Érase un río

 de Bonnie Jo Campbell

Barcelona, Dirty Works, 2019
[Trad. de Tomás Cobos; T.O.: Once upon a river, New York, 2011]
345 pàgs.

La pandèmia no va poder amb l'ànim dels membres del Club. Tot i que va costar posar-se d'acord en el dia, el temor a un rebrot va tancar-nos les portes de l'Ateneu i, quan tot apuntava a que estrenaríem les trobades digitals o que ho deixàvem estar un altre mes, la reunió va acabar concretant-se un dia més tard (en dimecres!) al jardí comunitari de Can Gasull-Balada i, malgrat que érem menys dels habituals, va quedar clar que l'esperit de la Margo Crane havia calat a fons: hi havia ganes de parlar del llibre i de les peripècies d'aquest personatge sorgit del Michigan profund, i les circumstàncies ambientals no ens ho impedirien! El diagnòstic va ser ben clar: el llibre havia atrapat a tots els lectors des de l'inici, fins i tot aquells que, per la llunyania del marc, per la distància (física i moral) que els separava del món descrit, no havien pogut empatitzar amb la protagonistaa. Què tenia el llibre que enganxés tant, doncs? "El llenguatge directe i proper, sense floritures", apuntava algú, que subratllava l'absència de metàfores i de grans reflexions. "L'autora no s'agrada, no hi ha grans frases, simplement t'arrossega", rematava un altre lector. Així i tot, sí que poden rescatar-se lliçons sobre l'aprenentatge vital de la protagonista, remarcava algú, i, evidentment, sobre l'amistat: una de més infantil i volàtil amb els cosins, i una de profunda i desinteressada, amb un altre dels grans personatges del llibre, el vell Smoke. Abans d'entrar en l'anàlisi de temes i personatges, però, respecte a la tècnica amb què està escrit, els lectors també en destaquen la fluïdesa dels diàlegs, absolutament creïbles. Hi ha qui en fa una lectura gairebé al·legòrica, també: "pot llegir-se com un retrat de les dues pulsions vitals càssiques, eros i thanatos. No creieu que ofereix una alternativa a la vida moderna?". La pregunta, llençada en els temps que ens toca de viure, no passa desapercebuda i algú no deixa de relacionar-la amb la vida post-covid: "ara ens sembla molt llunyà, però si una pandèmia s'endú del tot aquesta vida que coneixem, quants de nosaltres sabríem ja no caçar sinó... espellar una rata mesquera?"

Les peripècies de la Margo, abandonada de nena per la mare, i sent la víctima certs pecats familiars que l'aparten de la família rica i poderosa amb què està emparentada, són sens dubte un cant a la supervivència, no només enmig de la naturalesa salvatge, sinó també al marge d'una civilització que ella percep (i viu) com a més feréstega que la vida al riu. En aquest sentit, com apunta un lector, tota la novel·la és fora de la llei, exceptuant la rectitud del Michael, que és –finalment– el que l'acaba apartant d'un possible reingrés a aquesta "vida normal" de què fuig constantment. En aquest punt, és obligat parlar del feminisme subjacent a la novel·la. Un feminisme sense discursos: fets, no paraules, seria un bon lema per a una protagonista que, malgrat que té com a referent la tia Joana, a qui respecta i estima (perquè és l'unica que probablement la valora), fuig de la vida "de fer melmelades", com irònicament diu algú, per empoderar-se de veritat. Això és: valdre's per si mateixa, sense dependre de ningú ni tant sol a l'hora de venjar els sofriments que li infligeixen. Sense oblidar la llibertat sexual que l'acompanya des de jove, ben explícita amb la relació contra natura amb el tiet i del tot desacomplexada amb l'indi que la deixa embarassada. Un membre del club apunta que la importància de l'indi també li sembla ben simbòlica: la sublimació del personatge no és, justament, la reivindicació de la vida lliure i no occidentalitzada que ella deicideix triar? En qualsevol cas, l'encontre amb la mare [que ara no revelarem], després de ser l'objectiu de tota la novel·la, també podria apuntar per aquí... Un personatge, el de la mare, que suscita opinions ben dispars: d'una banda, hi ha qui la veu com una egoista que només pensa en ella, quan abandona marit i nena; de l'altra, hi ha qui prefereix veure-hi el reflex de la Margo, o al revés: queda clar de qui ha tret l'esperit aventurer, la protagonista -que, en tot cas, fuig després de rebre moltes pressions, gairebé bullying, per part de la rica família del marit. Així i tot, no tothom al club entén la seva fugida.

Amb la maternitat en primer pla, un lector perspicaç rescata per a tothom una escena clau que, fins al moment, ningú no havia comentat: la mort de la cèrvola prenyada, que impacta en la Margo molt més que altres morts o vivències amb humans que s'estenen al llarg de la novel·la. "Probablement és un dels aprenentatges que fa la noia –es reflexiona– que, fins llavors, porta la pulsió de disparar i seguir l'exemple de la seva adorada Annie Oakley fins a extrems del tot irreflexius". És, segurament, aquest aprenentatge a través de la violència en un territori que, d'altra banda, queda clar que no et regalarà res que no et guanyi el que emmarca millor Érase un río en la tradició literària del "Southern Ghotic" –aquest narrador dubta de si en català ha de ser "sureny o "sudista", que té altres connotacions–, no tant pels elements sobrenaturals que, de vegades, s'hi relacionen, com pel rerefons social que es retrata i la importància que el paisatge adopta per explicar la duresa de la vida en certs indrets. [Tot plegat sense oblidar que la novel·la transcorre al nord dels EUA, sobre un dels rius que alimenta els Grans Llacs, el Kalamazoo...]

Preguntats els assistents si la manera de narrar, directa, però sense obviar descripcions de paisatge que mai no són pur decorat, recordava a algun altre autor ja llegit al club, no tothom va estar d'acord en assimilar-lo a l'estil de William Faulkner, un dels pares del gènere en qüestió i, en general, de tota una manera de narrar, molt nordamericana, que no només explica les diferències amb la tradició literària europea, sinó que, d'alguna manera, és darrere de la manera de fer cinema més globalitzada que existeix (no debades Faulkner va fer de guionista...!). En tot cas, el Southern Gothic, més enllà de les tècniques narratives és, d'alguna manera, el responsable de crear un imaginari de l'Amèrica profunda que, poc o molt, tots tyenim en ment per pel·lícules com La nit del caçador, No és país per a vells, Fargo o sèries com True Detective... i ja que, inevitablement, hem acabat en el setè art, crec que us farà gràcia visitar aquest enllaç.

(Ja ha guanyat una pila de premis!)

Un entorn esplèndid per xerrar de literatura!

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 de Tatiana Tîbuleac

Madrid, Impedimenta, 2019
[Trad. de Marian Ochoa de Eribe; T.O.: Vara în care mama a avut ochii verzi; Chisinau, 2016]
425 pàgs.

Els va passar a molts lectors: van tenir la temptació de deixar-la d'entrada, havent llegit la primera o les tres primeres pàgines. L'impacte d'un inici com aquest, certament, no és fàcil: "Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea." I els paràgrafs que segueixen aprofundeixen molt més en aquesta ferida que, no cal dubtar-ho, l'autora pretén deixar al lector per començar. Però això mateix, el fet que una novel·lista primerenca, sigui capaç de porgar els seus lectors, de provar-los fins al punt de dur-los al límit de l'abandó també és una tècnica per enganxar-ne molts -sobretot, aquells que li interessen, és clar: els que valoraran la cura i precisió del llenguatge, els que sabran apreciar el lirisme de la història, els que no busquen un happy end... I bé, la prova és que la gran majoria dels membres del club van quedar seduïts, malgrat la duresa inicial, per l'escriptura contundent i directa, a la vegada que plena d'imatges i d'una lírica exhuberant, de Tatiana Tîbuleac.

És clar que, posats a analitzar l'argument, la catarsi que sofreix el personatge principal, l'Aleksy, respecte a la relació que mantindrà amb la seva mare durant tot l'estiu del títol, algun lector arrufa el nas: "el canvi del protagonista és excessiu, encara que clínicament sigui creïble, la sensació és que l'autora ha volgut abocar-ho tot, a la novel·la, potser massa. Les catarsis no són mai tan ràpides ni completes." Però no tothom hi està d'acord, més aviat es considera que el relat és molt hàbil a l'hora de retratar sentiments i, sobretot, el canvi de rols que poc a poc es gesta entre mare i fill, a partir del moment que queda clar que la mare té algun secret per explicar... que afecta la seva salut. I que aquell no serà un estiu com qualsevol altre. "La contradicció amor-odi, la que sent l'Aleksy al principi, però que també la mare ha sentit en el passat respecte a d'altres personatges, està molt ben explicada", subratlla un lector. D'altra banda, algú anota que potser aquest "excés" de canvi pot entendre's per la distància amb què està narrada l'acció: han passat 15 o 20 anys, d'aquell estiu, quan el protagonista es posa a explicar els fets... com a recomanació psiquiàtrica, com se sap en algun moment. El pes de l'adolescència en el record de la persona adulta potser podria explicar aquesta exageració?, es pregunta algú. I la resposta és que, certament, el maneig del temps és molt notable, en aquesta novel·la: la gràcia amb què es mou amunt i avall en la línia cronològica, repescant "des del futur" en què s'explica, fets del passat (la trista infància de l'Aleksy, amb la mort d'un germà i l'abandó del pare-marit) que tenen molta incidència per entendre "el present" de la història (això és: l'estiu del títol), és gairebé magistral, subratlla algú, si més no molt sorprenent en una primera novel·la.

Encara ho és més la lectura, amb ull de fotògraf, que en fa un dels membres del club, en comentar un dels fets més sorprenents del llibre: l'altrenança entre capítols llargs, capítols curts, capítol curtíssims i, encara, els capítols que són una sola frase, sovint dedicada a ampliar les metàfores sobre els ulls de la mare del protagonista. "Amb això, l'autora crea un ritme de lectura i ajuda a regular la intensitat del que ens va presentant. Perquè per més que una frase es llegeixi de seguida, davant la immensitat de la pàgina en blanc, un no la gira de seguida. S'hi atura. Com per mastegar més lentament o digerir el que s'hi diu."

Algú altre valora el pes que la casa d'estiu va adquirint, gairebé com un personatge més, així que avancen dies i setmanes. Com el poble, que no té nom, subratlla algú, i els lectors s'aboquen, en aquest punt, a aplaudir l'encert de no donar-li nom, per tal que la vila pugui ser qualsevol vila, a França, cosa que converteix els quatre o cinc personatges que hi circulen, gairebé en tòpics, la qual cosa realça els dos protagonistes. Algú replica que no és el cas de la Moira, l'amor adolescent, quasi platònic, que tindrà més pes en la seva vida futura... "la Moira, també", rebla l'argumentador, "al capdavall gairebé no surt i té un paper circumstancial". L'aparició d'aquesta noia serveix per valorar un dels fets cabdals de la novel·la, un de tants interrogants que l'autora planteja i, d'alguna manera, embolica al llarg de les pàgines: l'accident. El que al principi sembla el causant de la mort de la germana, dels problemes futurs del narrador, la invalidesa, acaba generant-ne d'altres, "els descabdella", com descriu un lector, "perquè amb l'ús dels diversos plans temporals" –comentat més amunt– "l'autora va desgranant diverses històries que el lector, en un principi, per l'impuls de lligar caps, ha tendit a ajuntar en una de sola". 

La passió i (quasi) unanimitat que genera aquesta lectura fa que de seguida els lectors es quedin sense res de nou a dir, tot i que, abans de cloure la sessió algú encara té temps de remarcar l'adjectivació que usa la Tibuleac: tant aviat poètica, com destructiva. "Quan vol colpejar i fer mal, sap canviar de rol". Així que, malgrat els excessos, fins i tot en la lírica, que algú també apunta, la sensació és la d'estar davant d'un d'aquells llibres que no s'oblida fàcilment.

Bandit

d'Itamar Orlev

Barcelona, Quaderns Crema, 2019
[Trad. d'Eulàlia Sariola; T.O.: בנר'ט ; Tel Aviv, 2015]
425 pàgs.



Gràcies als bons contactes d'algun dels membres del club, per a aquesta sessió vam tenir el plaer de comptar a l'Eulàlia Sariola, una de les poques (i excel·lent) traductores de l'hebreu amb què compta la literatura catalana. Intuint que, més enllà de l'idioma, era algú molt imbuït de la cultura d'Israel, d'entrada li van caure un parell de preguntes que van permetre una bona explicació sobre la història contemporània d'aquest particular estat i la seva relació amb ell. Així vam saber que, a l'origen, el moviment sionista era d'ideologia esquerranosa i predicava la col·lectivització de la terra, la necessitat de guanyar-se-la treballant-la, i de tot plegat en van néixer "experiments socials" com els kibutz, on l'Eulàlia van enrolar-se atreta per les promeses de construcció del nou model social que s'hi preconitzava. Entre molta altra gent, la casualitat va fer que conegués a la família de l'Uri Orlev, escriptor de literatura juvenil i pare de l'autor que ens ha renuit avui! De fet, part de les experiències als camp d'extermini, Itamar Orlev les treu del pas del seu pare per Bergen-Belsen... El cas és que és a ella, a l'Eulàlia Sariola, que va saber de le'xistència del llibre i es va coveritr quasoi en agent, que el llibre va arribar a l'editora de Quaderns Crema/Acantilado. Tot seguit, l'interès dels assistents va derivar cap a l'idioma i per la circumstància que ella fos la traductora de les dues versions: la catalana i la castellana, cosa que aviat va quedar aclarida, ja que no són pas gaires, per aquests verals, els traductors d'hebreu: "la Roser Lluch, el Manel Forcano i poc més!". Les dificultats d'un idioma sense vocals van ocupar les següents preguntes i vam aprendre que hi ha un sistema de punts i comes per ajudar als nens (i als nouvinguts) a aprendre prou arrels de paraules per defensar-se amb l'escriptura. La cultura també es mesura, entre els hebreus, per la quantitat de vocabulari que un té... I, és clar, una de les dificultats més grans és la traducció de noms etrangers, com els topònims polonesos! Seria com si trobessim escrit "WRSW" i haguessin de deduir que hi diu Warsawa, per tant: Varsòvia (i aquest és el nom fàcil, és clar!). Un altre punt ben fumut són els insults: en hebreu gairebé no n'hi ha, si de cas un o dos, i en la parla quotidiana s'usen mots àrabs o russos, per insultar. "I és clar, en català i castellà, havia d'anar canviant-los, sinó quedaria fals! Em vaig haver de fer una llista d'insults", explica l'Eulàlia.
Llavors ja vam passar a valorar l'argument, que aquest cronista temia molt que molts lectors haguessin trobaart excessivament dur i violent. El cert és que, sorprenentment, la majoria va destacar-ne la tendresa: "et fas creus del que fa el fill per aquell pare, malgrat la infància que va fer-li passar: com el banya, com se'l carrega a l'esquena..!", remarca algú. És clar que xoca molt, també, la incapacitat del pare per penedir-se de res del que va fer i, en general, sense arribar a perdonar la violència, els lectors han après a comprendre-la: "m'ha interessat molt com la violència es genera en certs individus com a resposta al que s'ha viscut", subratlla algú, afegint-hi: "i com el fill s'adona que està anant pel mateix camí i reacciona!". Un tercer remarca que la gran contradicció del protogonista (i del llibre) és si pot estimar i odiar al mateix temps al pare, témer-lo i/o perdonar-lo...
En aquest punt es genera un petit debat, perquè alguns creuen que la violència li és innata, al personatge, que de jove ja era un bala perduda, mentre que hi ha qui recorda que és la guerra, i en concret el camp de concentració "el que el transforma en assassí... encara que sigui amb ideologia: antinazi convençut i partisà". En qualsevol cas, reprèn algú més, "és una novel·la de conseqüències: a una infància dura i una guerra, s'hi respon d'una determinada manera... si bé és clar que hi ha un transtorn de base del personatge", s'analitza. I, arribats a aquest punt, hi ha qui recorda el pes fonamental de l'alcohol en tot plegat: "per alguna cosa la portada és la que és!". Sens dubte, sense vodka aquesta seria una altra novel·la: "són pobles molt bevedors, aquells: russos, polonesos" es diu i algú recorda certa estadística i la conversa deriva cap a la quotidianitat de l'alcohol blanc i fort. No és només que el personatge central sigui un alcohòlic amb la sang banyada  en vodka, que quan deixa de veure'n té un síndrome d'abstinència brutal, sinó que tothom en beu a totes hores, com aquí es pot prendre cervesa o vi, a mig matí, mitja tarda o per convidar qualsevol que et ve a casa. 
Al passar a analitzar els personatges i la seva construcció, algú fa notar que, en la història del pare hi ha un buit i que, en general, del context històric no se'ns n'explica tot: queda en l'aire el que passa després que els nazis siguin derrotats i arribin els russos. Però altres prefereixen donar importància a l'evolució d'un personatge que, en fer-se vell, es preocupa pels nens. "És un llibre molt complex i estructuralment té moltes capes. Visca! pel jove escriptor, que és la seva primera novel·la i demostra que és un gran narrador!", exclama algú de sobte. Certament, al passar a analitzar la figura del fill, el protagonista, queda clar que, de fons, sura el fracàs com a pare, ni que sigui per passiu (en comparació amb el fracàs del seu pare, per violent), però sense oblidar que "té un buit de pare! als 9 anys es queda sense i això podria explicar la seva actitud", es recorda, al moment que altres lectors porten a la conversa el seu intent de suïcidi (de què és el pare alcohòlic qui el salva, de paraula, amb afecte) i l'escena del naixement, "que és preciós" remarquen diverses veus.
En definitiva, als lectors els ha quedat més el regust d'una novel·la que reflexiona sobre la paternitat, que no pas sobre la violència i l'alcoholisme. Com subratlla un dels presents: "l'obra posa sobre la taula el desconeixement que tenen els fills dels seus pares i com hi ha sempre una necessitat de descobrir-los, de saber-ne més per mirar d'entendre'ls". Per saber si l'ha de perdonar, remata algú altre i algú, per acabar, recorda que no s'ha d'oblidar el personatge de la mare, no només per totel que va patir amb el marit violent, sinó sobretot perquè n'ha quedat una relació molt freda amb el fill... que explota al final, en el bon sentit: el retrobament de l'un i l'altre, a més d'agraït, justifica tot el viatge del fill a Polònia a visitar el pare perdut. Paradoxalment, retrobar el pare serveix per entendre i reconciliar-se amb la mare.

La trena

de Laetitia Colombani

Barcelona, Salamandra, 2018.
208 pàgs.
(Trad. Anna Casassas; T.O.: La tresse. París, 2017)




"Empoderament", "resiliència", "heroïna", "lluita", "valentia", "tendresa", "empenta" i "unió": vet aquí les paraules amb què els membres del Club de Lectura dels Dimarts van definir aquesta opera prima que ha batut records de venda a França i ha circulat veloç, gràcies al boca-orella, per tota la Península ibèrica. Ha estat un dels llibres dels darrers anys i, com a tal, ens vam proposar degustar-lo. A grans trets, queda clar que no ha defraudat. Si bé, d'entrada, dues de les lectores presents volen deixar clar que no els sembla una novel·la sinó tres contes llargs, i no només perquè s'expliquin tres històries diferents, sinó per l'estil narratiu que aplica l'autora: "narra més que no mostra", se subratlla. Algú altre, en canvi, remarca que això no invalida el caràcter de novel·la, igual que Babel (referent confés de l'autora) no deixa de ser una sola història i no una suma de curtmetratges. De fet, fins i tot hi ha hagut qui ha optat per fer-ne una lectura alternativa, en una mena d'homenatge cortazarià: no tot seguit, sinó agafant cada història per separat, llegint primer tots els capítols de l'Anita, després tots els de la Sarah i, finalment, els de la Giulia. "És clar que, d'aquesta manera, t'espatlles el final perquè ja saps com s'acaben unint les històries... però potser et queda més clar la importància del quart personatge: la perruca". Hi ha qui corregeix i prefereix veure el quart personatge en la veu que parla, en vers, al principi de cada part i al final, que ha fet pensar en el bel poema mallorquí (i himne illenc) "La Balanguera", de què ens en recita una estrofa:

La balanguera, misteriosa,

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com un parca bé cavil·la,

teixint la tela per a demà...

Tot recordant, a més, que a la tercera estrofa diu: "De tradicions i d'esperances / tix la senyera pel jovent, / com qui fa un vel de nuviances / amb cabelleres d'or i argent."

Una de les característiques que més es destaquen és que, sent una història de dones (i "per a dones, especialment" destaca algú amb ironia), lluitdores que, encirscumtàncies molt diferents, tenen més dificultats per a tirar en davant per la seva condició de gènere, els homes no en surten malparats. Potser amb l'única excepció dels executius que envolten la Sarah, però que, en tot cas, són un ens genèric, més una mena de classe social que no individus personalitzats. Més enllà de parlar dels personatges, de la duresa de la història índia i la buidor de la vida al "primer món" (representada per l'advocada agressiva canadenca, la Sarah), el llibre sorprèn per com s'ha trenat la trama, valgui la redundància. De fet, remarca algú, el títol aconsegueix un triple sentit "que va més enllà de l'argument i té a veure amb la forma com s'ha estructurat". I fins es destaca que l'autora juga a crear lligams "invisibles" o metafòrics entre les protagonistes, per a segones lectures. Per exemple quan tracta a la Sarah "d'intocable", que és com se sent ella pel fet de patir una malaltia que genera rebuig i que és millor amagar.

Sorprenentment, però, un llibre pensat per colpir emocionalment, no ho ha aconseguit amb tots els presents: hi ha qui reconeix que sí, que l'ha atrapat per aquesta banda, pel pes dramàtic dels arguments, fins i tot el "menys extrem", com algú defineix la història siciliana de la Júlia, "la més propera a nosaltres"; però en canvi hi ha qui no el considera tan fort, emocionalment parlant, sinó que gairebé l'entén com un llibre d'autoajuda. En aquest punt, l'ambició de la Sarah es posa a debat: és dolent ser ambiciós? No, a no ser que es converteixi en una patologia des del moment en què un cap li diu "tu pots arribar lluny", cosa que la duu a sacrificar la resta de la seva vida... És una decisió que, en el fons, han de prendre totes tres dones per trencar lligams o tabús. "la lluita de les tres és la mateixa", subratlla una lectora; si bé una altra assistent diferencia que "la Sarah és a dalt i cau, mentre que l'Anita i la Giulia volen sortir d'un ambient opressiu". En aquest sentit, el final és obert: es deixa entendre que eles dues superen la prova que a vida els posa al davant, l'una iniciar una nova vida lluny del poble i el sistema de castes; l'altra, renovant un negoci familiar amb idees que van molt més enllà de Sicília. I la Sarah? "Com que l'immportant no és la malaltia, sinó entendre que hi ha vida més enllà de la feina, cal entendre que també se'n surt", remarca algú. En qualsevol cas, s'agraeix que la història no vagi més enllà i expliqui tres finals rodons i feliços, sinó que ho talli just abans, subratllant així el que veritablement és improtant de les tres històries: la lluita.