dimarts, 12 de gener de 2021

Orígens

 de Saša Stanišic




Barcelona, Angle editorial, 2020.
Traducció d'Eva Garcia Pons [T.O.: Herkunft. Munic, 2019]
362 pàgs.




Nova sessió virtual del Club de lectura de l'Ateneu per comentar un text que, potser aquest cop més que els anteriors, demanava proximitat i intimisme, si bé això que cadascú fos a casa seva també pot entendre's com una picada d'ullet a aquest autor entestat a buscar d'on ve (segurament per respondre's el cap on vol anar). Un llibre que alguns dels lectors no han dubtat a reconéixer que els havia colpit, sobretot perquè presenta la visió i el pensament d'un refugiat que lluita entre la voluntat d'integrar-se al nou país i la necessitat de no perdre el record dels seus orígens. Hi ha qui l'ha trobat escrit amb un llenguatge molt poètic, d'altres que en destaquen la seva duresa i, encara, qui ha disfrutat sobretot amb l'experimentació narrativa, el joc constant amb recursos literaris que arriben al paroxisme amb un final més que sorprenent. L'afany del protagonista/autor de voler recuperar els records d'una àvia que, justament, va perdent la memòria així que avancen les pàgines i els anys ha calat en alguns membres del club que tant troben "bonic" el propòsit del llibre, com a la vegada subratllen que "els continus salts temporals fan qe la lectura no sigui fàcil", fins al punt que algú ha necessitat fer-se esquemes per situar l'acció en cada moment. Algú altre, en canvi, ha trobat que el llibre queda curt pel que fa a les explicacions de la guerra que tot ho trenca (la dels Balcans, als anys 90), potser perquè l'autor es preocupa més d'escriure dues parts ben diferenciades: una de lectura més fluïda, en què el protagonisme és per la vida de refugiat i les dificultats de tota mena al país d'acollida, Alemanya, començant per un idioma que –paradoxalment!– acabarà convertint-se en l'eina de treball del protagonista (que és escriptor); l'altra, en què experimenta amb l'escriptura i prova de filar el seu passat i el de la seva família a partir del que li explica l'àvia o del que troba a casa d'aquesta. En canvi, tret de la diferència d'estil narratiu, no tothom combrega amb la idea que la novel·la tingui dues parts: "el que cala a fons és el sentiment del refugiat, el no acabar de sentir-se part del nou lloc, i la voluntat de no perdre els orígens. Hi ha una part humana molt dura", subratlla algú. En aquest sentit, algú altre apunta que l'escriptor vol explicar la seva vida i que l'interès que té la novel·la és, justament, "veure els diversos fenòmens socials (la immigració, la guerra...) des d'un punt de vista subjectiu, emocional, més que no pas com una veritat objectiva. Ell no és historiador. La gran força del text és que l'autor expliqui la seva veritat." Més d'un dels presents a la sessió s'hi mostra d'acord i constaten la seva sorpresa al trobar-se amb un text més profund del que semblava en un primer moment. "És molt interessant veure l'experiència d'algú que ha de fugir del seu país als 14 anys", remata un altre lector.
    A mitja sessió, la sorpresa d'una sessió virtual: es connecta la Marina Pujadas, escriptora santjustenca (flamant guanyadora del Premi Documenta), ben coneguda per la majoria, i que treballa a l'editorial Angle. Aviat es considera una entusiasta de la novel·la de Stanišic: "em va agradar molt la fragmentació del text, perquè trobo que és una manera ben original d'explicar els seus orígens, de fer entendre que són igual de fragmentats", rebla. Això porta els presents a recordar alguns capítols en què l'autor s'atreveix amb diversos recursos narratius: el llistat d'objectes que resumeixen la vida de l'avi (des del butlletí de notes escolars a la cartilla del servei militar, més algunes fotos, passant pel carnet del Partit Socialista o la seva esquela publicada en un diari), fins a les columnes on els nens d'una classe han d'apuntar-se segons si es consideren "musulmans", "serbis" o "croats", cosa que porta a un lector a afirmar que "és un capítol que m'explica millor tot el conflicte balcànic que qualsevol gran dissertació acadèmica". Inevitablement, la conversa porta a comentar el final, en què l'autor opta per jugar al "tria la teva aventura" amb els lectors. Una solució que no ha agradat a tothom, que fins i tot hi ha qui considera que "no calia" i que, és clar, ha deixat perplex a més d'un. Però alguns dels presents el defensen: "l'autor ho avisa, quan recorda que jugava a rol, amb els amics fets a Alemanya, o que llegia llibres d'aquest tipus, de jove", diu algú, mentre que algú altre assegura que "la perplexitat és volguda, per part de l'autor, que intenta subratllar o dir-nos que la vida és un caos i que és impossible recuperar el seu món de manera ordenada". Un tercer lector ho interpreta comparant-ho amb un palimpsest: "el narrador vol reescriure el que ja està escrit, intenta interpretar-ho, com quan converteix els escuróns en dracs de llegenda". I hi ha qui recorda el xoc que representa visitar una de les cases d'Oskoruša, el llogarret d'on són originaris els Stanišic: un poble on sembla que el temps no hagi passat.
    Tot plegat porta als lectors a provar de respondre una pregunta que llança algú: el protagonista estima els seus orígens? "Cal diferenciar entre la identitat i els orígens", s'apunta, perquè el llibre probablement ve a dir que, en la recerca, l'autor descobreix que ell es tan iugoslau com alemany, "per això el final obert es justifica, perquè és a Alemanya que ell llegia els llibres de 'tria la teva aventura'". En tot cas, de la novel·la, en què més d'un lector creu haver detectat problemes de traducció perquè "algunes frases sembla que no diguin res", la majoria en destaca el valor que l'autor dóna a la paraula, per les reflexions constants que fa a la construcció d'històries, com ara en aquest fragment de la pàg. 218, que algú demana que es llegeixi en veu alta:
"La literatura és un ciment dèbil. També me n'adono amb aquest text. Evoco tot allò que està il·lès i passo de puntetes per allò que ha quedat destrossat, descric la vida abans i després de la commoció, i en realitat oblido els aniversaris i no accepto les invitacions als casaments. He de rumiar per recordar com es diuen els fills dels meus cosins. Encara no he encès mai ni una sola vegada una espelma a les tombes dels meus avis materns. No culpo la guerra ni la separació del distanciament de la meva família. Com a exercici d'acostament, fabrico històries que ens uneixen. [.../...] En general, no és que pugui ni vulgui escriure aquestes històries gràcies a les fronteres, sinó més aviat gràcies a la seva permeabilitat, a les persones que en comptes d'aïllar-se han escoltat."

 I, encara, una altra cita que explica bé el títol del llibre (i el motiu de l'escriptura):

"No necessito explicar a ningú per què ja no sóc del lloc on vaig néixer. Però tinc la impressió que és exactament el que faig. És com si hagués de saldar un deute amb la història d'aquesta ciutat, Visegrad, i amb la felicitat de la meva infantesa explicant històries. Tinc la sensació que fins i tot quan no vull escriure sobre aquest tema les meves històries estan lligades a aquesta ciutat."

En definitiva, una novel·la que ha penetrat a la majoria dels presents, que no s'han estat de comparar-la amb una lectura anterior del club, Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck [vegeu-ne crònica aquí], i que vol deixar clar d'entrada, com el protagonista explica a la seva àvia ben al principi (pàg. 22) que "la ficció constitueix un món propi en comptes de representar el nostre. Tal com jo l'entenc és un sistema obert d'invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat.".

dimarts, 3 de novembre de 2020

Idaho

d'Emily Ruskovich



Barcelona, Les Hores, 2020.
[Trad. d'Àfrica Rubiés Mirabet; T.O. Idaho, Nova York, 2017]
398 pàgs.


Ningú no en té cap dubte: l'autora de la novel·la que hem llegit l'últim mes, pot ser molt jove, però és una persona d'una sensibilitat excepcional. O, com remata un altre dels presents, "et fa viure els personatges perquè els retrata tots amb amor". Dit amb una altra formulació: amb menys de 100 pàgines la novel·la ha quedat explicada, i llavors es dedica a aprofundir a les psicologies i els petits detalls importants de cadascun dels individus que fa sortir a la trama. Ironies del destí, una obra que ha colpit i sorprès els lectors pel retrat precís que fa d'unes persones a qui la vida fa un tomb complet per culpa d'un fet tràgic que no té explicació –en el doble sentit de la frase–, ha coincidit amb la primera experiència virtual d'aquest club de lectura que s'acosta a la primera dècada d'existència. Pero després de l'any de reunions online que tots, poc a molt, portem a l'esquena,  l'assaig ha sortit prou reeixit (oi?) i fins Zoom ens ha regalat més temps del previst...

Tornem a l'argument, però, perquè si alguna petita crítica ha despertat la novel·la ha estat, justament, relacionada amb l'explicació que no es dóna. El fet tràgic, diguem-lo sense por d'espòilers perquè, al capdavall, no és l'important, gira al voltant de la mort d'una nena de 6 anys a causa del cop amb un destraló que li propina la seva mare, la Jenny: assassinat? homicidi involuntari? accident? Perquè una mare actua d'aquesta manera? Un atac de gelosia (a causa de la descoberta casual d'una possible infidelitat del marit)? Un atac de bogeria? El llibre no en dóna la resposta i vet aquí el que alguns lectors hi han trobat a faltar: el perquè... mentre d'altres, tot el contrari, troben en aquest silenci el cop de geni definitiu de Ruskovich. Així i tot, la trobada gira una estona al voltant del fet, analitzant la possibilitat que, tal com es descriu l'acte (pàg. 92), es tracti d'un accident, d'un gest no volgut de la mare, que es gira amb fúria, té una destral a la mà i impacta... Hi ha qui no hi està gens d'acord: "la Jenny, a la presó, se sent tan culpable que no vol sentir a parlar de perdó, ni rehabilitació", subratlla algú. Mentre un dels partidaris que el millor és que no s'expliqui s'abona a la tesi que "a la vida no tot tanca, ni els girs de guió tenen tots sentit: crec que l'autora també vol reflectir això". I algú altre remata que no es rellevant el fet en si, sinó el que se'n deriva. Per il·lustrar-ho se serveix del destí de la segona filla: la que desapareix al veure la mort de la germana i... mai més no se'n sap res. "La desaparició serveix a l'autora, a banda de per crear un cert suspense, per explicar tot el sistema de confecció dels retrats de gent desapareguda, com es van 'envellint' informàticament per donar-los una certa veracitat". Cosa que ens porta a recordar algunes de les pàgines més líriques de la novel·la: el pintor que decideix posar l'ànima en aquests retrats del futur i que, any rere any, va creant la vida que no ha tingut la June.

Sigui com sigui, tothom lloa la manera com està escrit i com es dóna la informació en aquest llibre: "a glopets", en diu un dels lectors, "cosa que la fa una lectura incòmoda, però que al mateix temps no pots deixar perquè et crea enjòlit". És, potser, una de les característiques més extraordinàries de l'estil literari d'aquesta joveníssima autora novella (primera novel·la escrita!): l'equilibri que aconsegueix entre tots els elements; la informació que dóna i la que no, "el mal que fa llegir certes escenes i la impossibilitat de deixar el llibre", remarca algú, o "la capacitat per no jutjar cap dels personatges i retratar-los sempre amb tendresa, subratllant el seu costat bo", fa notar algú altre. I tot s'acompanya amb exemples: l'escena de la mort d'en Wade a la neu, descrita en paral·lel a la mort del seu pare, en les mateixes circumstàncies de fred... i de senilitat), vint anys abans; la del naixement dels porquets, després de practicar una maniobra delicada a una truja que pateix; o la sortida de la Jenny de la presó i el realisme amb què es mira al mirall per primer cop, ben bé dues dècades després de l'última vegada. El record d'aquest moment fa reflexionar a algú sobre la forta crítica que pot entrellegir-se, a Idaho, sobre el sistema presidiari americà: l'anul·lació de la persona, de la individualitat, queden reflectits en es línies grogues que cal seguir sempre, en l'absència de miralls, el recompte dels anys que fa una reclusa segons la tasca que fa... "En aquests detalls es veu com s'ha documentat de bé, l'autora. És un treball excel·lent i ella ho explica a l'entrevista amb l'Eduard Márquez [aquesta: imprescindible]: es va entrevistar amb molta gent, amb presoneres, per arribar a sentir com elles i... traslladar-ho al paper". Certament, com torna a recordar un dels presents: "és una artistassa en mostrar els sentiments. Mai no els acaba en una frase". 

Punt i a part mereix la descripció de la naturalesa o, millor: la relació dels personatges amb l'entorn. Una de les lectores, que coneix bé el país, recorda com de ben retratat està un estat, el d'Idaho, que és molt diferent a la resta: per la situació geogràfica ("muntanyós i feréstec"), però també pel caràcter i la manera de fer de la gent. I tot plegat hi queda molt ben descrit, segurament perquè com diu la pròpia autora, són els paisatges de la seva infància. Una edat, ja que hi som, que retrata amb una gran proximitat, també, sense caure amb cursileries: els jocs entre les germanes o la broma, que acaba amb tragèdia, de les amigues a l'Eliot, pero també la relació amb els gossos i altres animals que van apareixent a la trama... I, altre cop, els fils que no lliguen: la May va tenir una implicació especial, en l'accident que costarà una cama a l'Eliot? L'argument només ho insinua, deixant que sigui el lector qui arribi a les seves conclusions. Això sí, com molt bé subratlla una lectora atenta, Ruskovich sap justificar literàriament aquesta manca d'informacions, especialment el que fa referència al crim o la mort de la nena: tot ho relata des del punt de vista de l'Ann, que entra a la vida del Wade i, per tant, ocupa el lloc de la Jenny (que és a la presó) temps després de l'acte que ho capgira tot. I com que d'una banda nmo pot preguntar-li-ho directament a l'home i, a més, el pare de la criatura morta i exmarit de l'homicida té una mena d'Alzheimer i perd progressivament la memòria... la certesa sobre aquell moment exacte només pot imaginar-se-la. "Magistral des del punt de vista narratiu", conclouen tots els assitents. És un dels molts adjectius laudatoris que se senten al llarg de la sessió, cosa que demostra que es tracta d'un dels llirbes que ha calat més a fons en la llarga trajectòria del club.

La nova normalitat.


dimarts, 13 d’octubre de 2020

Els dos remordiments de Claude Monet

de Michel Bernard 




Fontclara, Labreu edicions, 2020.
[Trad. Ferran Ràfols; T.O.: Les deux remords de Claude Monet
París, 2016]
162 pàgs.



Hi ha hagut dues constants, en la primera ronda de valoracions d'aquest llibre que inaugurava la tardor: que t'obligava a buscar informacions constantment, a Google ("fotos de quadres, sobretot!") i, de la lectura, en sorties molt més instruït perquè es convertia en un curs d'art; i, a més, que es tracta d'una novel·la plaent de llegir, perquè l'autor té una forma de narrar exquisida, molt sensorial, "que et permet entrar al món de Monet com si ell hi hagués viscut: et transmet el seu entorn físic, però també el moral. Demostra una gran capacitat d'observació". En definitiva, un llibre que t'obre el cap en molts sentits i que, en definitiva, fa bé de llegir i, dit ràpid, "és bonic d'entrar-hi i gronxar-s'hi". A alguns lectors, però, els sembla que el millor de tot és l'entrada, la primera part que, de Monet, encara no en sabem res: el pare que va a recuperar el cadàver del seu fill a les trinxeres dels camps de batalla de la guerra franco-prussiana. Certament, la manera amb què Bernard descriu l'angoixa de l'home i com fa entrar al lector en la desolació absoluta marca molt la lectura posterior i deixa ben evident quin és (o serà) el primer del remordiments del genial pintor. Algun dels presents considera que just després, la segona part, el deambular del pintor per Anglaterra i Holanda, mentre no troba qui li compri els quadres i mal viu gràcies als diners de l'esposa i musa, Camille, és més tediosa i que el llibre no torna a despuntar fins més endavant, quan ja reinstal·lat a París es converetxi en glòria nacional de França. Però no tothom hi està d'acord: "els capítols del seu aprenentatge serveixen per que quedi ben clar com, per Monet, pintar era un procés material, evidentment, però també tenia alguna cosa d'espiritual. Si els seus quadres encara ens commouen avui és perquè tenen ànima i l'autor ho sap transmetre, és magnífic". Certament, després de les explicacions de Bernard, un no pot tornar a mirar Le déjeuner sur l'herbe amb els mateixos ulls càndids, ni tampoc qualsevol dels quadres on apareix Camille, de vegades obligada a repetir una postura per complaure el pintor, que havia trobat la llum exacta en un gest, una mirada, un moment que fugia... 

    Els inicis de l'impressionisme i l'obsessió de Monet per la llum queden més que ben exposats, així com la seva relació amb Manet, Sisley, Renoir i com la fama que ell va adquirir a partir de cert moment, mai no se la va creure: "el millor del llibre és que, fent una biografia, se centra en aspectes molt concrets i defuig una cronologia exacta, dates o moments vitals no improtants per la creació, que allunyarien el lector de la ficció", subratlla un dels presents. Bernard té clar on vol anar: "a explicar que Monet pintava des de l'estómac, com diu la ressenya que en fa l'Ignasi Aragay a l'Ara", assenyala un dels lectors, que també destaca la lectura que en fa l'Anna Ballbona al mateix diari, on subratlla "la mirada eternament insatisfeta  de pintor que busca l'impossible". No és gratuïta, per tant, la comparació que sorgeix, en algun moment de la conversa, entre aquest llibre i el film de Víctor Erice, El sol del membrillo, ni probablement la comparació entre dos pintors com Monet i Antonio López, malgrat totes les distàncies. Però l'obsessió de l'un i l'altre es fa pal·lesa, especialment, en el cas del francès, en la dèria de pintar els grans plafons dels Nenúfars, que ocuparà tota la part final de la seva vida i enfarà un munt de sèries i proves i s'hi dedicarà tant a fons que fins farà construir-se un hangar només per a aquest propòsit i, a més, compromet al govern de França a comprar-los-hi. "Del nacionalisme que, subtilment (o no tant, diu algú altre), Bernard critica, sent com és un alt funcionari de l'estat, també caldria parlar-ne", demana un dels membres del club. I és clar que, a més de les converses "on un voldria haver-se colat" entre Monet i el president (i amic) Clemenceau, la novel·la s'esplaia entre dues guerres on la soflama nacionalista és molt evident, "com l'autor deixa clar quan Monet es lamenta de com de lleig ha quedat el nou mapa de França, a l'haver perdut Alsàcia i Lorena, i li semla que l'hagin mossegat", recorda algú; "o quan anima al fill a que s'allisti, encara que després se'n penedeixi", apunta algú altre. "I quan encapçala la recol·lecta perquè cert quadre de Manet, l'Olympia, no sigui adquirit per americans!", sentencia un tercer.

    Però tornem a la pintura, perquè parlar dels Nenúfars va fer evoccar a algú l'exposició/obra de teatre/experiència que la primavera passada va dedicar-hi la sala Ideal de Barcelona, en què, segons alguns dels presents que hi van anar, et submergies literalment en les pintures, just el que el llibre aconsegueix en més d'un passatge, cosa que obliga al lector a bé a buscar i tirar pàgines endarrere cap a alguna de les reproduccions que inclou l'edició catalana, o a recórrer al sr. Google, com s'ha apuntat al principi. "Els moments de plenitud de MOnet pintant o buscant la llum exacta són tan esplèndids com el concert de Ravel enmig d'un casalot convertit en hospital de campanya a Els boscos de Ravel", diu un dels presents, que comprova que aquella escena del piano també és ben recordada per altres lectors de l'anterior novel·la de Bernard. "És que realment l'autor ateny cotes de lirisme impressionants, inoblidables".

    Deixem per al final la discussió sobre quin és el segon remordiment a què remet el títol: "El primer és ben clar, la mort de Bazille al front i la seva no participació a la guerra, cosa que arrossega tota la vida". L'acord en aquest punt és unànime. L'altre té més teories: des de la mort de Camille i la vida no plena amb la segona esposa, fins al fet d'arrossegar el fill a la guerra o una altra de més metafòrica que seria la impossibilitat de captar la llum exacta, mai i en cap circumstància, perquè sempre fuig. Després de debatre-ho i de mesclar teories, arribem a una resposta de consens: "el remordiment ha de ser, més que la mort de Camille, la sensació que ella sempre va cuidar-lo en moments durs i que ell, obsessionat amb la pintura, no va cuidar-la prou... i se li va morir massa jove, sense arribar a conéixer la gran fama i notorietat (a més de riquesa!) que arriba a adquirir, només el començament". És, potser, el no poder compartir el triomf amb la musa que, comqueda clar en molts moments de la novel·la, també era la seva principal i primera crítica artística. Sigui el que sigui, tanquem la sessió llegint alguns fragments en veu alta, per gaudir del so d'unes paraules que han plagut molt als poquets que han pogut acudir a la sessió –celebrada amb les distàncies correctes i mascaretes posades, és clar (tot i que, ens consta, també a d'altres membres del club no presents): 

 

"El seu art també hi floria, en aquell raconet de l'Île-de-France. Sentia l'emoció d'aquells camps antics i pròspers, el caràcter provincial de la vila que l'expansió de la indústria i l'arribada d'una població nova començava a modificar. Aquí, la vida rural i el paisatge que li és propi, amenaçats pel creixement dels afores de París, complementaven la bellesa del seu equilibri secular amb la gràcia adolorida de tot el que està condemnat a morir. Calia pintar-ho, tot allò. Ara."



dimarts, 15 de setembre de 2020

Camí de sirga

 de Jesús Moncada



Barcelona, La Magrana, 1988.
xxx pags.



Malgrat que no eren pocs els membres del club que, feia temps, ja havien llegit aquesta obra cabdal de la literatura, estupefacció probablement seria la millor paraula per definir què va causar la novel·la de Jesús Moncada a tots els presents. Admiració per la riquesa de la llengua, en primer lloc, però també sorpresa per la quantitat de personatges (més de 100, diu algú que els estudiosos hi han comptat!) que es despleguen al llarg de les pàgines, cap dels quals és citat només de passada, sinó sempre amb una petita història i un sentit al darrere. I fascinació general per la capacitat d'explicar un segle de vida d'un poble, saltant amunt i avall en el temps i aconseguint que el lector no perdi mai el fil. Com va remarcar algú, "les transicions són brutals, tant les fa a través d'objectes que li permeten enllaçar anys o èpoques diferents, com a través de pensaments dels personatges". Una tal habilitat, però, remarquen alguns lectors, costa, d'entrada: hi ha una certa unanimitat que no és fàcil començar a llegir, que de seguida un s'adona que cal posar-hi tots els sentits i concentrar-s'hi a fons. No és cap crítica, sinó tot el contrari: "veus que és difícil i podria fer mandra, al principi, però no pots deixar de llegir, des de la primera frase amb els embans que cauen, tot i que és embolicada, t'hi quedes enganxat", resumeix un lector. Algú altre, just agafant-se a aquest lapse de temps, remarca la capacitat per retratar el dol al llarg del temps, com evoluciona el sentiment d'una pèrdua que encara no ha estat, però serà... i és inexorable. Malgrat tot queda clar que Moncada no fa una elegia, no converteix la novel·la en un llarg lament: "és un cant a la vida! S'insereix plenament en el dia a dia i la vitalitat d'una gent i d'un temps passat". També hi ha qui remarca el gran coneixement de l'autor de les personalitats humanes, antagòniques en molts dels casos retratats, però sempre de manera aguda. Tot plegat ho aconsegueix, subratlla algú, gràcies a jugar amb diferents veus que s'insereixen a la del narrador, que és un omniscient que es metamorfosa en una "falsa primera persona" per convertir-se en una mena de veu col·lectiva dels senyors del cafè o de la tertúlia de les senyores. 
    I és clar que la capacitat de Moncada per retratar les estructures de poder, i com no evolucionen al llarg dels anys, malgrat els alts i baixos de la història, tampoc ha passat desapercebut als lectors, que han apreciat la ironia contínua amb què l'autor retrata capellans i guàrdia civil, ridiculitzats de manera prou fina, però inclement. Tot i que no es casa amb ningú i que és capaç de posar de relleu els petits (i grans) defectes de totgom, queda ben clar que le'scriptor s'arrenglera amb els més humils: miners, llaüters, algun pagès i, en definitiva, gent de taverna: "el poble ras", com en diu algú, creador dels petits mites quotidians que, amb la ploma de Moncada, s'eleven a temes universals. És, segurament, el que xoca més a tothom: "la capacitat que té per, amb un llenguatge molt local, ple de frases fetes i aparentment oral, que fins i tot pot ser difícil de seguir, pot explicar un seguit d'històries que s'entendrien a tot arreu, que serien vàlides en qualsevol poble.... del món, casi" assenyala un dels presents. Vet aquí el perquè sovint se l'ha comparat a García Márquez o a Faulkner, una comparació que ell defugia però que, a parer d'un dels presents, "és igualment vàlida, encara que no li agradés: Macondo podria ser qualsevol poble llatinoamericà, Yoknapatawpha, qualsevol comtat del sud dels EUA i, segurament, de part del Midwest i l'Oest; igual que Mequinensa, podria ser qualsevol poble ja no de Catalnya, sinó fins i tot de la península". Un detall que no passa desapercebut és que la novel·la comença i acaba amb un enterrament, convertit, com en qualsevol llogarret, en un acte social per excel·lència, on tothom es retroba i es fa repàs de la concurrència i després dóna conversa durant dies en cafès i menjadors privats. Algú també remarca que el fet que s'hi retratin 100 anys d'existència podria entendre's com un paral·lelisme amb l'obra de García Márquez, com la presència del "més enllà", dels morts, no com a fantasmes, sinó com a part del present... "un realisme màgic nostrat?", deixa caure algú interrogativament.
    Sigui com sigui, a mesura que surten temes, tots els lectors que hi tornaven per segon cop (o tercer!) remarquen que els ha tornat a agradar moltíssim, i que el record d'una gran lectura no ha mitigat gens el gust del tornar-hi, tot iq ue ha permès a algú adonar-se que, tot i l'aparent desordre a l'hora d'explicar els canvis en la vida de Mequinensa, el narrador manté inalterable l'ordre cronològic, tant en l'avenç de la trama, com en els salts endarrere per explicar la Història de la vila. I, és clar, tornem-hi, la creació de llenguatge: més d'un té la sensació que Moncada s'inventa paraules o, si més no, que en recupera de perdudes i algú hi afegeix que, segons van estudiar la Mercè Biosca i l'Hèctor Moret, el Moncada era capaç d'inventar-se frases fetes i que Camí de sirga n'està ple, de dites que, quan un les llegeix pensa que són localismes quan, en realitat, eren pura invenció. En aquest punt, un dels presents fa una reflexió que no deixa de ser preocupant: "tinc la sensació que, la primera vegada que vaig llegir-la, no em va semblar tan rica o extravagant de llenguatge, sinó quue és ara que se m'ha fet difícil..." Senyal que el català literari ha tendit a uniformitzar-se, malauradament, concedeixen tots els presents. Només per això la lectura de totes les obres Jesús Moncada hauria de ser ja no obligada als instituts, sinó en qulasevol club de lectura del país. "Ni que fos recepat a petites dosis, agafant els contes", es remarca per posar punt i final a una trobada rica i ben aprofitada que es pot arrodonir amb l'enllaç a la web de l'escriptor: aquí.

Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada.