Cosetes

de Benoît Coquil 

Barcelona, Ed. Periscopi, 2025.

Trad. Marta Marfany 

[T.O.: Petites choses, Paris, Payot&Rivages, 2023] 

240 pàgs.

Sensació unànime: és un llibre del qual s'aprenen moltes coses, que et demana estar despert i buscar constantment referències per, fins i tot, comprovar que algunes de les afirmacions que fa són certes i no invencions novel·lesques. I, encara, una segona constatació amb què tothom està d'acord: que la lectura és molt àgil perquè l'autor, a banda d'escriure molt bé, és un molt bon divulgador. En aquest sentit, un dels lectors remarca l'arrencada del llibre: com és capaç de descriure el bolet protagonista, el Psilocybe, tant físicament, com els efectes que provoca amb quatre pinzellades. En definitiva, i agafant les paraules d'un altre dels presents: "hem après molt, amb aquest llibre! D'entrada no m'interessava gaire i no el vaig triar, però ha acabat atrapant-me!". Hi ha qui destaca l'habilitat de l'autor per fer-te viure i sentir a tu, com a lector, el mateix trajecte cap a la banalització d'un fenomen o ritual sagrat que va patir el ritual duna regió perduda de Mèxic, convertida en destí de hippies o "occidentals" amb ganes de gresca i experimentació. En aquest punt, hi ha qui subratlla que "de fet, és un exemple més del que és o va significar la colonització". "M'hi han faltat les disculpes!" exclama algú altre: "al final aquesta és la història d'una traïció, la de Gordon, que trenca el pacte que fa amb la xaman". "La colonització no en demana mai, de perdó", se subratlla, a la vegada que algú altre aprofita per recordar que la Maria Sabina acaba aprofitant-se'n "i acceptant els diners!". 

A l'entrar en qüestions estilístiques, de seguida hi ha qui destaca la tècnica dels capítols, cap a la part final del llibre, en què se superposen diàlegs dels molts viatgers que truquen a la porta de la Maria Sabina, si bé el que sobretot es valora és la capacitat per posar perspectiva i reemmarcar diferents fets del s. XX, des del crack del 29 fins als moviments contraculturals dels 60 i els 70, enfilant-los de manera que s'alineïn amb les descobertes científiques i tecnològiques que van marcar tot el segle, singularment a partir dels anys 50 amb la descoberta del LSD o les propietats del Psilocybe. "Aquesta perspectiva històrica és el que més m'ha interessat del llibre", aportació que algú aprofita per assenyalar que aquests avenços científics, a més, van permetre reinterpretar la Història, per exemple de capítols com els de les bruixes de Salem o d'altres "atacs d'histèria massius" que ara se sap que tenien a veure amb el fong del sègol... del qual es va sintetitzar l'LSD. La famosa substància psicotròpica es converteix en la protagonista del debat una bona estona, i diferents lectors aprofiten per mostrar la seva estupefacció a l'ahevr descobert, gràcies al llibre, la influència que tal droga va suposar per Walt Disney, Aldous Huxley, a banda de la més coneguda relació que hi tenien els Beatles, moment en què algú reivindica el compositor santjustenc Lleonard Balada, que va compondre un himne a Maria Sabina amb l'ajut de Camilo José Cela. La dicotomia entre el bolet protagonista i l'LSD allarga la discussió girant-la cap a l'addicció, que hi ha qui no té clar si el Psilocybe ho és o no. Els metges presents a la sala no deixen gaire lloc als dubtes: "per alguna cosa tots hi tornaven!".

Malgrat la potència del tema i de les anècdotes que qui més qui menys pot aportar-hi, en algun moment el debat torna a qüestions estilístiques per concloure que es tracta d'un llibre que barreja olts gèneres: la crònica de viatge, l'assaig i, és clar, la novel·la, ja que hi ha certs passatges que Benoît Coquil ha de "ficcionar" a partir del que sap: "la novel·lització del reportatge li serveix per harmonitzar i fer proper un relat que podria ser confús", rebla algú. En aquest punt, a més, algú subratlla que, tractant-se de Mèxic i la mescla de creences que un hi troba, "el llibre descriu molt bé el sincretisme religiós" i, altre cop, la reflexió serveix per recordar que l'obra és d'aquelles que "obre moltes portes i t'aporta un munt de coneixements", just el que ha fet tant atractiva la lectura. En definitiva, tota una sorpresa: un llibre del qual s'esperava poc i ha saciat tothom.

Los muertos de Jericó

 de Colin Dexter

Barcelona, Siruela, 2025.

288 pàgs.

Trad.: Pablo González-Nuevo 

[T.O.: The Dead of Jericho, Londres 1981]

Tocava sessió "de gènere" però, sense poder afirmar una causa general (encara que deduint-ne diverses: desinterès per la novel·la negra, més partit vital del Barça, més un pont massa proper, que no sempre és la millor opció per a bones hores de lectura), el cert és que la convocatòria va ser fluixa: érem pocs i no tothom havia enllestit un llibre que, d'altra banda, vam polir-nos de seguida. Tothom va considerar-lo fàcil de llegir, absolutament versemblant, amb unes bones descripcions de l'entorn físic i sociològic per on es desevolupa la traama, a cavall d'un barri humil d'una ciutat de classe mitja-alta o, si més no, elitista: Oxford. Si bé a algú li havien avorrit les descripcions de l'espai, la majoria va considerar interessant el contrast entre "l'aristocràcia" d'universitaris que assisteix a presentacions de llibres i els veïns de Canal Street, entre els quals hi ha gent gran empobrida i manetes capaços d'arreglar qualsevol desperfecte. És en aquesta barriada que es produeix la primera mort del llibre i cap on l'icònic inspector Endeavour Morse ha de dirigir-se... per primer cop a la seva vida –al principi queda clar que no sabia ni on era la barriada amb nom bíblic. La figura del protagonista és, segurament, el que crea més controvèrsia entre els presents: hi ha qui el considera massa tòpic, amb tots els tics típics de policia britànic, i qui, al contrari, el troba un homenatge modernitzat de Sherlock Holmes i, per això mateix, un tipus singular. De fet, s'argumenta, la pròpia combinació d'un nom "impossible" amb un cognom comú i la descripció del tipus com un personatge dotat d'una intel·ligència fora del comú i una capacitat deductiva única, insinuen ben clarament que Colin Dexter volia homenatjar al personatge creat per sir Arthur Conan Doyle just un segle abans [NOTA WIKI: Sherlock Holmes va néixer el 1887 i Colin Dexter crea el seu personatge el 1975]. No tothom en queda convençut: s'argumenta que Sherlock Holmes era gairebé aristocràtic i Endeavour Morse, no... però l'afirmació tampoc és del gust de tothom, ja que, es diu, un policia a Oxford que ha llegit els clàssics grecs forma part d'una mena d'elit aristocràtica.

Entrant de ple en la trama, però, hi ha consens en què la construcció de l'argument és molt hàbil: "com l'autor aconsegueix filar personatges i escenes és molt intel·ligent" se subratlla i "com aconsegueix fer creïble la trama entre els dos germans que juguen a confondre els policies, tot i no ser res de nou, també està molt ben aconseguit". Fins i tot "el fet que el cas sembli resolt quan estàs a mig llibre i et fa pensar, com a lector, i ara què? Si queden 100 pàgines!". Un dels elements que, justament, més ha desconcertat als lectors és aquesta "humanitat" (per dir-ho d'alguna manera) del protagonista, presentat com algú infal·lible, reconegut per tothom com una llumenera i que, en canvi... s'equivoca dos cops en la deducció! "Al final, casi que ho agraeixes, perquè tota la comparació amb el mite d'Èdip era molt exagerada i hagués estat inversemblant... per sort no és la certa!". Al costat d'això, en canvi, hi ha qui considera que l'autor desaprofita el fet que el propi inspector protagonista sigui considerat sospitós del crim inicial: "s'insinua en algun moment, però mai no hi ha tensió, en aquest sentit, no et fa patir per ell". Algú hi troba l'explicació culpant-ne l'editorial: "és el text de contraportada el que et fa pensar que el protagonista les passarà magres, és una exageració absoluta!". I, malgrat tot, hi ha consens en afirmar que la situació donava més joc... o potser és que estem influïts per altres lectures o pel·lícules! És en aquest punt que algun dels pectors presents, en fer la compració amb novel·les del Jo Nesbo, considera que a l'inspector li falta sang i, a l'argument, també: "tot és deductiu, molt pla, sense acció... molt britànic". L'afirmació dóna peu a, entre tots i amb les aportacions sobre el gènere del que els presents duen llegit a l'esquena, elaborar una mena de tipologia o classificació de la dita "novel·la negra". I queda més o menys així: la novel·la deductiva on el més important és la brillantor del detectiu protagonista a l'hora de filar la veritat (exemple evident: la tradició britànica com la que acabem de llegir); la novel·la amb molta acció i sang, on l'inspector protagonista s'hi juga el físic i les armes de foc són al centre (exemples clars: la tradició nòrdica i la nordamericana, des de Stieg Larsson i Jo Nesbo a Raymond Chandler i Jim Thompson); i la novel·la on la trama criminal és l'excusa per retratar una societat corrupta i depauperada, en la qual la vida privada de l'investigador és important perquè ajuda a configurar aquest entorn (exemples clars: la tradició "mediterrània" de Manuel Vázquez Montalbán i el seu Pepe Carvalho, d'Andrea Camilleri i el seu Salvo Montalbano o de Petros Màrkaris i el seu Kostas Kharitos). Establerta la classificació donem per finalitzada i per ben aprofitada la segona sessió "de gènere" no sense abans subratllar que una de les bones virtuts del llibre de Colin Dexter és que no és moralitzador, perquè cap personatge queda malament ni és jutjat pel narrador. Inevitablement es fa referència a la sèrie Endeavour, basada en el personatge... però no en els llibres, ja que retrata la joventut del protagonista, els primers anys, quan ja és un talent brillant però encara no prou reconegut. "Demostra la fama del personatge a Anglaterra: és tan famós, a nivell popular, com Sherlock Holmes, per això se n'inventen un mite".

La intrusa

 d'Irene Pujadas

Martinete del Rey Sombra

de Raúl Quinto

Saragossa, Jekyll&Jill, 2024.
xxx pàgs