present i que, per tant, dóna raó a parlar-hi d'amor i de pregària, fins i tot de rèquiem perquè l'autor és capaç de parlar de la mort sense un to elegíac.
La disparitat de criteris sobre una novel·la tan curta i tan ràpida de lelgir (coincidència total en aquest punt) fa que les paraules per definir-la acabin sent prou diverses: relacions, frustracions, representació, retrobament, egocentrisme, incomunicació i fredor.

Abans d'acabar, però, encara queda un moment per valorar com ha afectat el pas del temps a aquest llibre, escrit el 1994, i que va suposar el primer gran reconeixement de l'autor, que esclataria a la fama amb una novel·la també sobre la pèrdua de persones conegudes, si bé en un context ben diferent: la tragèdia novaiorquina de l'11-S, que és el nucli de Algun dia aquest dolor et servirà (en castellà, també publicat per Asteroide). Fa vint anys, la mort del Tony a causa del SIDA no era un detall secundari, sinó que pesava molt en qualsevol lectura, de manera que acostava la novel·la a una mena de segona part de Los amigos de Peter, el film de Kenneth Brannagh. Avui, només vint-i-quatre anys després, és un element que gairebé no es té en compte, i que tampoc pesa a l'hora de valorar la nova relació d'en Lyle: el present dels personatges és l'únic que compta i no hi ha cap pàtina de malfat o de considerar-los víctimes col·laterals d'una terrible malaltia.
Per tot plegat, no és d'estranyar que, en acabar, algú dels presents afirmés "déu-n'hi do, tot el que ha donat de sí, la lectura! No em semblava que en treuríem tant...". Sorpreses i guanys dels clubs de lectura!

Solenoide

de Mircea Cartarescu

Barcelona, Ed. Periscopi, 2017. 
851 pàgs.
Trad. d'Antònia Escandell [T.O: Solenoid, 2015]




Aquest cronista estava preparat per trobar-se una revolució: els ímputs recollits a la llibreria i a través del mòbil no convidaven a pensar que la lectura de Cartarescu hagués entusiasmat gaire els membres del club. Més aviat al contrari: feia l'efecte que molts havien desistit de l'aventura a mig camí. És per aquest motiu que, per ajudar a cantar les excel·lències de l'autor i d'un llibre considerat com una obra mestra per la crítica, s'havia decidit convidar a l'Antònia Escandell, traductora del llibre al català. La sorpresa va ser que la revolució va produir-se en sentit contrari: com imbuïts de l'esperit cartarescià, els assistents a la primera reunió del Club dels Dimarts de la temporada 2018-19, van llençar-se a xerrar sobre les obsessions i l'escriptura a raig de l'autor de manera quasi compulsiva i atropellada. D'una banda, es lloava el coneixement profund que l'autor demostra sobre molts temes: des de l'entomologia a la física quàntica, passant per les matemàtiques o la fisiologia humana; mentre que de l'altra, es posava l'èmfasi en la no-estructura de la novel·la, la riquesa de les descripcions de Bucarest, gran protagonista de l'obra; i, encara, per un altre racó, se subratllaven els homenatges literaris constants que Cartarescu fa a autors com Franz Kafka o Jorge Luis Borges. I, enmig, encara hi havia temps per preguntar a la convidada com s'havia trobat traduint una obra d'aquestes dimensions. Sorpresa per a molts va ser descobrir que l'Antònia Escandell, no només no havia traduït cap altre llibre de l'autor, sinó que amb Solenoide s'estrenava com a traductora del romanès! Si tots els presents que havien llegit l'edició d'Edicions del Periscopi ja tenien ganes de lloar-li la feina i la llengua emprada, amb aquesta revelació els elogis van pujar de grau: "llegint Cartarescu he après català!", va afirmar algú per expressar que la riquesa lèxica del llibre exigia molt de la lectura, però tenia el premi d'aprendre vocabulari. L'Antònia va reconéixer que el més difícil havia estat aconseguir que les llargues frases subordinades típiques de l'autor romanès sonessin igual de bé que en l'original, cosa gens fàcil perquè l'estructura de la llengua, amb desinències i posant l'article després del substantiu, el fan gramaticalment complex.

En algun moment, algú va explicar que Cartarescu escriu sempre a mà i mai no revisa, ni corregeix els manuscrits: els deixa tal com surten en la primera versió. L'afirmació va generar dubtes i recels per part d'alguns assistents, que no s'ho acabaven de creure, tot i que l'Antònia va confirmar que, efectivament, això és el que sempre explica i que, entre d'altres coses, provoca alguns error de raccord: com que el director de l'escola sigui una dona la primera vegada que surt... i un home la resta del llibre. També va generar controvèrsia la visió política de l'autor o, al contrari: la seva falta de contundència a l'hora de criticar el règim copmunista, segons deia algú. Afirmació que va ser resposta de seguida per els qui consideraven tot el contrari: que la descripció seca del funcionament de l'escola i els hospitals, amb tota mena de mancances i corruptel·les, era més que suficient per entendre que Cartarescu és molt dur amb el règim. I la seva tendència al retrat grotesc, tant en la caracterització d'alguns personatges, com en la descripció d'edificis i manera de funcionar del professorat i els metges ho rebla encara més. L'exemple més clar, la mofa sobre la religió: que es premiï els alumnes que blasfemen millor només pot entendre's com una caricatura, va afirmar algú. I l'Antònia, que va viure tres anys a Romania, va teoritzar que potser la falta d'una crítica contiundent i directa es devia a què Cartarescu era d'una generació posterior a la dels intel·lectuals que, quan va caure el règim de Ceaucescu, van tirar amb bala contra la dictadura... Així que, estèticament i moral, ja no li pertoca: és un tema desfassat, dins de Romania. Així i tot, va confessar, Caratrescu és algú que provoca molta divisió en la societat romanesa actual, ja que sol tenir opinions polítiques molt contundents i, és clar, l'opinió pública està dividida entre detractors i admiradors -generalment segons el color polític de cadascú. 

En qualsevol cas, bona part de les converses paral·leles que van generar-se en la sessió (ningú no callava, tothom necessitava buidar el pap) giraven al voltant de la veritat del que explicava l'autor, o dit d'una altra manera: de si les obsessions que s'hi abocaven eren reals o no. És cert tot el que s'explica a Solenoide? Sembla provat que al jove Mircea Cartarescu sa mare el vestia de nena i que, efectivament, va perdre un germà bessó. Sembla molt clar, d'altra banda, que les obsessions amb els insectes, amb creure la "realitat" dels somnis, la fugida, l'aversió respecte les criatures i tants d'altres temes que es repeteixen una vegada i una altra al llarg de 800 pàgines han de pertànyer al propi Cartarescu i no poden ser una invenció... però fins a quin punt l'autor ens explica la seva vida i fins a quin s'ho inventa? Llegim unes memòries o una novel·la de ficció? Clarament, cal decantar-se per la segona opció i la deformació grotesca n'és la millor prova, així com l'element o escena clau del llibre: la famosa sessió literària que trinxa la carrera com a escriptor del protagonista. Segons ha explicat l'autor en diverses entrevistes, l'escena és absolutament real, tret d'un detall: en realitat, aquella angoixant reunió literària va ser un èxit aclaparador i va suposar el llançament de Cartarescu en els cercles literaris romanesos. És a dir que tot Solenoide cal entendre'l com un intent per explicar la seva vida des d'un punt de vista fictici, usant el tòpic britànic del "what if...?": què hagués passat si... la sessió hagués estat un desastre? La possibilitat permet a l'autor fer un exercici d'autoconeixement i, és clar, d'autoparòdia, que té un dels seus clímax en l'escenam, absolutament borgiana, en què s'imagina a sí mateix anant a la presentació d'un llibre d'un possible "jo" exitós. El tema de la duplicitat (el bessó!) tractat amb mestria.

A l'hora de la veritat, però, l'apassionament del debat va refredar-se. Quan va tocar valorar el llibre, a banda de considerar-lo com a "alta literatura" i de reconéixer-li un alt grau de sensibilitat, tothom va considerar que el llibre era feixuc, que tenia molts alts i baixos, que l'explicació de tants somnis es feia avorrida i que, en general, era repetitiu i excessiu. Així que, dels presents, més o menys la meitat tenien clar que no tenien ganes de tornar a llegir Cartarescu, per més que aquest cronista i l'Antònia Escandell van provar de dir-los que les novel·les de l'autor eren tota una altra cosa; i l'altra meitat... van dir que sí, que tornarien a l'autor, però més endavant, no pas immediatament. De fet, en un cas, hi ha qui, havent acabat el llibre ja fa algunes setmanes, el trobava a faltar! I és que, molt probablement, tal com diu el crític romanès Gabriel Liiceanu, qui llegeix Solenoide deixa de ser un lector comú.

Les vuit muntanyes

de Paolo Cognetti

Barcelona, Navona, 2018.
304 pàgs.
Trad. Xavier Valls [T.O. Le otto montagne, Torí, Einaudi, 2016]


Sorpresa de darrera hora: per a la sessió d'aquesta novel·la comptem amb la presència de Xavier Valls, el traductor català que, després d'explicar-nos el seguit de casualitats que van dur-lo a traduir el llibre de Cognetti, rep les felicitacions dels presents, que consideren que encarar-se a aquest text era realment difícil! Algú fa referència al lèxic específic del món muntanyenc, altres al ritme i la fluïdesa d'un text que no et deixa aturar. Inevitablement, i després de les primeres aportacions sobre la Diada del dia abans, la conversa s'endinsa en el territori de la traducció. En italià, el text també és molt dinàmic, apunta en Xavier, però aconseguir el mateix ritme en una altra llengua comporta canviar la puntuació, la sintaxi i, és clar, procurar no "contaminar" la llengua de recepció (el català) amb construccions italianitzants... error a què és fàcil caure degut a les "falses similituds" entre llengües llatines. "Va caldre lluitar molt amb els correctors, perquè s'adonaven de petites trampes que jo feia per no modificar el ritme original". Però algunes va poder salvar-les, com ara el seguit de paraules que cap dels presents havia sentit mai i que, de fet, són neologismes: "alpeig", "baita", "barma"... els correctors proposaven usar la cursiva per marcar-les, però va aconseguir salvar la rodona "per no carregar excessivament el text, que fos tan net com en italià". De fet, Cognetti tampoc usa una llengua estàndard, sinó tot el contrari està farcida de dialectalismes, tant llombards, com de la zona dels Alps. I el traductor aporta, com a anècdota, la coneixença personal de l'autor, que com que també havia fet de traductor, va ser molt comprensiu i amable amb les seves consultes.
Un cop entrats en matèria argumental, la primera qüestió és saber si la novel·la és autobiogràfica, si explica la pèrdua del seu pare, si l'amic existeix... En Xavier explica que no i s'obre un debat entre els presents sobre si, sentiments com els que descriu Cognetti cal viure'ls o no, per transmetre'ls, essent que són "constants a la vida", un "fet universal". Hi ha un acord gairebé unànime en destacar la veracitat amb què es tracta la figura d'aquest pare adust i auster: com va dir algú: "el llibre fa florir un tipus de personatge que no surt mai a les històries". On ja no hi ha tan consens és en valorar l'obra com un llibre que tot amant de la muntanya hauria de llegir. Alguns presents, si bé estan d'acord en què la muntanya "és un personatge més de la trama", no creuen que n'hi hagi per tant, fins al punt que si un coneix profundament la muntanya i ha estat excursionista tota la vida (o fins i tot hi ha viscut llargues temporades), el llibre no t'afecta. Una rotunditat que és contestada per altres assistents, que consideren que algunes descripcions posen la pell de gallina, com la del llac o la de la duresa de les glaceres. Hi ha qui considera que la muntanya és, precisament, el personatge més important, perquè se la descriu constantment, també d'una manera no física, mentre que els personatges "no sabem com són: alts? baixos? morens? rossos?". Salten diverses veus protestant: "tant se val el seu físic, sabem perfectament com són de caràcter! Les caracteritzacions emocionals dels tres personatges principals, i de la mare, estan perfectament aconseguides!". Això és, precisament, el que més destaquen els lectors més entusiastes: la riquesa del llibre a l'hora de descriure les relacions humanes: pare-fill, pare-mare, entre amics, entre la mare i els amics del fill... i tots ells amb la muntanya. I, és clar, de les renúncies que la tria de vida comporta, sobretot la de tenir parella.
Però algú considera que la novel·la fa curt: aparenta ser una obra d'iniciació i, en canvi, no ho lliga tot, deixa massa caps oberts, "demana una lectura activa, en què t'has d'imaginar massa coses". En aquest punt, el debat arriba al clímax: hi ha qui s'havia interessat pel llibre per la seva frescor, perquè era lleuger i entretingut, però en canvi estava poc interessat en la muntanya i li va costar seguir... mentre d'altres defensen que la novel·la és molt verídica i "d'una manera molt simple, amb persones primàries i senzilles, t'explica la complexitat humana, els problemes de comunicació". Fins algú creu que és un de les grans novel·les sobre l'amistat, posant-la al costat d'En lloc segur o L'amic retrobat... i altres només hi veuen un "retorn a Thoreau, que ara es porta bastant, altre cop, però sense aprofundir-hi".
En canvi, algú ho considera al revés: "la descripció minuciosa que l'autor fa dels detalls més petits de la vida dura de la muntanya és un elogi cap a una saviesa primària, no intel·lectual". La simplicitat, explica el traductor, en aquest cas, és un dels valors i característiques que busca Cognetti, i comença en la pròpia escriptura despullada d'artificis i barroquismes. Malgrat que sigui en intensitats diferents, acaba havent-hi un acord en què la novel·la deixa un bon record, encara que va ser una mica feixuc d'entrar-hi, però fins els més escèptics reconeixen que no oblidaran les diferències entre la concepció que té de la muntanya el pare, alpinista que només s'interessa per pujar i pujar, i la del fill, que es deixa embolcallar per l'entorn i, gràcies a les experiències del Nepal, entén el paisatge muntanyenc amb un cert misticisme. O, fins i tot, les categories, segons l'alçada, de cada entorn muntanyenc i com cadascú està més ben adaptat a l'un o l'altre: la mare en té prou amb els 1000 m., el fill prefereix els 2000 m., mentre que el pare només vol anar de 3000 en 3000... I, com a paral·lelisme, podríem establir que als membres del club els ha passat una mica el mateix amb la novel·la: a ningú no ha deixat indiferent, però cadascú s'hi ha acomodat a la seva manera, considerant-la un turó alt, un pic important o un cim notori; diguem que un Matagalls, un Canigó o un Montblanc (però no l'Everest!).

Nit fidel i virtuosa

de Louise Glück

València, Edicions del Buc, 2017.
177 pàgs.
Trad. Núria Busquet
[T.O.: Faithful and Virtuous Night, Nova York, 2014]



Lectura complexa. D'entrada, tots els presents s'hi posen d'acord: ha costat empassar-se el llibre i els poemes calia llegir-los dos cops cada vegada per copsar-ne algun sentit i així i tot... Els qui han tingut temps de fer-ne una relectura completa, però, afirmen haver-lo gaudit molt (i això ha anat passat setmanes, mesos després, també... "avantatges" d'escriure tard la crònica!); d'altra, en canvi, es mantenen en la fermesa de no haver-hi entrat i no haver tret gaire profit de la lectura, si bé se li reconeix la bellesa estètica d'alguns poemes, especialment els escrits en prosa. I tot plegat reconeixent que l'estil de llengua és molt directe i entenedor, el problema ve a l'hora d'interpretar què explica, què vol dir o transmetre l'autora. Hi ha qui hi veu metàfores constants (la boira, la nit, les ombres...), d'altres onirisme, alguns apunten que tot plegat vol expressar la dificultat de dir en paraules el que se sent, i fins algú apunta que la poesia de la Glück és com els quadres de Hopper: paisatges urbans, corrents, amb figures solitàries que no retraten cap moment èpic, ni líric, ni trist, ni... i així i tot transmeten una profunda angoixa.
Així les coses, la resta de la sessió la passem provant de treure l'entrellat al joc literari que ens proposa la poetessa americana, començant pels aspectes autobiogràfics: el "jo" del poemari no és Louise Glück, cosa que costa d'entendre fins que no es refereix a sí mateixa (o mateix!?) com a pintor; és així que cal entendre que els pares morts, la criança amb la tieta i d'altres detalls pels quals sembla que es lamenti la poeta, en realitat són... una novel·la! De la mateixa manera, passem pel sedàs interpretatiu el títol, que en català (i en qualsevol altre idioma, probablement) perd el joc fonètic d'assimilar "night" i "Knight", nit i cavaller, que canvia absolutament el significat: i així com la "nit fidel i virtuosa" és un magnífic títol per a un poemari que parli de la mort d'éssers estimats, del recer de la foscorm de la dificultat d'expressar-se o de l'insomni nocturn, el "cavaller fidel i virtuós" obre les portes a la narrativa i dóna sentit a alguns del poemes amb títol clarament medievalitzant: "L'espasa a la pedra", "Cornualla, "El cavall i el genet"... i, és clar, fa passar a primer terme la història dels germans que, de petits, llegien les aventures del Rei Artur i es feien companyia, malgrat l'absència dels pares, és a dir posa en primer terme els aspectes novel·lescs del llibre, l'argument fictici que el lector considera, al principi, que és el relat de la vida de la Glück.

En aquest punt, i per no seguir divagant en abstracte, prefereixo aportar-vos les informacions que van aportar el Sam Abrams i la Núria Busquet per preparar la sessió i acompanyar la lectura:

"La senyora Glück és una de les veus més significatives de l'actual poesia nord-americana, al costat de Jorie Graham i Anne Carson.  És poeta, professora i crítica/teòrica (té dos volums d'assaig sobre poesia.

Beu de fonts diverses:  Emily Dickinson; els Alt Modernistes americanistes com William Carlos Williams; els poetes anomenats "objectivistes" que es van oposar a l'Alta Modernitat, sobretot George Oppen; altres poetes diversos com el seu mestre Stanley Kunitz o els poetes anomenats confessionals, com ara Sylvia Plath.

Des del primer moment, 1968, va ser reconeguda com a poeta important, però va fer un salt important a partir de guanyar el Pulitzer el 1992.  Des de 1992 només ha crescut la resposta general davant la seva obra.

El 2009 va renovar dràsticament la seva veu amb el llibre "A Village Life".  Fins aquest llibre els seus poemes eren molt concentrats, molt precisos i molt conceptuals.  En aquest llibre aposta per una poesia més expansiva, més narrativa, més oberta.  El seu nou llibre, el que te toca, és la continuació d'aquest nou camí.  La crítica s'ha dividit i uns creuen que ha traït la seva obra i ha baixat de qualitat, mentre els altres ho veuen com un triomf artístic nou, un punt de partida de renovació i regeneració."

"El primer que faré és dir-vos que haureu de ser valents, perquè el poemari que us presentem avui aquí no és un poemari per a tots els públics. La senyora Glück no us ho posarà fàcil perquè l'estimeu, la trobeu entranyable o vulgueu conèixer-la en persona, no us farà plorar d'emoció ni farà sortir cap mena de sentimentalitat superficial. Aquest poemari no és fàcil i us l'haureu de treballar. I aquest fet, la dificultat, que podria complicar-vos la decisió de comprar el llibre, crec que és el que precisament hauria d'animar-vos a fer-ho. La facilitat no té perquè anar a lligada a la poesia —i massa sovint hi va.  I no hi estem acostumats. La Louise Glück escriu per un públic instruït que està disposat a asseure's i entrar en el seu llibre. És un poemari de silenci i recolliment, ple d'incerteses i dubtes. I és un poemari que mostra només el que vol mostrar, i que demana un esforç i un coratge i un deixar-se portar, que sovint no fem amb la poesia i que cal, molt, reivindicar.

Nit fidel i virtuosa és una història, un conte, si voleu, que s'ha de seguir de principi a fi. Una història explicada amb una barreja d'austeritat, fatalisme, melancolia, però també una capacitat gairebé infantil per a trobar la meravella a tot plegat. Crec que Glück havia afirmat en alguna entrevista que la vellesa és, de fet, una segona infantesa. El tema del poemari és el temps, però aquest temps és una vida, circula endavant i enrere, es renova i mor constantment, en un qüestionament potser tètric, però a la vegada tranquil, del final de l'existència.

El protagonista de la història que ens presenta la Louise Glück és un pintor o una pintora. En la versió catalana l'hem fet dona, per acostar-lo a la veu de l'autora, però podria perfectament ser un home, de fet, molts crítics nord-americans l'han llegit com a home, tot i que no queda clar, sabeu que l'anglès no té gèneres definits en els adjectius, i ella no dona cap pista per ajudar-nos a saber si és home o és dona, juga a despistar. Però diguem que és dona: una pintora ja gran, solitària, que encara el final de la seva vida, i la forma d'encarar-lo és viatjant endavant i enrere del passat al present i del present al futur. La mort és tractada per l'autora com un fet existencial, però també com un fet artístic, una mena de cerca de sentit a través de l'art.

El poema «Una aventura» enfoca aquest final de la vida com una mena de renúncia, però tampoc no ho té massa clar, perquè en tot el poemari ens trobem un to incert, un dubte, no busqueu certeses aquí, perquè no n'hi ha:

Vaig adonar-me una nit quan ja m’adormia

que havia posat fi a aquelles aventures

amoroses

de què havia estat esclava durant tant de temps. ¿Has

posat fi a l’amor?,

va murmurar el meu cor. A la qual cosa vaig respondre

que teníem davant

molts descobriments profunds, esperant, al mateix

temps, que no se’m demanaria

de citar-los. Perquè no els podia citar. Però la creença

que existien…,

¿bé havia de comptar per a alguna cosa?

Per què «Nit fidel i virtuosa»? La paraula «night» en anglès, nit, sona igual que «knight», cavaller, i en el poema que dona nom al poemari, el germà del/la protagonista li llegeix un llibre que es diu «Faithful and virtuous night», és a dir «El cavaller fidel i virtuós». El/la protagonista és un infant i entén «nit» en lloc de «cavaller»:

En el moment de què parlo,

el meu germà llegia un llibre que ell anomenava

la nit fidel i virtuosa.

¿Era aquesta la nit en què ell llegia, en què jo

estava desperta?

No; era una nit de fa temps, un llac de foscor

en què

aparegué una pedra, i en la pedra

hi creixia una espasa.

El poemari funciona amb una lògica medieval. Els enigmes del dia es tornen símbols i al·legories de nit. Els pensaments es tornen somnis. I el/la protagonista viatja amunt i avall en cercles per la seva història. Destaca l'ús de vocabulari molt arquetípic: el temps, el llibre, la nit, la foscor, l'aventura, les estrelles, el riu, Cornualla, el cavaller, el genet. Però també el psicoanalista, els quadres, els trens, les tombes, les cançons populars. La mort a Venècia.

Efectivament, estem viatjant pel temps i descobrim el misteri de l'existència i com aquest misteri no pot ser desvetllat. Res no és definitiu, i tot és una il·lusió, sembla que ens digui l'autora, amb una manera d'explicar les coses directa, seca, austera, com he dit abans, però a la vegada amb una seguretat que ens fa sentir que ell/ella porta la llanterna que ens fa veure alguna cosa a través de la boira que ella mateixa ha creat.

L'experiència de la vida i la mort com a final és doncs analitzada i explicada sense sentimentalisme de cap mena. La història està lligada al passat, a la família i a l'espiritualitat, amb una mena de sensibilitat melancòlica i alhora sorprenentment escèptica.

Espero que gaudiu d'aquesta història difícil, novel·la feta de vinyetes curtes, on no saps si el protagonista és viu o mort, si viurà o morirà, si és un home o una dona, si és un nen o un adult, si és feliç o infeliç. Ja us he avisat al principi: difícil.

Perquè és cert de la lectura d'aquest poemari de Louise Glück pots sortir més savi, però no més feliç. Ara bé, si d'una cosa serveix és per confirmar la teva existència, i a la vegada adonar-te del teu absolut desconeixement sobre el sentit que li has donat, si és que n'hi ha donat algun.

Us convido ferventment a llegir aquest poemari, amb un consell que heu de seguir al peu de la  lletra: deixeu-vos portar, lliureu-vos a la Louise Glück amb cos i ànima, perquè si ho feu, us asseguro de totes totes que entendreu d'alguna manera el sentit profund de la poesia. Sense adonar-vos-en, haureu canviat. Potser les Glücks són molt necessàries per obrir els ulls i plantejar-nos què ha de ser la poesia, què ens ha d'aportar. De debò que la Glück calia, i estic molt contenta d'haver contribuït, juntament amb els meravellosos companys d'Edicions del Buc, que ja considero família meva, a portar-la al català."