Vacances d'hivern

de Bernard MacLaverty

Barcelona, L'Altra editorial, 2019
255 pàgs
[Trad. d'Anna Llisterri; V.O. Midwinter Break, Londres, 2017]



Després de destacar-ne el ritme i la ironia mordaç, com a grans virtuts, l'alcoholisme va prendre la possessió del debat -com, segurament, no podia ser d'altra manera. Hi havia el dubte de si en Gerry "controlava" o no, perquè certament mai no cau en la borratxera extrema, però no pot evitar de beure constantment i enganyar-se a sí mateix, pensant que enganya la Stella. EN aquest punt queda molt clar que la capacitat per dibuixar els perfils de tots dos personatges és magistral, com va subratllar de seguida algú, mentre un altre dels presents destacava la gran capacitat de l'autor per anar i tornar del present dels personatges per aconseguir omplir els tres dies que dura la novel·la, que explica el viatge a Amsterdam d'un matrimoni irlandès, amb tota una vida. I, de totes maneres, aviat va quedar clar que la novel·la era ella, que el motor de l'acció era la seva necessitat de retrobar-se, de tenir un espai propi o, com subtilment assenyala l'autor en una cita (o homenatge) evident, d'aconseguir una cambra pròpia. Certament, com va asssenyalar un lector, tots els girs de la novel·la els dóna la Stella, ja sigui organitzant el viatge amb el ferm propòsit de visitar la comunitat de beguines de la ciutat holandesa, fins a les diferents sortides per visitar indrets o l'intent (enèsim?) de perdó final... En qualsevol cas, i com nmolt bé va apuntar algú altre una de les grans virtuts del llibre és que està escrit en clau femenina, tot i que l'autor és un home. En qualsevol cas, hi ha qui no deixa de veure-hi un personatge amargat, en la Stella, per més que dugui una motxilla molt pesada, i amb un deix espiritual que contrasta amb la tendresa d'en Gerry, que queda diluïda per l'alcohol, però es fa prou palesa en diversos moments. Algú, a més, destaca que des d'un bon prinicipi la novel·la ja ho avança gairebé tot, però MacLaverty té la destresa de dir el que el lector encara no sap comprendre. I ho fa sovint, se subratlla per una altra banda: en més d'una ocasió avança situacions que acaben passant més tard: n'és un exemple l'escena en què, begut, ell es perd pels passadissos de l'hotel on s'allotgen (cosa que moltes pàgines abans un dels personatges ja ha dit de passada que allò fóra el súmmum), i també les referències al director de cinema assassinat (de cognom Van Gogh), que acabarà sent escenari d'una conversa entre els protagonistes. Detalls com aquests fan de la novel·la un contínuum molt ben travat on, a més, destaca un dels presents les pinzellades d'humor fan pair una realitat que, així que avancen les pàgines, es va revelant més dura. "L'hora de les xacres" és un epítet que molts dels lectors prometen no oblidar! Com tampoc l'escena a la casa-museu d'Anna Frank i la reflexió que la Stella fa sobre la idoneïtat o el dret que ella té de deixar-hi una arrecada com a ofrena... i el final que faran les joies!
Tot i que molts reconeixen que l'entrada a la novel·la és feixuga, la majoria (que no tothom) ha gaudit d'una prosa que llisca molt bé i que és minuciosa en els detalls, que es para a descriure petites foteses que, encara que no ho semblin d'entrada, acaben sent importants. Al capdavall, subratlla algú, el ritme pausat, fins i tot lent, de les frases, de la pròpia acció, casa bé amb la realitat d'uns personatges grans, que es cansen al caminar: "la lentitud de la forma està lligada al contingut", sentencien uns quants. "No m'hi hagués lligat un altre ritme", hi aporta algú, amb tota la raó. L'autor vol que, en tot moment, el lector sigui consicent que un dels grans temes de fons és la vellesa, que al final serà la "cilpable2 que la Stella no pugui acomplir el seu desitjar d'ingressar a l'antic Beijnhof. A més, al llarg de les pàgines es fa patent que el passat també forma part del dia a dia, perquè s'immisceix en el flux del pensament diari. I el flux del pensament és constant en una novel·la en què el narrador, quasi-omniscient, va canviant de punt de vista entrant al cap dels personatges i retratant la realitat des del punt de vista de l'un i l'altre. En algun punt, i sobretot quan toca entrar en la visió d'un gerry amarat de whisky, frega el surrealisme i tot, diu un dels membres del club. La llarga descripció de ,a caiguda a la dutxa n'és un exemple magnífic o bé el record que té en Gerry de l'atac terrorista que anys endarrere va patir a l'oficina on treballava a Dublín. Un subtext, el d'una societat marcada per l'IRA, que MacLaverty no obvia -no podria pas fer-ho, donat un capítol clau en la vida matrimonial que ara no revelarem- però que, un cop més, introdueix amb petites dosis que, al principi, semblen no teenir més importància. En aquest punt, és bo recordar el moment en què l'un i l'altre decideixen anar-se'n d'un pub irlandès perquè els músics han començat a tocar cançons patriòtiques... Així, malgrat que hi ha qui l'ha trobat pesada perquè no hi passen coses, ni explica gairebé res, la sensació és d'un llibre que deixa empremta, fins i tot no sabent desxifrar tots els petits símbols que conté -especialment el bloc de gel que la Stella i en Gerry es troben pertinaçament davant de l'hotel, i que empenyen cada vegada, peò que no es fon mai. (Apunto: una metàfora de l'alcoholisme?).

El dia abans

de Sorj Chalandon

Barcelona, Edicions de 1984, 2019.
306 pàgs.
[Trad. de Josep Alemany; V.O.: Le jour d'avant, París, 2017] 



Era una sessió una miqueta diferent: d'entrada, dues incorporacions al club! I, a més, un parell dels membres s'havien vist fora d'hores per tal de revolucionar-lo una mica i, de la lectura del pròleg que Eduard Màrquez fa a L'art de la ficció, de James Salter, n'han extret una "caixa d'eines per a analitzar una novel·la" i un seguit de preguntes per mirar de fer més riques les sessions. I més tècniques. Així, una de les primeres consideracions que es fa sobre la novel·la de Sorj Chalandon és el seu estil periodístic, de reportatge on el límit són els fets i la frase és curta, i el ritme molt picat. És evident, d'entrada, que el llibre ha agradat i la manera de narrar de l'autor ha fascinat més d'un. De fet, algun dels presents reconeix que ja ha anat a buscar d'altres obres de l'escriptor francès (vegeu aquí): sens dubte, el millor homenatge que es pot fer a qualsevol autor. En tot cas, el debat i les discrepàncies comencen a l'hora de establir quin és el tema de fons de la novel·la: la culpa? la venjança? O es tracta d'una novel·la social de denúncia, únicament? A favor d'aquest argument, algú explica que la novel·la s'ha publicat en un moment (fa dos anys, en la versió original) en què a França hi ha un fort debat social sobre l'explotació minera a l'Àfrica, i la contaminació i els danys que està causant. No hi ha cap dubte que Chalandon vol recuperar un capítol que va commocionar el seu país l'any 1974 (aquest accident en una mina de Lievin, al nordest de França), però alguns lectors es decanten per pensar que sí, més enllà de la denúncia evident, que se subratlla en les al·legacions de fiscal i advocat al judici final, en realitat l'autor només pren el tema com a subterfugi per organitzar una trama en què un personatge viu tota una vida obsedit amb la venjança. Sense fer massa spòilers: trobar els responsables finals de l'explosió de grisú que va matar el seu germà miner i, de retruc, va comportar el suïcidi del pare i la mort de la mare, de tristesa. Justament pel que fa al gènere de la novel·la, algú celebra que l'autor, "amb qui vaig estar a punt d'enfadar-me perquè creia que m'entabanava.... i no!", sap girar el rumb per convertir una novel·la social en un thriller psicològic. I això perquè, segons apunta algú altre, la construcció del personatge principal és molt versemblant "des d'un punt de vista psiquiàtric". Sense revel·lar, ara sí que seria imperdonable, un dels girs clau de l'argument, el cert és que el protagonista "és un neuròtic de llibre -assegura l'especialista en el tema del grup- i quadra que s'ho vengui tot, que se'n vagi a viure en una mena de zulo, força sòrdid, i fins i tot el seu silenci respecte dels fets durant tants i tants anys". I, evidentment, l'engany: "la dissociació és molt plausible en aquests casos". Engany o punt de gir de la trama que a gairebé tots els presents ha semblat perfectament versemblant (hi ha hagut algun cas que no, però) i que, sobretot, ha aconseguit el seu propòsit: portar a tothom venut. Malgrat, queda clar amb el diagnòstic mèdic, que l'autor ja va avisant des del títol mateix: un "dia abans" que pren una nova volada (definitiva) quan se sap el què. [Tirem-hi terra damunt]

De cara a trobar-hi algun però, dins d'un consens generalitzat de ser davant d'una senyora novel·la, hi ha qui ha trobat una mica feixuc algun fragment del mig: que hi hagi més d'un judici és redundant i en algun moment l'acció avança poc. Així i tot, es considera que l'obra és molt intel·ligent, també a l'hora "d'inventar-se" una 43a víctima de l'accident de Lievin per així, respectar la memòria dels 42 morts reals de l'accident. També hi ha qui no s'acaba de creure la "resurrecció" del capatàs, una altra escena clau de què val més no dir gran cosa, però que un altre dels lectors tanca ràpid: "l'autor no volia que es morís!". O dit de manera interpretativa, segons el punt de vista del protagonista: "en realitat no el vol matar del tot perquè no és mala persona, només que no sap ben bé què fa". O potser ho sap perfectament i per això no va fins al final, sentencia un tercer. En tot cas, els diferents interrogants que va suscitant la novel·la, com la falta del nom del germà a les llistes oficials, o la duresa de les paraules del pare en la carta de comiat o les diferents percepcions sobre la dolenteria del capatàs o el propi títol de la novel·la, Chalandon els resol tots sense deixar ningú indiferent (ni, probablement, insatisfet). En tot cas, i respecte de la carta del pare, que encara fan més víctima al protagonista, fa notar algú, no lliga amb la tendresa que demostra amb els fills, ni amb la mare, és excessivament cruel. Ara bé, més enllà de l'argument i les trampes (justificades) de la trama, que subratllen la mestria d'una estructura temporal de salts constants en el temps ("no es podia explicar de manera linial en cap cas", se subratlla), la novel·la ajuda a reflexionar, remata un dels presents, sobre la condició de les víctimes i a preguntar-se qui ho són: els que estaven a baix i moren o tots els miners, també els que no tenien torn? I els familiars i tot un poble que viu de la mina, és clar. En definitiva, un autor que el moderador feia temps que volia introduir al club, amb qui no hi havia hagut sort en anteriors ternes i que, finalment, ha convençut (i molt) a tothom.

Llum d'agost

de William Faulkner

Barcelona, Edicions de 1984, 2019
541 pàgs.
[Trad. d'Esther Tallada; V.O. Light in August, 1932]



Potser per agafar embranzida, davant l'enormitat que tots plegats érem conscients que tocava comentar, la primera sessió del curs, una altre any dedicada a la lectura d'un gran clàssic, es va encetar amb el record que alguns dels presents tenia d'altres lectures de William Faulkner. Així, algú va considerar que l'estil del llibre recordava el d'El llogarret, mentre que d'altres creien, en canvi, que no s'assemblava gens a Les palmeres salvatges o a El soroll i la fúria, aquesta segona per la complexitat d'un plantejament i d'una estructura que a Llum d'agost, tot i ser escrita tres anys després, no va tan lluny. I no pas, com apunta algú, perquè l'ambició de Faulkner no fos més gran: si fins llavors s'havia plantejat explicar històries i jugar amb els punts de vista, en l'obra que ens ocupa decideix narrar la complexitat d'una ciutat, Jefferson, capital del fictici comtat de Yoknapatawpha. I és amb un munt d'històries que van superposant-se i creuant-se que aconsegueix fer sortir els temes que el preocupen: el racisme, la concepció victoriana de la vida (i de la dona!, rebla algú) i la religiositat omnipresent... a més d'una violència soterrada que, quan aflora només és suggerida, no la descriu amb pèls i senyals, com fa notar bé un dels presents, subratllant que, quan cal, és un autor prolix amb els detalls i les descripcions, especialment del paisatge!
En tot cas, un lector fa notar com aquesta voluntat de presentar-nos un món complet es fa palesa des de bon començament, amb l'arribada de la Lena al comtat, venint des d'Alabama (i acabarà, de manera circular, i gairebé repetint la mateixa frase, com celebra algú altre!, amb la Lena anant-se'n i seguint camí fins a Tennessee): una manera ben evident de fer entrar al propi lector al món que es vol descriure. Però de manera magistral, diu un dels presents, l'autor s'oblida de la història inicial i va "penjant diversos relats o contes a la trama principal". Certament, tothom està d'acord, que el personatge de la Lena, malgrat la importància que té i que acabarà tenint (fins i tot pel títol!), queda en un segon pla quan apareixen personatges com el reverend Hightower o en Joe Christmas, que possiblement és a qui es dedica més pàgines... sense que sigui el protagonista! O realment l'és? Tot i que la "desaparició" de la Lena durant moltes pàgines va desconcertar a més d'un lector, en general se subratllava que la història d'en Christmas és la que més servia per explicar el racisme del món faulknerià: "l'essència de ser racista és en aquest personatge, que no és ni negre, de pell, però se n'hi considera perquè així li ho han fet creure... encara que els altres no l'hi vegin!", diu un dels presents, i encara hi ha qui recorda que "en algun moment es fa dubtar de si el seu pare era negre... o mexicà!", cosa que encara fa més complex el personatge i, és clar, el tema de fons.
En qualsevol cas, aquesta necessitat de l'autor d'explicar tot un món el duu, a més, subratlla algú altre, a haver de crear llenguatge. Si més no, la traductora catalana (Esther Tallada) se n'ha fet un fart: esquenatibat, pelcuprosa, greixencrostada, capobtús, negrecavernosa... i un enfilall d'adjectius dels quals queda el dubte de si, en anglès, també es tractava de neologismes o no. Qui l'ha llegit en versió original no ha tingut la sensació que Faulkner creés llenguatge... i sembla que algú que n'ha agafat una traducció castellana tampoc no s'ha adonat d'un detall que, en la catalana, sorprèn qualsevol lector. Tots els presents aplaudeixen rabiosament l'esforç fet, en tot cas. I algú hi afegeix que, a més, aquesta creació de vocabulari no entorpeix gens a lectura, ans al contrari: la novel·la és molt àgil, "enganxa" des del principi, fins i tot quan l'autor s'esplaia en les descripcions. Característica, tot sigui dit, que cansa a algun lector.
Més d'hora que tard, però, la conversa per analitzar el fons d'aquest gran llibre torna al racisme que tot ho impregna: "està escrit als anys 30 i és d'una vigència brutal", s'exclama algú. "Sobretot per aquesta mena de violència que ho impregna tot, encara que només sigui suggerida", rebla algú altre. Com era d'esperar, salta la pregunta sobre la culpabilitat de l'incendi al voltant del qual gira bona part de la trama: la de la casa de la senyora Burden, una senyora vinguda del nord que acull negres, entre ells en Joe Christmas, amb qui manté una relació especial. Un personatge que, per si sol, explica perfectament dos móns, les dues Amèriques que es van enfrontar a la Guerra de Secessió (que retorna en somnis al reverend Hightower i que és al darrere de tot, malgrat les cinc o sis dècades que fa que va acabar-se...!, apunta un dels presents). De l'incendi i l'assassinat que comporta n'apareixen un parell de teories i, al capdavall, la conclusió que l'important no és qui cala foc al casalot sinó la història en si, una més, una altra de les moltes peces que serveixen a Faulkner per completar el retrat del Sud, d'un món carregat d'odis que vénen de molt endarrere, tant que ningú ja no en recorda el motiu exacte, assegura un dels lectors, que recorda el fet que la senyora Burden amagui encara la ubicació exacta de les tombes dels seus avantpassats per por a que les profanin. I és que, com descriu magistralment un dels presents, la Llum d'agost "és aspra com un paper de cidre i, a la vegada, un guant de seda que et porta". I hi ha qui només pot afegir-hi: "una autèntica obra mestra que et fa tocar la pols del camí". "No s'acaba, té mil coses i detalls a comentar i necesitaríem tres o quatre sessions". I potser el millor homenatge que se li pot fer és la confessió d'un dels presents, que assegura que "a partir d'ara, cada estiu agafaré un Faulkner, per assaborir-lo amb calma".
No acabem la sessió, però, sense comentar l'aura que té la Lena, que la fa brillar en un món inhòspit, i com l'autor s'esforça en convertir-la en el contrari exacte del pobre Byron Bunch, un altre personatge memorable que sempre és caracteritzat com "algú amb qui ningú no ves fixaria mai". I encara hi ha qui vol fer notar que una novel·la tan complexa i rica, en realitat, només passa en 3 o 4 dies... potser una setmana, no més, "però te n'explica tots els racons o, en tot cas, sap territorialitzar molt bé: les barraques d'una banda, el poble de l'altra". Un punt, el del territori, que aprofita un tercer per explicar l'al·legoria d'en Joe Christmas: "un personatge que no para de moure's i de viatjar... però que sempre és al mateix lloc!".
Quedava aclarir el títol, que en anglès té un doble sentit: aquest light que també funciona com a sinònim de "parir" o "donar a llum", i que traduït potser perd una mica de significat... si bé, en realitat, algú recorda que constantment es parla de la llum del paisatge, i hi ha qui hi veu una referència a la Lena, un personatge que no només il·lumina un món sòrdid, sinó que amb el fill que hi porta, encén l'esperança d'un futur millor, o més lluminós.

Otra vida por vivir

de Theodor Kallifatides



Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2019.
153 pàgs.
Trad. de Selma Ancira




Poques vegades s'havia donat, en la ja septuagenària vida del Club de Lectura dels Dimarts (comptant nombre de sessions/llibres llegits... no pas anys!) una tal polaritat de parers -que aquest cronista ja es va trobar establerta en arribar, tard: a la gran majoria dels presents el llibre els havia semblat una petita joia que repassava grans temes vitals amb senzillesa, mentre que a dos dels membres del grup els semblava un llibre lleuger que no aprofundia en res i que, fins i tot, es dedicava a idealitzar l'entorn, la política, el sexe... en definitiva es quedava curt en els anàlisis. Així que la sessió va ser un provar de demostrar, per una banda, la profunditat de les reflexions de Kallifatides, i de l'altra a relativitzar-les i a assenyalar tot el que es deixava. Si pels uns és un llibre per no parar de subratllar i, a la vegada de lectura ràpida, pels altres era massa lleuger. En el retrat de la Grècia maltractada per la crisi i humiliada per la Unió Europea, uns hi veien el quid del llibre tot recordant escenes com aquella en què l'autor-narrador tracta de parlar amb grec amb algú que el pren per turista i li lloa l'accent, i quan li fa saber que ell és grec, la resposta és "doncs no ho sembla"; però els detractors més que llegir-hi la humiliació d'¡un país, hi llegien la nostàlgia per la Grècia que havia deixat de ser, la que el narrador havia abandonat dècades endarrere... i, a més, hi veien un retrat que es quedava en l'anècdota i no explicava les raons de a crisi, desaprofitant l'ocasió de parlar de les bases del neoliberalisme i les raons de mercat. Si bé alguns, en aquest punt, van saltar dient que sí: que l'autor es dedicava a subratllar el caràcter indolent dels grecs en més d'una ocasió, causa primera d'haver deixat perdre el país. A propòsit del neoliberalisme, a més, algú va recordar les reflexions sobre la llibertat d'opinió, cita a Voltaire inclosa:

"Voltaire hablaba del derecho de los ciudadanos a expresar su opinión y a hacer crítica del poder. A eso se le llama libertad de expresión. Sin embargo, la manera en que le hables a tu vecino no entra en esa categoría. Ahí hay siempre una frontera natural: el Otro. En todo lo que digas, en todo lo que hagas, has de tener en cuenta al Otro. (...) Si queremos entendernos unos a otros, ante todo debemos aceptar que el otro existe y que es probable que crea en cosas distintas a las que creemos nosotros (...). El Otro ha de ser el límite natural y el lindero de nuestros actos y nuestras palabras. No haces cambiar a un cristiano presentándole a un Cristo homosexual. Ni un musulmán deja de creer en Mahoma porque tú se lo presentes como un diablo enloquecido. Mas bien al contrario. (...) Una cultura no puede ser juzgada sólo por las libertades que se toma, también se juzga por las que no se toma."

Comentari contra el qual s'adduïa que l'autor no aprofitava per parlar de les conseqüències reals de la llibertat d'expressió i que, més aviat plantejava idees conservadores, com s'expressa bé en aquesta carta.
Un escrit que just comença parlant de lestructura aparent del llibre, que també va ocupar una estona del debat: és tot cert el que explica Kallifatides? La falta d'inspiració és la causa última del llibre i els fets ocorren tal com els explica des del congrés d'escriptors nòrdics fins al viatge al seu poble natal, Molaoi? I, en aquest casm perquè no escrivia un dietari, amb dates? Alguns lectors sospitaven que la pretesa circularitat del llibre, les primeres línies de la novel·la escrites, en grec, just l'endemà de l'homenatge que li reten a l'escola del poble, amb nens interterpretant Èsquil, és massa fàcil per ser cert; d'altres prefereixen creure que és veritableent cert, i encara hi ha qui hi aporta que tant se val, si tot és tan rodó o no, que si el llibre té forma de novel·la i no de dietari cal creure que és perquè s'ha triat i seleccionat, polit i arrodonit... i que potser no ca entendre-ho al peu de la lletra, que potser la realitat no va ser tan cronològicament ordenada, i què? El congrés servia per presentar el personatge com un grec que representava la literatura sueca, i el retorn a l'escola i als textos clàssics servia per tancar un procés de busca personal, culminat amb un retorn a la llengua materna.
Algú adduia que, de fe, el tema de fons era justament la condició de doble immigrant del protagonista, subratllada en frases com:

"Tenía constantemente la sensación de encontrarme en un país equivocado, de estar en un lugar erróneo. Y todo esto estaba en relación con mi imposibilidad de escribir (...). Quizá ese sea el precio de vivir en un país extranjero. No es sólo que vives una vida distinta de la que dejaste atrás. Es que la vida en el extranjero te vuelve extraño."

"Sin ser consciente de ello, pensaba cada vez más a menudo en Grecia. ¿Quizá ahí radicara el problema? ¿En que cada día que pasaba perdía algo más de mi país? Era algo que había observado en otros emigrantes. Fuera de su patria se marchitaban."

"No escribía. Hablaba. Una palabra se unía a la siguiente como si fueran hermanas gemelas. No tenía miedo a cometer errores. Era mi idioma. No me sentía cohibido, no tenía necesidad de impostar la voz. Con el sueco, idioma que amaba y amaré siempre, no había alcanzado esta inmediatez. Seguramente no la alcanzaría jamás. Lo llevaba puesto como una corona de espinas. (...) En ese momento lo entendí. Mi primera lengua es palpitación. La segunda, cavilación. La primera brotaba de mis entrañas, la segunda de mi cerebro."

Però hi havia qui en feia una altra història: el tema principal del llibre és la vellesa, fer-se gran i les xacres i privacions que comporta, metaforitzats amb la impossibilitat d'escriure i de recordar la infància que, finalment, ajuda a acceptar el pas del temps i a fer revisió. "No es necessita ser imigrant per preguntar-se si la vida que un ha passat hauria pogut ser completament diferent, en funció de les decisions preses", afirma algú. Asseveració que porta a un altre dels presents  a sincerar-se: "M'agradaria poder dir a l'autor que la seva no ha estat una vida perduda, com es planteja en més d'un moment, sinó que se n'ha sortit! Vostè se n'ha sortit". Finalment, i sense arribar a cap consens, els lectors més renuents a l'obra accepten que és àgil i està ben escrita -cosa que han remarcat des del principi- i l'autor demostra capacitat d'anàlisi, però continua pesant-los, potser més encara, que sent així,  es ventili els temes amb frases boniques i fins amb algun acudit fàcil o imatges excessivament endolcides com:

"La vida continuaba estimulándome, pero no eróticamente como antes. Antaño veía el mar y quería hacer el amor con él."

Encara hi ha qui va protestar: "però no es pot jutjar un llibre pel que no té! S'hi pot estar d'acord o no , agradar més o menys, però demanar-li que havia d'haver posat altres coses és com queixar-se per un final infeliç...". El debat va quedar aquí. No es tractava de convéncer a ningú sinó, com sempre, d'enriquir-nos mútument amb les reflexions, valoracions i pensaments que la lectura ens havia estimulat. Com fem des ja fa vuit anys, des del 26 d'abril del 2011 (llavors aquestes cròniques eren força més curtes).